Llegit he Crim i Càstig de Dostoievski, i sorprès sóc del que m'hi he trobat: exaltació del superhome nietzschià i enardiment del crim nihilista! No m'ho esperava pas. Esclar que Dostoievski, cristià conservador empedreït, ho matisa molt i acaba per blasmar la idea, però la idea ja hi és, i qui sap fins a quin punt no la compartia, el bon home, malgrat amagar-la.
Des de l'ateisme més fulgurant i el menyspreu més abrandat per la vida, jo també tinc la meva teoria del crim. La hi vaig explicar a un company de feina, que al capdavall fou el meu millor amic: l'assassinat no és reprotxable des del punt en què, un cadàver, no es pot plànyer de la seva condició de cadàver. A un mort, tant se li'n fot, de ser mort. Matar algú és indiferent per la víctima. Per tant, el màxim interessat, l'occit, és absolutament neutral, ja no existeix, i per tant, tampoc existeix cap raó per no occir-lo si així ho considerem necessari, en el benentès, esclar, que no se'l faci patir gaire.
No n'hi hauria d'haver cap remordiment, però confesso que jo seria un Raskòlnikov qualsevol i que em turmentaria per la meva viltat. La millor manera de superar un crim, o un amor, és tornar a delinquir, o tornar a estimar. L'única forma d'oblidar l'últim amor és cercant-ne un altre. La millor manera d'oblidar el mort és matant-ne un altre. Tanmateix, sospito que jo seria un Raskòlnikov qualsevol.
Em parlareu del patiment dels familiars, amics i coneguts. Aquest patiment és només egoisme. Partint ja de la base de què les despulles no ploraran per la seva pròpia mort. Partint de què, si ets creient, el cadàver passarà a millor vida. Partint d'aquests dos supòsits, la mort no és mai dolenta pel cadàver, i en el pitjor dels casos només és neutral. I doncs, per què ploreu?
Ploreu perquè el mort encara és viu en vosaltres, però ploreu sobretot perquè vosaltres éreu vius dins el finat. Hoc! Jo sóc jo i les meves circumstàncies. Jo visc també als altres. La veritable raó dels plors davant un difunt és la mort d'una petita part de nosaltres. És egoisme. A nosaltres el mort tant se'ns en fot. Quan moriran mons pares, jo potser ploraré (fa moltíssims anys que no ploro), però sabré que la tristícia serà únicament egoista.
Per últim, i per no allargar-me massa, només afegiré que tot i que jo pensi així, no tinc cap intenció de matar ningú. Primer, perquè no veig la necessitat. Segon, perquè no sóc un superhome i, d'entrada, m'enxamparien, i, a sobre, seria un Raskòlnikov qualsevol i tindria remordiments. Tercer, perquè en el fons sóc un filantrop i m'estimo la gent.
Ets tu qui em suggereixes que hi digui la meva. No em culpis. Heus ací:
Es cert que tens un element bastant ombrívol en el teu cervell. És el gra de sal que et caldria escopir del tot; les ulleres que et cal treure; la mofeta que duus penjada a l’esquena que fa que allà on vas sentis una fortor. Ja t’he dit que tu no ets el teu cervell i prou que ho saps en el fons. I per això estàs segur que et turmentaries si seguissis els seus dictàmens. I per sort! perquè no estàs mort del tot i quelcom que no és el teu cervell i que no acabes d’entendre i que segons com et fa nosa però l’aculls, et guia i et salva de tu mateix, de la teva part més fosca.
Si tu fossis només el teu cervell, sense dubte que no series millor que qualsevol criminal o Raskòlnikov i amb una certa tendència a la perversió més abjecta. Només cal escoltar les teves teories i conclusions. I és clar, si et deixes tota una meitat, la meitat que no veus, l’altra cara de la lluna fora de la pel•lícula, com vols no arribar a conclusions pitjors que els nazis o en la mateixa línia? Per tu, com per ells, només som un tros de matèria, però no saps dir-me què queda si a un home viu li restes un de mort. Al cos o carcassa, tant li fa si l'abotxinen, segur. Però al que l’habitava... imagina que ets tu: a tots els seus somnis, a totes les teves aspiracions, tot el que t’habita, tot aquest món interior tan viu... on queda tot quan el teu cos es mor? Tu creus que tot s’acaba. Has escollit de creure-ho així, tanmateix no ets gens diferent del que creu el contrari. Dels creients que menysprees per ser tan crèduls. Tanmateix, per què series tu millor que ells si estàs tan a les fosques? És com fer travesses. No en tens ni idea, però és que ni idea. I et guies pel que només veuen els ulls i que és ben poc. Si obres un cervell, creus que hi trobaràs idees corrent amunt i avall? És que tot ho vols mesurar amb els teus dits i peus i colzes? No pots entendre de cap altra dimensió perquè no t’ho han explicat. De què et serveix de tant llegir si no et fa més intel•ligent o més intuïtiu que no és el mateix. Ets víctima d’aquesta societat cartesiana 100%. No pots entendre sense comprendre el costat femení de l’existència, copsar com l’altra meitat del món entén les coses. I potser son la meitat més sàvia. Canvia de biblioteca col•lega, amb afecte t’ho dic. No pots trobar escriptors més desgraciats? Perquè no et fas una llista dels que s’han fotut una bala al cap i te’ls llegeixes tots? Aviam si aprens com no errar el primer tret? És una mica com els borratxos que els agrada s’asseure plegats ja que ells entenen les misèries mútues. I tots acaben invariablement plorant.
I aviam si aclareixes les teves incoherències: com pots explicar que ets un filantrop i que estimes la gent sinó creus en l’ànima o el cor ni en res que no sigui matèria i tangible i al mateix temps professes un menyspreu abrandat per la vida? La mateixa que et permet sentir aquest amor i filantropia? La teva incoherència és esfereïdora...
És com que hi ha dins teu, en el teu país, una mena de partit nazi o nihilista capaç de les abjeccions humanes més terribles, al mateix temps, com ells, recolzat per refinades teories intel•lectuals que justificaven les seves barbaritats àdhuc els forçaven a anar més enllà on un criminal vulgar s’aturaria. Si més no, no acaba de passar res perquè encara no son majoria i si be que l’altra part segueix governant no deixen de mirar-se amb inquietud creixent aquest grup que sembla que dia a dia es fa més fort.
Joves, aparentment encantadors, amb idees tant sinistres com les teves son els que fa uns anys van decidir acabar amb les vides dels seus companys de classe als Estats Units. Potser la diferència que ells estaven més aprop de les armes i potser passaven més temps sols que no pas tu. Res que no es pugi remeiar si mai et trenques una cama als castells i et veus obligat a quedar-te a casa llegint Unamunos i Dostoievskys per un tubo.
No puc explicar tot això només en una merda de comentari. Ràpid:
1. L'amor és un instint animal del tot material. Jo d'això no en sóc gens expert, però sé que hi ha hormones i que les neurones es comporten de forma diferent quan hom s'enamora. El cap és com un DVD, i tot i que la informació no es vegi gaire, hi és. La nostra intel·ligència, si és que tenim, tot el que pensem, som i sabem està gravat al nostre cervell. No necessito cap dualitat intangible. Hi ha coses que no es podran explicar satisfactòriament... ho accepto. Però ara explica'm tu d'on treus la teva ànima i el teu déu. Per mi és una feblesa en molts sentits... Totes les meves idees i somnis, en morir, es podriran amb mi.
2. L'amor per la humanitat és un altre instint de conservació. Si en el fons estimo els homes és per això. I repeteixo que hi ha gent molt maca pel món i que fa la vida més amable i que malgrat el sense-sentit pagui la pena la vida ser viscuda.
3. En efecte, el menyspreu no és tan abrandat, era només una dramatització.
4. Milito a ERC, partit republicà d'ideari humanista. Encara no votaré partits nazis.
5. Vull aclarir que jo no crec estar sota la influència de cap divinitat ni cap ànima. Jo tinc complet lliure albir, fora de les determinacions socials i genètiques, les quals fan que senti aquesta filantropia de fons i de la que no me'n queixo.
6. Si no crec en l'entelèquia de déu ni en res que se'n derivi, perquè no hi crec, i crec que en efecte la vida és així, com un riu que caigués al buit, quina culpa tinc jo d'arribar a aquesta conclusió? La conclusió arriba sola, i és molt difícil que canviï després de com em costà arribar-hi.
7. Potser sóc víctima de la societat cartesiana, col·lega, però miro al meu entorn i tot déu creu en alguna mena de déu. En el fons ningú no se'n vol deseeixir del tot perquè tenen por de la foscor si apaguen l'única llum. Però escolta, és molt més difícil explicar així l'existència. Com més descregut ets, més flipat deus quedar per la natura i pel misteri de la vida. T'ho ben asseguro. A mi m'agrada força viure, malgrat tot.
8. Sóc millor que ells perquè hi vaig pensar fins al límit de les conseqüències. La gent no hi vol pensar, i fins i tot són incapaços de pensar-hi.
9. Tinc la teoria de què només els escriptors desgraciats escriuen obres cabdals. Has de tenir un trauma per poder desencallar el talent. A mi m'agrada estar depre de tant en tant, emborratxar-me i rabejar-me en la merda. La llista és inacabable, des del meu estimat Papasseït, a Schopenhauer, tots són uns desgraciats, com Dostoievski, el qual ha estat una sopresa, no m'ho esperava.
Evidentmenet un comentari sí però farem el que es podrà. I adverteixo que ningú te per que llegir-me, ni tu tampoc. Així que ningú es quexi de les dimensions:
• Incoherència primera: parles del misteri de la vida. Tu ho has dit. La vida no la pots explicar i és un misteri. Si hi ha una peça que no pots explicar el teu edifici no s’aguanta. Et correspon ser al menys una mica més humil i menys aferrat a les teves creences. Són creences malgrat tot, de certeses ben poques. I seria trist que t’hi haguessis aferrat tant o que ja fos qüestió d’honor mantenir-les malgrat els arguments estiguessin tots davant teu. És ja una qüestió d’amor propi potser?
• Quan et dic nazi no em refereixo a l’aspecte polític que prou que ho sé que no milites, sinó no crec que t’estaria parlant per donar-te per un cas perdut i ja no crec que haguérem coincidit. Ans em refereixo a llurs conclusions sobre el valor de la vida humana semblants a les teves, que els van dur a ignorar tot el valor del sentiments, justament els sols indicadors que els haurien pogut aturar, i cometre les aberracions més grans que la humanitat ha conegut. Tot i al mateix temps, això sí, desenvolupant un gust exquisit en qüestions musicals i artístiques. Van escollir ignorar tota aquesta mateixa part que tu menysprees, que no saps definir i que en certa manera no encaixa en la teva estructura. Van sistemàticament immunitzar-se al respecte d’aquella veu o neguit dins d’ells que es revoltava contra llurs tesis i que segurament no els deixava dormir per les nits a molts d’ells. Com pots ignorar quelcom que surt de dins de teu amb tanta força i seguir viu? Senzillament, no pots.
• I quan parlo d’ànima, no em refereixo a aquest concepte cristià que s’ha de condemnar i salvar després de la mort, ans més aviat a allò que anima aquest cos que, com tu dius, es queda aquí íntegre. Tot excepte aquells 21 grams. I és que també a-n-i-m-a als a-n-i-m-a-l-s. És la vida mateixa. Dius que els somnis es podriran amb tu. Ha trobat mai un somni algun metge en fer l’autòpsia? I si potser els somnis s’esvairan però allò que els conjurava no desapareix. “L’energia no desapareix es transforma” - Einstein - . En què? no ho sé ni m’importa ara mateix. Ja m’ho trobaré i saps què? Tu també hahaha ja riurem si ens trobem en algun espai eteri. Endú-te el mòbil per si de cas.
• A on m’has sentit tu a mi parlar de Déu? Jo precisament evito utilitzar aquest mot. No m’agrada. No m’agrada perquè implica dualitat. Déu com l’home occidental se l’imagina és quelcom a la seva imatge. Amb ulls, braços i cames i barba, es clar una barba molt llarga. I assegut en un tro és clar, com sinó aguantar tota una eternitat? I unes mans molt llargues amb uns dits que saben molt be assenyalar-me a mi per acusar-me del meus pecats. Un jutge i un policia a la vegada. No, jo no crec en res semblant. Però el que sí sé és que jo no m’he enginyat a mi mateix( i em trobo bastant ben parit ;0)), ni els meus pares tampoc. No sabrien com fer-ho si ni tan sols han acabat els seus estudis. I tanmateix trobo que la sofisticació d’aquest cos que tinc i tot el suport logístic que l’envolta, fins allà on els ulls poden arribar i més enllà, és sensacional. Cap ment humana l’hagués pogut concebre amb tanta senzillesa i perfecció. Tot plegat, aquest univers. És massa perfecte a molts nivells. I alto, estic parlant d’allò que no han tocat els homes. I “sí, pots dir tu, en què son perfectes els homes? Si ho fossin no farien tant de mal”. Per allò del lliure albir precisament. Així és el joc i aquesta és la bellesa. Per a mi això també encaixa, per a mi tot encaixa a la perfecció, no hi han llacunes fosques i no hi ha dolor. El dolor de la incertesa. I el meu no és un exercici de fe cega. Jo comprenc. Jo no crec en això, jo sé que això és així amb una certesa rotunda que ve de molt endins. Com jo no necessito provar a ningú que tu existeixes perquè estic parlant amb tu. Jo tinc una relació d’intimitat amb aquesta realitat que no goso separar de mi ni donar nom perquè sento molt meva. És una relació amb mi mateix. Si hi ha déu jo soc ell, i tu i tots i tot. Només ho hem d’esbrinar. Perquè jo no soc aquest cos. Aquest cos és només la punta de l’iceberg. O millor dit: és com la illa que te por de veure’s engolida per les ones de l’oceà en temps de tempesta, tanmateix si anés endins seu se n’adonaria que no és una illa, que el que és, és el cim d’una muntanya que aquesta a la vegada està unida a la terra sencera. I que la separació és només conceptual i il•lusòria. Això és el que cal, enlloc de mirar enfora i veure una tempesta amenaçadora i sentir la por i l’angoixa, mirar endins i descobrir la realitat. La realitat que jo no soc el que el món m’ha dit que soc. Tota aquesta fictícia identitat basada en superficialitats. Jo sé que no soc el meu DNI, no en te ningú cap dubte, però tampoc soc català, ni em dic Jaume i aquest cos canvia amb cada moment i mai no és el mateix. Tot això és el cicle de la gota que s’ha separat de l'oceà per el període en que es torna en pluja i hi retorna un dia en forma de riu. Quina identitat queda d’aquesta quan es junta amb l’oceà? És una identitat transitòria aleshores perquè creure-se-la? És creu un actor el seu paper? Sí, mentre dura però quan cau el teló sap molt bé qui és. I és a causa de la ignorància d’aquest fet, de si mateixos que els homes senten dolor i causen dolor. És a causa de no haver trobat la resposta que continuen cercant. Creuen que el secret de la felicitat es troba enfora i per això es barallen per allò que troben bonic, bell i cobdícien quan només és un reflex del que hi ha endins. Això ens passa cada dia: allò que un dia trobes bonic, l’endemà no. No és que deixi de ser-ho, sempre ho ha estat i no però l'ull que ho apreciava, avui no ho pot veure.
• I aquest és el procés perdre’s per tornar-se a trobar i apreciar en el procés el regal de la vida. La vida que escull fer-se conscient de si mateixa. Per què? Per amor. L’amor de qui? L’amor en sí. L’amor de la vida perquè és la força que tot ho mou. La creació mateixa i tot plegat és amor. Perquè amor és la nostra identitat. Un nen estima només nàixer, ningú li ha d’ensenyar, perquè aquesta és la seva natura. Un gos estima, qui ho diu que no te ànima? i com estima, ja m’agradaria a mi demostrar la fidelitat i lleialtat de la gossa. Amor és la força que tot ho mou.( I no et parlo de l’amor hormonal que te la seva funció. Però quina funció pot tenir l’amor que jo sento per una flor? És que jo ajudo en res a la pol•linització de cap manera? O l’amor per una posta de sol? De què li ajuda això al sol o a la terra?) I la separació d’això és dolor i foscor i angoixa. Jo no sé si hi ha infern més enllà ni cal. L’infern és ja aquí per a molts, tu ho saps massa be. El cel? També aquí: un cor ple de gratitud i apreciació per estar viu.
• I el que dius que cal ser desgraciat per ser artista és una barbaritat. Els millors quadres o fotos no són per mi els que em parlen d’angoixes i de neures i que ho reflecteixen perfectament fins el punt que no els vull a la paret de casa meva, sinó els que duen un sentiment de joia de llum i m’alegren el cor. Com la poesia o com ho és la musica. Això no vol dir que qui viu a l’infern no prefereixi una musica infernal perquè això se li adequa més. I si Papasseit era un desgraciat, no ho sé, no ho era quan composava els seus versos més bonics. Ni era des de la seva desgràcia que creava el millor de la seva obra en general. Dualitat recordes?. I pel que fa al Dostoievsky et recomano per sobre de tot L’idiota. Un llibre genial un dels millors que he llegit. I no tan fosc com el que acabes de llegir que no recordo massa perquè fa massa temps i estava sempre fumat quan el vaig llegir.
Mira, Jaume, jo no t'acabo de comprendre a tu, però tu no crec que em comprenguis a mi. Em costa molt entendre de què em parles.
Jo no nego els sentiments, ni l'amor, ni que la vida pugui ser bella. Només dic que el seu suport és físic. És gaire difícil d'entendre? Jo no sé explicar d'on vinc. Qui sóc jo? Quan vaig nèixer? Jo què collons sé. Són preguntes que només es responen amb invencions tipu religió, filosofies, o elucubracions vàries. I m'agradaria saber com és que tu "ho comprens", "ho saps". Jo aquestes preguntes no les responc perquè crec que no es poden respondre, i llestos.
El misteri de la vida és més gran quan, sense cap altra força que la física i la química, s'ha desenvolupat tot aquest univers i la Terra i la Humanitat. La gent, l'amistat, etc. És un regal, entesos, però hauria ser com al Corte Inglés, que si no t'interessa et retornen els diners... És magnífic i meravellós, tot i que la perspectiva no sigui falaguera. Per això s'hauria d'aprofitar el temps al màxim, i per això no m'agrada perdre el temps dormint, per això odio la tele i detesto avorrir-me. La mort, el no-res m'estalona, i haig d'esprémer el temps i viure al màxim, la qual cosa evita que pensi en la mort, al seu torn, i tot és més fàcil i maco. Sobre aquest tema, "Illa Flaubert" de Miquel Àngel Riera.
Dius que "crec". Doncs sí, jo no sé, només crec. Jo sóc escèptic i allò que considero veritat és allò que em penso que és més probable. Considero molt més probables les meves "creences" que les altres. No estic tancat a cap altra cosa, però l'haig de considerar probable per acceptar-la. Quan em refereixo a déu, és perquè ningú no pot explicar d'on collons ha sortit aquest déu (peça que no encaixa, causa incausada que tot ho explica). Jo, com no t'acabo de comprendre, no sé quina és la teva causa incausada, l'origen de tot.
Sobre l'amor que tot ho mou, no sé què vols què et digui, és un terreny poc explorat per mi. Per què m'estimo tal cosa? Per què ens atrau l'estètica, una flor, un gos? Se m'acuden diverses explicacions. Però sobre l'amor i l'amistat personals, és evident que, a manca d'amor diví, és de les molt poques coses que t'aferren al món.
Això mereixeria un tractat filosòfic llarg. En vaig escriure un fa temps, però l'he perdut, on parlava de tot plegat. Va ser en el meu procés d'ateïtzació definitiva, fa cosa de sis anys. No puc aprofundir en les meves hipotètiques contradiccions perquè és massa llarg d'explicar.
Potser deu semblar que estic molt angoixat i al caire de l'abisme, però aquesta etapa la vaig superar fa temps. Ara només tinc lleus recaigudes. Ara la meva vida és força maca i estic força content. Sobre la meva teoria dels artistes desgraciats, és només una teoria absurda però que he vist reflectida en molts dels meus escriptors preferits.
L'energia química del cos es transforma en energia calorífica i en altra mena d'energia química. Els somnis el forense els trobaria si sapigués llegir les neurones. L'home s'imagina Déu com una projecció infinita de les virtuts de la Humanitat, com el model a seguir.
Sí que conec una manera sense necessitat de comprar cap versió a ningú ni a cap paradeta de les moltes que hi han, com tu dius, i és per mitjà d’unes eines que tenim incorporades però no les hem desenvolupat i per vehicle de quelcom que es coneix també per intuïció. Intuïció que ve per la pràctica d’exercici de coneixement interior. Es tracta de desenvolupar els sentits interns. De la mateixa manera que tenim uns sentits externs per relacionar-nos amb el mon exterior, també tenim uns sentits que ens permeten sentir la realitat interior que no és els pensaments. Hi ha quelcom apart de pensaments i sentiments a dins nostre. Ho sentim tot el temps, al principi ens guiàvem només per això, però amb el temps hem après a ignorar-ho i enfocar-nos només en els nostres pensaments com a mitjà de comprendre la realitat. Molt bons per tractar amb la realitat fenomènica però hi ha altres realitats que tot i no tenir les respostes a l’abast no per això deixem de tenir les preguntes. Per alguns es qüestió d’ignorar-les i tirar endavant. I ho aconsegueixen més o menys malament i per això han de recórrer a l’alcohol o altres mitjans d’evasió.
Però les preguntes hi són per alguna raó, de la mateixa manera que hi ha la set perquè hi ha aigua. Aquesta existència ha demostrat que no és cruel com molts pretenen. Tenim gana perquè hi ha menjar. Tenim ulls perquè hi han coses a veure. Tenim oïdes i és perquè hi han coses a escoltar. Coses tan maques com paraules d’amor i el soroll del vent al fregar pels arbres. No només acompleixen una funció sinó moltes. Els ocells tenen l’instint de volar perquè tenen ales. Aquesta vida no és cruel. Alguns ho han decidit així a causa d’aquestes preguntes que duen a dins sense resposta i els pesen. El fet que no les hagin trobades no vol dir que no existeixin les respostes. Però jo, com tu, era i soc escèptic. Cap religió em servia, l’heretada, tot i conèixer-la prou be per haver anat internat a un seminari forjador de capellans fins els 16 anys (allà van decidir els meus pares als onze anys que podia trobar tot el que el Colegio Nacional “Isidro Martín” no havia sabut ensenyar-me), la vaig descartar tan bon punt vaig sortir d’allí i vaig abraçar la cultura del “Sex, drugs and rock&roll” que prevalia en molts sectors de l’època i que convenia prou be la meva fase d’aprenentatge del món i l’imperi prometedor del sentits. No cal dir que aquesta fase no em va dur massa lluny. Només va accelerar el meu procés de confusió.
Com dèiem, no em servia la religió ni em parlaven els seus rituals morts i mancats d’espontaneïtat i sinceritat. Crec des de sempre intuïtivament en la vida i en el respecte de la individualitat. Si he d’acceptar alguna cosa ho he de veure per mi mateix i no em puc empassar res ja predigerit per algú altre. He de veure i comprendre amb els meus propis ulls, sinó no val. Per això no puc subscriure’m a cap religió o filosofia que no hagi fet meva plenament. I per això vull dir, meva plenament. I no n’he trobat cap. La comprensió que et parlo l’he obtingut i la continuo obtenint jo pel meu propis medis mitjançant el treball personal. Un treball que no te res a veure amb escorre’m el cervell amb el minipimer. Ans una comprensió que ha vingut tan naturalment com surt el nou dia després de la nit. Res fulgurant ans molt dolç. D’això se'n diu intuïció oposada a esforç intel•lectual i lògic. És clar per la nostra societat lògica, basada en el Logos grec la primera part i la segona inaugurada pel cartesianisme més pur, aquest concepte és bastant estrany i sospitós. No ho és tant des de que la crisi de valors del segle vint ha fet que més i més intel•lectuals (una altra paraula que no m’agrada) han cercat les respostes en el mon oriental insatisfets dels resultats i les carences que la pura lògica demostraven per explicar les preguntes últimes.
En això consisteix el meu treball, un esforç de concentració en unes tècniques de desenvolupament interior. Son eminentment practiques i no impliquen cap acceptació de postulats. Tan practiques com ho són les eines. De fet son unes eines. El seu origen no es pot tampoc traçar en el temps, però tampoc importa. De fet jo ja fa més de vint anys que les practico i no me n’he cansat mai perquè sempre reeixen a dur-me a aquest lloc de satisfacció i plenitud que hi ha a dins meu. Un lloc al que mai hi puc arribar mitjançant el meu intel•lecte. És com una cambra de descompressió paral•lela a l’intel•lecte, on refugiar-se quan a aquell el rebombori és insuportable. És per això que la meva evidència que jo no soc els meus pensaments és tan consolidada i provada com una realitat amb la que topo cada dia. Jo parlo d’una certesa tan solida com la que tu pots tenir respecte els teus castells i les tècniques que demanen per mantenir-se dempeus allà dalt. Jo parlo per mi mateix i el que jo experimento quotidianament i no per ningú més.
Aquestes tècniques va haver algú que me les va ensenyar. Algú al que vaig fer confiança perquè me la va merèixer i continua mereixent apart dels lligams d’amistat i afecte que el temps i algú tan positiu com ell desvetllen. Algú amb una certa autoritat moral en el seu tema com la que inspiren un Beethoven, un Picasso o un Ferran Adrià en el seu tema particular. És quelcom natural i que no es bassa en cap mena de diploma, en aquesta època de diplomes. És més que un mestre, és un amic. D’on li ve aquesta autoritat, hi ha tota una història per satisfer la curiositat natural però no crec que tingui importància. El fet és que me l’ha demostrat mil vegades o més, me la demostra cada vegada que l’escolto parlar. És a part el meu hobby, si vols, escoltar les seves conferències arreu on va sempre que m’ho puc permetre i em surti a compte. Però ell només ha estat un mitjà i a un nivell continua sent una font d’inspiració. El treball és meu dia a dia sigui allà on sigui, cada vegada que em tanco els ulls i centro la meva atenció envers el meu interior.
I sobre el teu darrer paràgraf últim, molt bonic o no tant però, de nou, prova-m’ho si pots.
Però Jaume, tu m'estàs dient que "comprens" el món mitjançant les teves "pràctiques" que consisteixen en "intuir" el que et diu el teu món interior, oi? Gràcies a això saps que la vida té sentit, però no estrictament racional, perquè no es pot copsar amb "l'intel·lecte".
Doncs estem d'acord, la vida no té sentit racional. I què? Millor així, que podem campar-la com ens roti sense por a cap judici posterior. Ens ho podem passar millor i tot.
No, continuo sense entendre't. M'has explicat una mica el teu sistema, però més que no pas el com, m'interessa el què, les conclusions. Saps a qui em recordes una mica? A l'Eduardo Feldman xD.
Per què no em demostres tu que hi ha res més enllà del suport físic? Metafísica: no existeix.
Com et passes... quantes vegades he dit "de vuelta" jo? XD
Les conclusions? un sentiment de plenitud i de tenir les preguntes essencials respostes. I les que es van formant dia a dia. I de caminar sense una llosa sobre l'esquena. I colmar la meva set cada dia. Sembla poc però és enorme. Fa tota la diferència. Si vols saber més, hi ha un enllaç a la meva flog just a sota el teu. Jo ja sento haver esgotat les paraules que no és cert, al menys per avui...
Ah i pel que deies de les conclusions, quines conclusions? les has de trobar tu, se’t donen les eines perquè tu trobis les respostes a les teves pròpies preguntes. I aquí està la gràcia. Això del que et parlo es tracta de quelcom diferent. Sinó quina diferència hi hauria entre això i una filosofia més? Aquí no se’t parla de l’aigua, se’t dona indicacions per on trobar-la i calmar la set. Tu vols frases per continuar el joc de rebatir-les i jo et dic que no va de pensar i va de sentir.
La comprensió del mon interior em dona les claus a desxifrar el món exterior perquè un és la replica de l’altre. i es clar qeu encara que no hi arribi mitjançant la logica, si que es tradueix en saviesa que es pot posar en paraules.
És coneixent-te a tu mateix que coneixeràs el món. Això ho va dir algun filòsof dels famosos... Crec que era Socrates. Know thy Self. Tot i que no ho va dir en anglès però queda més pijo i en grec no m’ho sé. De què parlava? De desxifrar les teves neures? En què pot ajudar això? Tot es troba en tu. És difícil d’explicar. Com es pot explicar el gust d’una fruita que no has provat mai? Només experimentant-ho ho pots arribar a entendre. Però per molts els resulta més confortable quedar-se vivint en un món d’il•lusió i conceptual.
Familiaritza’t mentrestant més amb el pensament oriental. Et convé, encara que sigui per equilibrar tanta sobreabundància de lògica. Has de poder escapar del laberint endiablat de la lògica, cal trobar les ales que et fan passar per sobre. A occident no les tenim i per això potser ens hem convertit en el càncer del planeta. Tècnologia sense mesura que viola la terra i la dona pel cul, aquesta és la nostra aportació.
Llegeix els Sufis o Confuci, o Buddha o algun altre sant hindú. No et pot fer cap mal. Els occidentals (no tots) parlen i parlen i no van mai enlloc. Com una barca amarrada al moll. Tot i així és només un pas, el que cal és anar més enllà dels llibres, cal l’experiència directa.
Judici posterior dius? perdona no me n'havia adonat. et fa por això? Creus en el ditxós Judici Final i el negues pe rdefugir-lo? hahaha aleshores tu de fet creus en el déu policia i botxí qu ecrea els homes per putejar-los hahaha
Jo et parlava d'amor i l'amor no jutja noi. De totes maneres del que es tracta és d'ara. Ara!!! per tant gaudeix com et roti. Si pots... d'això es tracta. Assegura't que ho passes be i no ho fas veure a tu i als altres, però. Omplir la copa, i com més plena estigui al final del viatge millor que millor. D'això va
No t'has adonat de què ja he confessat que amb la lògica és impossible comprendre el món? Per això faig coses que no tenen sentit, i quan em pregunten per què les faig, els hi dic: doncs per què sí, perquè em rota.
Perquè si tot és il·lògic, el que no és "assenyat" és volguer-ho fer tot de forma lògica. Posts com aquest, o com d'altres, reflecteixen l'astorament davant de l'absurd i la dificultat de prendre un camí cap alguna banda.
La sentència, el judici, és el no-res, l'absurd, la desaparició total. Aquest és el meu judici inexorable. Diràs que tant se val... doncs això marca tot el que faig, perquè em plantejo el camí altrament. Diuen que gràcies als protestants que es separaren dels catòlics hi va haver desenvolupament capitalista perquè es prenien la vida d'una altra forma.
I continuo sense entendre't massa, perquè jo abans d'Unamuno ja pensava com penso ara, i la seva lectura només em va reforçar i enriquir. No et pensis que la teoria nihilista d'aquí dalt prové de Dostoievski o de Nietzsche. Primer penso jo pel meu compte; medito, si es pot dir així. Les conclusions van canviant amb el temps i es veuen influïdes pel món exterior.
Nois m'encanteu, no us puc acabar de llegir, en un altre moment continuo, mil gràcies i no pareu de comentar que és genial.
sento no estar a la vostra alçada, a no poder fer totes aquestes reflexions...em limito a posar cosetes que se'm van acudint mentre llegeixo mirant el rellotge (ho sento però he d'anar a treballar)
quin problema hi ha en ser egoista?en plorar pq si amb aquell mort sha mort una part de mi?
Si, molts dels grans han estat desgraciats, ja ho diuen allò de: escribir me salvó de la locura, tot i que tb hi ha qui considera la bogeria un estadi superior a la intel·ligència
Josep, plora una mica, es necessari, si vols plorem junts.
referent a les creencies em guio per Rousseau, i crec que tots tenim la necessitat de creure en alguna cosa superior, ja sigui Déu, la natura o el que sigui, potser és pq encara no ha arribat el superhome... però tampoc crec q sigui tan dolent creure en algú en que en els mals moments et recollirà i et donara refugi, i sera com estar entre les faldilles de la mare o l'avia de quan erem petits.
esta demostrat cientificament que sense carícies moríriem...
no estem sota el lliure albir, sinò potser no estariem aqui...
potser només estimem pq es necessàri per la nostra supervivència? pregunto eh!
jaume, vols dir que la vida sorgeix al estimar?? q a l'estimar la vida pren consciència?? això seria el nunca acabar, hi ha tant a dir, tinc tantes preguntes...
Jo no vull creure en cap líder ni cap idea que estigui sobre meu. Jo sóc la idea més influent sobre mi i només em reto a mi mateix. Em sollevo, em revolto, contra qualsevol altra idea superior. Si així estic desemparat tant se me'n fot: és el preu a pagar per l'emancipació.
Ara estava pensant en altres coses: si una vida no m'importa, què és el que evita que assassini? Això és el que ara m'ocupa... Primera hipòtesi: és l'amor a la pròpia espècia, inculcat genèticament i social, el que em detura. I em penso que ha de ser així. Hauria de ser capaç de superar aquesta barrera. Seria així més lliure?
Matar algú no és un crim en sí mateix. Ho és el fet que matis totes les vides, esperances i creacions que el finat estigués en condicions de dur a ter-me.
El remordiment -això sí- sí que és una opció personal. Tant fa que cometis un crim, l'única objecció és que t'hi sentis culpable o no. És clar que el mort, una vegada encetat com a tal, ja no hi compta. Ni tan sols compta la vilesa del teu acte. L'únic que compta és l'extranya lucidesa d'haver-se menjat una vida, de saber-ne molt bé i clarament el preu d'un tros de carn inert, de saber-ho tu i només tu, com una pertinença robada a una intimitat única i individualitzada. Això és el que compta quan mates. Si després et cagues les potes avall ja és cosa teva. Però si no suportes la fondària del teu acte, llavors, d'una manera simbòlica més o menys, sí que es podria dir que el mort sí que hi compta. És a dir, per matar, has de sentir que el teu acte definitiu és més gran que tots els actes seus probables.
Crim i Càstig – 1/08/2006
Llegit he Crim i Càstig de Dostoievski, i sorprès sóc del que m'hi he trobat: exaltació del superhome nietzschià i enardiment del crim nihilista! No m'ho esperava pas. Esclar que Dostoievski, cristià conservador empedreït, ho matisa molt i acaba per blasmar la idea, però la idea ja hi és, i qui sap fins a quin punt no la compartia, el bon home, malgrat amagar-la.
Des de l'ateisme més fulgurant i el menyspreu més abrandat per la vida, jo també tinc la meva teoria del crim. La hi vaig explicar a un company de feina, que al capdavall fou el meu millor amic: l'assassinat no és reprotxable des del punt en què, un cadàver, no es pot plànyer de la seva condició de cadàver. A un mort, tant se li'n fot, de ser mort. Matar algú és indiferent per la víctima. Per tant, el màxim interessat, l'occit, és absolutament neutral, ja no existeix, i per tant, tampoc existeix cap raó per no occir-lo si així ho considerem necessari, en el benentès, esclar, que no se'l faci patir gaire.
No n'hi hauria d'haver cap remordiment, però confesso que jo seria un Raskòlnikov qualsevol i que em turmentaria per la meva viltat. La millor manera de superar un crim, o un amor, és tornar a delinquir, o tornar a estimar. L'única forma d'oblidar l'últim amor és cercant-ne un altre. La millor manera d'oblidar el mort és matant-ne un altre. Tanmateix, sospito que jo seria un Raskòlnikov qualsevol.
Em parlareu del patiment dels familiars, amics i coneguts. Aquest patiment és només egoisme. Partint ja de la base de què les despulles no ploraran per la seva pròpia mort. Partint de què, si ets creient, el cadàver passarà a millor vida. Partint d'aquests dos supòsits, la mort no és mai dolenta pel cadàver, i en el pitjor dels casos només és neutral. I doncs, per què ploreu?
Ploreu perquè el mort encara és viu en vosaltres, però ploreu sobretot perquè vosaltres éreu vius dins el finat. Hoc! Jo sóc jo i les meves circumstàncies. Jo visc també als altres. La veritable raó dels plors davant un difunt és la mort d'una petita part de nosaltres. És egoisme. A nosaltres el mort tant se'ns en fot. Quan moriran mons pares, jo potser ploraré (fa moltíssims anys que no ploro), però sabré que la tristícia serà únicament egoista.
Per últim, i per no allargar-me massa, només afegiré que tot i que jo pensi així, no tinc cap intenció de matar ningú. Primer, perquè no veig la necessitat. Segon, perquè no sóc un superhome i, d'entrada, m'enxamparien, i, a sobre, seria un Raskòlnikov qualsevol i tindria remordiments. Tercer, perquè en el fons sóc un filantrop i m'estimo la gent.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per jaume. 2/08/2006. 05:58 AM
Ets tu qui em suggereixes que hi digui la meva. No em culpis. Heus ací:
Es cert que tens un element bastant ombrívol en el teu cervell. És el gra de sal que et caldria escopir del tot; les ulleres que et cal treure; la mofeta que duus penjada a l’esquena que fa que allà on vas sentis una fortor. Ja t’he dit que tu no ets el teu cervell i prou que ho saps en el fons. I per això estàs segur que et turmentaries si seguissis els seus dictàmens. I per sort! perquè no estàs mort del tot i quelcom que no és el teu cervell i que no acabes d’entendre i que segons com et fa nosa però l’aculls, et guia i et salva de tu mateix, de la teva part més fosca.
Si tu fossis només el teu cervell, sense dubte que no series millor que qualsevol criminal o Raskòlnikov i amb una certa tendència a la perversió més abjecta. Només cal escoltar les teves teories i conclusions. I és clar, si et deixes tota una meitat, la meitat que no veus, l’altra cara de la lluna fora de la pel•lícula, com vols no arribar a conclusions pitjors que els nazis o en la mateixa línia? Per tu, com per ells, només som un tros de matèria, però no saps dir-me què queda si a un home viu li restes un de mort. Al cos o carcassa, tant li fa si l'abotxinen, segur. Però al que l’habitava... imagina que ets tu: a tots els seus somnis, a totes les teves aspiracions, tot el que t’habita, tot aquest món interior tan viu... on queda tot quan el teu cos es mor? Tu creus que tot s’acaba. Has escollit de creure-ho així, tanmateix no ets gens diferent del que creu el contrari. Dels creients que menysprees per ser tan crèduls. Tanmateix, per què series tu millor que ells si estàs tan a les fosques? És com fer travesses. No en tens ni idea, però és que ni idea. I et guies pel que només veuen els ulls i que és ben poc. Si obres un cervell, creus que hi trobaràs idees corrent amunt i avall? És que tot ho vols mesurar amb els teus dits i peus i colzes? No pots entendre de cap altra dimensió perquè no t’ho han explicat. De què et serveix de tant llegir si no et fa més intel•ligent o més intuïtiu que no és el mateix. Ets víctima d’aquesta societat cartesiana 100%. No pots entendre sense comprendre el costat femení de l’existència, copsar com l’altra meitat del món entén les coses. I potser son la meitat més sàvia. Canvia de biblioteca col•lega, amb afecte t’ho dic. No pots trobar escriptors més desgraciats? Perquè no et fas una llista dels que s’han fotut una bala al cap i te’ls llegeixes tots? Aviam si aprens com no errar el primer tret? És una mica com els borratxos que els agrada s’asseure plegats ja que ells entenen les misèries mútues. I tots acaben invariablement plorant.
I aviam si aclareixes les teves incoherències: com pots explicar que ets un filantrop i que estimes la gent sinó creus en l’ànima o el cor ni en res que no sigui matèria i tangible i al mateix temps professes un menyspreu abrandat per la vida? La mateixa que et permet sentir aquest amor i filantropia? La teva incoherència és esfereïdora...
És com que hi ha dins teu, en el teu país, una mena de partit nazi o nihilista capaç de les abjeccions humanes més terribles, al mateix temps, com ells, recolzat per refinades teories intel•lectuals que justificaven les seves barbaritats àdhuc els forçaven a anar més enllà on un criminal vulgar s’aturaria. Si més no, no acaba de passar res perquè encara no son majoria i si be que l’altra part segueix governant no deixen de mirar-se amb inquietud creixent aquest grup que sembla que dia a dia es fa més fort.
Joves, aparentment encantadors, amb idees tant sinistres com les teves son els que fa uns anys van decidir acabar amb les vides dels seus companys de classe als Estats Units. Potser la diferència que ells estaven més aprop de les armes i potser passaven més temps sols que no pas tu. Res que no es pugi remeiar si mai et trenques una cama als castells i et veus obligat a quedar-te a casa llegint Unamunos i Dostoievskys per un tubo.
Per Josep. 2/08/2006. 11:05 AM
No puc explicar tot això només en una merda de comentari. Ràpid:
1. L'amor és un instint animal del tot material. Jo d'això no en sóc gens expert, però sé que hi ha hormones i que les neurones es comporten de forma diferent quan hom s'enamora. El cap és com un DVD, i tot i que la informació no es vegi gaire, hi és. La nostra intel·ligència, si és que tenim, tot el que pensem, som i sabem està gravat al nostre cervell. No necessito cap dualitat intangible. Hi ha coses que no es podran explicar satisfactòriament... ho accepto. Però ara explica'm tu d'on treus la teva ànima i el teu déu. Per mi és una feblesa en molts sentits... Totes les meves idees i somnis, en morir, es podriran amb mi.
2. L'amor per la humanitat és un altre instint de conservació. Si en el fons estimo els homes és per això. I repeteixo que hi ha gent molt maca pel món i que fa la vida més amable i que malgrat el sense-sentit pagui la pena la vida ser viscuda.
3. En efecte, el menyspreu no és tan abrandat, era només una dramatització.
4. Milito a ERC, partit republicà d'ideari humanista. Encara no votaré partits nazis.
5. Vull aclarir que jo no crec estar sota la influència de cap divinitat ni cap ànima. Jo tinc complet lliure albir, fora de les determinacions socials i genètiques, les quals fan que senti aquesta filantropia de fons i de la que no me'n queixo.
6. Si no crec en l'entelèquia de déu ni en res que se'n derivi, perquè no hi crec, i crec que en efecte la vida és així, com un riu que caigués al buit, quina culpa tinc jo d'arribar a aquesta conclusió? La conclusió arriba sola, i és molt difícil que canviï després de com em costà arribar-hi.
7. Potser sóc víctima de la societat cartesiana, col·lega, però miro al meu entorn i tot déu creu en alguna mena de déu. En el fons ningú no se'n vol deseeixir del tot perquè tenen por de la foscor si apaguen l'única llum. Però escolta, és molt més difícil explicar així l'existència. Com més descregut ets, més flipat deus quedar per la natura i pel misteri de la vida. T'ho ben asseguro. A mi m'agrada força viure, malgrat tot.
8. Sóc millor que ells perquè hi vaig pensar fins al límit de les conseqüències. La gent no hi vol pensar, i fins i tot són incapaços de pensar-hi.
9. Tinc la teoria de què només els escriptors desgraciats escriuen obres cabdals. Has de tenir un trauma per poder desencallar el talent. A mi m'agrada estar depre de tant en tant, emborratxar-me i rabejar-me en la merda. La llista és inacabable, des del meu estimat Papasseït, a Schopenhauer, tots són uns desgraciats, com Dostoievski, el qual ha estat una sopresa, no m'ho esperava.
Per jaume. 2/08/2006. 05:30 PM
Evidentmenet un comentari sí però farem el que es podrà. I adverteixo que ningú te per que llegir-me, ni tu tampoc. Així que ningú es quexi de les dimensions:
• Incoherència primera: parles del misteri de la vida. Tu ho has dit. La vida no la pots explicar i és un misteri. Si hi ha una peça que no pots explicar el teu edifici no s’aguanta. Et correspon ser al menys una mica més humil i menys aferrat a les teves creences. Són creences malgrat tot, de certeses ben poques. I seria trist que t’hi haguessis aferrat tant o que ja fos qüestió d’honor mantenir-les malgrat els arguments estiguessin tots davant teu. És ja una qüestió d’amor propi potser?
• Quan et dic nazi no em refereixo a l’aspecte polític que prou que ho sé que no milites, sinó no crec que t’estaria parlant per donar-te per un cas perdut i ja no crec que haguérem coincidit. Ans em refereixo a llurs conclusions sobre el valor de la vida humana semblants a les teves, que els van dur a ignorar tot el valor del sentiments, justament els sols indicadors que els haurien pogut aturar, i cometre les aberracions més grans que la humanitat ha conegut. Tot i al mateix temps, això sí, desenvolupant un gust exquisit en qüestions musicals i artístiques. Van escollir ignorar tota aquesta mateixa part que tu menysprees, que no saps definir i que en certa manera no encaixa en la teva estructura. Van sistemàticament immunitzar-se al respecte d’aquella veu o neguit dins d’ells que es revoltava contra llurs tesis i que segurament no els deixava dormir per les nits a molts d’ells. Com pots ignorar quelcom que surt de dins de teu amb tanta força i seguir viu? Senzillament, no pots.
• I quan parlo d’ànima, no em refereixo a aquest concepte cristià que s’ha de condemnar i salvar després de la mort, ans més aviat a allò que anima aquest cos que, com tu dius, es queda aquí íntegre. Tot excepte aquells 21 grams. I és que també a-n-i-m-a als a-n-i-m-a-l-s. És la vida mateixa. Dius que els somnis es podriran amb tu. Ha trobat mai un somni algun metge en fer l’autòpsia? I si potser els somnis s’esvairan però allò que els conjurava no desapareix. “L’energia no desapareix es transforma” - Einstein - . En què? no ho sé ni m’importa ara mateix. Ja m’ho trobaré i saps què? Tu també hahaha ja riurem si ens trobem en algun espai eteri. Endú-te el mòbil per si de cas.
• A on m’has sentit tu a mi parlar de Déu? Jo precisament evito utilitzar aquest mot. No m’agrada. No m’agrada perquè implica dualitat. Déu com l’home occidental se l’imagina és quelcom a la seva imatge. Amb ulls, braços i cames i barba, es clar una barba molt llarga. I assegut en un tro és clar, com sinó aguantar tota una eternitat? I unes mans molt llargues amb uns dits que saben molt be assenyalar-me a mi per acusar-me del meus pecats. Un jutge i un policia a la vegada. No, jo no crec en res semblant. Però el que sí sé és que jo no m’he enginyat a mi mateix( i em trobo bastant ben parit ;0)), ni els meus pares tampoc. No sabrien com fer-ho si ni tan sols han acabat els seus estudis. I tanmateix trobo que la sofisticació d’aquest cos que tinc i tot el suport logístic que l’envolta, fins allà on els ulls poden arribar i més enllà, és sensacional. Cap ment humana l’hagués pogut concebre amb tanta senzillesa i perfecció. Tot plegat, aquest univers. És massa perfecte a molts nivells. I alto, estic parlant d’allò que no han tocat els homes. I “sí, pots dir tu, en què son perfectes els homes? Si ho fossin no farien tant de mal”. Per allò del lliure albir precisament. Així és el joc i aquesta és la bellesa. Per a mi això també encaixa, per a mi tot encaixa a la perfecció, no hi han llacunes fosques i no hi ha dolor. El dolor de la incertesa. I el meu no és un exercici de fe cega. Jo comprenc. Jo no crec en això, jo sé que això és així amb una certesa rotunda que ve de molt endins. Com jo no necessito provar a ningú que tu existeixes perquè estic parlant amb tu. Jo tinc una relació d’intimitat amb aquesta realitat que no goso separar de mi ni donar nom perquè sento molt meva. És una relació amb mi mateix. Si hi ha déu jo soc ell, i tu i tots i tot. Només ho hem d’esbrinar. Perquè jo no soc aquest cos. Aquest cos és només la punta de l’iceberg. O millor dit: és com la illa que te por de veure’s engolida per les ones de l’oceà en temps de tempesta, tanmateix si anés endins seu se n’adonaria que no és una illa, que el que és, és el cim d’una muntanya que aquesta a la vegada està unida a la terra sencera. I que la separació és només conceptual i il•lusòria. Això és el que cal, enlloc de mirar enfora i veure una tempesta amenaçadora i sentir la por i l’angoixa, mirar endins i descobrir la realitat. La realitat que jo no soc el que el món m’ha dit que soc. Tota aquesta fictícia identitat basada en superficialitats. Jo sé que no soc el meu DNI, no en te ningú cap dubte, però tampoc soc català, ni em dic Jaume i aquest cos canvia amb cada moment i mai no és el mateix. Tot això és el cicle de la gota que s’ha separat de l'oceà per el període en que es torna en pluja i hi retorna un dia en forma de riu. Quina identitat queda d’aquesta quan es junta amb l’oceà? És una identitat transitòria aleshores perquè creure-se-la? És creu un actor el seu paper? Sí, mentre dura però quan cau el teló sap molt bé qui és. I és a causa de la ignorància d’aquest fet, de si mateixos que els homes senten dolor i causen dolor. És a causa de no haver trobat la resposta que continuen cercant. Creuen que el secret de la felicitat es troba enfora i per això es barallen per allò que troben bonic, bell i cobdícien quan només és un reflex del que hi ha endins. Això ens passa cada dia: allò que un dia trobes bonic, l’endemà no. No és que deixi de ser-ho, sempre ho ha estat i no però l'ull que ho apreciava, avui no ho pot veure.
• I aquest és el procés perdre’s per tornar-se a trobar i apreciar en el procés el regal de la vida. La vida que escull fer-se conscient de si mateixa. Per què? Per amor. L’amor de qui? L’amor en sí. L’amor de la vida perquè és la força que tot ho mou. La creació mateixa i tot plegat és amor. Perquè amor és la nostra identitat. Un nen estima només nàixer, ningú li ha d’ensenyar, perquè aquesta és la seva natura. Un gos estima, qui ho diu que no te ànima? i com estima, ja m’agradaria a mi demostrar la fidelitat i lleialtat de la gossa. Amor és la força que tot ho mou.( I no et parlo de l’amor hormonal que te la seva funció. Però quina funció pot tenir l’amor que jo sento per una flor? És que jo ajudo en res a la pol•linització de cap manera? O l’amor per una posta de sol? De què li ajuda això al sol o a la terra?) I la separació d’això és dolor i foscor i angoixa. Jo no sé si hi ha infern més enllà ni cal. L’infern és ja aquí per a molts, tu ho saps massa be. El cel? També aquí: un cor ple de gratitud i apreciació per estar viu.
• I el que dius que cal ser desgraciat per ser artista és una barbaritat. Els millors quadres o fotos no són per mi els que em parlen d’angoixes i de neures i que ho reflecteixen perfectament fins el punt que no els vull a la paret de casa meva, sinó els que duen un sentiment de joia de llum i m’alegren el cor. Com la poesia o com ho és la musica. Això no vol dir que qui viu a l’infern no prefereixi una musica infernal perquè això se li adequa més. I si Papasseit era un desgraciat, no ho sé, no ho era quan composava els seus versos més bonics. Ni era des de la seva desgràcia que creava el millor de la seva obra en general. Dualitat recordes?. I pel que fa al Dostoievsky et recomano per sobre de tot L’idiota. Un llibre genial un dels millors que he llegit. I no tan fosc com el que acabes de llegir que no recordo massa perquè fa massa temps i estava sempre fumat quan el vaig llegir.
Per Josep. 2/08/2006. 06:41 PM
Mira, Jaume, jo no t'acabo de comprendre a tu, però tu no crec que em comprenguis a mi. Em costa molt entendre de què em parles.
Jo no nego els sentiments, ni l'amor, ni que la vida pugui ser bella. Només dic que el seu suport és físic. És gaire difícil d'entendre? Jo no sé explicar d'on vinc. Qui sóc jo? Quan vaig nèixer? Jo què collons sé. Són preguntes que només es responen amb invencions tipu religió, filosofies, o elucubracions vàries. I m'agradaria saber com és que tu "ho comprens", "ho saps". Jo aquestes preguntes no les responc perquè crec que no es poden respondre, i llestos.
El misteri de la vida és més gran quan, sense cap altra força que la física i la química, s'ha desenvolupat tot aquest univers i la Terra i la Humanitat. La gent, l'amistat, etc. És un regal, entesos, però hauria ser com al Corte Inglés, que si no t'interessa et retornen els diners... És magnífic i meravellós, tot i que la perspectiva no sigui falaguera. Per això s'hauria d'aprofitar el temps al màxim, i per això no m'agrada perdre el temps dormint, per això odio la tele i detesto avorrir-me. La mort, el no-res m'estalona, i haig d'esprémer el temps i viure al màxim, la qual cosa evita que pensi en la mort, al seu torn, i tot és més fàcil i maco. Sobre aquest tema, "Illa Flaubert" de Miquel Àngel Riera.
Dius que "crec". Doncs sí, jo no sé, només crec. Jo sóc escèptic i allò que considero veritat és allò que em penso que és més probable. Considero molt més probables les meves "creences" que les altres. No estic tancat a cap altra cosa, però l'haig de considerar probable per acceptar-la. Quan em refereixo a déu, és perquè ningú no pot explicar d'on collons ha sortit aquest déu (peça que no encaixa, causa incausada que tot ho explica). Jo, com no t'acabo de comprendre, no sé quina és la teva causa incausada, l'origen de tot.
Sobre l'amor que tot ho mou, no sé què vols què et digui, és un terreny poc explorat per mi. Per què m'estimo tal cosa? Per què ens atrau l'estètica, una flor, un gos? Se m'acuden diverses explicacions. Però sobre l'amor i l'amistat personals, és evident que, a manca d'amor diví, és de les molt poques coses que t'aferren al món.
Això mereixeria un tractat filosòfic llarg. En vaig escriure un fa temps, però l'he perdut, on parlava de tot plegat. Va ser en el meu procés d'ateïtzació definitiva, fa cosa de sis anys. No puc aprofundir en les meves hipotètiques contradiccions perquè és massa llarg d'explicar.
Potser deu semblar que estic molt angoixat i al caire de l'abisme, però aquesta etapa la vaig superar fa temps. Ara només tinc lleus recaigudes. Ara la meva vida és força maca i estic força content. Sobre la meva teoria dels artistes desgraciats, és només una teoria absurda però que he vist reflectida en molts dels meus escriptors preferits.
L'energia química del cos es transforma en energia calorífica i en altra mena d'energia química. Els somnis el forense els trobaria si sapigués llegir les neurones. L'home s'imagina Déu com una projecció infinita de les virtuts de la Humanitat, com el model a seguir.
Per jaume. 2/08/2006. 08:45 PM
Vols saber com ho comprenc doncs t’ho explicaré.
Sí que conec una manera sense necessitat de comprar cap versió a ningú ni a cap paradeta de les moltes que hi han, com tu dius, i és per mitjà d’unes eines que tenim incorporades però no les hem desenvolupat i per vehicle de quelcom que es coneix també per intuïció. Intuïció que ve per la pràctica d’exercici de coneixement interior. Es tracta de desenvolupar els sentits interns. De la mateixa manera que tenim uns sentits externs per relacionar-nos amb el mon exterior, també tenim uns sentits que ens permeten sentir la realitat interior que no és els pensaments. Hi ha quelcom apart de pensaments i sentiments a dins nostre. Ho sentim tot el temps, al principi ens guiàvem només per això, però amb el temps hem après a ignorar-ho i enfocar-nos només en els nostres pensaments com a mitjà de comprendre la realitat. Molt bons per tractar amb la realitat fenomènica però hi ha altres realitats que tot i no tenir les respostes a l’abast no per això deixem de tenir les preguntes. Per alguns es qüestió d’ignorar-les i tirar endavant. I ho aconsegueixen més o menys malament i per això han de recórrer a l’alcohol o altres mitjans d’evasió.
Però les preguntes hi són per alguna raó, de la mateixa manera que hi ha la set perquè hi ha aigua. Aquesta existència ha demostrat que no és cruel com molts pretenen. Tenim gana perquè hi ha menjar. Tenim ulls perquè hi han coses a veure. Tenim oïdes i és perquè hi han coses a escoltar. Coses tan maques com paraules d’amor i el soroll del vent al fregar pels arbres. No només acompleixen una funció sinó moltes. Els ocells tenen l’instint de volar perquè tenen ales. Aquesta vida no és cruel. Alguns ho han decidit així a causa d’aquestes preguntes que duen a dins sense resposta i els pesen. El fet que no les hagin trobades no vol dir que no existeixin les respostes. Però jo, com tu, era i soc escèptic. Cap religió em servia, l’heretada, tot i conèixer-la prou be per haver anat internat a un seminari forjador de capellans fins els 16 anys (allà van decidir els meus pares als onze anys que podia trobar tot el que el Colegio Nacional “Isidro Martín” no havia sabut ensenyar-me), la vaig descartar tan bon punt vaig sortir d’allí i vaig abraçar la cultura del “Sex, drugs and rock&roll” que prevalia en molts sectors de l’època i que convenia prou be la meva fase d’aprenentatge del món i l’imperi prometedor del sentits. No cal dir que aquesta fase no em va dur massa lluny. Només va accelerar el meu procés de confusió.
Com dèiem, no em servia la religió ni em parlaven els seus rituals morts i mancats d’espontaneïtat i sinceritat. Crec des de sempre intuïtivament en la vida i en el respecte de la individualitat. Si he d’acceptar alguna cosa ho he de veure per mi mateix i no em puc empassar res ja predigerit per algú altre. He de veure i comprendre amb els meus propis ulls, sinó no val. Per això no puc subscriure’m a cap religió o filosofia que no hagi fet meva plenament. I per això vull dir, meva plenament. I no n’he trobat cap. La comprensió que et parlo l’he obtingut i la continuo obtenint jo pel meu propis medis mitjançant el treball personal. Un treball que no te res a veure amb escorre’m el cervell amb el minipimer. Ans una comprensió que ha vingut tan naturalment com surt el nou dia després de la nit. Res fulgurant ans molt dolç. D’això se'n diu intuïció oposada a esforç intel•lectual i lògic. És clar per la nostra societat lògica, basada en el Logos grec la primera part i la segona inaugurada pel cartesianisme més pur, aquest concepte és bastant estrany i sospitós. No ho és tant des de que la crisi de valors del segle vint ha fet que més i més intel•lectuals (una altra paraula que no m’agrada) han cercat les respostes en el mon oriental insatisfets dels resultats i les carences que la pura lògica demostraven per explicar les preguntes últimes.
En això consisteix el meu treball, un esforç de concentració en unes tècniques de desenvolupament interior. Son eminentment practiques i no impliquen cap acceptació de postulats. Tan practiques com ho són les eines. De fet son unes eines. El seu origen no es pot tampoc traçar en el temps, però tampoc importa. De fet jo ja fa més de vint anys que les practico i no me n’he cansat mai perquè sempre reeixen a dur-me a aquest lloc de satisfacció i plenitud que hi ha a dins meu. Un lloc al que mai hi puc arribar mitjançant el meu intel•lecte. És com una cambra de descompressió paral•lela a l’intel•lecte, on refugiar-se quan a aquell el rebombori és insuportable. És per això que la meva evidència que jo no soc els meus pensaments és tan consolidada i provada com una realitat amb la que topo cada dia. Jo parlo d’una certesa tan solida com la que tu pots tenir respecte els teus castells i les tècniques que demanen per mantenir-se dempeus allà dalt. Jo parlo per mi mateix i el que jo experimento quotidianament i no per ningú més.
Aquestes tècniques va haver algú que me les va ensenyar. Algú al que vaig fer confiança perquè me la va merèixer i continua mereixent apart dels lligams d’amistat i afecte que el temps i algú tan positiu com ell desvetllen. Algú amb una certa autoritat moral en el seu tema com la que inspiren un Beethoven, un Picasso o un Ferran Adrià en el seu tema particular. És quelcom natural i que no es bassa en cap mena de diploma, en aquesta època de diplomes. És més que un mestre, és un amic. D’on li ve aquesta autoritat, hi ha tota una història per satisfer la curiositat natural però no crec que tingui importància. El fet és que me l’ha demostrat mil vegades o més, me la demostra cada vegada que l’escolto parlar. És a part el meu hobby, si vols, escoltar les seves conferències arreu on va sempre que m’ho puc permetre i em surti a compte. Però ell només ha estat un mitjà i a un nivell continua sent una font d’inspiració. El treball és meu dia a dia sigui allà on sigui, cada vegada que em tanco els ulls i centro la meva atenció envers el meu interior.
I sobre el teu darrer paràgraf últim, molt bonic o no tant però, de nou, prova-m’ho si pots.
Per Josep. 2/08/2006. 10:13 PM
Però Jaume, tu m'estàs dient que "comprens" el món mitjançant les teves "pràctiques" que consisteixen en "intuir" el que et diu el teu món interior, oi? Gràcies a això saps que la vida té sentit, però no estrictament racional, perquè no es pot copsar amb "l'intel·lecte".
Doncs estem d'acord, la vida no té sentit racional. I què? Millor així, que podem campar-la com ens roti sense por a cap judici posterior. Ens ho podem passar millor i tot.
No, continuo sense entendre't. M'has explicat una mica el teu sistema, però més que no pas el com, m'interessa el què, les conclusions. Saps a qui em recordes una mica? A l'Eduardo Feldman xD.
Per què no em demostres tu que hi ha res més enllà del suport físic? Metafísica: no existeix.
Vinga, cuida't.
Per jaume. 3/08/2006. 01:59 AM
Com et passes... quantes vegades he dit "de vuelta" jo? XD
Les conclusions? un sentiment de plenitud i de tenir les preguntes essencials respostes. I les que es van formant dia a dia. I de caminar sense una llosa sobre l'esquena. I colmar la meva set cada dia. Sembla poc però és enorme. Fa tota la diferència. Si vols saber més, hi ha un enllaç a la meva flog just a sota el teu. Jo ja sento haver esgotat les paraules que no és cert, al menys per avui...
Per jaume. 3/08/2006. 03:17 PM
Ah i pel que deies de les conclusions, quines conclusions? les has de trobar tu, se’t donen les eines perquè tu trobis les respostes a les teves pròpies preguntes. I aquí està la gràcia. Això del que et parlo es tracta de quelcom diferent. Sinó quina diferència hi hauria entre això i una filosofia més? Aquí no se’t parla de l’aigua, se’t dona indicacions per on trobar-la i calmar la set. Tu vols frases per continuar el joc de rebatir-les i jo et dic que no va de pensar i va de sentir.
La comprensió del mon interior em dona les claus a desxifrar el món exterior perquè un és la replica de l’altre. i es clar qeu encara que no hi arribi mitjançant la logica, si que es tradueix en saviesa que es pot posar en paraules.
És coneixent-te a tu mateix que coneixeràs el món. Això ho va dir algun filòsof dels famosos... Crec que era Socrates. Know thy Self. Tot i que no ho va dir en anglès però queda més pijo i en grec no m’ho sé. De què parlava? De desxifrar les teves neures? En què pot ajudar això? Tot es troba en tu. És difícil d’explicar. Com es pot explicar el gust d’una fruita que no has provat mai? Només experimentant-ho ho pots arribar a entendre. Però per molts els resulta més confortable quedar-se vivint en un món d’il•lusió i conceptual.
Familiaritza’t mentrestant més amb el pensament oriental. Et convé, encara que sigui per equilibrar tanta sobreabundància de lògica. Has de poder escapar del laberint endiablat de la lògica, cal trobar les ales que et fan passar per sobre. A occident no les tenim i per això potser ens hem convertit en el càncer del planeta. Tècnologia sense mesura que viola la terra i la dona pel cul, aquesta és la nostra aportació.
Llegeix els Sufis o Confuci, o Buddha o algun altre sant hindú. No et pot fer cap mal. Els occidentals (no tots) parlen i parlen i no van mai enlloc. Com una barca amarrada al moll. Tot i així és només un pas, el que cal és anar més enllà dels llibres, cal l’experiència directa.
Per jaume. 3/08/2006. 03:31 PM
Judici posterior dius? perdona no me n'havia adonat. et fa por això? Creus en el ditxós Judici Final i el negues pe rdefugir-lo? hahaha aleshores tu de fet creus en el déu policia i botxí qu ecrea els homes per putejar-los hahaha
Jo et parlava d'amor i l'amor no jutja noi. De totes maneres del que es tracta és d'ara. Ara!!! per tant gaudeix com et roti. Si pots... d'això es tracta. Assegura't que ho passes be i no ho fas veure a tu i als altres, però. Omplir la copa, i com més plena estigui al final del viatge millor que millor. D'això va
Per Josep. 3/08/2006. 04:55 PM
No t'has adonat de què ja he confessat que amb la lògica és impossible comprendre el món? Per això faig coses que no tenen sentit, i quan em pregunten per què les faig, els hi dic: doncs per què sí, perquè em rota.
Perquè si tot és il·lògic, el que no és "assenyat" és volguer-ho fer tot de forma lògica. Posts com aquest, o com d'altres, reflecteixen l'astorament davant de l'absurd i la dificultat de prendre un camí cap alguna banda.
La sentència, el judici, és el no-res, l'absurd, la desaparició total. Aquest és el meu judici inexorable. Diràs que tant se val... doncs això marca tot el que faig, perquè em plantejo el camí altrament. Diuen que gràcies als protestants que es separaren dels catòlics hi va haver desenvolupament capitalista perquè es prenien la vida d'una altra forma.
I continuo sense entendre't massa, perquè jo abans d'Unamuno ja pensava com penso ara, i la seva lectura només em va reforçar i enriquir. No et pensis que la teoria nihilista d'aquí dalt prové de Dostoievski o de Nietzsche. Primer penso jo pel meu compte; medito, si es pot dir així. Les conclusions van canviant amb el temps i es veuen influïdes pel món exterior.
Vinga, salut.
Per griselda. 4/08/2006. 06:48 PM
Nois m'encanteu, no us puc acabar de llegir, en un altre moment continuo, mil gràcies i no pareu de comentar que és genial.
sento no estar a la vostra alçada, a no poder fer totes aquestes reflexions...em limito a posar cosetes que se'm van acudint mentre llegeixo mirant el rellotge (ho sento però he d'anar a treballar)
quin problema hi ha en ser egoista?en plorar pq si amb aquell mort sha mort una part de mi?
Si, molts dels grans han estat desgraciats, ja ho diuen allò de: escribir me salvó de la locura, tot i que tb hi ha qui considera la bogeria un estadi superior a la intel·ligència
Josep, plora una mica, es necessari, si vols plorem junts.
referent a les creencies em guio per Rousseau, i crec que tots tenim la necessitat de creure en alguna cosa superior, ja sigui Déu, la natura o el que sigui, potser és pq encara no ha arribat el superhome... però tampoc crec q sigui tan dolent creure en algú en que en els mals moments et recollirà i et donara refugi, i sera com estar entre les faldilles de la mare o l'avia de quan erem petits.
esta demostrat cientificament que sense carícies moríriem...
no estem sota el lliure albir, sinò potser no estariem aqui...
potser només estimem pq es necessàri per la nostra supervivència? pregunto eh!
jaume, vols dir que la vida sorgeix al estimar?? q a l'estimar la vida pren consciència?? això seria el nunca acabar, hi ha tant a dir, tinc tantes preguntes...
Una abraçada
Per Josep. 4/08/2006. 07:04 PM
No ploro perquè no puc, no em surt.
Jo no vull creure en cap líder ni cap idea que estigui sobre meu. Jo sóc la idea més influent sobre mi i només em reto a mi mateix. Em sollevo, em revolto, contra qualsevol altra idea superior. Si així estic desemparat tant se me'n fot: és el preu a pagar per l'emancipació.
Ara estava pensant en altres coses: si una vida no m'importa, què és el que evita que assassini? Això és el que ara m'ocupa... Primera hipòtesi: és l'amor a la pròpia espècia, inculcat genèticament i social, el que em detura. I em penso que ha de ser així. Hauria de ser capaç de superar aquesta barrera. Seria així més lliure?
Per Un que teoritza. 1/09/2006. 12:18 AM
Matar algú no és un crim en sí mateix. Ho és el fet que matis totes les vides, esperances i creacions que el finat estigués en condicions de dur a ter-me.
El remordiment -això sí- sí que és una opció personal. Tant fa que cometis un crim, l'única objecció és que t'hi sentis culpable o no. És clar que el mort, una vegada encetat com a tal, ja no hi compta. Ni tan sols compta la vilesa del teu acte. L'únic que compta és l'extranya lucidesa d'haver-se menjat una vida, de saber-ne molt bé i clarament el preu d'un tros de carn inert, de saber-ho tu i només tu, com una pertinença robada a una intimitat única i individualitzada. Això és el que compta quan mates. Si després et cagues les potes avall ja és cosa teva. Però si no suportes la fondària del teu acte, llavors, d'una manera simbòlica més o menys, sí que es podria dir que el mort sí que hi compta. És a dir, per matar, has de sentir que el teu acte definitiu és més gran que tots els actes seus probables.
Digues la teva