Això vaig escriure-ho a una altra banda. Es tracta del típic moment d'alegria, potser borratxa, o potser no, que experimento sovint, i que tanmateix contrasta amb la profunda tristesa existencial:
De vegades abraçaria el món, si tingués prou braços per fer-ho. De vegades saltaria fins gratar el cel, bussejaria fins l'abisme més fondo, petonejaria el meu més odiat enemic. De vegades estic eufòric perquè el cel és blau, perquè faig Scrabble o perquè és el meu sant. M'introspecciono i no estic trist, malgrat arrossegui sempre aquest costat fosc allà on vagi. Però són dies en què fins el disc més dolent et sembla una obra mestra, en què la cervesa del Mercadona és com una de negra irlandesa, o el que fan a la tele té prou suc i bruc. Són dies en què pots estar escriguent aquesta gasòfia i encara semblar profund i intel·ligent.
I seguiré endavant, malgrat que totes les novetats es desgasten i esdevenen rutina. Malgrat que algun dia m'atiparé d'enfilar-me sobre els altres, o m'atiparé de protestar per un pla urbanístic que potser ja s'haurà aprovat. Perquè serà difícil mantenir una il·lusió que potser ha estat manufacturada (inflada de forma artificial). És difícil ser optimista i dinàmic quan creus que tot és tan prescindible com una pedra a la sabata. Però malgrat la pedra continues caminant, sabedor que un dia la llençaràs per la finestra, i que potser rera la pedregada anirà qui l'ha llençada.
No ho sé, però cada vegada veig més clar que s'ha d'intentar ser senzill, vull dir, gaudir de les petites coses del dia a dia. Hi ha dies d'optimisme, hi ha dies de pessimisme. Hi ha dies de tot, hi ha dies per tot. Ara, el que ets ara lluita per unes coses en concret, demà? demà qui sap, demà potser t'enamoraràs d'una flor de primavera nascuda a ple desembre. Potser et posaràs trist, potser estaràs feliç.... i potser la pedra es prescindible, potser la llançaràs, o potser qui sap, potser la pedra es convertirà en un granet de sorra, es diluirà com un granet de farina, i enlloc de la pedra a la sabata, potser, qui sap, hi germinarà una fulla de menta fresca.
I jo què sé, potser els arbres no ens deixen veure el bosc... que mai he acabat d'entre la frase, però m'agrada, és màgica. I tots necessitem una mica de màgia.
Àdhuc en els teus moments de joia tens un record per la teva companya fidel la tristesa. Quin fidel amant ets tu, noi….
Els arbres són la realitat, el bosc el concepte abstracte. Per voler veure les coses d’una manera determinada de vegades no reeixim a veure el que de debò tenim davant dels ulls. O dit d’una altra amnera, com era aquella frase d’en Lennon? Quelcom com “Life is what happens while we’re busy making other plans”. No voldria així robar la màgia de la frase tanmateix, suposo que te tants sentits com vulguis donar-li.
Gràcies per les dues entrades, sobretot la de la Imma és molt bonica. I gràcies al cel o a la vida o qui sigui perquè encara hi ha dies que hom surt d’aquest blog més lleuger l’esperit que hi ha entrat...
I gràcies perquè això em permetrà fer alguna altra cosa de profit avui enlloc de passar tot el dia a "desfacer entuertos" hahaha
Hahaha o sigui que tens un blog per quan estàs content i no vols que et llegim per així no desfer la imatge de cagallets que tenim de tu i ens puguis decebre per mostrar el costat softy de tant en tant? què bo!!! o sigui que tens vergonya de ser feliç? està clar, et desautoritza enormement hahaha. Genial!! T'estimo cada dia més per les teves contadiccions
Ei, això t'ho has empescat tu. Tinc un blog on escric les coses que ja no puc escriure aquí perquè aquí tothom em coneix massa: els de la uni, els castellers i els d'Esplugues. Molts llegeixen el blog sense dir-me res. D'ells és difícil parlar al blog. En qualsevol cas, el faig servir poc. Allà també faig experiments estranys i parlo sobre coses encara més tenebroses i embolicades.
La pedregada – 2/08/2006
Això vaig escriure-ho a una altra banda. Es tracta del típic moment d'alegria, potser borratxa, o potser no, que experimento sovint, i que tanmateix contrasta amb la profunda tristesa existencial:
Escrit per en Josep.Comentaris
Per imma. 3/08/2006. 12:49 AM
No ho sé, però cada vegada veig més clar que s'ha d'intentar ser senzill, vull dir, gaudir de les petites coses del dia a dia. Hi ha dies d'optimisme, hi ha dies de pessimisme. Hi ha dies de tot, hi ha dies per tot. Ara, el que ets ara lluita per unes coses en concret, demà? demà qui sap, demà potser t'enamoraràs d'una flor de primavera nascuda a ple desembre. Potser et posaràs trist, potser estaràs feliç.... i potser la pedra es prescindible, potser la llançaràs, o potser qui sap, potser la pedra es convertirà en un granet de sorra, es diluirà com un granet de farina, i enlloc de la pedra a la sabata, potser, qui sap, hi germinarà una fulla de menta fresca.
I jo què sé, potser els arbres no ens deixen veure el bosc... que mai he acabat d'entre la frase, però m'agrada, és màgica. I tots necessitem una mica de màgia.
bona nit i un somriure
Per jaume. 3/08/2006. 01:18 PM
Àdhuc en els teus moments de joia tens un record per la teva companya fidel la tristesa. Quin fidel amant ets tu, noi….
Els arbres són la realitat, el bosc el concepte abstracte. Per voler veure les coses d’una manera determinada de vegades no reeixim a veure el que de debò tenim davant dels ulls. O dit d’una altra amnera, com era aquella frase d’en Lennon? Quelcom com “Life is what happens while we’re busy making other plans”. No voldria així robar la màgia de la frase tanmateix, suposo que te tants sentits com vulguis donar-li.
Gràcies per les dues entrades, sobretot la de la Imma és molt bonica. I gràcies al cel o a la vida o qui sigui perquè encara hi ha dies que hom surt d’aquest blog més lleuger l’esperit que hi ha entrat...
I gràcies perquè això em permetrà fer alguna altra cosa de profit avui enlloc de passar tot el dia a "desfacer entuertos" hahaha
Per jaume. 3/08/2006. 03:40 PM
Hahaha o sigui que tens un blog per quan estàs content i no vols que et llegim per així no desfer la imatge de cagallets que tenim de tu i ens puguis decebre per mostrar el costat softy de tant en tant? què bo!!! o sigui que tens vergonya de ser feliç? està clar, et desautoritza enormement hahaha. Genial!! T'estimo cada dia més per les teves contadiccions
Per Josep. 3/08/2006. 05:02 PM
Ei, això t'ho has empescat tu. Tinc un blog on escric les coses que ja no puc escriure aquí perquè aquí tothom em coneix massa: els de la uni, els castellers i els d'Esplugues. Molts llegeixen el blog sense dir-me res. D'ells és difícil parlar al blog. En qualsevol cas, el faig servir poc. Allà també faig experiments estranys i parlo sobre coses encara més tenebroses i embolicades.
Per griselda. 4/08/2006. 06:26 PM
Si si el josep no ens vol ensenyar les seves altres cares, tant costa canviar de rol??va q estas en familia!
un petonàs!
Digues la teva