Ha refrescat, però l'ambient es pot afeixugar en qualsevol moment. El millor contra la calor és la relativització: tot recordant la calor granadina de les cinc de la tarda em sento alleugerit com una ploma. De vegades em queixo perquè l'aigua de la dutxa surt freda als dos minuts d'engegar el raig. Però a quants indrets de món s'han de remullar en fangonosos bassiots estantissos? I bé, la calor no és tan fotuda, tot i que sembli que t'escanya. La calor es pot suportar molt bé, ignorant fins i tot que existeix l'aire condicionat. És d'enzes clamar al cel només per un mes continuat de temperatures superiors als trenta graus. En tot cas, pots enfotre-te'n. Relativitzant-la, enrient-te'n, l'has vençuda. Si el clima és irrespirable, jo m'hi cago a sobre. Merda de muntanya no pudor, però la pròpia encara menys.
Els agorers anuncien que aviat tornarà la canícula puixant. No tornaré a parlar-ne seriosament, amb aires de transcendència, perquè és ridícul. Com sempre dic, la vida ja és prou absurda com per prendre-se-la seriosament.
Amic rondinaire. Justament amb aquestes paraules entrava a la teva pàgina i veig que ja tu mateix ho reconeixes. I és que has fet de rondinar el teu propòsit de vida. T’has tornat tan expert en la tasca que encara que al teu voltant tot pogués estar be, tu cercaries quelcom que et permetés seguir rondinant. Deformació professional pròpia de psiquiatres que són els que acaben més malalts justament per això, per buscar sempre la petita brossa en el plat de sopa.
I clar, per què el Fotolog havia de ser prou bo per tu? El cas és que jo hi entro varies vegades al dia i molt rarament m’he trobat amb els problemes que tu dius. Per cert ja em diràs què vols dir exactament doncs no he entès allò de la plantilla de Fotolog. I m’interessa prou.
I sí que és evident que parlem un llenguatge diferent. Quan jo tu em parles de lògica m’assenyales un moble del rebedor mentre que jo parlo de tota la casa. El que tu anomenes món interior jo encara anomeno exterior. I be que comprenc que cerquem a llegir allò que sentim que ens ha d’ajudar a corroborar allò que estem descobrint personalment i que rarament comprens res en un llibre que no hagis comprès abans. Però si no pot haver cap mena d’intercanvi i aprenentatge o influència, per què continuar llegint? I quan parlem nosaltres és el mateix. Jo no sé si ha servit de res que parlem perquè aparentment jo no he influenciat PER A RES la teva manera de pensar. És frustrant de vegades els límits de la comunicació. Començant pels meus.
Si més no, no diria que no serveix per a res. Al menys ens serveix per apropar-nos, sinó amb les ments, sí amb el cor. Ah però tu en això no hi creus. Tot i així...
Però acabo de llegir el teu afegit a la conversa d’abans d’ahir.
I potser em fatigui un dia de topar cada vegada amb el mateix mur. De fet em torba profundament seguir veient les tendències inquietants del teu pensament i si no puc fer res per alterar-les en el més mínim, per no perdre la fe en la força de la paraula, devaluada per ineficaç, aleshores tant de bo callar. I no llegir-te perquè em fa mal sentir-te parlar així. Si no puc aportar gens de llum al teu racó gris aleshores m’ocupo d’altra manera. I ja sé que em diràs que tu no m’has convidat a venir, ho sé molt be. I potser tinc poca paciència després de tot... , però aquest darrer paràgraf després de tant de dit... és del tot descoratjador.
Després de tot valoro el meu temps i no el tinc per llançar. He gaudit parlant amb tu perquè crec amb la comunicació però la teva foscor sembla que és com les paneroles que com més les mates, més en surten. Tu continues amb la teva dèria d’assassinar algú ja que la vida no importa. la teva cançó cansa noi. No fa patxoca. La vida segueix sense tenir cap valor per tu després de hores que he passat parlant-te sol aquí amb el meu ordinador. Ho sento però se’m cau el cor a terra.
I l’arreplegaré, no passa res. Això rai.
Tu continua amb la teva bogeria. Continua amb el teu orgull. Per què no reconèixer les teves limitacions? No te n’estàs sortint tant be. El teu orgull et perd. A tu i a tothom i és un de les visons més tristes que conec: la manifestació de l’orgull humà, i sempre és en algú qui més desesperadament necessita una dosi d’humilitat perquè el que fa amb, o més aviat el que entén de la seva vida no és per estar-ne gens orgullós. Orgullós de què?
No pensis tant home, no pensis tant! El teu problema és que no pots posar el fre. Saps on està l’accelerador però encara no has trobat el fre. Tu segueix escoltant a la teva bogeria que et te hipnotitzat. Com creus que ha estat amb els que s’han tirat d’un pont? Per escoltar aquesta maquineta que no calla mai. I aquests que et deia que es van carregar a tants companys de classe i llurs professors? Van escoltar la maquineta fins el punt que un dia es van aixecar del llit i ja decidia per ells. Has de trobar la manera de posar distància entre els teus pensaments bons o dolents , i tu mateix. TU NO ETS ELS TEUS PENSAMENTS, MERDA! Desconectaaaaaaaaaaaaaaaa!
Però no els vols deixar anar, no. T’han hipnotitzat! Els teus diables han apel•lat al teu orgull. I a sobre et deus creure especial i original per tenir-los. Diferents als altres, oh sí molt més agosarats. No ets increïble, Josep? Ets unic, ets una Rara Avis. Oi que sí? Ets una mena de profeta que veu més clar que la resta de mediocres mortals al voltant teu que només s’empatxen de mediocritat. A tu de parlar i els demés d’escoltar, tu no tens res que aprendre de ningú més. Tu almenys penses sobre la raça humana i la solució final. Ets el Raskholnikov català. A tu de conduir-nos fora de la fosca que pesa a les parpelles. Endavant, treu el teu zetme. Mata!! No tens collons!!
Ets patètic, tu no perdó ELS TEUS PENSAMENTS. Desperta amic. T’ho prego.
Realment, jo no puc canviar de manera de pensar per molt que et sembli malament. Que és execrable, inhumà, feixuc, insuportable? Doncs no m'escoltis, jo no t'obligo.
Què saps tu noia de la gravetat del que parlem si acabes d'arribar? T'has llegit la llarga conversa a la que faig referència? què saps tu del grau del meu descoratjament per dir-me que m'he passat en el meu to i en les paraules utilitzades? i què, si et dic que no en trobo d'altres més i més ajustades?
A més jo no necessito a ningú que en nom de la proximitat, se senti responsable pels meus actes i paraules i es vegi amb el deure de corregir-me i posar-me en el meu lloc quan al seu parer m'he passat en nom del be general i del ridícul propi. Exactament com feia la meva mare quan era petit.
Potser com tampoc ho necessita el Josep, però si mai has d'acabar amb la vida de ningú, noi, assegura't que acabes amb l ateva pròpia que al menys així no mataràs ningú per qui segurament sí que te tot el seu sentit.
Sembla que t'ho prenguis massa seriosament tot, Jaume. Una cosa és la teoria i una altra la pràctica. Si mai ho faig segur que és motivat... però ho dubto.
Tot parlant del temps – 4/08/2006
Ha refrescat, però l'ambient es pot afeixugar en qualsevol moment. El millor contra la calor és la relativització: tot recordant la calor granadina de les cinc de la tarda em sento alleugerit com una ploma. De vegades em queixo perquè l'aigua de la dutxa surt freda als dos minuts d'engegar el raig. Però a quants indrets de món s'han de remullar en fangonosos bassiots estantissos? I bé, la calor no és tan fotuda, tot i que sembli que t'escanya. La calor es pot suportar molt bé, ignorant fins i tot que existeix l'aire condicionat. És d'enzes clamar al cel només per un mes continuat de temperatures superiors als trenta graus. En tot cas, pots enfotre-te'n. Relativitzant-la, enrient-te'n, l'has vençuda. Si el clima és irrespirable, jo m'hi cago a sobre. Merda de muntanya no pudor, però la pròpia encara menys.
Els agorers anuncien que aviat tornarà la canícula puixant. No tornaré a parlar-ne seriosament, amb aires de transcendència, perquè és ridícul. Com sempre dic, la vida ja és prou absurda com per prendre-se-la seriosament.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per jaume. 5/08/2006. 02:32 AM
Amic rondinaire. Justament amb aquestes paraules entrava a la teva pàgina i veig que ja tu mateix ho reconeixes. I és que has fet de rondinar el teu propòsit de vida. T’has tornat tan expert en la tasca que encara que al teu voltant tot pogués estar be, tu cercaries quelcom que et permetés seguir rondinant. Deformació professional pròpia de psiquiatres que són els que acaben més malalts justament per això, per buscar sempre la petita brossa en el plat de sopa.
I clar, per què el Fotolog havia de ser prou bo per tu? El cas és que jo hi entro varies vegades al dia i molt rarament m’he trobat amb els problemes que tu dius. Per cert ja em diràs què vols dir exactament doncs no he entès allò de la plantilla de Fotolog. I m’interessa prou.
I sí que és evident que parlem un llenguatge diferent. Quan jo tu em parles de lògica m’assenyales un moble del rebedor mentre que jo parlo de tota la casa. El que tu anomenes món interior jo encara anomeno exterior. I be que comprenc que cerquem a llegir allò que sentim que ens ha d’ajudar a corroborar allò que estem descobrint personalment i que rarament comprens res en un llibre que no hagis comprès abans. Però si no pot haver cap mena d’intercanvi i aprenentatge o influència, per què continuar llegint? I quan parlem nosaltres és el mateix. Jo no sé si ha servit de res que parlem perquè aparentment jo no he influenciat PER A RES la teva manera de pensar. És frustrant de vegades els límits de la comunicació. Començant pels meus.
Si més no, no diria que no serveix per a res. Al menys ens serveix per apropar-nos, sinó amb les ments, sí amb el cor. Ah però tu en això no hi creus. Tot i així...
Però acabo de llegir el teu afegit a la conversa d’abans d’ahir.
I potser em fatigui un dia de topar cada vegada amb el mateix mur. De fet em torba profundament seguir veient les tendències inquietants del teu pensament i si no puc fer res per alterar-les en el més mínim, per no perdre la fe en la força de la paraula, devaluada per ineficaç, aleshores tant de bo callar. I no llegir-te perquè em fa mal sentir-te parlar així. Si no puc aportar gens de llum al teu racó gris aleshores m’ocupo d’altra manera. I ja sé que em diràs que tu no m’has convidat a venir, ho sé molt be. I potser tinc poca paciència després de tot... , però aquest darrer paràgraf després de tant de dit... és del tot descoratjador.
Després de tot valoro el meu temps i no el tinc per llançar. He gaudit parlant amb tu perquè crec amb la comunicació però la teva foscor sembla que és com les paneroles que com més les mates, més en surten. Tu continues amb la teva dèria d’assassinar algú ja que la vida no importa. la teva cançó cansa noi. No fa patxoca. La vida segueix sense tenir cap valor per tu després de hores que he passat parlant-te sol aquí amb el meu ordinador. Ho sento però se’m cau el cor a terra.
I l’arreplegaré, no passa res. Això rai.
Tu continua amb la teva bogeria. Continua amb el teu orgull. Per què no reconèixer les teves limitacions? No te n’estàs sortint tant be. El teu orgull et perd. A tu i a tothom i és un de les visons més tristes que conec: la manifestació de l’orgull humà, i sempre és en algú qui més desesperadament necessita una dosi d’humilitat perquè el que fa amb, o més aviat el que entén de la seva vida no és per estar-ne gens orgullós. Orgullós de què?
No pensis tant home, no pensis tant! El teu problema és que no pots posar el fre. Saps on està l’accelerador però encara no has trobat el fre. Tu segueix escoltant a la teva bogeria que et te hipnotitzat. Com creus que ha estat amb els que s’han tirat d’un pont? Per escoltar aquesta maquineta que no calla mai. I aquests que et deia que es van carregar a tants companys de classe i llurs professors? Van escoltar la maquineta fins el punt que un dia es van aixecar del llit i ja decidia per ells. Has de trobar la manera de posar distància entre els teus pensaments bons o dolents , i tu mateix. TU NO ETS ELS TEUS PENSAMENTS, MERDA! Desconectaaaaaaaaaaaaaaaa!
Però no els vols deixar anar, no. T’han hipnotitzat! Els teus diables han apel•lat al teu orgull. I a sobre et deus creure especial i original per tenir-los. Diferents als altres, oh sí molt més agosarats. No ets increïble, Josep? Ets unic, ets una Rara Avis. Oi que sí? Ets una mena de profeta que veu més clar que la resta de mediocres mortals al voltant teu que només s’empatxen de mediocritat. A tu de parlar i els demés d’escoltar, tu no tens res que aprendre de ningú més. Tu almenys penses sobre la raça humana i la solució final. Ets el Raskholnikov català. A tu de conduir-nos fora de la fosca que pesa a les parpelles. Endavant, treu el teu zetme. Mata!! No tens collons!!
Ets patètic, tu no perdó ELS TEUS PENSAMENTS. Desperta amic. T’ho prego.
Per jordina. 5/08/2006. 11:24 PM
aquí ens hem passat, no?
Per Josep. 6/08/2006. 12:42 AM
Realment, jo no puc canviar de manera de pensar per molt que et sembli malament. Que és execrable, inhumà, feixuc, insuportable? Doncs no m'escoltis, jo no t'obligo.
Per jaume. 6/08/2006. 07:30 AM
Què saps tu noia de la gravetat del que parlem si acabes d'arribar? T'has llegit la llarga conversa a la que faig referència? què saps tu del grau del meu descoratjament per dir-me que m'he passat en el meu to i en les paraules utilitzades? i què, si et dic que no en trobo d'altres més i més ajustades?
A més jo no necessito a ningú que en nom de la proximitat, se senti responsable pels meus actes i paraules i es vegi amb el deure de corregir-me i posar-me en el meu lloc quan al seu parer m'he passat en nom del be general i del ridícul propi. Exactament com feia la meva mare quan era petit.
Potser com tampoc ho necessita el Josep, però si mai has d'acabar amb la vida de ningú, noi, assegura't que acabes amb l ateva pròpia que al menys així no mataràs ningú per qui segurament sí que te tot el seu sentit.
Per Josep. 6/08/2006. 01:02 PM
Sembla que t'ho prenguis massa seriosament tot, Jaume. Una cosa és la teoria i una altra la pràctica. Si mai ho faig segur que és motivat... però ho dubto.
Digues la teva