Ara farà tres anys que treballo a l'Àrea de Guissona del poble. He vist passar molta gent, molts dels quals han durat setmanes o dies. En fi, als que veig més espavilats sempre els aconsello d'aquesta manera: Fes el que et dicti el teu criteri. El "jefe" diu moltes coses, sovint contradictòries, per la qual cosa el millor que pots fer és seguir les teves pròpies normes.
Com molts cops he dit, sóc filoanarquista, i el fet de militar a ERC és només una altra de les meves innumerables contradiccions. Cercar el meu camí, el meu propi camí, al marge del que diguin els altres, m'obsedeix contínuament. Sóc orgullós, molt orgullós, no accepto normes de ningú si no em semblen bé, tot ho critico massa, fins al punt de rondinaire pesat. Deu ser rebel·lia jovenívola, grenyes al vent i Judas Priest de banda sonora. I'm a rebel, deia Accept.
Sóc jo qui fa les normes, sóc jo qui decideix la meva pròpia moral, què és ètic i què no ho és. És ètic matar algú? Això depèn de per què. En certs casos, hoc. Cada cop és més evident que els valors són contingents, efímers, fruit del context. Trepitjo l'herba si em rota, assassino si em va bé. I no dubteu, que si mai haig d'assassinar, ho miraré de fer, malgrat la síndrome Raskòlnikov, la qual consisteix en els dubtes previs i els nervis del moment, i espero que no pas en la recança posterior.
Cadascú hauria de ser prou madur com per bastir-se una escala de valors pròpia, i de considerar si les seves accions són justificades o no. L'Estat és fornit sobre preceptes generals, cada cas particular és especial. L'Estat és el nou déu que cal derrocar.
—Avui no acabarem amb aquest tema —em tranquil·litzà Max—. És evident que no has de matar ningú ni violar noies i assassinar-les, no. Però, encara no has arribat al punt de poder distingir allò que realment significa «permès» i «prohibit». No has descobert més que una part de la veritat. La resta vindrà, pots refiar-te’n! Ara, posem per cas, des de fa un any tens un impuls dintre teu que és més fort que tots els altres i que es considera «prohibit». Per contra, els grecs i molts d’altres pobles han fet d’aquest impuls una divinitat i l’han honorat en grans festes. El «prohibit» no és, doncs, etern, i pot canviar. Avui, qualsevol pot dormir amb una dona sempre que hagi passat pel capellà i s’hi hagi casat. En altres pobles és diferent, també avui. És per això que cadascun de nosaltres ha de destriar tot sol allò que és permès i allò que és prohibit…, prohibit per a ell. Hom pot no fer mai res prohibit i ser en canvi un gran canalla. I a l’inrevés… En el fons és una simple qüestió de comoditat! Aquell que és massa còmode per pensar per ell mateix i ser el propi jutge, se somet a les prohibicions tal com se li presenten. Li és fàcil. Altres senten les lleis dins ells mateixos; per a ells hi ha coses prohibides que tots els homes d’honor fan diàriament, i els són permeses altres coses que normalment són mal vistes. Cadascú ha de respondre d’ell mateix.
Demian, H.H.
[Raskòlnikov ve del rus Raskol, que vol dir cisma, divisió]
D’entrada, agrair-te que et segueixis passant per la meva pagina i hi deixis la teva petjada. Jo també no puc deixar d’entrar per aquí. He de confessar, però, que entro amb una certa angunia al teu blog i de fet de vegades no hi entro per tal d’estalviar-me algun disgust. O potser perquè encara no he acabat de ruminar la resposta del dia anterior. Fa dos dies que rumino el que dir-te.
Per començar, sobre l’orgull unes parauletes:
Jo no crec que siguis orgullós. L’orgull és com un vestit que es treu i que es posa en resposta als estímuls exteriors. Si fos com dius, sempre ho series i en canvi a mi amb el tracte personal no m’ho has semblat mai, ans al contrari. Ni quan entres al meu fotolog no diries que ets molt jove per opinar quan el que dius està farcit de seny. He de dir però que l’orgull és dels vestits de més mal gust que he vist portar els homes o dones. I si a sobre aquests estan orgullosos d’estar orgullosos això encara els fa més desagradables i lletjos a l'esguard.
Orgull és sinònim de por. Has vist els gossets petits i que borden amb tanta mala llet a la que t’apropes? Mostren un front altiu però en el fons és por. No veuràs mai un gos gran mostrar-se agressiu. Son generalment molt plàcids i amables ells.
També diuen que el pitjor cec és el que no vol veure, però per mi n’hi ha un de pitjor que és el que pretén que hi veu i s’erigeix en guia d’altres cecs. És una mica la impressió que em dona aquest blog de vegades. Quin problema hi ha en confessar que no saps? No implica això automàticament una mica d’humilitat?
I pel que fa a l’ètica:
La resposta és una mica com sucar una torrada de mantega, tant se val per quin costat comencis.
Per mi l’ètica no és una cosa exterior. Estic d’acord que no hauria de ser dictada des de fora ni acceptada implícitament. Estic plenament d’acord i soc dels que no els serveix la saviesa d’altri si no la faig meva al mateix temps. Soc dels que va haver de descobrir per mi mateix i continuo descobrint per mi mateix el que està be i el que està malament per mi. Dia a dia. Però per això no em puc basar en la lògica de nou, ni en la meva. La lògica és molt traïdora i ha dut a la gent a fer barbaritats. He de basar-me en el que em diu el cor i sovint no és evident perquè hi han varies veus al meu interior, la lògica i les lògiques del món: les veus dels meus pares, dels meus amics d'adolescència que és quan el meu caràcter es va formar, de la societat i la religió que ha deixat la seva impremta en mi, etc. etc. Veus que encara que ja no estiguin al meu voltant de la mateixa manera continuen en mi. I també hi ha la meva pròpia veu. Què és el que jo sento enmig de tot aquest enrenou? I per això he de sovint actuar com un jutge que escolta a tothom però no permet que influenciïn el seu judici. He de saber discernir que aquesta veu que dic meva ho sigui de debò, que no sigui influenciada per elements externs i aliens al que jo de debò vull i per això em demana un esforç d’introversió i de discerniment. D’escoltar-me i per escoltar-me no vull dir seguir prestant oïda a aquestes lògiques que no em convencen del tot. Ni tan sols els arguments del meu cos i els instints més bàsics. Una altra veu que de voltes parla amb imperiositat i de la que cal desconfiar. No sistemàticament però. Per escoltar-me vull dir anar més enllà. Per començar cercar el silenci. Deixar la cambra on hi ha tot el xivarri. I et parlava d’aquesta cambra l’altre dia.
I et parlaria fins els extrems que vaig anar i he anat per poder comprendre aquesta veu i assegurar-me que era la meva. De fet la història de la meva vida s’explica en clau d’aquesta cuita.
Hi han unes lleis i ignorar-les duu a la infelicitat. Tu pots trobar les millors raons per matar algú però rarament això ajudarà a la teva felicitat. Més aviat en tornarà en un Raskholnikov agonitzant i torturat i aquest és crec el missatge essencial de Dostoievski. Un home que no pot escapar la seva consciència i per consciència D. no entén els seus raonaments que l’han dut a assassinar.
No és per casualitat que totes les religions i savis de tots els racons de la terra i en tota la història de la humanitat estan d’acord en uns paràmetres bàsics. Però això no vol dir que aquests puguin improvisar-la al seu gust. I és que hi ha un manual d’instruccions per aquesta existència i aquest no està a fora en forma d’escriptures sinó a dins de cadascú, també dins teu i no el pots desoïr. De fet tu voldries, et deleixes poder-hi accedir però fins ara no et serveixes de la bona eina. El teu cervell no et duu més aprop de tu mateix, ans et confon. És bo pel món pràctic, un món tan limitat com ell mateix. Un món fet a la seva mesura però no serveix per la cerca de la felicitat. Accepta-ho: no vas massa lluny. I si no l’has trobat fins ara no vol dir que no existeixi ni que la deixis de buscar. El teu cor mai abandonarà.
Si que hi ha hagut sempre gent i savis que han posat per escrit o explicat en tractats pel benefici dels que no hi veuen tan clar. Però no perquè aquests darrers no siguin prou intel•lectuals o il•lustrats. I aquest és l’error que molta gent comet i entre ells tu. No és la grandària del cervell ni és la quantia de llibres empassats que ens fa més bons, ans al contrari molt sovint. És un concepte que tu no acabes d’acceptar. I és la puresa del cor. Un cor net és com un vidre clar, com un estany quiet que permet veure el fons. La veritat i el be es troba dins de cada cor i si tens el cor net sovint entens profundament el que cal fer.
En el teu cas, tu tens un fons bo però hi ha l’intel•lecte amb la seva claror fosca que s’hi barreja constantment, tot ho enterboleix. De moment el teu instint preval, però el conflicte és evident. És com que ets bo malgrat el que penses. Per això esculls sovint de deixar de pensar i dius que et cagues amb la lògica, i t’emborratxes per poder millor distingir aquesta veu de al que et parlo. Ho veus si en el fons estem d’acord, tanmateix és l’única eina que tens i quan reflexiones i t’adreces al món des d’aquest púlpit no et serveixes d’altra eina. Els teus assoliments intel•lectuals no son altra cosa que la terra que un talp desorientat treu tot obrint-se camí en cercles. El laberint de la lògica del que et parlava. Un laberint que no duu enlloc.
Potser ja n’hi ha prou de mantega per aquesta torrada...
Potser l'orgull és una reacció al món prefabricat que ens venen. Potser no sóc orgullós amb tu perquè no em cal, però quan intentes fer-me veure les coses d'una altra manera, aleshores les reserves es disparen i m'aferro amb orgull a les meves creences. En qualsevol cas, pensa que has estat com el catalitzador per replantejar-me coses que ja tenia assumides i que ara les veig una mica diferents.
Sobre la segona part, ara mateix estic llegint Rayuela de Cortàzar i te'n faries creus de com et trobo pertot arreu. Bé, el cas és que la lluita raó/sentiments és tan vella com l'anar a peu i hi ensopegues a cada pas. A Rayuela hi ha un intel·lectual, l'Oliveira, que és incapaç de comprendre el món, per molt que hi pensi i per molt que llegeixi. Ell veu el riu, però no hi pot nedar. Per contra, la seva companya, la Lucia, que no és intel·lectual, és més simple, comprèn i es banya al riu. Suposo que cal ser com la noia.
I pel que em dius de la manera de dir les coses em fas pensar al conte sufi o hindú de la competició que fan el vent i el sol davant Déu per veure qui dels dos és més poderós. Aleshores veient passar un home per la terra els proposa com a prova decisiva aviam qui dels dos pot separar-lo abans de l’abric que duu posat. Això hauria de demostrar qui dels dos te més poder.
Aleshores el sol va dir al vent que comences, i aquest va bufar i bufar i com més bufava l’home més s’aferrava a la jaqueta. I quan va ser el torn del sol, aquest només va fer que sortir i mostrar-se en tot el seu esplendor i l’home no va trigar gaire en treure’s la jaqueta per ell mateix.
Les actituds negatives o basar arguments en negatiu no duen mai gaire lluny...
PD:De fet l'orgull sempre ha estat un dels meus grans defectes (els meus profes i gent que m'ha tingut en llur tutela t'ho diria). Segons com es miri, de vegades jo també m'he sentit orgullós del meu orgull. Però mai n'estic del tot segur, mentre que quan em sento humil em sento tan a gust de sentir-m'hi. És com que l'orgull sempre va acompanyat de la por que es desmoroni, que vingui algú o passi alguna cosa que em desmunti el tinglado, mentre que en la humilitat em sento tan sumament confortable i segur. En terreny sòlid, i aleshores sé que és el meu element. Aqeust PD és realemnt un PD posat just després de la vista prèvia. La inspiració mai saps quan arriba oi?
no he acabat de llegir tots els comentaris, només dir-te Josep que per res del món crec q tu et facis les normes. i n'estic ben convençuda (aqui em permeto ser una mica...mmm avui tinc dificultats per expressar-me, em permeto ser una mica prepotent?repelent?però sé que tu no et fas les normes,de poques coses n'estic tant segura ara mateix, avui diumenge 27 d'agots a les 23.07 hores.
Ara q totalment d’acord amb q cadascu… això és l'ètica personal, la q ens permet mantenir-nos vius com a grup. I la q em fa por q algun dia es perdi i així s’acabi tot aixo
De fet Hesse toca tot aquest tema d’escoltar la propia veu, jo crec q mail he arribada a escoltar, no crec q sigui fàcil, això és el q li passava a demian no si mal no recordo? No recordo el final del llibre i no se si la va poder arribar a escoltar
Jaume, hi ha diferència entre cor i cervell?seria com fer la mantenir la dualitat q alguna conversa ja ens ha ocupat no?
Sistemàticament dius q l'intelecte és foscor?
Del que es tracta no és de ser cent per cent original, sinó de triar quines normes, de les que et venen al mercat, t'agraden més, i fer-te-les teves, i adaptar-les a tu mateix, de forma crítica, i de la capacitat de rebutjar-les quan creguis que ja no et fan servei i substituir-les per unes altres que s'adiguin més amb tu. De fer el que tu vulguis amb les teves normes passant del que diguin els altres. Tot això, esclar, escoltant la teva pròpia veu interna, que pel que sembla no és mai del tot racional. Fent-te cas a tu mateix per ser com tu vulguis ser.
Cadascú ha de respondre d'ell mateix – 9/08/2006
Ara farà tres anys que treballo a l'Àrea de Guissona del poble. He vist passar molta gent, molts dels quals han durat setmanes o dies. En fi, als que veig més espavilats sempre els aconsello d'aquesta manera: Fes el que et dicti el teu criteri. El "jefe" diu moltes coses, sovint contradictòries, per la qual cosa el millor que pots fer és seguir les teves pròpies normes.
Com molts cops he dit, sóc filoanarquista, i el fet de militar a ERC és només una altra de les meves innumerables contradiccions. Cercar el meu camí, el meu propi camí, al marge del que diguin els altres, m'obsedeix contínuament. Sóc orgullós, molt orgullós, no accepto normes de ningú si no em semblen bé, tot ho critico massa, fins al punt de rondinaire pesat. Deu ser rebel·lia jovenívola, grenyes al vent i Judas Priest de banda sonora. I'm a rebel, deia Accept.
Sóc jo qui fa les normes, sóc jo qui decideix la meva pròpia moral, què és ètic i què no ho és. És ètic matar algú? Això depèn de per què. En certs casos, hoc. Cada cop és més evident que els valors són contingents, efímers, fruit del context. Trepitjo l'herba si em rota, assassino si em va bé. I no dubteu, que si mai haig d'assassinar, ho miraré de fer, malgrat la síndrome Raskòlnikov, la qual consisteix en els dubtes previs i els nervis del moment, i espero que no pas en la recança posterior.
Cadascú hauria de ser prou madur com per bastir-se una escala de valors pròpia, i de considerar si les seves accions són justificades o no. L'Estat és fornit sobre preceptes generals, cada cas particular és especial. L'Estat és el nou déu que cal derrocar.
[Raskòlnikov ve del rus Raskol, que vol dir cisma, divisió]
Escrit per en Josep.Comentaris
Per jaume. 12/08/2006. 05:45 PM
Amic Josep,
D’entrada, agrair-te que et segueixis passant per la meva pagina i hi deixis la teva petjada. Jo també no puc deixar d’entrar per aquí. He de confessar, però, que entro amb una certa angunia al teu blog i de fet de vegades no hi entro per tal d’estalviar-me algun disgust. O potser perquè encara no he acabat de ruminar la resposta del dia anterior. Fa dos dies que rumino el que dir-te.
Per començar, sobre l’orgull unes parauletes:
Jo no crec que siguis orgullós. L’orgull és com un vestit que es treu i que es posa en resposta als estímuls exteriors. Si fos com dius, sempre ho series i en canvi a mi amb el tracte personal no m’ho has semblat mai, ans al contrari. Ni quan entres al meu fotolog no diries que ets molt jove per opinar quan el que dius està farcit de seny. He de dir però que l’orgull és dels vestits de més mal gust que he vist portar els homes o dones. I si a sobre aquests estan orgullosos d’estar orgullosos això encara els fa més desagradables i lletjos a l'esguard.
Orgull és sinònim de por. Has vist els gossets petits i que borden amb tanta mala llet a la que t’apropes? Mostren un front altiu però en el fons és por. No veuràs mai un gos gran mostrar-se agressiu. Son generalment molt plàcids i amables ells.
També diuen que el pitjor cec és el que no vol veure, però per mi n’hi ha un de pitjor que és el que pretén que hi veu i s’erigeix en guia d’altres cecs. És una mica la impressió que em dona aquest blog de vegades. Quin problema hi ha en confessar que no saps? No implica això automàticament una mica d’humilitat?
I pel que fa a l’ètica:
La resposta és una mica com sucar una torrada de mantega, tant se val per quin costat comencis.
Per mi l’ètica no és una cosa exterior. Estic d’acord que no hauria de ser dictada des de fora ni acceptada implícitament. Estic plenament d’acord i soc dels que no els serveix la saviesa d’altri si no la faig meva al mateix temps. Soc dels que va haver de descobrir per mi mateix i continuo descobrint per mi mateix el que està be i el que està malament per mi. Dia a dia. Però per això no em puc basar en la lògica de nou, ni en la meva. La lògica és molt traïdora i ha dut a la gent a fer barbaritats. He de basar-me en el que em diu el cor i sovint no és evident perquè hi han varies veus al meu interior, la lògica i les lògiques del món: les veus dels meus pares, dels meus amics d'adolescència que és quan el meu caràcter es va formar, de la societat i la religió que ha deixat la seva impremta en mi, etc. etc. Veus que encara que ja no estiguin al meu voltant de la mateixa manera continuen en mi. I també hi ha la meva pròpia veu. Què és el que jo sento enmig de tot aquest enrenou? I per això he de sovint actuar com un jutge que escolta a tothom però no permet que influenciïn el seu judici. He de saber discernir que aquesta veu que dic meva ho sigui de debò, que no sigui influenciada per elements externs i aliens al que jo de debò vull i per això em demana un esforç d’introversió i de discerniment. D’escoltar-me i per escoltar-me no vull dir seguir prestant oïda a aquestes lògiques que no em convencen del tot. Ni tan sols els arguments del meu cos i els instints més bàsics. Una altra veu que de voltes parla amb imperiositat i de la que cal desconfiar. No sistemàticament però. Per escoltar-me vull dir anar més enllà. Per començar cercar el silenci. Deixar la cambra on hi ha tot el xivarri. I et parlava d’aquesta cambra l’altre dia.
I et parlaria fins els extrems que vaig anar i he anat per poder comprendre aquesta veu i assegurar-me que era la meva. De fet la història de la meva vida s’explica en clau d’aquesta cuita.
Hi han unes lleis i ignorar-les duu a la infelicitat. Tu pots trobar les millors raons per matar algú però rarament això ajudarà a la teva felicitat. Més aviat en tornarà en un Raskholnikov agonitzant i torturat i aquest és crec el missatge essencial de Dostoievski. Un home que no pot escapar la seva consciència i per consciència D. no entén els seus raonaments que l’han dut a assassinar.
No és per casualitat que totes les religions i savis de tots els racons de la terra i en tota la història de la humanitat estan d’acord en uns paràmetres bàsics. Però això no vol dir que aquests puguin improvisar-la al seu gust. I és que hi ha un manual d’instruccions per aquesta existència i aquest no està a fora en forma d’escriptures sinó a dins de cadascú, també dins teu i no el pots desoïr. De fet tu voldries, et deleixes poder-hi accedir però fins ara no et serveixes de la bona eina. El teu cervell no et duu més aprop de tu mateix, ans et confon. És bo pel món pràctic, un món tan limitat com ell mateix. Un món fet a la seva mesura però no serveix per la cerca de la felicitat. Accepta-ho: no vas massa lluny. I si no l’has trobat fins ara no vol dir que no existeixi ni que la deixis de buscar. El teu cor mai abandonarà.
Si que hi ha hagut sempre gent i savis que han posat per escrit o explicat en tractats pel benefici dels que no hi veuen tan clar. Però no perquè aquests darrers no siguin prou intel•lectuals o il•lustrats. I aquest és l’error que molta gent comet i entre ells tu. No és la grandària del cervell ni és la quantia de llibres empassats que ens fa més bons, ans al contrari molt sovint. És un concepte que tu no acabes d’acceptar. I és la puresa del cor. Un cor net és com un vidre clar, com un estany quiet que permet veure el fons. La veritat i el be es troba dins de cada cor i si tens el cor net sovint entens profundament el que cal fer.
En el teu cas, tu tens un fons bo però hi ha l’intel•lecte amb la seva claror fosca que s’hi barreja constantment, tot ho enterboleix. De moment el teu instint preval, però el conflicte és evident. És com que ets bo malgrat el que penses. Per això esculls sovint de deixar de pensar i dius que et cagues amb la lògica, i t’emborratxes per poder millor distingir aquesta veu de al que et parlo. Ho veus si en el fons estem d’acord, tanmateix és l’única eina que tens i quan reflexiones i t’adreces al món des d’aquest púlpit no et serveixes d’altra eina. Els teus assoliments intel•lectuals no son altra cosa que la terra que un talp desorientat treu tot obrint-se camí en cercles. El laberint de la lògica del que et parlava. Un laberint que no duu enlloc.
Potser ja n’hi ha prou de mantega per aquesta torrada...
Per Josep. 12/08/2006. 09:02 PM
Potser l'orgull és una reacció al món prefabricat que ens venen. Potser no sóc orgullós amb tu perquè no em cal, però quan intentes fer-me veure les coses d'una altra manera, aleshores les reserves es disparen i m'aferro amb orgull a les meves creences. En qualsevol cas, pensa que has estat com el catalitzador per replantejar-me coses que ja tenia assumides i que ara les veig una mica diferents.
Sobre la segona part, ara mateix estic llegint Rayuela de Cortàzar i te'n faries creus de com et trobo pertot arreu. Bé, el cas és que la lluita raó/sentiments és tan vella com l'anar a peu i hi ensopegues a cada pas. A Rayuela hi ha un intel·lectual, l'Oliveira, que és incapaç de comprendre el món, per molt que hi pensi i per molt que llegeixi. Ell veu el riu, però no hi pot nedar. Per contra, la seva companya, la Lucia, que no és intel·lectual, és més simple, comprèn i es banya al riu. Suposo que cal ser com la noia.
Vinga, salut
Per jaume. 14/08/2006. 01:44 AM
M’alegra força el que em dius, naturalment...
I pel que em dius de la manera de dir les coses em fas pensar al conte sufi o hindú de la competició que fan el vent i el sol davant Déu per veure qui dels dos és més poderós. Aleshores veient passar un home per la terra els proposa com a prova decisiva aviam qui dels dos pot separar-lo abans de l’abric que duu posat. Això hauria de demostrar qui dels dos te més poder.
Aleshores el sol va dir al vent que comences, i aquest va bufar i bufar i com més bufava l’home més s’aferrava a la jaqueta. I quan va ser el torn del sol, aquest només va fer que sortir i mostrar-se en tot el seu esplendor i l’home no va trigar gaire en treure’s la jaqueta per ell mateix.
Les actituds negatives o basar arguments en negatiu no duen mai gaire lluny...
PD:De fet l'orgull sempre ha estat un dels meus grans defectes (els meus profes i gent que m'ha tingut en llur tutela t'ho diria). Segons com es miri, de vegades jo també m'he sentit orgullós del meu orgull. Però mai n'estic del tot segur, mentre que quan em sento humil em sento tan a gust de sentir-m'hi. És com que l'orgull sempre va acompanyat de la por que es desmoroni, que vingui algú o passi alguna cosa que em desmunti el tinglado, mentre que en la humilitat em sento tan sumament confortable i segur. En terreny sòlid, i aleshores sé que és el meu element. Aqeust PD és realemnt un PD posat just després de la vista prèvia. La inspiració mai saps quan arriba oi?
Per Griselda. 14/09/2006. 03:25 PM
no he acabat de llegir tots els comentaris, només dir-te Josep que per res del món crec q tu et facis les normes. i n'estic ben convençuda (aqui em permeto ser una mica...mmm avui tinc dificultats per expressar-me, em permeto ser una mica prepotent?repelent?però sé que tu no et fas les normes,de poques coses n'estic tant segura ara mateix, avui diumenge 27 d'agots a les 23.07 hores.
Ara q totalment d’acord amb q cadascu… això és l'ètica personal, la q ens permet mantenir-nos vius com a grup. I la q em fa por q algun dia es perdi i així s’acabi tot aixo
De fet Hesse toca tot aquest tema d’escoltar la propia veu, jo crec q mail he arribada a escoltar, no crec q sigui fàcil, això és el q li passava a demian no si mal no recordo? No recordo el final del llibre i no se si la va poder arribar a escoltar
Jaume, hi ha diferència entre cor i cervell?seria com fer la mantenir la dualitat q alguna conversa ja ens ha ocupat no?
Sistemàticament dius q l'intelecte és foscor?
Per Josep. 14/09/2006. 05:07 PM
Del que es tracta no és de ser cent per cent original, sinó de triar quines normes, de les que et venen al mercat, t'agraden més, i fer-te-les teves, i adaptar-les a tu mateix, de forma crítica, i de la capacitat de rebutjar-les quan creguis que ja no et fan servei i substituir-les per unes altres que s'adiguin més amb tu. De fer el que tu vulguis amb les teves normes passant del que diguin els altres. Tot això, esclar, escoltant la teva pròpia veu interna, que pel que sembla no és mai del tot racional. Fent-te cas a tu mateix per ser com tu vulguis ser.
Digues la teva