De vegades tinc la sensació de què la vida és sinusoidal, gravitem entorn d'un centre però mai no ens acabem de centrar, i en cada cicle acabem on havíem començat.
—Ya no vale la pena —dijo Oliveira—. En todo caso que tire el paquete, da lo mismo.
Talita los miró alternativamente, y se quedó inmóvil.
—A vos es difícil entenderte —dijo Traveler—. Todo este trabajo y ahora resulta que mate más, mate menos, te da lo mismo.
—Ha transcurrido el minutero, hijo mío —dijo Oliveira—. Vos te movés en el continuo tiempo-espacio con una lentitud de gusano. Pensá en todo lo que ha acontecido desde que decidiste ir a buscar ese zarandeado jipijapa. El ciclo del mate se cerró sin consumarse, y entre tanto hizo aquí su llamativa entrada la siempre fiel Gekrepten, armada de utensilios culinarios. Estamos en el sector del café con leche, nada que hacerle.
Rayuela (cap. XLI), Cortàzar.
És cosa de descobrir un dia que tu no ets espanyol, per exemple, i anar-hi barrinant, fins a esdevenir un independentista empedreït, el valor màxim de la primera fase de la funció. Aleshores t'embranques en xardoroses discusions sobre el tema, fins a adonar-te de què potser només és una invenció burgesa, una mentida històrica, una enganyifa i una forma de fer-nos somiar truites. Arribes al valor mínim de la primera fase: ara només ets catalanista federalista socialdemocràta ciutadà del món.
Però comença la segona fase, llegeixes llibres, llegeixes el diari, llegeixes la Història i les opinions de cèlebres independentistes, i compres l'estelada i t'apuntes a ERC. Però aleshores et fan veure que la Història té una altra cara, que només et victimitzes, que ets heterònom, que estàs alienat, que ets imbècil, i et venten totes les contradiccions del moviment catalanista hagudes i per haver. I ja som un altre com al valor mínim.
Comença la tercera fase. Et tornes a refermar, entres a la junta d'ERC, només parles català, et compres la barretina, et fas subscriptor de l'Avui, et fas casteller, estudies Ciències Polítiques per saber-ne més, etc. I potser defuges els antics diàlegs sobre nacionalisme, però aleshores et vénen uns anarquistes ben macos que et descobreixen com n'és d'idiota això de sacralitzar conceptes ideats per la reacció, que l'Estat és una merda, que ens llima la llibertat, etc. Veus conspiracions i conxorxes a cada cantonada, dubtes de voler un Estat propi, no vols policia ni caixers automàtics, etc. I al cap i a la fi, el català el salvarem si el parlem els usuaris, no pas perquè siguem independents; una societat conscienciada i culturalment superior, aprendria el català sense necessitat d'imposicions estatals.
La quarta fase és quan t'adones de què això de l'anarquisme, comunisme i d'altres ximpleries d'aquesta mena són impossibles, i tornes al marc institucional actual, però amb recances i veient les mateixes conxorxes a cada cantonada. Així, aviat avorreixes l'independentisme: tots semblen igual d'enzes.
La funció sinusoidal és infinita, i el cicle no s'acaba de tancar mai. Cada cop que passem per l'eix de les abscisses, experimentem un nou punt d'inflexió, i el plat de fusta comença a tombar-se, fins buidar-se completament.
I això ha de passar amb tot. Quan pensem que sabem una cosa ens adonem de què anàvem errats, fins que tornem a caure en els mateixos errors o les mateixes virtuts. Vaig buscant el meu centre, però no sé mai quin és, i vaig donant tombs amunt i avall sense saber on trepitjo, fent esses a dreta i esquerra, fins un dia caure pel marge del camí timba avall.
Suposo que si aprenguessim no a rumiar menys, sinó a donar a les coses la importància que es mereixen, la freqüència per la qual passem a pensar blanc o negre baixaria; si més no, els punt màxims de l'ona sinusoidal (l'amplitud d'ona) que has dibuixat no tindrien valors tan alts i els canvis d'opinió no serien tan radicals.
Donant tombs, fent esses – 14/09/2006
De vegades tinc la sensació de què la vida és sinusoidal, gravitem entorn d'un centre però mai no ens acabem de centrar, i en cada cicle acabem on havíem començat.
És cosa de descobrir un dia que tu no ets espanyol, per exemple, i anar-hi barrinant, fins a esdevenir un independentista empedreït, el valor màxim de la primera fase de la funció. Aleshores t'embranques en xardoroses discusions sobre el tema, fins a adonar-te de què potser només és una invenció burgesa, una mentida històrica, una enganyifa i una forma de fer-nos somiar truites. Arribes al valor mínim de la primera fase: ara només ets catalanista federalista socialdemocràta ciutadà del món.
Però comença la segona fase, llegeixes llibres, llegeixes el diari, llegeixes la Història i les opinions de cèlebres independentistes, i compres l'estelada i t'apuntes a ERC. Però aleshores et fan veure que la Història té una altra cara, que només et victimitzes, que ets heterònom, que estàs alienat, que ets imbècil, i et venten totes les contradiccions del moviment catalanista hagudes i per haver. I ja som un altre com al valor mínim.
Comença la tercera fase. Et tornes a refermar, entres a la junta d'ERC, només parles català, et compres la barretina, et fas subscriptor de l'Avui, et fas casteller, estudies Ciències Polítiques per saber-ne més, etc. I potser defuges els antics diàlegs sobre nacionalisme, però aleshores et vénen uns anarquistes ben macos que et descobreixen com n'és d'idiota això de sacralitzar conceptes ideats per la reacció, que l'Estat és una merda, que ens llima la llibertat, etc. Veus conspiracions i conxorxes a cada cantonada, dubtes de voler un Estat propi, no vols policia ni caixers automàtics, etc. I al cap i a la fi, el català el salvarem si el parlem els usuaris, no pas perquè siguem independents; una societat conscienciada i culturalment superior, aprendria el català sense necessitat d'imposicions estatals.
La quarta fase és quan t'adones de què això de l'anarquisme, comunisme i d'altres ximpleries d'aquesta mena són impossibles, i tornes al marc institucional actual, però amb recances i veient les mateixes conxorxes a cada cantonada. Així, aviat avorreixes l'independentisme: tots semblen igual d'enzes.
La funció sinusoidal és infinita, i el cicle no s'acaba de tancar mai. Cada cop que passem per l'eix de les abscisses, experimentem un nou punt d'inflexió, i el plat de fusta comença a tombar-se, fins buidar-se completament.
I això ha de passar amb tot. Quan pensem que sabem una cosa ens adonem de què anàvem errats, fins que tornem a caure en els mateixos errors o les mateixes virtuts. Vaig buscant el meu centre, però no sé mai quin és, i vaig donant tombs amunt i avall sense saber on trepitjo, fent esses a dreta i esquerra, fins un dia caure pel marge del camí timba avall.
Comentaris
Per [o Rei] Ferran. 15/09/2006. 07:32 PM
Suposo que si aprenguessim no a rumiar menys, sinó a donar a les coses la importància que es mereixen, la freqüència per la qual passem a pensar blanc o negre baixaria; si més no, els punt màxims de l'ona sinusoidal (l'amplitud d'ona) que has dibuixat no tindrien valors tan alts i els canvis d'opinió no serien tan radicals.
Digues la teva