Vet aquí que una vegada hi havia un noi que jugava a un equip de bàsquet. Anava als entrenaments però mireu, no s'ho prenia massa seriosament. En el fons, passava del bàsquet. Hi anava només a matar el temps, a matar el seu temps, a matar-se, suïcidar-se, a fer temps fins el cementiri. Bé, aquest no és el tema. El cas és que, com en el fons tant se li'n fotia el bàsquet, mai no s'escarrassava en jugar bé. I així anava.
Un vespre a l'entrenament va decidir deixar-hi alguna cosa més, al parquet, i va resultar que fins i tot les clavava i al partit següent va jugar de titular. Però aquell dia ja tornava a passar de tot i va jugar de puta pena, com sempre.
Aquell noi va tenir una època en què jugava bé. Esclar, va ser l'època en què el bàsquet era alguna cosa més que un pretext per matar el seu temps. Però el temps va passar i el noi ja no era el mateix d'abans. Ara, quan escalfava la banqueta, fins i tot s'amagava de l'esguard de l'entrenador, per evitar haver de sortir-hi a jugar al darrer minut de partit, el minut de la vergonya. Odiava visceralment aquell minut ignominiós, s'estimava més romandre assegut veient com els seus feien el pena o el que fos a la pista.
Un cop dins la dinàmica del tant se me'n fot tot i del res no té sentit, ja has begut oli.
Suposo que el que compta es fer allò que realment et motiva, i que ho faràs millor o pitjor pero tens ganes de fer-ho. Si una cosa simplement la fas per fer, acostumes a "passar" o a no a donarli massa importancia i acabes per deixarho.
Això de l'esport de competició pot ser un vertader calvari. Jo també recordo les angoixes abans dels partits de bàsica entre els diversos cursos i les humiliacions i inflades d'ego que em deparava. Bastant més de les primeres que les segones, està clar. És quan no hi havia la pressió competitiva que de debò en gaudíem.
El jugador de bàsquet – 4/11/2006
Vet aquí que una vegada hi havia un noi que jugava a un equip de bàsquet. Anava als entrenaments però mireu, no s'ho prenia massa seriosament. En el fons, passava del bàsquet. Hi anava només a matar el temps, a matar el seu temps, a matar-se, suïcidar-se, a fer temps fins el cementiri. Bé, aquest no és el tema. El cas és que, com en el fons tant se li'n fotia el bàsquet, mai no s'escarrassava en jugar bé. I així anava.
Un vespre a l'entrenament va decidir deixar-hi alguna cosa més, al parquet, i va resultar que fins i tot les clavava i al partit següent va jugar de titular. Però aquell dia ja tornava a passar de tot i va jugar de puta pena, com sempre.
Aquell noi va tenir una època en què jugava bé. Esclar, va ser l'època en què el bàsquet era alguna cosa més que un pretext per matar el seu temps. Però el temps va passar i el noi ja no era el mateix d'abans. Ara, quan escalfava la banqueta, fins i tot s'amagava de l'esguard de l'entrenador, per evitar haver de sortir-hi a jugar al darrer minut de partit, el minut de la vergonya. Odiava visceralment aquell minut ignominiós, s'estimava més romandre assegut veient com els seus feien el pena o el que fos a la pista.
Un cop dins la dinàmica del tant se me'n fot tot i del res no té sentit, ja has begut oli.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per Lluís. 4/11/2006. 11:41 PM
Suposo que el que compta es fer allò que realment et motiva, i que ho faràs millor o pitjor pero tens ganes de fer-ho. Si una cosa simplement la fas per fer, acostumes a "passar" o a no a donarli massa importancia i acabes per deixarho.
Ens veiem!
Per Josep. 5/11/2006. 01:13 AM
el veritable problema fóra no aconseguir motivar-se per res. Ni pel bàsquet, ni pels estudis... ni pels castells, posem per cas
au, salut
Per imma. 5/11/2006. 07:47 PM
Ei amb la bona actuació que heu fet avui segur que t'han tornat a venir les ganes i les motivacions. oi oi oi???
petons guapíssim!
Per jaume. 5/11/2006. 09:29 PM
Això de l'esport de competició pot ser un vertader calvari. Jo també recordo les angoixes abans dels partits de bàsica entre els diversos cursos i les humiliacions i inflades d'ego que em deparava. Bastant més de les primeres que les segones, està clar. És quan no hi havia la pressió competitiva que de debò en gaudíem.
Digues la teva