Jo vaig abandonar les terres del meu padrí perquè no volia anar al tros. El bar dels meus pares el tancaran quan es jubilin perquè jo no vull fer cafès. Em van enviar a la universitat i l'únic que he fet ha estat pendre cerveses, fumar i follar. Ara que he acabat després de nou anys, m'adono de què el meu títol és paper mullat, que sóc un desgraciat, un mentider de merda, un traïdor als orígens, primer de pagès i després de treballador i a la meva família. Només em queda una cosa: perdre la dignitat i fer-me MOSSO D'ESQUADRA. Anònim.
Em llegiu. Vosaltres. Em llegiu.
Abans això només ho llegia jo. Em trobo pels puestus gent que no conec de res que diu que ha llegit el meu blog. Que em retreu alguna cosa que he escrit. Em trobo pels puestus gent que conec que m'ha llegit i no m'hauria d'haver llegit. Estic fins els collons d'aquest blog.
Abans l'escrivia només per mi. Ara escric pensant en els lectors. En els qui mai no m'heu dit que el llegiu, però sé que ho feu. Els qui veu esperar massa a dir-me que el llegíeu. Els qui encara no sé que em llegiu. Penso en vosaltres i sento que cada cop perdo més la sobirania del blog. Ja no em pertany. Ara és vostre. Dictadors.
Per això cada cop estic més tip d'aquest blog. Ja no em puc desfogar, ni puc desbarrar, haig de mesurar les paraules. Ja no puc dir, per exemple, què vaig pensar quan es desmuntava el tres de set. Ja no puc ni escriure aquest post. L'esborraria, el post. L'esborraria, però no ho faig perquè seria segellar-ne la defunció. Estic fins els collons d'aquest blog.
Tanco els comentaris perquè no em digueu que no deixi d'escriure. El blog ja no és meu.
Esborraria aquest post – 11/11/2006
Jo vaig abandonar les terres del meu padrí perquè no volia anar al tros. El bar dels meus pares el tancaran quan es jubilin perquè jo no vull fer cafès. Em van enviar a la universitat i l'únic que he fet ha estat pendre cerveses, fumar i follar. Ara que he acabat després de nou anys, m'adono de què el meu títol és paper mullat, que sóc un desgraciat, un mentider de merda, un traïdor als orígens, primer de pagès i després de treballador i a la meva família. Només em queda una cosa: perdre la dignitat i fer-me MOSSO D'ESQUADRA. Anònim.
Em llegiu. Vosaltres. Em llegiu.
Abans això només ho llegia jo. Em trobo pels puestus gent que no conec de res que diu que ha llegit el meu blog. Que em retreu alguna cosa que he escrit. Em trobo pels puestus gent que conec que m'ha llegit i no m'hauria d'haver llegit. Estic fins els collons d'aquest blog.
Abans l'escrivia només per mi. Ara escric pensant en els lectors. En els qui mai no m'heu dit que el llegiu, però sé que ho feu. Els qui veu esperar massa a dir-me que el llegíeu. Els qui encara no sé que em llegiu. Penso en vosaltres i sento que cada cop perdo més la sobirania del blog. Ja no em pertany. Ara és vostre. Dictadors.
Per això cada cop estic més tip d'aquest blog. Ja no em puc desfogar, ni puc desbarrar, haig de mesurar les paraules. Ja no puc dir, per exemple, què vaig pensar quan es desmuntava el tres de set. Ja no puc ni escriure aquest post. L'esborraria, el post. L'esborraria, però no ho faig perquè seria segellar-ne la defunció. Estic fins els collons d'aquest blog.
Tanco els comentaris perquè no em digueu que no deixi d'escriure. El blog ja no és meu.
Escrit per en Josep.