Al tren vaig sentir la transcedental conversa entre dues noies que deuen ser de primer curs de qualsevol carrera. Una d’elles, amb els cabells tenyits de vermell i en punxa com una garota, vestida molt faxion i pintada com un Picasso —a més era molt lletja—, parlava dels seus piercings. Resulta que una companya de la seva classe, que pel que sembla no té ni puta idea de moda, s’havia copiat un piercing. La pèlroja se sentia com ofesa però contenta, al capdavall, de ser ella l’«autèntica».
D’una altra banda, a un capítol de la primera temporada de House, ja tirant cap el final, el dilecte nefròleg refusava un aspirant a la vacant perquè tenia un tatuatge al braç. Deia que l’inconformisme no té res a veure amb seguir la moda grunge, o alguna cosa així, i que només era un altre anyell dins el ramat.
Molts cops m’he preguntat si el fet de portar els cabells llargs i vestir de negre és només una evidència estentòria i palmària de manca de personalitat, o d’inseguretat. Necessito donar la nota i dir a tothom quina música escolto? Necessito portar l’escut del Mercedes a la motxilla? Això és inconformisme, auntenticitat? Encara tenim crisis d’identitat, no he crescut gens.
Jo mateix m’encasello com a persona sorruda i solitària. Què és el que impedeix que deixi de ser-ho, el fet de ser-ho, o el d’identificar-me com a tal, creure que jo sóc això i que és quelcom d’immanent que em defineix i no pot ser canviat, ni cal que ho sigui? Ahir mateix em deien que m’acceptés tal com sóc. Vol dir que m’accepti d’aquesta manera?
La gent, en madurar, suposo, deixa d’exterioritzar les seves opinions de tota mena a partir de l’aspecte extern. Vull dir que ara, a la nostra classe, ja no hi ha sector resistent, o ha mutat. Els qui no s’adapten, desapareixen, i els qui s’adapten esdevenen politòlegs. És el currículum ocult de la nostra carrera. El meu professor de Sociologia de primer, en Josep Verdaguer, va dir una vegada que a quart tots faríem cara de politòleg, i que fins i tot sabríem diferenciar-nos dels sociòlegs només d’un cop d’ull. D’una banda, deixem de ser els adolescents que necessiten parlar de piercings i tenyir-se el cabell com un espantall o pintar-se com un Picasso; d’una altra, adquirim sense adonar-nos una nova personalitat, la de politòlegs, i vestim com a tals i fins i tot enraonem igual que ells. Deixem d’exterioritzar una cosa explícitament per mostrar-ne un altra de forma implícita i inconscient.
Com és costum, plantejo preguntes que no puc respondre, aquest cop amb molta més moderació. El problema de fons és el problema de sempre, però, i aquest post només és una altra perspectiva de la mateixa merda.
Supongo que es lo que hay, Sr. Josep. Sea como sea, me alegro por esos tres años. Muchos son.
Y, como no, comunicarle que me alegro también de la derrota de su equipo como usted seguro se alegra de la del mio.
Au.
Identitat – 25/02/2007
Al tren vaig sentir la transcedental conversa entre dues noies que deuen ser de primer curs de qualsevol carrera. Una d’elles, amb els cabells tenyits de vermell i en punxa com una garota, vestida molt faxion i pintada com un Picasso —a més era molt lletja—, parlava dels seus piercings. Resulta que una companya de la seva classe, que pel que sembla no té ni puta idea de moda, s’havia copiat un piercing. La pèlroja se sentia com ofesa però contenta, al capdavall, de ser ella l’«autèntica».
D’una altra banda, a un capítol de la primera temporada de House, ja tirant cap el final, el dilecte nefròleg refusava un aspirant a la vacant perquè tenia un tatuatge al braç. Deia que l’inconformisme no té res a veure amb seguir la moda grunge, o alguna cosa així, i que només era un altre anyell dins el ramat.
Molts cops m’he preguntat si el fet de portar els cabells llargs i vestir de negre és només una evidència estentòria i palmària de manca de personalitat, o d’inseguretat. Necessito donar la nota i dir a tothom quina música escolto? Necessito portar l’escut del Mercedes a la motxilla? Això és inconformisme, auntenticitat? Encara tenim crisis d’identitat, no he crescut gens.
Jo mateix m’encasello com a persona sorruda i solitària. Què és el que impedeix que deixi de ser-ho, el fet de ser-ho, o el d’identificar-me com a tal, creure que jo sóc això i que és quelcom d’immanent que em defineix i no pot ser canviat, ni cal que ho sigui? Ahir mateix em deien que m’acceptés tal com sóc. Vol dir que m’accepti d’aquesta manera?
La gent, en madurar, suposo, deixa d’exterioritzar les seves opinions de tota mena a partir de l’aspecte extern. Vull dir que ara, a la nostra classe, ja no hi ha sector resistent, o ha mutat. Els qui no s’adapten, desapareixen, i els qui s’adapten esdevenen politòlegs. És el currículum ocult de la nostra carrera. El meu professor de Sociologia de primer, en Josep Verdaguer, va dir una vegada que a quart tots faríem cara de politòleg, i que fins i tot sabríem diferenciar-nos dels sociòlegs només d’un cop d’ull. D’una banda, deixem de ser els adolescents que necessiten parlar de piercings i tenyir-se el cabell com un espantall o pintar-se com un Picasso; d’una altra, adquirim sense adonar-nos una nova personalitat, la de politòlegs, i vestim com a tals i fins i tot enraonem igual que ells. Deixem d’exterioritzar una cosa explícitament per mostrar-ne un altra de forma implícita i inconscient.
Com és costum, plantejo preguntes que no puc respondre, aquest cop amb molta més moderació. El problema de fons és el problema de sempre, però, i aquest post només és una altra perspectiva de la mateixa merda.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per S.. 8/03/2007. 02:02 PM
Supongo que es lo que hay, Sr. Josep. Sea como sea, me alegro por esos tres años. Muchos son.
Y, como no, comunicarle que me alegro también de la derrota de su equipo como usted seguro se alegra de la del mio.
Au.
Digues la teva