Escric al teclat com si toqués el piano que em reca tant no haver après a tocar. Si per casa meva es passegés cada tarda un membre emèrit de la secció filològica de l'IEC segurament per comptes dels eructes catòdics que escolto a casa sentiria cants de sirena d'una exhuberant illa d'autodestrucció, no aquest desert d'Almeria ple de rocs. Segurament allargaria la mà i tindria el cant de les sirenes, i ara tocaria el piano. Toco aquesta música agònica de cada dia.
Com vaig dir, hi ha mil teories per fer-ho, i només ho faig com a trist salvavides enmig de la mar furient(a). Per buscar què sé jo en l'horitzó difús i per no enfonsar-me en l'avorriment que m'ofegaria. És bell incloure poesies al blog i fotos boniquetes i exhibir la bellesa impúdica i enlluernadora d'un dia d'abril, que en diuen. A mi m'agrada la tardor, el fred i la neu, i la meva balma obscura al peu de l'obaga soliua. I no dic coses boniquetes perquè vull ser sincer, com aquells estúpids d'entreguerres, que mentien. Entre guerres agonitzem abans d'una altra guerra, que serà demà o demà-passat.
«Pensava: si ara et mors, ni els cucs no se n'adonaran, i el meu cos jaurà sencer potser tota una eternitat; ningú no el descobrirà, ningú no s'hi interessarà, tothom passarà de llarg. I, així que tingué aquesta idea de la mort, ja no pogué abandonar-la». Trabal, Francesc: Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon. Barcelona: Quaderns Crema, 1987. (Veus, imbècil, com sé citar?)
Si sapigués tocar el piano, si sapigués alguna cosa de música més enllà de black metal, si fos compositor i per comptes de prémer aquest teclat els meus dits ballessin al so d'una melodia, com seria? Em sento com un pallasso a tomballons d'un cantó a l'altre, i m'encaterinen els cants de sirena.
«—Què ha estat això?
—El què?
—Aquest xiulet.
—Oh! és que aviat marxarem.
I Càrol es tornà groc. Dissimulà el seu neguit i s'abocà damunt el mar com volent refer-se: però les aigües tèrboles del port el xuclaren. [...] Començà a anar, ell també, d'ací d'allà, com els pallassos del circ que van darrere els homes que enretiren la catifa o lliguen els trapezis. [...] Pel seu davant passà furient un cuiner amb una ganiveta enorme; un gat es tirà a l'aigua; un cove d'enciams es desféu en voler tirar-lo a la bodega; la sirena de nou, i un altaveu cridava que els no passatgers abandonessin el vaixell. [...] Sentí un mal terrible, s'abaixà un mitjó i es veié sang. SANG. Un filet vermell li ensangonava la lligacama, i perdé el món de vista. Volia cridar: Maria! Amb la mà al peu, mig ajupit, cercava algú que anés al seu auxili; només la sirena li respongué aleshores amb un xiscle que li posà els cabells de punta. Cap on anar? On era? Què passava? Ningú no en feia cas. Més avall d'on estava desesperat, uns mariners començaven a treure les cordes de la barana de l'escala que donava al moll: l'altaveu de nou escridassà l'ultimàtum:
NO PASSATGERS A TERRA!
A terra! A terra!» Trabal: op. citada.
És l'allegro de la simfonia, quan els violins s'empaiten els uns als altres i l'home de la batuta sacseja frenètic la seva barba blanca amb severitat i rellent de suor. Després, arriba el passatge tranquil i melangiós, com ara aquest, esplèndid, magnífic, meravellós:
«Em creia que podria oblidar-te, que quan fores fora a poc a poc tornaria a sentir-me com abans a la meva llar. Però és tot al contrari. D'ençà que no véns a desvetllar-me que ja em llevo amb una mena d'odi terrible a tot i a tothom. No sé treballar, no sé viure, no sé ni pensar. Només una fúria tot el dia: tu, tu, tu, tu, tu... Ahir a la tarda entrava una claror al meu despatx com aquell dia que tinguérem la nostra darrera conversa: el sol semblava riure's de mi; com reflextint-se en un mirall, em resseguia el rostre esquitxant-me. Vaig cloure els ulls per no veure'l... quan vaig obrir-los, el sol ja no hi era. El meu despatx era tot fosc. Vaig aixecar-me, vaig obrir els finestrons de bat a bat, la cloaror de la posta s'esllanguia. Anava a encendre el llum, anava a prémer el mateix botó de l'interruptor que aquell dia tu obrires; vaig resistir-me, aquella cloaror somorta m'era massa plaent, i vaig caure al divan plorant com una criatura...»
En aquest punt, el piano deixa de tocar i la claca aplaudeix: o, que bonic, quina sensibilitat, quina tristesa. Com podria haver estat tot si per comptes de la Meca haguessin apuntat a París quan em parien? Crying is for writers, o sigui que paro de planye'm. Si per comptes de saber pronunciar Suarzenèguer a vuit anys hagués vist, cada matí en obrir els ulls, Uelbèc? Sí com cell que un cafè triple sense sucre es pren, me preneu a mi, qui concentro tot mon temps en ço que no me fa la vida pus dolça, mes me fa romandre despert encara.
espero que després de la lamentable picabaralla entre les teves dos colles (no entraré en detalls, ni en qui va tenir la culpa), continuis tenint com a colles teves, les mateixes que fins ara. És que et vaig veure a l'acabar el partit amb no gaire bona cara jeje.
No res noi, si vols em pots agregar al msn amb l'adreça que he deixat.
Res, només dir-te que jo només tinc una colla, que és la d'Esplugues, tot i que porto també tres o quatre anys amb els de l'Autònoma. En tot cas, els de Valls m'agradeu malgrat que, de vegades, us comporteu com cromanyons. Segurament, potser m'agradeu precisament perquè us comporteu com cromanyons, de vegades.
Si com cell... Trabal – 18/03/2008
Escric al teclat com si toqués el piano que em reca tant no haver après a tocar. Si per casa meva es passegés cada tarda un membre emèrit de la secció filològica de l'IEC segurament per comptes dels eructes catòdics que escolto a casa sentiria cants de sirena d'una exhuberant illa d'autodestrucció, no aquest desert d'Almeria ple de rocs. Segurament allargaria la mà i tindria el cant de les sirenes, i ara tocaria el piano. Toco aquesta música agònica de cada dia.
Com vaig dir, hi ha mil teories per fer-ho, i només ho faig com a trist salvavides enmig de la mar furient(a). Per buscar què sé jo en l'horitzó difús i per no enfonsar-me en l'avorriment que m'ofegaria. És bell incloure poesies al blog i fotos boniquetes i exhibir la bellesa impúdica i enlluernadora d'un dia d'abril, que en diuen. A mi m'agrada la tardor, el fred i la neu, i la meva balma obscura al peu de l'obaga soliua. I no dic coses boniquetes perquè vull ser sincer, com aquells estúpids d'entreguerres, que mentien. Entre guerres agonitzem abans d'una altra guerra, que serà demà o demà-passat.
«Pensava: si ara et mors, ni els cucs no se n'adonaran, i el meu cos jaurà sencer potser tota una eternitat; ningú no el descobrirà, ningú no s'hi interessarà, tothom passarà de llarg. I, així que tingué aquesta idea de la mort, ja no pogué abandonar-la». Trabal, Francesc: Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon. Barcelona: Quaderns Crema, 1987. (Veus, imbècil, com sé citar?)
Si sapigués tocar el piano, si sapigués alguna cosa de música més enllà de black metal, si fos compositor i per comptes de prémer aquest teclat els meus dits ballessin al so d'una melodia, com seria? Em sento com un pallasso a tomballons d'un cantó a l'altre, i m'encaterinen els cants de sirena.
«—Què ha estat això?
—El què?
—Aquest xiulet.
—Oh! és que aviat marxarem.
I Càrol es tornà groc. Dissimulà el seu neguit i s'abocà damunt el mar com volent refer-se: però les aigües tèrboles del port el xuclaren. [...] Començà a anar, ell també, d'ací d'allà, com els pallassos del circ que van darrere els homes que enretiren la catifa o lliguen els trapezis. [...] Pel seu davant passà furient un cuiner amb una ganiveta enorme; un gat es tirà a l'aigua; un cove d'enciams es desféu en voler tirar-lo a la bodega; la sirena de nou, i un altaveu cridava que els no passatgers abandonessin el vaixell. [...] Sentí un mal terrible, s'abaixà un mitjó i es veié sang. SANG. Un filet vermell li ensangonava la lligacama, i perdé el món de vista. Volia cridar: Maria! Amb la mà al peu, mig ajupit, cercava algú que anés al seu auxili; només la sirena li respongué aleshores amb un xiscle que li posà els cabells de punta. Cap on anar? On era? Què passava? Ningú no en feia cas. Més avall d'on estava desesperat, uns mariners començaven a treure les cordes de la barana de l'escala que donava al moll: l'altaveu de nou escridassà l'ultimàtum:
NO PASSATGERS A TERRA!
A terra! A terra!» Trabal: op. citada.
És l'allegro de la simfonia, quan els violins s'empaiten els uns als altres i l'home de la batuta sacseja frenètic la seva barba blanca amb severitat i rellent de suor. Després, arriba el passatge tranquil i melangiós, com ara aquest, esplèndid, magnífic, meravellós:
«Em creia que podria oblidar-te, que quan fores fora a poc a poc tornaria a sentir-me com abans a la meva llar. Però és tot al contrari. D'ençà que no véns a desvetllar-me que ja em llevo amb una mena d'odi terrible a tot i a tothom. No sé treballar, no sé viure, no sé ni pensar. Només una fúria tot el dia: tu, tu, tu, tu, tu... Ahir a la tarda entrava una claror al meu despatx com aquell dia que tinguérem la nostra darrera conversa: el sol semblava riure's de mi; com reflextint-se en un mirall, em resseguia el rostre esquitxant-me. Vaig cloure els ulls per no veure'l... quan vaig obrir-los, el sol ja no hi era. El meu despatx era tot fosc. Vaig aixecar-me, vaig obrir els finestrons de bat a bat, la cloaror de la posta s'esllanguia. Anava a encendre el llum, anava a prémer el mateix botó de l'interruptor que aquell dia tu obrires; vaig resistir-me, aquella cloaror somorta m'era massa plaent, i vaig caure al divan plorant com una criatura...»
En aquest punt, el piano deixa de tocar i la claca aplaudeix: o, que bonic, quina sensibilitat, quina tristesa. Com podria haver estat tot si per comptes de la Meca haguessin apuntat a París quan em parien? Crying is for writers, o sigui que paro de planye'm. Si per comptes de saber pronunciar Suarzenèguer a vuit anys hagués vist, cada matí en obrir els ulls, Uelbèc? Sí com cell que un cafè triple sense sucre es pren, me preneu a mi, qui concentro tot mon temps en ço que no me fa la vida pus dolça, mes me fa romandre despert encara.
Escrit per en Josep.Comentaris
Per _ZeNiT_. 20/03/2008. 06:14 PM
Bona tarda Josep,
espero que després de la lamentable picabaralla entre les teves dos colles (no entraré en detalls, ni en qui va tenir la culpa), continuis tenint com a colles teves, les mateixes que fins ara. És que et vaig veure a l'acabar el partit amb no gaire bona cara jeje.
No res noi, si vols em pots agregar al msn amb l'adreça que he deixat.
Cuida't!
Salut!
Joan
Per Josep. 20/03/2008. 07:56 PM
Hola,
Res, només dir-te que jo només tinc una colla, que és la d'Esplugues, tot i que porto també tres o quatre anys amb els de l'Autònoma. En tot cas, els de Valls m'agradeu malgrat que, de vegades, us comporteu com cromanyons. Segurament, potser m'agradeu precisament perquè us comporteu com cromanyons, de vegades.
Doncs apa, salut!
Josep
Digues la teva