Per rosts sota núvols i una flor al marge  –  29/03/2008


Anit vaig sentir un impuls líric —queda bonic— però allò que no et llevaràs perquè mires de dormir fa que es perdi per l'embornal. Llavors ara pensem quin camí hem fet més maco per la muntanya, pujades i baixades i patint, com sempre, que em trenco una cama. La por de caure fa que caiguis. La por de fer el ridícul fa que siguis ridícul. I, no sé, potser la por de viure em mata.

Pensava alguna d'aquestes coses amb el llençol de núvols que ens cobria, i el lírico-rampell que mai no el podrem caçar. Pensava, oh guaita quina floreta acaba d'entrar per la porta, l'arraconen cap el final i amb prou feines n'intuïm l'olor. Al seu torn, el taladre-baladre ens trepana el cervell amb la seva cantarella infatigable. I tanmateix he pensat que perdono el taladre-baladre perquè té raó i jo no. He perdut, em reto als teus peus, lobotomitza'm. Després de l'última enrabiada, he entès que m'he captingut —mot perdut des de la retirada de Pasqual Maragall— com un, diguem-ne, infant. Haig de dominar l'art de la trepanació per poder traspassar els altres i evitar de ser traspassat, i haig de poder atènyer els cims més elevats de l'estupidesa endogàmica de la secta per poder-me'n obrir via com als corriols plens de pedres i graons per on em foten amb bici. Ensems, nogensmenys —ai quin mal—, no desaprenc de pujar rostos caragirats, victoriosos contra els meus companys, però totalment desfets sota els meus estrenus quàdriceps. Perquè si vull que es postrin els infatuats pastors d'ovelles, primer seré dòcil i manyac com una ovelleta tendra — com la que hem vista avui tot baixant de la Penya del Moro, un xaiet tancat entre fustes que es planyia contínuament: i si en fan costellada a Santa Creu aquest cap de setmana?

Per això hi dediquem tantes hores, amb passió housiana. M'agrada que em preguntin i poder respondre en una aclucada de parpres. Gaudeixo naturalment del rost tan costerut que cal superar per arribar-hi. Em prometen morir-me de gana a canvi de molt de treball molt mal reconegut: una bicoca per la qual em tallaria una mà.

D'altra banda, de l'impuls líric ben poca cosa en queda, potser el record d'un copet al genoll amb la mà, un intempestiu xisclet d'esglai seguit d'una breu rialla, i un tel de misteri com el tel de núvols que ens cobria a la muntanya, que permet de veure la força vital dels raigs del sol que ruixen l'esplet dels arbres i la remor eterna dels rierols, els quals davallen joguinejant amb infatigable cantarella de felicitat de viure. Uns núvols que ens separen, però, del Cel i dels estels i que recorden que poden ser de tempesta.

Escrit per en Josep.


Comentaris


Digues la teva







Anorreador de bordissalla


Remembrar les teves dades?