Arxius pertanyents a Brou bullent

Mani d'estudiants 008  –   6/03/2008

Una altra mani al sarró, ja en són un grapat. Ara estic reflexionant al voltat de la frase de l'Albert Forns: «Punys. Només quan et manca una causa surts al carrer i ho manifestes», que suposo que ve a tomb de tot això, però que potser té ressonàncies líriques privades, o què sé jo, perquè aquest xiquet és molt estrany.

A mi el que em sembla que vol dir és que les manis són inútils i falses, i que per lluitar per una causa el que cal és treballar, estudiar i suar, i no cridar pels carrers. I si no és això el que vol dir, que s'expliqui millor. En general, estic tip de vagues d'estudiants, tancades de facultats, assemblees i festes i reivindicacions de tota mena, i què sé jo, que cada dos per tres aturen les classes.

Quan ells anaven al Rectorat, jo visitava la Biblioteca. Avui, en tot cas, a causa de l'infantilisme de l'Assemblea de Lletres he anat a la mani. Hi havia molts estudiants: la vaga ha estat del 90% a la UAB, segons Vilaweb, i hi érem entre deu i cinc mil estudiants. Molts mossos que no ens han deixat baixar per les Rambles, hi ha hagut algun estira-i-arronsa i algun cop de porra que no ha esdevingut pitjor: hagués estat divertit aldarulls universitaris contra la policia, hauria donat la volta al món. Però si d'allò de dimarts no se n'ha parlat gaire, potser d'això tampoc.

Hem baixat fins el passeig de Colom, jo he tirat cap al carrer del Regomir, pujat fins Sant Jaume, Ferran fins la Virreina, on tenia la bici, perquè havia visitat una exposició de fotoperiodisme que m'ha agradat molt. I en mitja hora en bici he tornat a Esplugues.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Mossos a la UAB: brutalitat policial  –   5/03/2008

Ahir vora quaranta o cinquanta estudiants van tancar-se a la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB per protestar contra la LOU/LUC, és a dir, contra el procés de Bolonya (EEES) i la precarietat de la universitat, i van demanar al rector que, com ja s'havia fet el 2001, es declarés la UAB insubmissa a l'EEES.

Cap allò de la una del migdia els estudiants van aixecar barricades per barrar els accessos a la Facultat i van encadenar-s'hi. A l'entrada algun centenar d'estudiants els donaven suport. Esperaven que el rector hi anés a negociar, però ell considerà que les demandes dels estudiants no ho eren, de negociables, i va enviar els Mossos d'Esquadra, els quals, cap a les set del vespre, i després d'apagar els llums per evitar que els mitjans de comunicació poguessin gravar, van carregar contra els manifestants, contusionant-ne una cinquantena, segons la SEPC, sindicat estudiantil. La càrrega va ser molt violenta i sense provocació prèvia. Un cop dins, van deslligar els estudiants i els van identificar. El rectorat ha dit que no emprendrà accions legals però que els expedientarà.

I després del relat dels fets esdevinguts a la meva Facultat, em posicionaré. En primer lloc, estic en contra parcialment del procés de Bolonya. En carreres de Lletres cal aplicar-lo amb molta cura perquè són les menys rendibles econòmicament, generalment, i per les característiques de les matèries que s'imparteixen. La llicenciatura en Filologia Catalana, per exemple, pot patir un greu sotrac com a conseqüència de tot això.

En segon lloc, si bé estic en contra de l'aplicació de l'EEES en la versió mercantilista i neoliberal (alguns diran que és l'única versió possible, però crec que pot adaptar-se a un model d'esquerres, socialista, etc), normalment també estic en contra de la SEPC i dels que estan en contra de Bolonya. Potser fer barricades és passar-se de la ratlla, o les demandes eren de màxims i no estaven ben vehiculades. En tot cas, han aconseguit ressò mediàtic, que era el que volien, segurament.

Perquè, en darrer lloc, la decisió del rectorat ha estat pèssima, pròpia de les dictadures comunistes (càrregues policials contra estudiants inermes), i l'actuació de la policia totalment exagerada. Els Mossos d'Esquadra, per l'experiència que tinc, sempre es passen de la ratlla, accionen la porra a la mínima que poden.

Per tot això, finalment, demà aniré a la mani; perquè l'EEES és un perill real i imminent; perquè el finançament de la Universitat pública, i de l'ensenyament en general, és molt deficient; però sobretot perquè estic fins els collons que tot ho resolguin a bastonades, que gosin agredir estudiants dins la universitat i en surtin impunes.

Notícia a Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2766809

Notícia a Indymedia: http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/335597/index.php

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

RefundaCiUnisme  –  22/11/2007

«Construir Catalunya», volum 2, de Jordi Pujol: «És català qui viu i treballa a Catalunya, i té voluntat de ser-ho». Escrit a la dècada dels 50.

Barcelona, 20 de novembre de 2007. Celebrem la mort de Franco amb indiferència. Catalunya no té res a veure amb aquella Catalunya desolada que Pujol va veure al Tagamanent. Es pot dir que, de les històriques reivindicacions del catalanisme polític, les més importants han estat assolides (encara falta alguna Base de Manresa). Calen, per tant, nous objectius. Mas s'acosta al micròfon del Palau de Congressos, i diu:

«El cathalanisme es una cosa que ha d'ésser superada»
«Cal posar al dia la brillant definició que el president Pujol va fer fa molts anys de la condició de català. Proposo una definició del tipus: és català qui se'n sent, o qui viu a Catalunya i ho vol ser.» Artur Mas, 20/11/2007

Efectivament, no hem avançat gens en cinquanta anys pel que fa al discurs. Pujol deia que si dins el marc federal o autonòmic, Catalunya no se'n sortia (i no ens n'hem sortit), Catalunya hauria d'estripar la baralla i fer via vers la independència. Pujol, que no és precisament independentista, fa cinquanta anys era més agosarat que el CiU d'avui dia.

«Dos canvis més va introduir respecte al pujolisme. Un és la posada al dia de la definició de català, remarcant que ara té com a element més determinant la voluntat de ser-ne. I, per tant, no n'és d'entrada tothom qui viu a Catalunya, com deia Pujol.» Lluís Bou, pàg. 6 Avui, 21/11/2007

«Artur Mas gosa reformular una de les definicions emblemàtiques de Pujol: "És català qui se'n sent o qui viu a Catalunya i ho vol ser"» Francesc Puigpelat, Avui p.8, 21/11/2007

Per tota la resta, el catalanisme no s'ha de refundar, sinó, com deia, cal superar-lo. Al segle XIX, el catalanisme es declarava apolític i només feia promoció cultural. Arran dels modernistes regeneracionistes, i sobretot de l'assumpció del programa per la burgesia conservadora, el catalanisme va passar a nacionalisme polític. En aquell moment el nacionalisme era molt conservador i molt hipòcrita, malgrat que va fer grandíssimes coses durant la Mancomunitat. A la República es va tornar a refundar a l'entorn de l'ERC, que era federalista o confederal, però que rebutjava explícitament l'independentisme (fins al punt d'expulsar alguns militants que van anar a refer l'Estat Català). Bé, durant el franquisme es va anar gestant el nou catalanisme, hereu en bona mesura del de la Lliga, i va florir sota l'ègida autonomista, cristiana i pactista de Pujol, que anava construint el país amb cada cop més recursos autònoms.

Crec que últimament el nacionalisme ha arribat a una nova fita. Va començar amb el creixement espectacular d'ERC alhora que en Pujol es retirava. Sembla que l'independentisme, per primer cop, comença a ser important. Fins i tot CDC comença a girar cap a posicions més sobiranistes. I ara, que sembla que, com deia Pujol, la via autonomista i federal sembla impossible (i com també deia la Conferència Nacional d'ERC); en aquest moment, en què els catalans tornem a estar emprenyats, sembla que cal una nova empenta que ha de venir d'alguna banda. Ha d'haver alguna cosa que canalitzi totes aquestes frustracions i tingui els collons de proposar un nou horitzó, sense embuts. I bé, a mi no em sembla que ni en Mas, ni l'actitud poruga de CiU, hagin de liderar res. I també em sembla que ERC està perdent una oportunitat immillorable. Però ja no se'ls creu ningú, a aquests, tampoc.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

El director de l'Avui  –   8/11/2007

L'Avui ha canviat de director. En Sanchis (pronuncieu Sànxis) deixa la poltrona al bell conegut Xavier Bosch. En Bosch el conec de fa molt de temps, ha estat un dels màxims responsables del fenomen RAC-1, i cal dir que si em vaig enganxar a aquesta ràdio fa bastants anys fou per culpa seva. Però, cal dir-ho, vaig enganxar-me per la forma com tenia de narrar els partits del Barça: m'agradava molt ell i el seu equip (que ha anat canviant moltíssim, i amb en Basté és una puta merda, tot i que millor encara que els altres). Bé, jo ja no sento gaire el Barça per la ràdio.

També feia, en aquella època, el Cafè Baviera, un magazin nocturn esportiu que s'ocupava sobretot del Barça. Jo el vaig seguir des de la seva segona temporada, i estava molt bé per ser futbol. Però també vaig deixar d'escoltar-lo, i amb en Basté és insuportable (ara té un altre nom).

Per aquella època vaig enganxar-me també al Problemes Domèstics, un programa que feia en Manel FUentes a les dotze, seguit per Minoria Absoluta, que encara aguanta en antena amb salut de ferro. De vegades escoltava altres programes: El primer toc, Tot és Possible, i el que feia en Gonzàlez i el dels matins.

Bé, de tot plegat, podem dir que la ràdio estava bé, però que hi dominaven sobretot els esports (el futbol) i l'entreteniment de pa sucat amb oli. El Minoria Absoluta ha anat perdent nivell, el Problemes Domèstics mai no va ser gaire bo, el Gonzàlez és un idiota... Però estava bé, com ja he dit.

En Xavier Bosch sempre m'ha semblat un paio intel·ligent que fa bé la seva feina. Ara bé, no me'l veia jo director del meu diari. El Món a Rac1, que conduïa i dirigia l'any passat, sembla ser que estava molt bé tot i que jo no el vaig escoltar gairebé mai. L'article que escriu cada setmana a la contra del diari sol estar més o menys bé, una mica populista, nacionalista pesat i inconcret (no se sap si és d'ERC o CiU, tot i que sembla independentista, però no deixa res clar: com el mateix diari, vaja), i li agrada molt Josep Pla i n'és un fan irredempt i tant se li'n fot que sigués espia com minaire a Astúries.

En Xavier Bosch em sembla un paio pencaire, intel·ligent, culte i amb empenta, però també una mica populista i massa futbolero, i em temo que les portades de l'Avui continuaran amb el dramatisme d'aquelles campanyes contra en Losantos, contra la Renfe, contra el PP, o contra Espanya.

Siguent com és l'Avui, un diari que només es diferencia dels altres pel seu nacionalisme militant, el que hauria de fer, dic jo, és cercar formes de regeneració del panorama polític. Hauria de servir per mirar de trobar solucions, d'analitzar de debò els problemes i allò que els catalans fem malament, hauria per exemple de jubilar en Duran, d'apropar CiU i ERC, de conciliar els uns amb els altres, d'explicar teoria política, història política, donar arguments per la independència, recolzar tots els independentistes, deixar de banda el seny conservador burgesot, etc.

Hauria d'obviar aquesta faramalla populista de fem foc del Carmel, anihilem el PSC-PSOE, de què les bicicletes atropellen vianants, el cànnabis abalteix el jovent, la Mercè és incívica i collonades d'aquestes. Però haig de dir que l'Avui, malgrat els seus tics conservadors insuportables, en general s'allunya moltíssim del groguisme del Periódico i tifes d'aquestes.

I pel que fa a la informació internacional, m'agradaria que fos una mica més aprofundida i millor. El suplement cultura, que me l'han canviat fa dos mesos, hauria de potenciar-se força més (ara és molt maco, però ha perdut qualitat). I bé, espero que continuï en Sostres.

No sé pas què farà en Bosch, jo com sempre desitjo que vagi tot a millor. Aviam si es fica el seny pel cul i comença a sacsejar les aigües estantisses del nacionalisme català.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Carretero a Sant Just  –  14/10/2007

Dijous passat vingué en Carretero a l'Ateneu de Sant Just. L'Ateneu em semblà un bell lloc per emborratxar-se amb distinció. On és, però, l'Ateneu de Sant Just? Doncs de cap al Carrer de l'Ateneu. Molts senyors amb corbata i senyores ben vestides. Em trobo en Damià, que xerra amb dos altres jerkis, un de Tarraco i un altre de Manresa. Tots quatre estudiem Ciències Polítiques, els meus companys a la UB, jo a la UAB.

Abans de sopar. En Carretero parla. Comença amb la gestació de Reagrupament.cat al si del Departament de Governació, del qual ell n'era titular. Completa coses que no havia explicat la Rut Carandell uns dies abans a la seu local d'ERC-Esplugues. Diu que hi havien coses que el destarotaven del pas d'ERC pel govern, com ara la Llei Electoral, la Carta de BCN, i sobretot el paperot de l'Estatut. La Rut deia que ells mai no tingueren hissada la bandera espanyola a la seu de Governació. En Carretero repeteix que el Federalisme és inviable (perquè els únics federalistes som els catalans), i que ens cal una nova estratègia, però com la petició d'un Congrés Extraordinari només comptà amb 90 signatures, més endavant penjaren el manifest al qual ens hem adherit unes 900 persones (perquè sembla que el nombre és poc de fiar). Llavors repassa algunes de les coses que propugnen: fort assemblearisme, atansar-se la societat civil per aprofitar el fulgor de la mani del Dret a Decidir, recuperar com a essencial l'eix nacional i ser més laxe pel que fa a l'eix esquerra-dreta, i renovar l'estratègia, pels motius que tothom coneix: perquè sense diners ni poder decisori no es poden fer polítiques socials, perquè ERC no pot perdre la seva ideologia satel·litzant-se al voltant del PSC, perquè no és el mateix ser un partit de govern que un partit ancorat al govern, etc.

D'aquí la Ponència Alternativa (l'esmena a la totalitat): ERC, pal de paller de l'independentisme.

I poca cosa més afegí a tot això. Algunes frases llampants, llampegants, llambrejants: com ara que Catalunya depèn exclusivament d'ella mateixa i que cal deixar de mirar a Madrid tant políticament com econòmica, lligant-ho amb la internacionalització del nostre cas. Referent a la multiculturalitat, digué que «Jo no sóc multicultural, jo sóc només català», «Sóc essencialista», «Sóc de la ceba»; parlant dels catalans no independentistes, i dels xarnegos i immigrants en general, deia que cal dir-los: «Tu ets català, però no t'ho han explicat bé.», «Vas venir aquí perquè allí et mories de fam... i si fem com allí, també ens en morirem aquí».

Finalment va acabar així: «A mi no em creguis. No vull que em creguis; mira el que hi ha i decideix». Això és molt aclaridor: no sé qui pot mentir ni qui pot creure's allò que ell mateix s'empatolla; ara bé, si més no, està bé que algú avantposi els fets consumats a les paraules (perquè, hehe, a ell el van cessar per dir el que pensava quan era al govern. El va substituir en Vendrell).

Avui llegia a l'Avui que la cúpula d'ERC diu que els carreteristes tenen un discurs primari i són uns fonamentalistes de la barretina, i a més són uns irresponsables en propugnar la sortida dels governs, perquè ERC remenant les cireres fa molt més per l'independentisme que no pas mil pardalets cremant fotos del rei. Jo sóc partidari de què ERC redreci el rumb, recuperi el discurs equilibrat entre independentisme i socialdemocràcia (i no socialisme), i que sigui més autocrítica amb el seu paper al Tripartit i amb la imatge que dóna als votants, de ser un partit sense criteri i apoltronat, aburgesat, com qualsevol altre partit d'ideologia difusa de l'arc parlametnari. ERC hauria de recuperar, una mica, aquella mena de rol antisistema, perquè nosaltres estem en contra del sistema de l'Estat actual. I no ho sembla. Semblem els porcs de la Granja dels Animals.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Ordenança de la bicicleta  –  10/11/2006

Acabo de comprar el diari i he llegit dues notícies contradictòries. La primera és sobre la nova ordenança de l'Ajuntament de Barcelona sobre l'ús de la bicicleta, i l'altra és sobre els morts causats per la contaminació dels gasos dels vehicles.

L'ordenança sancionarà amb fins 450 euros el fet de circular en bici per vorera quan no hi hagi almenys tres metres entre la bici i els vianants. Això prohibirà, de fet, anar en bici per la majoria de les voreres de Barcelona, una ciutat sense gaires carrils-bici, on circular per la carretera és gairebé un suïcidi. És curiós que un dels llocs on més topades amb vianants hi ha sigui el carril-bici de la Diagonal (de Francesc Macià avall). L'ordenança ho vol regular tot, des de com hem d'anar per la calçada, fins on l'haurem de lligar. No sé si també obliga al casc.

Com diu en Jordi, un estudiant entrevistat per l'Avui: «La bicicleta ha de ser lliure, com el vianant». La bici va de puta mare en una ciutat de trànsit col·lapsat i transport públic caríssim, lent i saturat. Arribo abans als puestus en bici que no pas en metro, que a més a més s'espatlla sovint. Però el problema sempre som nosaltres, els ciclistes. Aneu a fotre faves.

Diu la segona notícia que moren a Catalunya més de 3000 persones cada any, el 90% dels quals a l'àrea metropolitana, per malalties derivades de respirar els gasos dels vehicles. Aquesta dada dobla els límits permesos per la UE, i quintuplica els morts per accidents de trànsit. El director de l'estudi, Jaume Curbet, assenyala «la necessitat d'emprendre iniciatives per rebaixar la contaminació atmosfèrica».

A l'estiu, els concerts de botzines em desperten cada dia. Sortir a fer esport per la ciutat és respirar merda. A Catalunya moren més de 500 persones per accidents de trànsit. I les bicis, quanta gent maten? Per què tanta mà dura contra els ciclistes? Per què no es dediquen a arreglar el transport públic, que fa fàstic i és caríssim? Per què no fan carrils bici com cal, i no com el de la Diagonal? Per què m'haurien de multar a mi amb 450 euros mentre el cotxe de davant m'està assassinant?

Els ciclistes som molt dolents. Ens saltem tots els semàfors, circulem borratxos i atropellem els pobres vianants. Anirem a l'infern.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (7)

Llanero solitario  –  11/10/2006

Com diuen, el problema potser no és que fiquem l'enemic a dur el pòndol de la casa, sinó que hi posem això:

Una mena de Homer Simpson (sense exagerar). Té cara de cowboy al bar prenent el darrer whisky barrinant com robarà les gallines del seu veí. En aquest cas, el que deu barrinar és com s'ho farà per seguir robant, ara des de la Generalitat.

Un personatge gris que, com veiem a la foto, es deu creure un il·luminat. Au, vés-li fotent al vi, de Montilla si pot ser.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Parlaré de Futbol i parlaré de Política  –  28/06/2006

Parlaré de futbol, però perquè el futbol és política, per la qual cosa també parlaré de política, o sigui que demano perdó per abordar els dos temes més avorrits que es poden tractar i que, al capdavall, qualsevol cavaller de vida domina a les converses de bar. És a dir, qui no ha sentit mai..., o millor encara, qui no ha assegurat mai que si fos a La Moncloa assoliria la pau mundial i eradicaria la pobresa d'arreu en dues hores? I quin afeccionat al futbol no idea alineacions infinitament millors que les de qualsevol entrenador de pa sucat amb oli?

Però parlaré de futbol perquè ahir van botar Espanya del Mundial, i jo vaig riure i vaig celebrar el gol de Zidane al balcó, mentre els del bar de sota es cagaven en la puta Catalunya —que és Espanya, jodeos— tot eixugant-se els mocs a la rojigualda. Però jo encara me n'enreia més.

El senyor Domènech, seleccionador de França, fill d'exiliats catalans durant la guerra, quan era petit i els gavatxos l'insultaven tot anomenant-lo espanyol, es defensava cridant que era català. En fi, ahir un altre cop es va fer evident que Espanya és un país mústic, per dir algu. Parlaria d'aspectes tècnics de futbol, però tant se val. Ahir no vaig veure el partit perquè era fent castells, però vaig arribar tot just per veure en Puyol pastant gespa i en Zidane foradant Casillas.

I tot i que a mi, tenir seleccions esportives catalanes no m'interessa especialment, però que crec que és un dret nostre; i a mi, que els espanyols ens han fotut Fresno pel cul (com l'Estatut, com el CGPJ, com la llengua, i com tot); i com que un estic (stick) per l'anus fa mal, sobretot segons per quin extrem l'introdueixis primer; doncs per tot això, i perquè una derrota dels meus enemics més propers (perquè no caldria oblidar que els francesos són també uns fills de puta empedreïts) sempre m'abelleix, doncs avui sóc content. I més veient-los mocant-se en el seu toro. Que plori aquesta caterva tercermundista.

Aquesta imatge és d'en Ferran, que no sé si és seva o no, però que és molt bona i m'agrada i per això l'hi manllevo, tot demanant-li permís:

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (4)

Lordi  –  22/05/2006

Lordi són un grup de heavy molt suau i innocent de Finlàndia que s'ha fet famós de cop i volta gràcies a Eurovisió. Jo els havia escoltat abans i un disc seu, el Monsterican Dream, em va captivar una temporadeta amb les seves lletres fantàstiques sobre monstres infantils i les seves melodies apegaloses. Fan gràcia i no estan pas tan malament, tot i que no són res de l'altre món.

He llegit algunes crítiques als Lordi. Es poden resumir en què en el marc d'un festival de música caspós i repetitiu, el grup més monstruós se'n va endur el premi perquè, al capdavall, va ser el menys terrible. Lordi fan gràcia amb aquella pinta i la seva forma de cantar, però a mi no em sorprèn perquè ja estic curat d'espants i perquè ja els coneixia, esclar.

Potser tots els heavies d'Europa van votar Lordi i per això va guanyar de golejada. Jo el festival d'Eurovisión no el vaig veure tot i que m'hagués agradat presenciar la seva interpretació. Jo no el miro mai, aquest festival, però per una vegada un grup heavy, tot i que sigui descafeïnat com Lordi, ha guanyat, i a sobre amb aquesta solvència. Felicitats a Finlàndia, heavy metal is the law.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (4)

Sostres again  –   3/05/2006

Acabo de llegir un article d'en Sostres que ja havia vist publicat al diari però que no recordava. És aquella mena d'articles que fan gràcia quan els veus i no els hi dónes més importància. Crec que en Sostres diu coses que molts pensem, però les diu massa clares, sense matisos, te les venta a la cara sense filtres, i pot fer mal. És un ultraliberal independentista radical però convergent alhora, i és curiós veure com va superant les aparents contradiccions. Ha llegit molt i sembla força intel·ligent. Molts cops és simplista i reduccionista en els seus arguments, però la successió d'articles a l'Avui, i sobretot els de la web, va fent que el vagis entenent i siguis capaç d'interpretar-lo bé.

Jo crec que la gent se n'enfot perquè no llegeixen entre línies i es queden només amb l'evidència literal. Un exemple és l'article que esmentava, aparegut l'abril de l'any passat:

Llir entre Cards
Parlar espanyol és de pobres

A Barcelona fa molt hortera parlar espanyol, jo només el parlo amb la minyona i amb alguns empleats. És de pobres i d'horteres, d'analfabets i de gent de poc nivell parlar un idioma que fa aquest soroll tan espantós per pronunciar la jota. Aquests que no parlen en català sovint tampoc no saben anglès, ni francès, ni qui és monsieur Paccaud. Però no només a Catalunya l'espanyol és un símptoma de classe baixa. L'amic Riera em facilita aquestes dades de l'ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l'única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l'espanyol com a llengua, comptat des de l'Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l'Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i malgrat l'espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l'Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l'Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista. És veritat que en espanyol s'han escrit pàgines d'una bellesa emocionant, però el destí dels països que el parlen ha estat històricament d'una fatalitat irrevocable. Parlar espanyol sí que tanca portes, i destins: mira. L'independentisme a Catalunya està absolutament justificat encara que només sigui per fugir de la caspa i de la pols, de la tristesa de ser espanyol.

El que crec que ningú discutirà és que l'idioma no fa ric o pobre una nació o un Estat, pel sol fet de parlar-lo. El que jo crec que vol dir és que, a banda que a Noruega parlin molt bé l'anglès, defensen la seva llengua minoritària sense complexos (i també n'ha parlat molt d'això). En canvi, a Catalunya, ens arronsem davant el castellà, la qual cosa, a banda de diluir-nos com a poble, és un signe més de la covardia dels nostres empresaris provincians. El que en Sostres voldria dir és que hem de sentir-nos orgullosos de la nostra llengua i del nostre país i deixar d'etiquetar en castellà perquè això és tirar-nos més pedres a la teulada.

A l'article d'ahir a la seva web parla d'això.

En general, defenso en Sostres perquè crec que no hem de prendre seriosament tot el que diu, perquè s'ha de saber llegir entre línies, perquè posa sobre la taula el que els porucs dels catalans n'amaguem a sota, perquè parla amb una claretat meridiana punyent. Malgrat les seves contradiccions i les opinions que poden fer mal (classistes, xenòfobes, etc), cal esforçar-s'hi una mica i saber interpretar-lo. Ell busca polemitzar, però se n'ha de ser més llest i anar més enllà del sentiment visceral per trobar unes reflexions que retraten la societat catalana en general (perquè quan es queixa dels empresaris, critica bona part de l'electorat convergent). Però els esquerranosos són sectaris, i els convergents cecs i no se n'adonen. Per sort he vingut jo a aquest món, per il·luminar-vos l'existència.

Per arribar al gran públic
Algunes empreses, ben catalanes, argumenten que han d’anunciar-se en castellà perquè així ho tenen més fàcil per arribar al gran públic. També envien llurs venedors a vendre en castellà, i els catàlegs són en castellà, etcètera.

Un dels músics contemporanis que més discos ven a Catalunya i que abans s’esgoten les entrades per anar als seus concerts és en Bruce Springsteen. Bé, aquest senyor, a Catalunya anuncia els seus discos en català (Barcelona està plena aquests dies de cartells en català anunciant el nou treball de l’artista) i quan presenta les cançons als concerts s’adreça al públic en català. Per cert, que de vegades, com en aquesta gira, els concerts els fa a Badalona, i vet aquí que parla en català i també l'entenen. Quines coses, oi?

Hi ha poques empreses que venguin tant com l’Springsteen i pocs venedors que venguin tan bé el seu producte com ven les seves cançons aquest cantant al seu públic.

L’estultícia d’aquestes empreses i d’aquests empresaris queda ben al descobert i ens hauria de fer vergonya que un de Nova York ens hagi de donar lliçons de respecte a la nostra pròpia cultura.

El català no pot ser una excusa per a la mediocritat, però de si vens més o vens menys la teva llengua no en té la culpa.

Bruce Springsteeen fa un bon producte i a cada país on va el ven en la llengua que allà parlen. Com fan les persones normals. Tan difícil és d’entendre?

Un dia vaig dir que parlar espanyols a Catalunya és de pobres i Déu n'hi dó la que es va organitzar. I si a part de pobres fos d’imbècils?

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

www.salvadorsostres.com  –  10/04/2006

Tornen al ciberespai les sigles més temudes: SS. En Salvador Sostres torna a escriure a internet. Com sembla que ja no el volen enlloc més que a l'Avui, li han fet una pàgina color rosa marica en què escriu el que li rota amb total impunitat, i que està oberta a col·laboracions amateurs futures. Immagineu-se el panorama! Ja ha parlat de Can Zam, de sociates i comunistes i de la Catalunya homosexual. Hi diu coses impublicables. Això no és pas cap mèrit; jo, a casa meva [Lo QG], també opino com em plau. Però potser ell ho fa amb més gràcia, malgrat no combregui amb els seus parers.

Impagable l'article d'avui, he rigut força amb la desmitificació d'algunes coses mig sagrades. De vegades està més fi que d'altres, però no acostuma a deixar indiferent —llevat de quan parla de la Guia Michelin i els restaurants.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Ceasefire  –  25/03/2006

Quan sento l'Aznar o en Losantos, lamento que siguin víctimes del terrorisme. Però el que de debò lamento és que no tinguessin més punteria.

ETA va néixer en franquisme i va assassinar franquistes. En dictadura, ETA tenia tota la legitimitat del món. Cada feixista mort era un triomf de la resistència. Si els ciutadans de l'Estat espanyol no haguessin estat tan majoritàriament passius davant de Franco, el règim no hagués durat tant. Però els espanyols (i els catalans també, malauradament), passaven força del tema. Diuen que només entre el quinze i el vint per cent eren obertament contraris al règim (percentatge polititzat).

En democràcia, ETA no ha tingut mai gaire legitimitat. Se suposa que ara hi ha llibertat per plantejar qualsevol tema. Però Espanya mai no s'ha mirat al mirall i no s'ha adonat encara de què dins seu hi ha més d'una nació. La negativa reiterada de reconèixer els drets col·lectius dels pobles que la integren ha servit de legitimació a ETA.

No dic que ETA tigués dret a matar. Dic que ETA trobava l'excusa en la impossibilitat de dialogar per vies polítiques. D'exemples en tenim a cabassos: Espanya és sorda pel que fa a reivindicacions nacionals de qualsevol mena. Així, el grup terrorista trobava la seva legitimació.

I bé, ara ETA estava tan descol·locada que sembla que per fi comencen a desaparèixer. Jo, malgrat tot, crec que alguns dels seus assassinats eren desitjables, i no els planyeré. L'únic que podia fer de bo era proclamar l'alto el foc, i mirar aviam si per la via política es pot avançar cap alguna banda. Jo espero que sí per la part que ens toca, tot i que ja hem vist amb l'Estatutet que són una colla d'impresentables.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Ciclistes per la vorera  –  21/02/2006

He llegit al diari diverses cartes al director queixant-se de què les bicis «fan nosa». Es queixen de què un dia gairebé un ciclista els va atropellar, o que no respecten els carrils bici, o que es salten semàfors, o què se jo. Els més sofisticats, com ara en Salvador Sostres, afirmen que anar en bici a la feina, posem per cas, és completament antiestètic i antihigiènic (ja sabeu, després de fer esport, hom es dutxa), tercermundista.

Però fora d'enrevessades teories sostressianes, el que haig de dir a la gent que tan amargament es queixa de què nosaltres els ciclistes som una indòmita espècie urbana per civilitzar, és que quan creuïn un pas de vianants de l'Avinguda Diagonal a les vuit del matí, a l'alçada de La Caixa, per exemple, s'aturin un moment al mig i observin la riuada ingent de cotxes que es perd en tots dos sentits de la marxa (Esplugues i Francesc Macià).

Si no en tenen prou, que respirin fondament. Que escoltin la melodia de les botzines i els carburadors, i les motos i els autobusos. Però que no s'hi aturin gaire, perquè la calçada és molt més ampla que les voreres i els carrils bici, i potser no hi seran a temps d'arribarar a l'altra vorera.

També aquesta gent pot pujar a Collserola, al Tibidabo, i contemplar a aquella hora el núvol tòxic que cobreix Barcelona. I aleshores, que es queixi; que es queixi d'aquell conductor que va saltar-se un semàfor i de poc no l'atropella, d'aquell que el va despertar perquè hi havia un embús al seu carrer i va interpretar la Traviata amb el clàxon, d'aquella moto de fressa infernal, de la merda, del quitrà, del petroli consumit i l'IPC, de la preferència de què gaudeixen els cotxes en detriment dels vianants...

Au, va, queixi's de tot això, i després em creuré que també li molesten els pobres ciclistes com jo, tros d'imbècil.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)

Patollàndia  –   9/02/2006

Quan llegeixo segons què per la catosfera sento vergonya de ser independentista. Tanta fel per un mot (Nació!), tanta mala sang per una nimietat absurda com una sola majúscula o minúscula (això em recorda el país dels gegants de Gulliver...). Acusacions, insults, revenges, faccions, amenaces, mentides... entre catalans, la tirallonga és interminable.

Quan llegeixo segons què als diaris sento vergonya de ser català. D'un poble que no es posa d'acord en res, ni en el que és o vol ser, un poble on tothom du una coltellada a l'esquena. Un poble que fa riure, un poble poruc que s'escandalitza per no res però que no troba la biga al seu propi ull. Catalunya és un patoll.

Pensava en la pel·lícula de Forrest Gump: com explicaria un border-line la seva Història contemporània, d'aquí trenta anys? Segurament les soflames abrandades, els odis irreconciliables, les declaracions més solemnes, serien autèntics estirabots, tal com si ara contempléssim dos catedràtics ben mudats discutint si a l'extrem de la Terra els oceans vessen a l'espai o l'aigua hi queda retinguda...

Em fa vergonya tot plegat. Ens mereixem com estem.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)

Estatururut  –  23/01/2006

Senyor Mas, Maragall i Saura, escoltin al senyor Ibarra, el qual està molt content d'aquest Estatut perquè, segons ell, se'n desprèn que:

Nació: «només hi ha una nació: l'espanyola, la resta són nacionalitats o regions»
Finançament: «no s'ha aconseguit un sistema bilateral al marge de la Lofca, on ells cobraven tots els impostos»
Agència Tributària: «hi haurà dues agències, una que cobrarà els impostos cedits o propis de Catalunya i una altra, l'estatal, que ha existit, existeix i existirà»

Diu que està francament content perquè «els nacionalistes han perdut». I ara! Qui ha perdut és Catalunya. Aquest text és una ignomínia, un insult, i acceptar-lo és una humiliació. No hem perdut els nacionalistes, ha perdut el Parlament de Catalunya, que ha vist com un text consensuat pel 90% dels representants ha estat desnaturalitzat fins a una fórmula de Loapa.

Les negociacions poden haver estat dures, i el PSOE intransigent. Però si la part catalana hagués estat també intransigent, ara no tindríem aquesta merda de pacte PSOE-CiU. Convergents, com podeu estar contents? Si el teu enemic es vanta de l'acord, com us en podeu vantar vosaltres també?

I ERC encara no ha acceptat l'acord, en concret per la definició de nació. Diu el preàmbul que Catalunya és una nació perquè així ho ha decidit el nostre Parlament... No, som una nació perquè així ho sent majoritàriament la ciutadania de Catalunya. No va aplegar-se un dia el Parlament i, després de tres gintònics, va decidir que érem una nació. Ho som, i prou. Acceptar dins l'articulat que Catalunya és una puta nacionalitat doncs mireu, ja passa de taca d'oli, ens han pres per imbècils i el pitjor és que, pel que sembla, ho devem ser.

Jo ara per ara votaria que no a aquest Estatut. L'anterior em semblava bo dins les possibilitats del Parlament actual, però el que ha sortit de Madrit és una gasòfia, una pedregada al teulat, un enterrar-se en vida amb un somriure estúpid d'ànec. És rubricar la pròpia sentència d'afusellament, o potser és anar de grat a la caserna de la Guàrdia Civil a què et torturin durant trenta anys més, sense poder-te queixar, perquè ho vas signar.

Per això jo votaré que no. Encara hi ha temps per arreglar-ho, però.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Tabac  –  21/01/2006

Aquesta tarda era al bar prenent la cervesa quan dos homes s'han col·locat al costat meu a la barra, tot fumant. Era un bar de fumadors, per tant la llei els empara: poden ofegar-nos impunement. Si hagués estat només això, encara rai, però el seu fum era realment insuportable, mai no havia olorat ferum tabàquica més nociva. Els paios parlaven com si els del lavabo els haguessin de sentir, per la qual cosa, sense parar l'orella, he sentit el que deien. Parlaven de què Espanya es trenca i de què he robat els papers d'un arxiu; de què Zetapé té les mans lligades i de què amb Franco això no passava. I que tant de bo tornés Aznar i ens fes passar a tots per l'adreçador.

Aleshores un d'ells ha tret la capseta dels cigars per encendre'n un altre, però l'hi ha caigut a terra, als meus peus. Com sóc cortès de mena, m'he ajupit per recollir-la, i ha estat aleshores quan ho he entès tot:

És tan vergonyós el PP que qualsevol cosa que se'n pugui dir es queda curta. Si més no, a Catalunya, ho dissimulen millor i aparenten una dreta moderada. Però és creuar l'Ebre...

Per cert, m'he copiat la ideia de les Nuevas Generaciones d'Euskadi.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Us odio  –  16/01/2006

Veureu que no comento el diari ni les notícies... és perquè hom el comença a avorrir. El diari és una tirallonga de despropòsits, un reguitzell de desgràcies, un seguit d'exabruptes, una munió d'oprobis, un fotimer de mentides i un refugi de mentiders, un cau de merda, un devessall de malvestats, un degoteig de morts, un niu de desesperació i tristor, un plec d'històries indignants, un espill que ens mostra la més obscura essència humana, una corrua d'enervats, d'enravenats, d'exaltats, d'hipòcrites, de cínics, d'intolerants, de totalitaris, de sords, de poca-soltes, de besucs doctorats amb micròfon, de subnormals i de fills de puta. Això és un diari, una manera com una altra de començar emprenyat el dia.

Per això ja no el comento. Darrerament està encara més insuportable. Vivim a un Estat de concepció unitària, pels segles dels segles, amén. Els fills dels antics ministres de Franco, els opusins, els legionaris de Crist i tota aquesta bordissalla ens neguen el dret democràtic més essencial com a comunitat política: el dret a decidir per nosaltres mateixos. M'alta fora-mida que els nostres drets individuals siguin respectats en elevat grau; el que em desconhorta pregonament fins nivells d'odi visceral és el menyspreu feixista, jacobí, stalinista i colonialista (imperialista, ultranacionalista) que tant la dreta com l'esquerra espanyoles manifesten vers la nació catalana. Us odio.

Us odio: Ibarra, Fraga o Mena. Gràcies a vosaltres cada dia em sento menys espanyol, cada vegada menys representat per la vostra merda de Constitució (i una constitució és només un paper!), cada volta més independentista. Porteu més de tres segles esborrant-nos com a nació, lògic que ara no ens volgueu reconèixer jurídicament. Porteu anys i panys robant-nos, Sagasta i Cànoves se'n recorden (i potser els negrers dels Vidal-Quadras també...), i evidentment rebutgeu la nostra sobirania fiscal. Heu dictat sentències condemnant-nos a mort, per això ni sentir a parlar de sobirania judicial.

No sóc espanyol. Aquest Estatut és una merda, però és infinitament millor que el que tenim ara. Vosaltres negueu el que el 90% del nostre Parlament ha decidit: aneu a cagar, amb la vostra Constitució de merda i el vostre Imperi Espanyol. Us odio. Majoritàriament sou uns fills de puta.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Nació d'idiotes  –  23/12/2005

Hi ha certes coses que no es poden dir. Pronunciar-les és un delicte. La limitació de la llibertat d'expressió ha de servir per protegir el dret a l'honor o si precedeixen un altre delicte... o jo què sé. Per exemple, jo tinc dret a dir (suposo!) que trobo la monarquia anacrònica, antidemocràtica i ridícula, i que la treuria perquè fa mal als ulls. El que no puc dir ni en broma (perquè és en broma!) és que els passaria per la guillotina. Perquè jo no els decapitaria, per descomptat, si ho dic és només metafòricament... però això és delicte.

Això treu cap per això de la Cope. Diuen que vulneren no sé quins drets en difondre totes les mentides que esventen cada dia. Però jo no crec que sigui culpa seva de què tinguin una audiència que se'ls cregui, la culpa és de la pròpia audiència, que se'ls creu. Si algú es pensa que ERC està formada per pistolers de Terra Lliure, i si a sobre ha estat objecte directe un atemptat terrorista, per què no ha de dir-ho per la ràdio? Ara bé, té més delicte qui s'empassa aquesta bestiesa que no pas el poca-solta que l'esbomba. Haurien d'engarjolar els enganyats per ineptes.

Hi ha moltes coses que no poden dir-se perquè s'incorre en un delicte. El problema no és dels emissors, sinó de les orelles receptores. Cadascú hauria de ser lliure de dir que el veí del costat és un autèntic fill de puta, però cadascú hauria de poder tenir prou criteri per adonar-se de què aquestes desqualificacions no tenen prou fonament. La gent hauria de ser prou crítica amb les informacions que rep dels mitjans per adonar-se de quan t'estan deformant (massa) la realitat.

En conclusió: que me la bufa el que digui en Losantos i PedroJota: ni els escolto ni m'importa. I si hi ha una meitat i mitja d'Espanya que es creu que som uns terroristes que hem pactat l'Estatut a Perpinyà, un altre motiu per volguer-me separar d'una nació d'idiotes.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Maradona  –   5/11/2005

En Bush diuen que té poca credibilitat per haver mentit descaradament per envair l'Iraq, pel seu cinisme religiós integrista, per estar sota els designis dels lobbies en una democràcia perduda, violada, morta. Però no sé si en té gaire menys, de credibilitat, que un exfutbolista de gossos amb llonganisses, que no la balla magra precisament, un comunista de fireta, un revolucionari de pa sucat amb oli. Sí, un cocaïnòman de cent cinquanta quilos que estomaca periodistes.

Doncs en Maradona és un déu i ha de fer mans i mànigues per evitar la gernació que es congrega només per una llambregada fugissera. Aquest paio resulta que pontifica sobre política i les masses se'l creuen com si fos paraula divina. Com pot ser la gent tan ruca? Això és el comunisme, segur. Si Marx aixequés el cap, pobrissó, amb tanta alienació en nom seu...

Si la revolució comença en un mateix, que els ídols se'n vagin a fer punyetes. Sóc un fariseu en aquest aspecte: fora imatges d'ídols, només importen la paraula i els fets, i la coherència. I ni Maradona ni Bush em fan gaire el pes. A pastar fang.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Huracà pollastre  –  25/10/2005

No miro els telenotícies perquè malgrat et donguin les notícies un dia abans que els diaris, ens les donen tan malament que em fan venir basques.

No, no m'importa una fulla de rave el Katrina. Ni el Wilma ni l'Stan ni cap altre huracà. M'importa el Pla Caufec, m'importa el Puig d'Ossa, m'importa Esplugues i el que passa al meu poble. En Companys va dir que al món hi ha moltes causes justes, però Catalunya només té els catalans; doncs el mateix amb el meu poble.

Jo no aniré a l'Àfrica, ni tan sols aniré a treure txapapote de la Costa da Morte. Tenen el meu suport anímic i el meu boicot a la Nestlé i a les petrolieres. Jo no gasto benzina perquè no vull cotxe. Si el problema és estructural, no facis el passerell anant a arreglar problemes puntuals i fixa't en els globals.

La societat és tan cínica que es fot les mans al cap davant una malvestat qualsevol (com els subsaharians [negres] que s'ofeguen a Tarifa) però més enllà de l'almoina no fan res. Diuen que està de moda ser antisistema, però és que aquest sistema és insofrible.

El consum augmenta la inflació, el pitjor maldecap pels economistes: doncs no consumiu. Ara apujaran els tipus d'interès: aviam si els meus estalvis serveixen d'alguna cosa més que per perdre poder adquisitiu. I mentrestant ens parlen d'una grip aviària que només ha aconseguit que baixi un deu per cent les vendes de pollastre. I jo cobro d'això, sabeu?

L'huracà pollastre SALVADOR SOSTRES

Em causa tota classe de disgustos l'espectacle mediàtic organitzat al voltant d'huracans i pollastres. La detallada informació que diaris i televisions vomiten sobre les desgràcies ambientals converteix les tragèdies en causes i les causes en concerts de rock: una moda més, tan absurda com la de dur aquests collars que ara tothom porta i que serveixen per penjar-te el mòbil del coll. Això no és periodisme, això és un circ on en lloc de sortir malabaristes surten cases inundades. Ni per proximitat, ni per novetat, ni perquè en el fons puguem fer-hi res, no té cap sentit convertir aquests tristíssims esdeveniments en portades de telenotícies o de diaris. Això és el que interessa a la gent? Va, home, va. Això és estar a prop de l'actualitat? Però com vols estar a prop d'una cosa que passa a Nova Orleans? Si ha d'arribar algun huracà a Catalunya ja ens avisaran. Per la resta, cada dia mor al món molta gent per causes ben diverses i no per això podem trobar normal que la televisió ens doni el dinar amb inacabables imatges de calamitats. És com passa amb el pollastre: si hi ha una grip que la curin, però no és presentable el groguisme que estem fent aquests dies, alarmant innecessàriament la població, exagerant situacions que segurament no arribaran mai a afectar-nos, i perjudicant sense motiu la gent que viu del pollastre i que veu com les vendes han caigut en picat. No és perquè sí que aquestes coses passen: durant els primers dies de la darrera crisi del govern, TV3 obria i tancava els informatius amb aiguats i grip de bèstia, sense fer cap esment a l'huracà del PSC ni que a Catalunya ja hi tenim Maragall, per pollastre. És el deure del poder, enganyar-nos: però no hauríem de ser tan estúpidament manipulables ni tenir la poca dignitat d'acabar venent sempre la pell tan barata.

Doncs això.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Dia de la Raça  –  12/10/2005

Avui és el dia de la Raça. Els espanyols som un poble soberg com ho testimonien els segles passats de victòries triomfants i triomfs victoriosos, davant dels quals va agenollar-se el món als nostres peus, pregant-nos la nostra mercè. Nosaltres vàrem ser magnànims i els hi ensenyàrem de bon grat la nostra cultura i els governàrem sota les nostres institucions civilitzades, oferint desinteresadament les eines del progrés i la modernitat. El món fou més pròsper mentre el nostre prestigi de poble i raça excepcionals esdevenia llegendari fins els nostres dies.

Avui és el dia de la Hispanitat. Els antics pobles colonitzats avui són lliures i rics gràcies a nosaltres, i així ens ho han d'agrair. Les nostres Forces Armades, garants de les llibertats i la felicitat del nostre poble i de qualsevol altre indret del món, especialment d'aquells territoris germans, han desfilat per la capital del Regne per tornar-nos a recordar, un altre cop, que de poble Espanyol només n'hi ha un, i que la seva funció principal és mantenir intacta la grandesa heretada dels nostres avantpassats. Per Espanya, un Exèrcit humanitari de llibertats, armat fins el moll de l'ós, disposat a matar i morir per la nostra bandera, la bandera de Colom, i de tots nosaltres.

Visca Espanya lliure.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

El Nou Avui  –  27/09/2005

Si heu comprat l'Avui o fins i tot si heu sentit els anuncis, podreu sapiguer que l'edició d'avui és la darrera amb l'actual format. Va adquirir-lo la Corporació Catalana de Comunicació, que és del Grup Godó i Planeta, i van pensar que calia renovar-lo per impulsar-lo. I així tenim el producte que ara tinc a les mans.

Als subscriptors ens han regalat el número zero del nou avui i així tinc el privilegi de poder criticar-lo abans que vostès. El que em sap veritablement greu és que han desaprofitat l'oportunitat per impregnar les seves pàgines d'una imatge més seriosa, menys provinciana. Quan miro la nova capçalera em vénen al cap els diaris esportius o fins i tot els gratuïts. També els diaris de comarques. No ha millorat gaire.

El faig mitja volta i miro la contraportada: s'han acabat els Plaers de Ma Vida d'en Navarro Arisa. Al número d'avui ja s'acomiada. Ara, al nou format, hi escriu en Carles Capdevila un article sota el títol de Pel Darrere. Cada dia, pel que sembla, hi escriurà un paio diferent: Xavi Bosch, Albert Om, en Capdevila, Anna Grau i Orteu. Els primers havien passat o són encara a Rac1, del Godó. Per sort, encara hi resta la columna del Desclot.

Una de les primeres coses que he buscat ha estat la columna d'en Sostres. Per mi és essencial que sobrevisqui i, afortunadament, encara hi és, amb foto i tot. Ara no comparteix pàgina amb les Granotes i en MrHyde (a la pàgina següent, sobre els sudokus! Si volies caldo ara en tens dues tasses). En Sostres està arraconat a la pàgina de l'Agenda, com fins ara. Respirem fondo, després del tràngol de la incertesa de trobar-lo, i continuem fullejant el nou diari.

Els articles d'opinió del començament també van colorejats i amb fotos i nous col·laboradors. L'editorial la posen enganxada a la dreta, i la Bústia a la quarta pàgina. I vet aquí la sorpresa: ara comencen per la Política, per comptes del Món. L'estètica em continua fent la mateixa impressió de diari sensacionalista (poc seriosa), i en alguns moments em recorda al Periódico de Catalunya. Continua havent-hi masses fotos i poc text. De fet, en ser una versió del diari del divuit de setembre, no es pot jutjar amb massa certesa, però tot sembla indicar que les fotos que es mengen el 40% i els titulars gegantins deixaran poc espai a la lletra. Com fins ara.

Ara les notícies del Món van darrera de les de Política, a la inversa que abans. Fins que no disposem de l'edició de demà és absurd incidir-hi gaire més. Només dir que collons, hi ha alguna columna que s'assembla massa a les del Periódico.

Economia, Diàleg i Societat. És estrany que la secció d'Economia, que normalment la gent se la salta o se la mira molt per sobre, hagi adquirit aquesta importància relativa. A la secció de Diàleg ara hi han entaforat la Clara-Simó, la Maria de la Pau Janer i en Marçal Sintes, qui sap si per desaparèixer com a articulistes fixos o per romandre permanentment a aquet nou emplaçament. Aquesta secció és cabdal pel diari, és de les que més m'agraden, espero que la tractin bé.

Per acabar, les pàgines de Societat, semblant, amb tot de coloraines i frases i els titulars del que hi diu. Per la resta del diari, us el compreu demà.

Un altre apunt: sembla ser que el suplement cultura el treuran els diumenges, ara. És de moment una adaptació dels darrers suplements i una idea de les línies que afrontaran, segons el mateix David Castillo, el coordinador de la secció.

En resum, vaja: potser globalment ara és millor, però m'agradava més l'antic (sóc conservador de mena, pel que sembla). L'alteració de l'ordre de les seccions és una putada, per mi, però sobretot pel fet d'haver seguit la política del melic: les nostres misèries en primer terme i les internacionals després. El que més greu em sap, com ja he dit, és que no hagin aprofitat per fer-lo més seriós: potser pàgines més amples, fotos més petites, més lletra i una imatge corporativa diferent de la del diari Marca i El Periódico.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)

UCE  –  21/09/2005

A banda dels testimonis de Jehovà, els venedors ambulants de loteria de nadal o els gitanos que fan quelcom assemblat a música, existeix una espècie totalment diferent i que fins avui no m'havia assaltat al carrer: els militants polítics. De fet, en manis ja m'havia passat, que algú em volgués vendre una revista o convènce'm d'alguna cosa, i bé, podria estar a favor o en contra. Però això d'avui... pitjor que els mormons, noi.

Perquè anava llegint l'Avui direcció al metro, i de sobte algú m'ha començat a parlar molt vehementment, sense sapiguer encara què m'explicaven. He sentit un «m'entens?», perquè anava escoltant música. M'he tret un auricular i l'individu ha persistit amb la seva arenga: «perquè els polítics es passen el dia amb l'Estatut però no hi ha pisos per a joves i tralarà». Realment no he entès gaire cosa més, però no he pogut esbossar un lleu somriure davant la cara severa i emprenyada d'aquell comunista. M'ha donat una revista, «De verdad», m'ha demanat una almoina per continuar la seva missió a la terra, tot assenyalant la bossa roja, i se n'ha anat sense ni acomiadar-se.

La noia de la bossa parlava castellà, m'ha informat del que val el diaret i m'ha ofert la possibilitat d'unir-me a la secta marxista, cosa que he declinat amablement. He pagat quatre rals i al metro m'he llegit aquesta colla de mentides furibundes i atacs sense pietat cap a Catalunya. Es tracta de la revista de la Unificación Comunista Espanyola (UCE), és quinzenal i recull un seguit de textos que miren d'analitzar l'actualitat nacional i internacional des d'una òptica marxista.

En aquest número parlen a bastament de la reforma de l'Estatut. D'un text que encara no se sap si s'aprovarà n'extreuen tants perills per a la unitat d'Espanya que Acebes es queda curt. Acostumats a les conxorxes capitalistes burgeses internacionals, el nou Estatut no n'és cap excepció: respon només a la voluntat de la burgesia catalana, el poc més de 6% de suport directe explícit que té s'identifica amb la burocràcia i la burgesia nacionalista que se'n beneficiarà.

No diuen, però, que molts dels problemes que veritablement importen a la ciutadania els ha de resoldre, o ajudar a resoldre, aquest Estatut, adquirint noves competències i, sobretot, amb un finançament digne. Sobre les competències, noves o desenvolupades, vénen a dir que a l'únic que beneficiarà serà a Alemanya (sí, a Alemanya), perquè podrà dominar un Estat espanyol afeblit i esquarterat, mentre que França s'ho ha de mirar tot des de la barrera i Madrid plora pel seu imperi. Sobre el finançament, la paraula insolidari és el mínim per on comença la crítica, passant per Berlín un altre cop i demanant més equitat a Espanya, menys calés per la burgesia catalana enriquida per mitjà de l'alienació dels catalans i coses semblants, i evidentment, brandant la bandera de l'espanyolitat: la sobirania és només dels espanyols, i un territori no té sobirania sobre la nació.

Per acabar-ho d'adobar, adjunten el fragment d'una entrevista a l'Anzua. Aquí les bestieses adquireixen un caràcter mític, que em faria riure si no fos per com n'és de trist. Els catalans semblem jueus, al diari (i ja sabem com tracten els jueus, els esquerrans radicals, amb el tema de Palestina). Hi regalima un odi profund cap a qualsevol aspiració nacional, perquè no hi tenim cap dret. La mentalitat no és nazi, és estalinista. Si aquesta colla de ximples arribessin al poder molts hauríem d'anar a treballar a gulags d'Almeria, a quaranta-cinc graus sota el sol d'istiu cavant per trobar petroli.

Tot i ser el tema de la quinzena, també parlen de la gestió d'en Zapatero, que és molt dolenta, i a sobre està a la deriva dels deliris nacionalistes. També de la Constitució de l'Iraq i la guerra, i aquí les palles mentals són estratosfèriques. Aquesta gent té problemes.

Jo realment crec que la llei l'escriu la classe governant i respon als seus objectius. Jo m'hi he rebel·lat i miro de pensar per mi mateix. No necessito que una colla d'estalinistes (totalitaris, centralistes, hipòcrites, criminals) em diguin què és el millor per a mi: jo ja ho sé.

Potser la burgesia ha difòs el nacionalisme. Del que n'estic segur és que darrera de qualsevol Estat hi ha una burgesia i una burocràcia que hi suquen. Tant me fa que sigui l'espanyola com la catalana. La llei serveix a la classe dominant. El que no entenc és l'obcecació per l'Estat unitari que demana l'UCE. Em pensava que el moviment obrer era internacionalista, però sou una colla de provincians imbècils que encara penseu en clau estatal. Jo sóc independentista i em considero infinitament més internacionalista que vostès, subnormals. Jo demano un finançament just i em considero infinitament més just i equitatiu que vostès. I és més: al meu ideal utòpic ni tan sols hi han Estats ni Constitucions, i els partits com el vostre haurien de ser prohibits. Per feixistes.

Un estalinista és encara pitjor que un feixista.

[Llegiu el que diu al seu programa sobre Stalin. Demencial]

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Lo piset  –  17/09/2005

Han aprovat, per fi, el puntcat. El domini d'Internet és ja una certesa, només hem d'esperar uns mesets de no res i tindrem, aleluia, un domini propi pels catalanoparlants. La Generalitat del País Valencià ja ha dit que demanarà un puntval (i si no ho ha dit ho pensa). Diuen que això és la declaració d'independència a Internet, però discrepo: quan tinguem .ct sí ho serà. O .ppcc, de Països Catalans, esclar.

Per tant, des d'ahir aquest bloc ja té data de caducitat. Així que se'n puguin contractar compraré un hosting i m'emanciparé de la Zonalliure, que tan bé m'ha acollit (em sap greu marxar i tot). Aquest bloc ha de morir abans dels dos anys, és una llàstima, però continuarà. Bastiré de zero el web de la colla, www.cargolins.cat, ja l'estic veient. Ara que ja si fa no fa entenc el .css, no ha de ser massa difícil, i menys amb un ftp que pugui traginar al meu antull.

Pels que llegiu aquest bloc, també pels que ho fan no massa furtivament des del meu ordinador: això comença a acabar-se. El puntcat és una boníssima notícia, ja friso per tancar aquesta barraca i obrir-ne la nova, malgrat l'estima que li tinc a aquesta. És com lo meu piset, lo piset que tenia abans al carrer del Gall, aquesta serà sempre la meva llar malgrat me'n vagi.

De moment, però, encara n'hem de comprar el nou.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Incendis  –  23/08/2005

En Verdaguer, al cant primer de L'Atlàntida, explica l'incendi dels Pirineus. En una estrofa diu:

La pirenaica Venus anomenà a Portvendres;
l'abrasador incendi, al Pirineu antic,
i, en conca d'esmeragda lo líquid verge al pendre's,
donà nom a Conflent encara més bonic.

Hi ha hagut un incendi al Conflent i el Rosselló, una llàstima que només siguin notícia per les desgràcies. Aviam si les brases, quan es refredin, donen pas un altre cop al paisatge tan bonic que cantava en Verdaguer.

Algú va dir un dia que si pels espanyols la Catalunya Nord és només França i no té res a veure amb Espanya, aleshores, la resta de catalans, que som la mateixa nació, tampoc no hauríem de sentir-nos espanyols. Això ho dic perquè, a "Nacional", no en parlen.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Hipoteques a 40 anys  –  13/07/2005

Obres el diari i et trobes que les quatre primeres pàgines d'Internacional parlen de l'atemptat de Londres. Quan per fi s'acaba el tema, et trobes que la Jihad a Tel Aviv amenaça el «procés de pau» i que al Líban volien occir el ministre de defensa amb cotxe bomba.

Com la informació del món és insuportable, et penses que potser com la política va de parlaments i pactes i comissions sotamà, serà tot més pacífic. Però no, la primera pàgina apareix amb l'atemptat d'ETA a una central elèctrica, i amb més teca relacionada amb aquesta banda terrorista.

Passes les pàgines amb amenaces de mort a en Carod i deliberacions sobre Srebrenica, fins arribar a la de Societat, on et trobes amb l'atemptat anarquista contra un institut italià de cultura a Barcelona. Ressuscita la Setmana Tràgica.

Jo segueixo a Indymedia aquesta darrera mena d'informacions, perquè el que explica el diari és només una versió, la de la policia, i m'interessa molt conèixer el parer dels protagonistes i dels testimonis. Aquest atemptat, com es pot llegir als diaris, és el resultat, entre d'altres coses, i pel que sembla, d'unes detencions d'anarquistes a Itàlia, d'aquelles que en diuen arbitràries i repressores. A Gràcia es va celebrar una manifestació en suport d'aquests presos, amb una afluència d'uns dos-cents anarquistes, i que va acabar amb uns quants detinguts. Pel que diuen els diaris, van ser els anarquistes els qui van començar; segons els testimonis i els mateixos manifestants, va ser la policia qui va provocar els avalots. També es dóna el cas de què a Barcelona hi ha molts anarquistes d'arreu d'Europa, però d'Itàlia en particular.

En definitiva, que l'atemptat seria, per una banda, el resultat de la repressió estatal capitalista contra els anarquistes, o per una altra, la degeneració de les protestes d'un col·lectiu ja de per si violent i perillós que cal lligar tan curt com sigui possible.

No m'estranya que després la gent es cregui que el seu problema principal és el terrorisme; amb diaris farcits de notícies catastròfiques sembla que a qualsevol cantonada et pugui caure una bomba al cap. Mentrestant, aneu pagant hipoteques a quaranta anys, pallussos.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

3M12  –   6/07/2005

Jo sempre he donat suport a la candidatura olímpica de Madrid

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Macroconcert per la pobresa  –   3/07/2005

No és que sigui cap liberal tipu Alfons Quintà o Xavier Sala, però concerts com el d'ahir contra la pobresa no crec que serveixin de gaire res. Perquè si bé potser es recapta alguna cosa per tal que d'altres no hagin de captar per sobreviure, no deixa de ser només una solució provisional. És el de sempre, allò de «dóna un peix i tindrà menjar per un dia; ensenya-li a pescar i en tindrà per tota la vida».

El problema no són més subvencions ni ajuts al desenvolupament. Molts d'aquests països n'han rebut tants que fa anys que haurien d'haver sortit del seu penós pou de misèria. Aquests països, per una banda, s'acostumen a la subvenció, desincentivant el progrés real; i per una altra, com és ben sabut, malbaraten bona part d'aquests diners en consum, corrupció i guerres, i s'endeuten.

Els Estats desenvolupats això ho saben de sobres. El que han de fer (i, de fet, el FMI és el que més o menys fa o hauria de fer), és atorgar ajuts només per a partides concretes i supervisades, per tal d'invertir en capital físic que afavoreixi la productivitat i que permeti també la millora substancial de la sanitat i l'ensenyament, cabdals pel progrés econòmic i social.

Però, més que d'ajuts, i ja que són tan liberals els EUA i Europa, el que s'ha de fer és trencar amb el proteccionisme dels seus productes, com és el famós cas de l'agricultura europea. Només quan es permeti el lliure comerç real amb aquells països del sud, que han de superar els aranzels als seus productes i les subvencions de Brusel·les a França, Espanya, Itàlia, etc., començarà a capgirar-se la situació i aquests països podran sortir del forat.

Si algú de vosaltres és de pagès, sabrà quines subvencions rep. Sense aquests calerons, potser no podria fer front a la competència dels països pobres, que venen molt més barat. El camp es buidaria definitivament.

Si algú de vosaltres troba cars els llegums o la fruita, que sàpiga que és perquè els hivernacles de Múrcia i Almeria estan subvencionats, que els plàtans de Sud-Amèrica són en realitat més barats que els canaris, etc.

Els països del sud no necessiten més diners, necessiten un suport internacional sense ambivalències per a la instauració efectiva de la democràcia i l'Estat de Dret i la supressió del proteccionisme del nord i de les estructures heretades del colonialisme, que encara avui perduren i llasten el desenvolupament. El que no necessiten són tants concerts que serveixen per poca cosa més que per desviar l'atenció del problema real.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Barça campió  –  15/05/2005

Del darrer cop que el Barça va guanyar la lliga les coses han canviat molt. Sense anar més lluny, fa cinc o sis anys no tenia internet a casa i no tenia ni la més llunyana ideia de què coi és un blog.

A mi m'agrada el futbol, el que no puc suportar és la gent que amb banderes crida histèrica és antimadridista sempre plora pel futbol i bé, la gent per la qual el dia més feliç de sa vida fou quan el Barça guanyà la Copa d'Europa i el d'enguany ahir mateix. El que menys suporto de tot plegat és l'ús que se'n fa des d'on sigui, des de dalt, des dels mitjans, o com ho vulgueu dir: mantenen la gent capficada en una cosa que no hauria de ser res més que un entreteniment, però que esdevé un signe d'identitat molt fort, com religió.

Això s'ha pogut veure amb la campanya dels mitjans per l'Alonso. Fa molt poc, a aquest Estat poca gent veia les curses de F1. Avui dia tothom se'n declara fan. Pot haver passat una cosa semblant amb el tennis. Fot-li a quatre espanyolets una bona temporada, un número 1 mundial, i ja tens negoci assegurat.

Per què no fan les mateixes campanyes amb els castells, per exemple? Per què no retransmeten amb igual furor la diada de Santa Úrsula, que va ser acollonant? O el Concurs de Castells? Per què no hi aboquen calés, els promocionen fins l'avorriment, etc.? Potser, en comptes d'imbècils tocant els collons amb el clàxon a la una de la matinada perquè el Barça ha guanyat una puta lliga, tindríem per Esplugues imbècils tocant el clàxon a la una de la matinada perquè la Joves ha vençut la Vella a la Plaça del Blat.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Zones verdes  –   4/05/2005

Jo no només estic a favor de les zones verdes de pagament per aparcar als carrers de Barcelona; si per mi fos, prohibiria directament aparcar al carrer, els faria tots peatonals i limitaria els cotxes a la Diagonal, les Rondes i quatre vies principals més.

I, si per mi fos, prohibiria els vehicles a motor. Tots eliminats. Tots fora. Ja n'estic tip de sorolls i pudors, i de no poder creuar el carrer sense el perill que un desaprensiu m'atropelli.

Per una ciutat més cívica, agafeu la bici, aneu a peu o prengueu el transport públic. Si encara no us heu tret el carnet de conduir, no us el treieu. Si ja el teniu, no us compreu el cotxe. Si teniu cotxe, veneu-lo. Prou fums, prou brogit de motors.

Hem fet un salt conceptual interessant: hem passat de les zones verdes amb gespa i quatre arbres, a zones verdes amb cotxes estacionats. Si el meu ajuntament en pren nota, deixarà potser d'engespar indiscriminadament tot el municipi i començarà a plantar cotxes a cada cantonada?

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (4)

Les monges d'Esplugues  –  28/04/2005

Avui m'han publicat la meva primera col·laboració al diari Avui, en TdQ no ha estat l'únic que ha sortit a l'edició d'avui –i el meu nom surt ben escrit–.

Bé, es tracta només de la típica carta a la bústia, però bé, m'ha fet il·lusió que me la publiquin. La carta comença a la quarta pàgina i acaba a la següent. Tracta dels problemes d'Esplugues i faig publicitat de la manifestació d'aquest dissabte, a les 18:00 al parc Onze de Setembre del poble.

Les monges d'Esplugues

He llegit la carta de diumenge passat de Maximilià Vila referent a les monges d'Esplugues i l'Ajuntament. Com a jove espluguenc conscienciat i implicat activament amb el poble, crec que té tota la raó. Som molts els que estem descontents amb el nostre ajuntament, ja que aquest afer representa només la punta de l'iceberg de molts altres problemes.
L'excusa, en aquest cas, ha estat la preservació del patrimoni històric. Després de molts anys enderrocant-lo (des de masies de tres segles fins a una fàbrica de ceràmica del s. XIX), han presentat un pla que transforma profundament el nucli històric. Les monges benedictines en surten tan perjudicades com altres residents d'aquella zona a qui també faran fora.
Potser el que millor palesa aquest capteniment gens dialogant de l'Ajuntament és un projecte urbanístic conegut com a pla Caufec, que ha suposat l'enderroc de més patrimoni històric i que pretén construir un dens volum edificable en un terreny que ara és considerat zona verda, situat en un espai natural de transició entre Collserola i Esplugues.
Per tot plegat i molt més, dissabte que ve, dia 30, a les 18.00, la Plataforma Popular contra el Pla Caufec hem convocat una manifestació a Esplugues en contra d'aquest pla, però també en contra de la remodelació del nucli històric, en suport dels mercats municipals, per la preservació del patrimoni històric i natural, etc.

Josep Santacreu i Garcia
Esplugues de Llobregat

Només això, és per alimentar el meu ego.
Au, salut.

[PD. Vaig arribar a la feina i què em va dir el cap? Que les monges no són benedictines, sinó dominiques. Doncs jo estava convençut del contrari. I a banda de la conya, li va agradar força]

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Els antiavalots  –  25/04/2005

Estava mig adormit al metro camí de casa quan la meva vista ha saltat al diari sensacionalista que llegia la dona que seia a la meva dreta. «Ehpanya té un dels millors grups antiavalots del món», en castellà, esclar. Si més no, he après una nova paraula, "algarada", que vol dir això, avalot.

És molt reconfortant sapiguer que tenim els policies més eficaços a casa nostra, em treu un feixuc pes de sobre sapiguer que s'atonyinen de valent les masses violentes i dolentes que estenen l'anarquia pels carrers de la nostra bella nació. Abillats amb kevlar, casc i pijama ignífuc, armats amb pistola, escopeta, porra i escut, amb botes de punta d'acer per acabar d'esclafar els fastigosos llimacs un cop siguin a terra.

Les dades presentades fan referència als cossos especials de l'ertzaintza, que pel que sembla estan tan ben preparats gràcies a ETA. Tanmateix, s'explica que estan a un nivell molt similar les brigades de la Poli Nazional i les de la Guàrdia Civil. Per l'experiència que tenim a Esplugues, els mossos volen reivindicar-se per sortir tan ben parats con els altres a aquesta classificació de gossos perillosos. Al capdavant de tot, però, hi són els xinesos, caracteritzats per un devessall d'atemptats de tota mena contra els drets humans. I nosaltres volem ser com ells. Visca.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Eleccions Basques  –  19/04/2005

Au, va, deixem d'escriure estirabots propis de bajans i maragalls i parlem de política seriosa, parlem del País Basc.

En un Estat on el que es considera «normalitat democràtica» és que no hi siguin permeses totes les opcions polítiques, on només amb indicis es pot tancar la barraca als que no molen, doncs mireu, a aquest Estat, que no és el meu, l'engego a cagar. Ni és el meu Estat ni és el de ningú. És una merda.

Esclar, és també un Estat que condemna a un paio que es diu Franki. Qui coi és aquest noi? És un jove egarenc que ha estat condemnat a dos anys i mig de presó per un delicte que no ha comès. Durant la Festa Major del 2002 va haver-hi una manifestació per Terrassa en què es pretenien despenjar les banderes espanyola i europea de l'ajuntament. La policia, amb valentia i cops salvatges de porra, ho va impedir. Gràcies per la vostra estupidesa, cabrons sense dignitat. No va haver-hi cap detenció fins sis mesos més tard. Dos nois són acusats i condemnats, un a un any i mig i l'altre a dos i mig.

Però lo bo del cas no és només això. És que, pel que sembla, els policies no eren capaços d'identificar-los durant el judici, ningú no sabia si realment hi havien estat durant l'intent d'«ultratge» ni durant la càrrega policial, ni en cap moment del cercavila. Un altre exercici de transparència jurídico-policial.

Doncs el que deia, en un Estat com aquest, no m'estranya que s'il·legalitzi Batasuna i tot el que faci pudor d'abertzale. Diuen els espanyolistes que les eleccions no hauran estat normalitzades de debò fins que els populars i sociates no puguin anar a votar sense escorta. Doncs, sense acabar de treure'ls-hi la raó, jo dic que, per tal de poder garantir la llibertat de vot, el primer que s'ha de fer és garantir la pluralitat democràtica, i això us ho passeu per l'arc del triomf.

I una altra reflexió profunda: el fet que un partit obertament comunista obtingui el 12,5% dels vots és una cosa inaudita. Abans "roja" que "rota", però roja i trencada, això sí que no.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Rèquiem pel Pontífex  –   2/04/2005

Hi ha notícies que no saps si són bones o dolentes. Ja és oficial: el Papa és mort. I ara, què? Ara l'embalsamaran i l'enterraran, i s'endegarà el procés de canonització. Ara hi haurà fumata blanca, i es formula una pregunta: el nou pontífex serà tan dolent com l'anterior, o encara pitjor? Serà negre?

Schiavo, Karol... ara només falta en Rainier. De la primera no en dic res, però per la resta, sembla que hi corren aires nous. Com deia més o menys en Lluís Llach, un malparit d'avui es marceix just a l'endemà, cal que neixin malparits a cada instant... o no. Siau.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)

Rac  –  31/03/2005

Què òsties és el Rac? El Rac és «rock anticomunista», la qual cosa ja ens fa sospitar que ens trobem davant d'una música que és tot el contrari al que el rock representa, i no tinc més ganes de discutir sobre aquest punt. Aquest anomenat Rac és música que escolten els caps rapats, nazis i gentussa d'aquesta.

Resulta que han desmantellat una distribuïdora discogràfica gironina que es dedicava a vendre CD's de grups d'aquests. Heus ací la lletra d'una cançó d'un d'ells, que apareixia a l'Avui i és molt i molt divertida:

Van por todas partes y cada vez hay más,
es como una plaga digna de ventilar. [millor que espereu l'estiu doncs] Son unos anarquistas también son comunistas, [cada cop són més?]
son como esa plaga que hay que exterminar [com quina plaga? La vostra?]
[...] su cabeza contra el suelo y ponte a patear
con tus botas y tirantes. No nos vais a intimidar [aquests esnifen massa...]
estamos preparados para ejecutar
a toda esa basura que nos "quiere imitar". [tenen l'autoestima alta, els cabrons...]

Cabezas rapadas en las calles esperando una guerra,
[...] una guerra para evitar ese puto mestizaje,
una guerra para evitar el mestizaje racial. [aquests fan bo en Bush i tot...]
Combate, combate sin piedad por una Europa en libertad. [què entenen per llibertat aquests? Exterminar els que no pensen com ells?]
Combate, combate sin cesar por una Europa blanca ya [tantes coses per les que lluitar i n'han de triar aquesta...]

Bé, no sé, jo llegeixo aquesta cosa, que sembla per la forma d'argumentar, no de pensar, un article d'en Sostres, i m'assalten moltes preguntes. D'entrada, per què tenen tanta por del mestisatge? Que potser no saben que ells segurament també són fruit de la barreja? És que qualsevol català o espanyol, però sobretot català, té al seu arbre geneaològic branques que van a parar a terres d'arreu del Mediterrani i Europa. És potser auto-odi? Per què no comencen la guerra entre ells mateixos i es maten o suïciden? Així, si més no, potser sí que hi hauria més llibertat.

El que més gràcia em fa és això de què cada cop hi ha més anarquistes i comunistes. Sembla l'esperit del 36, com aquell qui diu, o que no hagi caigut mai el mur de Berlín: on veuen aquests tants anarquistes, tants comunistes? Ja m'agradaria que n'hi haguessin tants, si més no dels primers.

Això, però, em recorda a la lletra d'un grup de rap, CPV, que abans m'agradava bastant, però del qual he renegat, fastiguejat de la merda del hip hop.

Scratchapella

Una vez más ha llegado la moda y no es poca la masa de gente que loca acude a la tele y siguen la norma: bailar el Rap es lo que toca. Por eso no miento, no peco, si digo que mi ego es más fuerte que el ego del miedo que dejo en todos los cuerpos de esos mamones que dan instrucciones en programaciones de televisiones de como se baila... el Rap así no se baila:

Primero, si quieres bailar en la calle, en la Renfe o en el Metro te debes atar bien las botas, apretar los puños, coscarte de un nazi y correr como un bruto. Segundo, una vez que lo tienes no pares, no dudes, no frenes, te mueves de izquierda a derecha golpeando con ritmo su cara su frente su chepa, su cara deshecha, tus botas no pesan, no sueltes la presa, ves como no sabías: el Rap se baila con un nazi en pareja.

Francament, m'agrada molt més aquesta cançó que no pas la primera. Potser sí que hi haurà guerra...

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)

Breu  –  30/03/2005

Diuen que res no ha fet tant per la cohesió d'Espanya com la Lliga de Futbol Professional. Doncs bé, potser res no ha fet tant per sentir-me tan poc espanyol com la Selecció Espanyola de Futbol.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (6)

Aniversari  –  11/03/2005

Aquell dia vaig pujar al tren com sempre, com ahir, com demà. Res no em feia pensar que, feia un hora, estudiants com jo de l'Autònoma, de l'Autònoma de Madrid, que també agafen el tren per anar a classe, no havien pogut arribar al seu destí.

Vaig entrar a l'aula, era dijous, tocava Sociologia. Quan em van donar la notícia ben bé no m'ho creia: una bomba a un tren? Però que s'han begut l'enteniment? El primer que vaig pensar va ser ETA, no ho negaré, però a poc que coneixia més dades, i que hi reflexionava, no ho veia tan clar: ells sempre avisen, ells mai no ataquen civils de forma indiscriminada, l'alliberament d'un poble res no té a veure amb una matança d'aquesta mena. Vaig pensar en Al-Qaeda o altres terroristes forans o tocats del bolet.

De camí cap a casa, perquè les classes eren suspeses, dins el tren, notava un neguit estrany. Una mena d'incomprensió i d'impotència, d'incredulitat, el que sempre es diu, i por, no ho negaré tampoc. És el primer i darrer cop que he tingut por del terrorisme. Una altra cosa és el profit electoral que se'n faci d'aquesta por: a mi no m'enganyareu.

El terrorisme ocupa, dins el meu gradient de problemes polítics, un dels darrers llocs. Salut, revolució, i el meu condol.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Dia de la dona  –   8/03/2005

Avui ha estat el dia de la dona i a Ganàpies hem fet un pilar de tres (perquè no tenim per fer gaire cosa més) format exclusivament per ties. Pitgeu la foto o aquí per veure-la més gran.

Aquesta foto és massa grossa per omplir-la amb aquestes lletres, però farem el que podrem. Ara puc parlar del patriarcat, de com el capitalisme el perpetua, de totes aquestes desigualtats i discriminacions intolerables, però en Maragall ja ha parlat per mi: «el Tripartit és com una dona maltractada». Doncs si les dones maltractades són com el Tripartit, aleshores –oh, el que diré ara!– es mereixen tots els mastegots dels homes i no sortir mai de casa.

Des d'aquí vull solidaritzar-me amb els tres milions i mig de catalanes que es poden haver sentit ofeses amb el seu (i, ai dissort!, també meu) President: perdoneu-lo, no sap què s'empatolla. Per la plena igualtat de gèneres, Maragall dimissió.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

L'escorxador  –   5/03/2005

Em fa moltíssima mandra parlar de política, i per això ja no en parlo. Perquè aquest circ està prenent dimensions vergonyants (bé, més vergonyants que de costum). Ja vaig mossegar-me la llenga durant la campanya de la Constitució Europea: perquè només hagués esquitxat bilis i metzina. La campanya de tots els partits, els de l'hoc i els del pas, el mateix redactat del Tractat Constitucional, tot plegat era per cremar tots els col·legis electorals; si després d'això l'anarquisme no ha pujat com l'escuma ja no sé quan ho farà.

I l'enèsima crisi del Tripartit, aquest cop provocada pel PSC (per fi se'n pot aprofitar ERC!), torna a sacsejar el panorama polític. Ara fa un any nedàvem entre crisis del Tripartit i ens preparàvem per més crisis i per l'atemptat i el canvi de govern Estatal amb tarantina (by Iu Forn). Avui ja afrontem la primera moció de censura i una querella contra... el President de Catalunya. Són ja moltes crisis les que ens uneixen, estimat govern: ja no ens ve d'una altra, però hòstia puta, aneu tots a cagar. El vostre partidisme, la vostra corrupció, la tàctica del dit a l'ull aliè, arriba un punt en què m'avorreix i em fastigueja i m'atipa tant que només puc engegar-vos a pastar fang. Feu-vos fotre. Cardeu el camp. Moriu-vos tots plegats. Deixeu-nos estar, malparits, d'una vegada, de la vostra retòrica falsa i de tripijocs per set de poder.

És que ja tant me fot, amics meus. Si jo, militant d'un partit, malparlo, despotrico contra els partits i contra els polítics, per alguna cosa deu ser. He estat testimoni directe del moment en què un polític ha posat en segon terme els seus ideals per finalitats electorals: aquí és on comença la perversió del sistema. Avui agafaré el meu carnet i el cremaré, i em delectaré amb encís místic contemplant la seva lenta combustió. Ens cal foc renovellador: prou de pastors capciosos i de ramats servils (que van de cap a l'escorxador).

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Doncs NO  –  20/02/2005

Avui, tema estrella: Referèndum pel qual es ratifica el Tractat pel qual s'establix una Constitució per a Europa. No he fet campanya al bloc perquè no n'he tingut gens de ganes. Fa un hora que he anat a votar tot i que encara no ho tinc del tot clar, però he votat NO. Per diversos motius que a ningú no interessaran.

Sóc dels pocs que es deuen haver llegit sencera la Constitució dels pebrots. Tot i així, tot i els debats que he escoltat, els articles a diaris, un míting d'ERC a Esplugues i una manifestació d'estudiants; malgrat tot, no l'acabo d'entendre. No sé quin avenç real suposa aquest text. He fet un curs de Dret a la Universitat. Quan parlàvem de les Constitucions déiem que una de les coses que les diferenciaven de les altres normes jurídiques és el seu procés diferenciat i solemne de redacció i aprovació (no cal dir que no s'ha seguit). Conté una declaració de drets, senyeu-vos en lloança a déu! També és la norma jeràrquicament superior a la resta. Això vol dir que els drets que reconeix deficientment s'imposen a la resta de Constitucions, com l'espanyola. Però bé, tant se val.

Potser, com diu n'Obiols, sóc un impossibilista, demano massa a la UE. Però amics meus, jo no puc donar el meu vistiplau a tot aquest seguit de disposicions capitalistes desfermades. No podria dir alegrement que sóc d'esquerres si votés a favor d'això. A classe discutíem la diferència entre «liberalització» i «privatització»: no és exactament el mateix, però n'hi va només un pas.

No puc votar una cosa que no acabo d'entendre. Jo no vull signar una hipoteca a vint-i-cinc anys que no sé a què em lliga. Bé, potser estic sent massa dur amb mi mateix, però el que és per mi evident és que moltes de les implicacions econòmiques no són tan transparents com semblen. Per exemple, no s'atipen mai de proclamar que lluitaran per eradicar la pobresa i fomentar el desenvolupament econòmic, a dins i a fora de la UE, però alhora, veladament, impedeixen quasi per complet la Taxa Tobin. Com això, mil coses més.

Però des de la posició més esquerranosa que en mi resideix, des de la més altermundista, estructuralista o llibertària, tampoc no puc donar suport a aquesta cosa. Jo sóc d'aquells utòpics somiatruites que es pensen que és possible una societat sense classes i sense desigualtat. Per assolir aquesta mena d'objectius esmunyedissos l'alta competitivitat, els màxims beneficis, els capitals, etcètera, són incompatibles. Què vull, una societat comunistoide? No ho sé, com diria en Pujol, jo no proposo una societat alternativa, només critico allò que no m'agrada. I això no m'agrada.

Potser aquesta Constitució és la dels empresaris, la del propietari, la del capitalista burgès, però no és la meva. Segurament que la lliure circulació de capitals i els ajuts a l'agricultura apujaran la renda per càpita dels ciutadans dels Estats membres. També suposo que això ho farà a costa d'altres persones i d'altres agricultors residents a tercers països. Però bé, com els immigrants no són persones, sinó immigrants, que gaudeixen de condicions equivalents, però no iguals (que se'ls pot discriminar, collons), no ens n'hem d'amoïnar gaire. I, de tota manera, i per si de cas, ja lluitarem contra l'arribada massiva il·legal d'aquests indesitjables.

Els proamericans acostumen a dir que els europeus s'omplen la boca de bones intencions però que són els Estats Units els únics que de debò fan alguna cosa per la pau mundial. Doncs en aquest cas, sense dona'ls-hi la raó, estic d'acord en què Europa és si més no tan hipòcrita com els EUA. Fins ara, les seves hipocresies ostentaven el rang de Tractat Internacional; ara volen elevar-les fins al de Constitució. Doncs no en el meu nom.

Problablement, una Europa una mica més democràtica, una mica menys hipòcrita amb els seus propis principis, una mica més social i menys econòmica, hagués rebut el meu suport. Si això hagués estat d'entrada una Constitució veritable, si reconegués de debò la diversitat cultural, si el Parlament servís d'alguna cosa més que per aprovar Presupostos, etcètera. Si almenys el paper fos més suau que servís per netejar-me el cul, doncs potser hi hagués votat a favor. Però, així, només m'heu deixat una sortida:

NO

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Martí Marcó  –  26/01/2005

Fa vint-i-sis anys la policia va metrallar en Martí Marcó quan volia evitar un control policial. En Martí Marcó era militant de Terra Lliure, militant d'Estat Català i exmilitant de les Jerc.

No cal que dongui el meu parer sobre la lluita armada a Catalunya: trobo que, ara per ara, s'està millor sense ella. Això no obstant, mai no acabarà d'indignar-me l'ús que l'Estat fa de la violència, absolutament arbitrari i impune. Si l'Estat vol tenir un mínim de legitimitat ha de ser realment de Dret. Si vol l'Estat que jo l'accepti de forma mínima i transitòria, ha de fer que la seva policia sigui la nostra també, l'ha d'investigar i jutjar quan toca, no l'ha de manipular i ha de servir per defensar el ciutadà, a més de l'Estat i el burgès. Com l'Estat això ho farà d'aquí tres o quatre eons jo no el trobo legitimat almenys en aquest aspecte (tot i que tampoc en molts d'altres). Això, tanmateix, s'emmarca dins d'un corrent pseudoanarquista llibertari-comunista independentista kumbaià molt envitricollat que ara no ve a tomb aclarir (bé, si algú ho fa per mi, li agrairé).

En Martí Marcó era un terrorista, segons uns, o un lluitador per l'alliberament nacional de Catalunya, per uns altres. De la mateixa manera, però, em permetreu que manifesti que, per mi, l'Estat és també terrorista. I el seu és molt pitjor, és omnipresent, gairebé omnipotent i, al damunt, és acceptat per la majoria inconscientment.

D'altra banda, avui és el judici dels dos joves d'Esplugues acusats d'atemptat contra l'autoritat. Demanen dos anys per cadascú. Un altre exemple d'impunitat policial. Absolució d'una puta vegada. No a la criminalització. No al Pla Caufec.

AVUI A LES 20:00H, AL C/ BRUCH AMB DIPUTACIÓ, CONCENTRACIÓ HOMENATGE EN MEMÒRIA
D'EN MARTÍ MARCÓ
Amb el parlament d'en Bentanachs, d'Estat Català,
i Carles Garcias, portaveu de les Jerc de BCN.

Jo també hi seré

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Getxo  –  19/01/2005

Pel que fa al cotxe bomba a Getxo per part d'ETA, sóc del parer que és més aviat una bona notícia. Vaig llegir no sé on que, per què hi hagi treva etarra, abans ha d'haver-hi alguna mena d'activitat. L'atemptat d'ahir, amb ferits inclosos, podria anar per aquesta via: primer fem petar les bombes, i després negociem la nostra retirada. Paradoxalment, doncs, potser aquest atemptat (i els que possiblement esdevindran properament) ens apropa més cap a la pau que no pas a la guerra.

Jo crec que l'única opció raonable que té ETA i el seu entorn polític és, ara per ara, deixar les armes. S'ha d'afrontar aquest període constituent basc en un clima de pau i llibertat: amb garanties democràtiques. És el millor per tothom, per tota la societat basca i pels propis abertzales radicals. Si, a més a més, enmig de la treva, l'Estatut basc s'aprovés per consulta popular, el Partit Popular i tota la colla d'espanyolistes rancis haurien de cercar un altre argument més elaborat que el de «són els terroristes els qui l'han beneït».

Sense gairebé suport popular, amb clares divergències al si de la banda i de Batasuna, amb la forta repressió policial, ETA ha de fer un cop de cap: no només no serveixen de res sinó que, a sobre, van en contra dels seus propis interessos. Que ho deixin estar d'una puta vegada.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Damageplan  –   9/12/2004

Abans encara mirava la tele; ara ja ni tan sols m'hi fixo quan estic dinant. Abans encara mirava en Buenafuente i m'hi emprenyava, o els Simpsons o àdhuc 7 Vidas. Van treure en Frazier de les tardes del C+, i ara no me'n recordo mai de veure'l els caps de setmana. L'única cosa que seguia era el 2 de 9, el programa de castells del 33, que és molt dolent, tot sigui dit, però com ara s'ha acabat la temporada, ni això.

Ara no miro la tele més que per casualitat. De vegades encara veig l'Àgora. Res més. No paga la pena.

Tanmateix, avui he enxampat la segona part del Telenotícies migdia. I he remembrat com odio els noticiaris televisius, alguns més que d'altres. A mi el que m'interessa és sobretot la política catalana i l'actualitat internacional; em rellisquen força tot els afers de "societat", que no solen ser res més que sang i fetge innecesari completament. Depenent de la cadena, et pots trobar amb cinc minuts i mig de política i internacional, deu minuts de societat i "diversos" i els vint minuts restants esports, dels quals dinou minuts corresponen a futbol.

Els Telenotícies de TV3 són molt millors que els d'Antena 3, per posar un exemple a l'atzar. Tanmateix, això de trenta segons per notícia m'enerva, igual com m'emprenya que dediquin més temps a temes objectivament superflus però que "interessen", com que han matat a trets l'exguitarrista de Pantera, en Barrel, a Ohio, enmig d'un concert de Damageplan.

Hoc, això sí m'ha interessat. Au, nano, vagi bé a l'infern.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Jorn Radical  –   7/12/2004

Ahir va ser el dia de la Constitució, i com a bon radical vaig anar a manifestar-m'hi en contra. Bé, en realitat m'hi manifesto en contra molt sovint, però bé, ahir vaig anar amb d'altres radicals per manifestar-me pel carrer amb pancartes i estelades. És el que té ser radical.

A quarts de cinc, a l'Hospitalet, una trentena, sent optimistes, de radicals del Baix Llobregat (Llobregat Jussà), vem manifestar-nos des de Just Oliveres fins a l'Ajuntament, cridant radicalitats com «Visca Terra Lliure» o «el Baix Llobregat és un poble armat». Evidentment, estem en contra de la violència, però sempre és divertit recordar temps passats, sobretot essent nacionalistes. Allà, davant les portes tancades de l'Ajuntament, el nostre Miquel Salip va llegir un manifest de suport al rebuig de les dues Constitucions, l'espanyola que ens lliga i l'europea que ens vol negar. I aviat érem al metro camí de Canaletes.

A Canaletes havíem d'esperar una hora i mitja per què comencés la mani convocada per les Jerc, d'abast nacional. Vem tirar Rambles avall i ens vem trobar amb un Che Guevara. El Che viu, i quan li vem donar una estelada, ens va deixar anar mots semblants: «¡Salud camaradas! Yo quiero que sepáis que me considero tan patriota catalán como podría serlo argentino o cubano. Yo lucharía por las libertades de cualquier pueblo, fuesen del pueblo que fuesen, porque todos sois mis hermanos. ¡Viva Catalunya!». Després de tan arrauxades paraules tots anàvem més trempats, per la qual cosa vem anar a un bar. Tanmateix, una castellera de la Jove de l'Hospi, un jerki novell d'Esplugues i jo els vem perdre de vista, i vem anar tirant Canaletes amunt tot comentant les fetes castelleres, una mica de política també i, a més a més, algun afer amb un mínim d'interès; tot plegat fins les sis, que tornaren els del Llobregat Jussà de fer la birra. A poc a poc l'aplec radical començà a fer-se més nombrós, enarboràrem estelades i de camí cap el Passeig del Born. Unes 600 persones segons l'Avui d'avui.

A diferència de l'Hospitalet, aquí sí hi havia policia. Sempre és bo que n'hi hagi, perquè insultar-la sense que hi sigui present no és tan divertit. Cada volta que voltàvem a prop d'una bandera espanyola l'amenaçàvem de dur-la a la foguera. Així, fins cantant els Segadors, corejant eslògans radicals i cançons patriòtiques, arribàrem fins el Fossar de les Moreres, on recitàrem els coneguts versos d'en Serafí Pitarra:

«Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor»

I quan ja fórem arribats al Passeig del Born, al damunt d'una tarima, tot enfaristolats, un radical gallec, un de basc i dos de catalans van llegir els seus respectius escrits, reblerts d'extremisme, sectarisme i amarats d'un odi xenòfob irracional contra tot allò que no fossin els seus mal anomenats «pobles oprimits». Afortunadament, allò es va enllestir aviat. Vem anar a la recerca de l'entrepà, a mi se'm va vessar la birra, i un altre cop al Born per veure La Carrau.

Aquell grupet de folk català va aplegar força gent. Les birres valien un ull de la cara, i fins que no va aparèixer el... el... eeeeeel...botiju dels Ganàpies no vaig poder remullar la gola. Ganàpies? Els castellers de l'Autònoma? Hoc. Ja abans havia vist en Vella de Matadapera i en Sergi Saballut; el primer és alliberat al Vallès i el segon és simpatitzant, i tots dos són Ganàpìes. Tanmateix, a l'hora de La Carrau van començar a aparèixer Ganàpies fins des de la part jussana de les llambordes; àdhuc algun Arreplegat, que em va confirmar el boicot (veieu com són radicals?) a la nostra Diada Ganàpia de dijous passat, ja prou comentada. Doncs amb mitja colla, i enmig del concert, vem plantar un bonic pilar novato, sense faixes ni res. Na Mercè, que ni vol sentir a parlar de castells, es va fotre de lateral només per grapejar les cames de qui feia de segon (just el que jo deia al primer post sobre castellers! I això que no ha fet mai d'agulla en un pilar aixecat per sota!). La castellera de la Jove de l'Hospi i son germà, flipats per «lo bé que s'ho munten els Ganàpies», i gairebé no es creien el que els hi explicava de la nostra patètica diada.

Malauradament, tot el que comença ha d'acabar (bé, esperem que l'ocupació espanyola acabi algun jorn). Com el jerki novell té només setze anys i havia de ser d'hora a casa, na Mercè i jo el vem acompanyar. Serem radicals, voldrem la llibertat nacional, però si la mare diu un hora, allò va a missa. Ni que siguin les deu.

En resum, una tarda molt poc aprofitada.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (7)

Sa Balanguera  –   5/12/2004

La Balanguera misteriosa,
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela per demà.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Girant l'ullada cap enrere
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de noviances
amb caballeres d'or i argent.
De la infantesa qui s'enfila,
de la vellura que se'n va.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Ei, que avui ha guanyat Espanya la Copa Davis! Espanya, o Mallorca? I ha sortit en Jimmy Jump, el noi del PI, com na Rahola i n'Àngel Colom! I li ha donat una barretina a en Moyà! En Jimmy Jump el volia fer també català!

JO SÓC CATALÀ
Enmig de la mar
s'aixeca ma terra
ins tocar el cel,
que es deixa en la Serra,
banderes de blau.

Jo sóc balear,
jo sóc de Mallorca,
català insular.

Tot el meu passat
que la història allunya,
el tenyeix de glòria
la Gran Catalunya.
En les rels profundes
de la meva gent,
un conqueridor
portà, proa al vent,
la nau que a Salou
deixà ses amarres,
seguint la bandera
de les quatre barres.

Jo sóc de la raça,
vella i gegantina,
que espantà dels mars
la gent sarraïna.

Jo sóc de la Pàtria
dels agermanats,
Joanot Colom,
vells antepassats,
defensors heroics
de tradicions,
que en sang ofegaren
Àustries i Borbons.

Herois de Mallorca,
herois catalans,
que en les hores greus
us dàreu les mans,
fent del nostre exemple
un sagrat costum,
jo us tinc en ma vida
de guia i de llum.

Jo sóc mallorquí,
i és la meva glòria
esser català
per la meva història.

Estim Catalunya
perquè té un passat
de lluita incansable
per la llibertat;
perquè dins un regne
d'oprobi i de sang,
teixí la grandesa
del Corpus de Sang;
perquè en tots els segles
contra l'esclavatge...

Ui, això deu ser el que els valencians en diuen "imperialisme català"! Ei, jo no vos vull fer catalans, jo vull que sigueu essent valencians i mallorquins! Però perquè no construïm un Estat federal conjunt al marge d'Espanya? Ens uneix la història i la llengua, i quatre segles d'oprobi espanyol! Visquen els Països Catalans!

Quan a estiu vénen al poble visiten el Tio Canya
i el pobre vell se'ls escolta parlant llengua castellana.
Però cròniques més noves expliquen que el Tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves que alegren la seua cara.
Mai parlen en castellà (bis) com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble (bis), la llengua del Tio Canya.

Reviscola Tio Canya, amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Estat burgès  –   4/12/2004

Quan els burgesos van inventar-se el seu Estat l'únic dret que defensaven era el de la propietat. No creien ni en la democràcia ni en els drets humans, només en què s'havia de garantir que les seves possessions continuessin sent seves. Avui dia continuem vivint en un Estat burgès, i la Unió Europea va pel mateix camí: en el Tractat que hem de votar es parla gairebé exclusivament del mercat.

La propietat s'ha de garantir mitjançant l'ús de la força degut a les grans desigualtats que existeixen a la societat. Si no hi haguessin tantes desigualtats la violència no seria necessària. A més, el monopolista de la violència és l'Estat. L'Estat burgès. Conclusió: l'únic que ens pot matar legítimament és l'únic que marca les regles del joc.

Evidentment, si a nosaltres ens roben, l'Estat també ens defensarà. Però siguem seriosos: algun cop la policia ha recuperat la cartera que us van robar? A nosaltres i uns quants veïns més del barri, un malparit es va fer fonedís amb tots els diners que havíem pagat com a entrada per una plaça de pàrquing . Però el timador no apareixerà mai. De la mateixa manera, si et roben a la botiga o et violen al carrer, és molt difícil que la justícia en tregui l'aigua clara. Ara bé, no enganxis un adhesiu al Trambaix, perquè els Mossos d'Esquadra carregaran contra tu amb diligència rabiosa.

A nosaltres l'Estat ens defensa, esclar, però no té res a veure amb les energies que esmerça per defensar el Corte Inglés o Sacresa. L'Estat, si ha de triar entre ells o nosaltres, els tria a ells. Si l'Estat ens ha de torturar, ens tortura. Segons l'Avui, Amnistia Internacional ha denunciat que a l'Estat espanyol se'n cometen amb una certa freqüència. És indignant que la gent s'esfereeixi amb les tortures a l'Iraq i no clami al cel per les que es cometen aquí. Ni tan sols amb sentències com la del Tribunal d'Estrasburg, que fa un mes va condemnar l'Estat espanyol per no haver investigat les denúncies de tortura contra els independentistes catalans detinguts sota l'operació Garzón, abans dels Jocs Olímplics.

Mon germà, a més, treballa per Prosegur, a l'Illa Diagonal. I més d'un cop ha estat al mòdul de Sacresa, l'empresa del Pla Caufec. A mi em faria vergonya treballar per una empresa que ens destrossa Esplugues.

Au, que no sóc anarquista.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

La Vall dels Entrepussats  –  20/11/2004

Hi havia una bella vall que hom anomenava la Vall dels Entrepussats. A aquella vall hi pelegrinaven tots els galifardeus i saltaterrats del Regne un cop a la vida. Amb solemnitat i un seguici de deu mil poca-vergonyes com ells trigaven tota una vida en arribar fins a la vall. Pel camí feien tant de terrabastall com podien, malmetent les collites i cremant les cases, robant les pubilles i s'emportant-se els estalvis de tota la família, amb un delit proterv esfereïdor. Un cop eren arribats a la Vall dels Entrepussats, contemplaven astorats el que hi havia més enllà de la seva vida regalada, al fons de la vall. De la basarda que els punyia el cor s'afanyaven a fugir a corre-cuita de la seva perdició, mes aleshores ensopegaven i queien rodolant fins el fons inescrutable de la vall. I, per ventura de la resta del Regne, ja mai més no eixien de la Vall dels Entrepussats.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Lo Valencià  –  17/11/2004

Potser m'ho he pres amb massa radicalitat. Existeixen molts motius pels quals una persona pot no saber parlar català i, tanmateix, ésser tan català com jo. Perquè qui és qui atorga el certificat de catalanitat? L'Administració potser, amb el Nivell C? Ésser català és un estat d'esperit, un sentiment de pertinença i amor a Catalunya i els catalans. Evidentment, qui estimi Catalunya s'hi voldrà adaptar i integrar, i per pròpia iniciativa voldrà aprendre català i, en la mesura de les seves possibilitats, formar part activa de la vida cultural, social o política de la societat. I, malgrat la voluntat d'integrar-se, no és condició sine qua non l'afer idiomàtic.

Des de l'Administració es pot obligar a aprendre català, però no es pot obligar a estimar Catalunya. És més, en la mesura que és imposat, l'idioma genera encara més rebuig dins un cert sector dels "catalans" que aquí viuen i treballen. Estic a favor de l'obligació de conèixer el català per a ésser considerat català, com diuen que dirà l'Estatut, però això no farà que es parli més als patis dels col·legis si els castellanoparlants no tenen cap incentiu per esdevenir catalanoparlants.

Afirmar que és català només qui parla català és una simplificació absurda. Sobretot des que sóc a Castellers, però també m'ha passat a la feina i a d'altres àmbits de la vida quotidiana, m'he anat adonant de què es pot ser molt català, àdhuc independentista de cinquanta anys, amb accent andalús. I, si a més, ells no parlen català, potser no és només culpa seva, sinó també de tots vosaltres, catalanoparlants, que tota la vida els hi heu parlat en castellà.

Si parlar català és més aviat un acte volitiu, fem que es trobin bé entre nosaltres i, així, que tinguin veritables motius per estimar Catalunya i el seu idioma.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (6)

Rucades  –   6/11/2004

Tinc la impressió que la lluna de mel Madrid-Barcelona s'ha acabat i que ara comença el procés de muntar el piset; és el moment que la muller s'assabenta que pot administrar les despeses domèstiques, però retent comptes al marit, i que el sopar ha d'estar servit quan ell arribi a casa. Tenim Maragall enfadat perquè el govern espanyol ha fet dues còpies idèntiques de la Constitució europea, una diu que en valencià i l'altra en català, i això no té cap ni peus. Tenim María Teresa Fernández de la Vega demanant a les autonomies casos com el del Companys, perquè no es trenqui el confortable sistema de cafè per a tothom. Doncs no senyora: casos com el de Companys no n'hi ha cap, ni tan sols a tot Europa. Ningú no ha afusellat un president rere un infamant procés sumaríssim. Tenim que el cas Egunkaria -que, en la nostra ingenuïtat, crèiem solucionat quan l'Espanya profunda va passar a l'oposició-, tot i la manca de proves, continua amb els seus directius processats; hi ha l'afegitó que un dels processats ja ha mort, i així s'ha demostrat que si hi ha guerrers castellans capaços de guanyar batalles després de morts, hi ha els qui no són guerrers ni castellans, sinó periodistes i bascos, que perden batalles després de morts. Per si no volies caldo, una dotzena de tasses: el Consell Superior del Poder Judicial considera inconstitucional que els jutges coneguin el català, malgrat la decisió del Parlament de Catalunya. Un cop més constatem que tenir Parlament i tenir institucions no vol dir tenir sobirania. Podem legislar sobre l'apassionant tema de la ubicació dels fanals a la via pública, però en les coses serioses legislar equival a dir "¿da usted su permiso?", tot picant suaument a la porta del qui mana.
Posant-hi imaginació, que ara per ara és l'únic de què disposem, fem oportunes propostes com la de Bargalló: si Espanya no vol córrer el risc d'un partit d'hoquei amb la selecció catalana, que es retiri de la competició. El sacrifici esportiu és nul, perquè no hi té cap possibilitat, i a sobre s'estalviarien l'esvalot de l'Espanya superprofunda, que aquesta sí que continua governant, amb les seves afilades ungles clavades al cor dels pusil·lànimes. El PSC, però, diu que en aquests casos s'hauria de retirar l'equip amb menys possibilitats, pel bé de l'esport "nacional". Etcètera, que per avui ja he recollit prou rucades i vostès i jo ja n'estem farts.

Isabel-Clara Simó. Diari Avui, 6-11-2004

Ahir escrivia arrauxadament el mateix que avui escriu n'Isabel-Clara Simó a l'Avui. Ella també fa el mateix llistat de greugues,
1. Divisió de la llengua a Europa i la Constitució Europea.
2. Cas Companys i LOAPA;
3. Egunkaria i llibertat d'expressió;
4. Jutges i català. Poder decisori real a Madrid;
5. Seleccions esportives;

que encaixa prou bé amb el meu d'ahir, però molt millor escrit (no per qualitat literària, que no la trobo enlloc, sinó per la correcció que hi empra).

Au, vagi bé.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Tarannofòbic  –   5/11/2004

Au, va, escriviu que us dicto:

Arafat, coma, en coma.

Doncs hoc, Arafat està a punt de morir. Si jo fos palestí també seria terrorista, perquè si ja sent català molts cops tinc ganes d'anar matant la gent, no us vull dir com em sentiria en el cas dels palestins. Per exemple, avui el diari no es podia llegir. Relació de greuges:

1. El fill de puta d'en Zapatero ha lliurat a en Solana una traducció de la Constitució o Tractat d'Europa en valencià i una altra en valencià del nord. Els pepers de la «Comunitat» Valenciana tot cofois ho han celebrat. En castellà, i tant.

He perdut tota esperança de què els subnormals profunds del PP entenguin que el seu valencià i el valencià del nord són la mateixa llengua. Em penso que ells ho defensen degut a la desconeixença real del català (en Francisco Camps sap pronunciar res més en català a banda del seu cognom?).

El que realment em treu de polleguera són els socialistes. Desgraciats, podeu fotre-us el talante pel cul, a l'hora de la veritat feu el que us surt del collons. No us vull per res, odio el PSOE i el PP i la subordinació política de Catalunya. El jacobinisme és una malaltia mental aguda que pateix la majoria de la població espanyola. Aneu a cagar a la via.

2. El govern d'Espanya demana informació a totes les autonomies sobre casos com el de Companys (AVUI). Em sembla molt bé. Però en Companys era president, no un militat de base, el nostre president, no un republicà més, sinó el nostre President. Se'l va assassinar només per ser President de Catalunya amb la doble finalitat d'acabar amb un referent de la República i de Catalunya. Volien assassinar amb ell Catalunya, simbòlicament. I va ser el Cap de l'Estat espanyol d'aleshores qui ho va signar. És, per tant, el Cap de l'Estat espanyol actual qui ha de demanar perdó d'una puta vegada a nosaltres, catalans. Vull veure el fill de puta del Borbó de merda demanant perdó per un acte comès per qui el va restituir al tron. Perquè els Borbons mai demanaran perdó pel Decret de Nova Planta, fills de puta tots, que si més no demanin perdó per en Companys. Gilipolles.

3. En Zapatero afirma que cap regió espanyola competirà oficialment contra Espanya. N'Iceta diu que, si passés això, Catalunya (hoc, és el que vol dir) ja es retiraria a temps. Botifler maricon.

Escolti, senyor Presidente: àdhuc la Xina, país no democràtic, deixa a Taiwan, Macau i Hong Kong disputar partits internacionals. Escòcia, Gales, Anglaterra i l'Irlanda del Nord porten anys i panys competint entre ells. Però vet aquí que vosaltres no ens deixeu. Aneu a prendre pel cul d'una vegada, jacobinistes resentits.

4. Processen Otamendi per l'Egunkaria. Sobren els mots: tanquen diaris i prohibeixen partits polítics si els hi fan nosa. Si tirem endavant un Estatut no adulterat per Icetes i companyia rebutjat a Madrid ja podeu comptar amb la supressió de la nostra ridícula autonomia. Perquè ja ens han dit mil cops que l'autodeterminació, per exemple, no hi pot sortir, i en Fraga (perquè no el processen a ell? Per què no paga els assassinats i les tortures?) ens recorda que els tancs hi són per quelcom més que per fer bonic un dia l'any.

5. Ens diuen que no podem demanar que els jutges a Catalunya sàpiguen català perquè és anticonstitucional. Evidentment, per a què ha de sapiguer català quan tothom té el deure de conèixer el castellà? El català ha de ser un deure per viure i treballar a Catalunya. Això és inconstitucional. Entesos, ja podeu canviar la vostra merda de Constitució. Beneits el senyor Roca i tots aquells que feren campanya per l'hoc a la Consitució espanyola!

Aquests cinc greuges poden llegir-se avui a qualsevol diari mínimament competent. Són greuges diaris, continus, històrics. Són greuges intencionats, catalanofòbics, destructius (genocides). Són greuges de dretes o d'esquerres però sempre espanyolistes. Perquè per molts segles que hi siguem, aquest Estat el tenim i el tindrem en contra. Els espanyols sempre han pensat que Catalunya és «una regió més» d'Espanya. Els espanyols, per malícia o per ignorància ens esquarteren la llengua i ens prohibeixen o delimiten l'autodeterminació (la capacitat de prendre decisions vinculants).

Jo no vull ser espanyol.
Jo odio Espanya.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (4)

Estrasburg  –   4/11/2004

A Espanya es cometen tortures. Les denúncies per tortures de tant en tant apareixen als diaris: etarres, okupes, anarquistes, etc., són potser els col·lectius que més en denuncien. Els polítics i la policia sempre treuen ferro a aquesta mena de declaracions, menystenint els presos per ser considerats delinqüents perillosos. Zígor Larredonda, per exemple, en va denunciar, i ni déu n'ha fet cas. El director de l'Egunkaria, Martxelo Otamendi, també se'n va queixar. Si sovintegen tant aquestes denúncies, per què l'Estat no investiga? Precisament per negar-se a investigar les tortures a quinze independentistes catalans l'any 1992, en una operació d'en Garzon durant els Jocs Olímpics contra la ja dissolta Terra Lliure, el Tribunal d'Estrasburg ha condemnat l'Estat espanyol a indemnitzar-los amb 132.000 euros (vuit mil euros per cadascú i dotze mil en concepte de despeses de tribunals).

Tothom es posa les mans al cap per les tortures a les presons iraquianes, però a l'Estat Espanyol també n'hi ha. En segons quins casos, la policia i la Guàrdia Civil no dubten a fer servir la força per intimidar, vexar i forçar declaracions inculpatòries. Això, que es faci a un país subdesenvolupat, encara es pot entendre, però que passi a Espanya hauria de fer caure la cara de vergonya a més d'un. I, evidentment, encara és pitjor si qui ho comet són les forces d'ocupació.

La policia tortura i assassina.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Eleccions  –   3/11/2004

Els resultats de les eleccions no han sorprès ningú, tot i que fins que no van arribar els darrers resultats el vencedor no les tenia totes. Ara, amb la immensa majoria del vot escrutat, Tabaré Vázquez grimpa de letícia fins enfilar-se per les parets, car després de cent setanta-quatre anys d'hegemonia conservadora un candidat d'esquerres, del Front Ampli en aquest cas, ha guanyat els comicis de l'Uruguai. A en Vázquez, amb el 50,7% dels vots, no li caldrà una segona volta i és ja president de la República, amb més de vint punts per damunt del segon més votat, Jorge Larrañaga, del Partit Blanc, que fins ara governava en coalició amb el Partit Colorat, formació política a la que pertany el que fins ara era president, en Jordi Batlle. D'aquesta forma el petit país s'uneix a l'onada esquerrana que circula per Amèrica: el Brasil, l'Argentina i Xile.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

We are the Xampinyons!  –  25/10/2004

Doncs hoc, aquesta entrada va dedicada a la selecció catalana d'un esport que, realment, no m'agrada gaire. Com va dir en Salvador Sostres un dia, l'hoquei sobre patins em pot semblar ridícul i avorrit, però no el vull oficial per això, sinó per dignitat. El poder dels símbols és enorme