Arxius pertanyents a Llard
Real o imaginari – 3/04/2008
I si demà trobava feina de "lu meu" i deixava la filologia, i llavors començava una vida com la de qualsevol: independent, lloguer, busca't una nòvia, fes-te una vida.
Perquè de vegades només desitjo poder fer totes aquestes coses i només hi veig el costat bo, el conte de fades. La caseta i la canalleta i la bonica vida de les pel·lícules. I m'encantaria que tot pogués tornar a ser com abans, tan idíl·lic i meravellós. Perquè tothom sap que abans les coses estaven millor que ara.
Avui ha vingut un home a fer una xerrada i estava molt nerviós. Jo havia deixat la bici a l'entrada perquè m'havia descuidat les claus a casa i l'he haguda d'arrossegar tot el matí. Ell ha demanat d'agafar-la si de cas havia de sortir corrents. En parlar, s'ha equivocat alguna vegada, ha començat a suar, ha fet que es marejava, s'ha assegut, ha begut aiga, ha marxat escortat per la professora, al bar, on després no hi era, quan deu minuts més tard hi hem anat nosaltres. La professora, abans, gairebé somicant, i molt irada, ha dit que està "esparverada" de la nostra actitud, que com continuem així farà només "teoria de la dura" perquè "nosaltres ho volem, ha quedat clar?". Al capdavall per una lleugera remor de xerradissa del tot normal, gens irrespectuosa.
Normalment, com més inútil és l'assignatura, més importància hi dóna el professor. Si bé té la seva part d'importància, per sort només és una eina més. I sempre hi haurà un corrector per corregir el filòleg. I sempre hi haurà temps d'esmenar-se. I sempre tindrem temps de trobar feina o no, i d'aquí quatre anys ja no ens recordarem de res del que ens estàs dient ara. No cal somicar, dona, ni prendre's això (i en general res) tan a la valenta. El seu valor és molt i molt relatiu —relativíssim—. Trobo que tenien raó a dir que s'ha construït el seu ideal de classe i el seu ideal metodològic. N'està convençuda. Per molt que sigui una puta merda, ella somica si trontolla. Sota la seva aparent màscara de dona marmòria, hi deu haver un ésser molt insegur que necessita reafirmar-se contínuament en el mirall del seu entorn. Deu ser algú molt egocèntric, que només s'escolta a ell mateix. S'ha construït la torre d'ivori, només veu el que vol veure.
Jo, però, no ho puc criticar perquè faig el mateix. Per això agraeixo tant que em diguin que no deixi filologia, perquè jo hi valc. Potser aquesta persona també té raó en això, moltes gràcies de debò.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)Si com cell... Trabal – 18/03/2008
Escric al teclat com si toqués el piano que em reca tant no haver après a tocar. Si per casa meva es passegés cada tarda un membre emèrit de la secció filològica de l'IEC segurament per comptes dels eructes catòdics que escolto a casa sentiria cants de sirena d'una exhuberant illa d'autodestrucció, no aquest desert d'Almeria ple de rocs. Segurament allargaria la mà i tindria el cant de les sirenes, i ara tocaria el piano. Toco aquesta música agònica de cada dia.
Com vaig dir, hi ha mil teories per fer-ho, i només ho faig com a trist salvavides enmig de la mar furient(a). Per buscar què sé jo en l'horitzó difús i per no enfonsar-me en l'avorriment que m'ofegaria. És bell incloure poesies al blog i fotos boniquetes i exhibir la bellesa impúdica i enlluernadora d'un dia d'abril, que en diuen. A mi m'agrada la tardor, el fred i la neu, i la meva balma obscura al peu de l'obaga soliua. I no dic coses boniquetes perquè vull ser sincer, com aquells estúpids d'entreguerres, que mentien. Entre guerres agonitzem abans d'una altra guerra, que serà demà o demà-passat.
«Pensava: si ara et mors, ni els cucs no se n'adonaran, i el meu cos jaurà sencer potser tota una eternitat; ningú no el descobrirà, ningú no s'hi interessarà, tothom passarà de llarg. I, així que tingué aquesta idea de la mort, ja no pogué abandonar-la». Trabal, Francesc: Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon. Barcelona: Quaderns Crema, 1987. (Veus, imbècil, com sé citar?)
Si sapigués tocar el piano, si sapigués alguna cosa de música més enllà de black metal, si fos compositor i per comptes de prémer aquest teclat els meus dits ballessin al so d'una melodia, com seria? Em sento com un pallasso a tomballons d'un cantó a l'altre, i m'encaterinen els cants de sirena.
«—Què ha estat això?
—El què?
—Aquest xiulet.
—Oh! és que aviat marxarem.
I Càrol es tornà groc. Dissimulà el seu neguit i s'abocà damunt el mar com volent refer-se: però les aigües tèrboles del port el xuclaren. [...] Començà a anar, ell també, d'ací d'allà, com els pallassos del circ que van darrere els homes que enretiren la catifa o lliguen els trapezis. [...] Pel seu davant passà furient un cuiner amb una ganiveta enorme; un gat es tirà a l'aigua; un cove d'enciams es desféu en voler tirar-lo a la bodega; la sirena de nou, i un altaveu cridava que els no passatgers abandonessin el vaixell. [...] Sentí un mal terrible, s'abaixà un mitjó i es veié sang. SANG. Un filet vermell li ensangonava la lligacama, i perdé el món de vista. Volia cridar: Maria! Amb la mà al peu, mig ajupit, cercava algú que anés al seu auxili; només la sirena li respongué aleshores amb un xiscle que li posà els cabells de punta. Cap on anar? On era? Què passava? Ningú no en feia cas. Més avall d'on estava desesperat, uns mariners començaven a treure les cordes de la barana de l'escala que donava al moll: l'altaveu de nou escridassà l'ultimàtum:
NO PASSATGERS A TERRA!
A terra! A terra!» Trabal: op. citada.
És l'allegro de la simfonia, quan els violins s'empaiten els uns als altres i l'home de la batuta sacseja frenètic la seva barba blanca amb severitat i rellent de suor. Després, arriba el passatge tranquil i melangiós, com ara aquest, esplèndid, magnífic, meravellós:
«Em creia que podria oblidar-te, que quan fores fora a poc a poc tornaria a sentir-me com abans a la meva llar. Però és tot al contrari. D'ençà que no véns a desvetllar-me que ja em llevo amb una mena d'odi terrible a tot i a tothom. No sé treballar, no sé viure, no sé ni pensar. Només una fúria tot el dia: tu, tu, tu, tu, tu... Ahir a la tarda entrava una claror al meu despatx com aquell dia que tinguérem la nostra darrera conversa: el sol semblava riure's de mi; com reflextint-se en un mirall, em resseguia el rostre esquitxant-me. Vaig cloure els ulls per no veure'l... quan vaig obrir-los, el sol ja no hi era. El meu despatx era tot fosc. Vaig aixecar-me, vaig obrir els finestrons de bat a bat, la cloaror de la posta s'esllanguia. Anava a encendre el llum, anava a prémer el mateix botó de l'interruptor que aquell dia tu obrires; vaig resistir-me, aquella cloaror somorta m'era massa plaent, i vaig caure al divan plorant com una criatura...»
En aquest punt, el piano deixa de tocar i la claca aplaudeix: o, que bonic, quina sensibilitat, quina tristesa. Com podria haver estat tot si per comptes de la Meca haguessin apuntat a París quan em parien? Crying is for writers, o sigui que paro de planye'm. Si per comptes de saber pronunciar Suarzenèguer a vuit anys hagués vist, cada matí en obrir els ulls, Uelbèc? Sí com cell que un cafè triple sense sucre es pren, me preneu a mi, qui concentro tot mon temps en ço que no me fa la vida pus dolça, mes me fa romandre despert encara.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)D'Esplugues a Vilafranca en bici – 16/03/2008
«Ara encara podem tornar enrere: però si travessem aquest petit pont, tot s'haurà de decidir amb les armes!»
Aquesta frase és de «El diví Juli», de Suetoni; és el que se suposa que va pronunciar Juli Cèsar abans de creuar el Rubicó i començar la guerra civil. Un cop a l'altra riba, va dir allò de «ala iacta est», molt més conegut per tothom.
I aquesta frase em ballava pel cap quan vem travessar un pont de vianants sobre les vies del tren per Cornellà, amb la intenció d'anar seguint la riba del nostre Rubicó, el Llobregat, fins Martorell. Eren vora les nou del matí i érem cinc expedicionaris: tres arreplegats, tres castellers d'Esplugues i un ganàpia, perquè dels tres arreplegats una és d'Esplugues, i perquè un d'Esplugues és també Ganàpia.
Els auguris no eren pas bons ja d'entrada, puix que baixant la carretera de Cornellà un de la comitiva va caure de la bici sense fer-se gaire mal. Però va caure. La riba del Llobregat a l'alçada de Sant Boi era un bassiot pudent i escumós. Unes obres ens tallaren el camí, i el nostre corifeu exclamà: «Hem de travessar el riu per aquí: per aquesta mena de pontet fangós de fusta». L'altra riba era tallada, i vem haver de girar cua i obrir unes tanques d'obres per poder seguir el camí, que s'estenia entre grues i excavadores i runes i deixalles, i l'autopista a una banda i fàbriques a una altra.
Vora Sant Vicenç dels Horts les noves vies del TGV —que no va tan ràpid com diuen— van tornar a desorientar el guia, i vem entomar un camí que ell desconeixia que ens va dur entre vies de tren i un polígon industrial horrible, un núvol de fums i un abocador de residus; i la pedrera de Molins que s'havia cruspit mitja muntanya, que ens sotjava. I era impactant contemplar davant meu quatre frikis en culots i casc pedalant per un camí de grava movedissa, amb les fàbriques monstruoses a un costat i un tren de mercaderies estrambòtic per un altre, una imatge com futurista o de ciència ficció.
Havent-nos barallat amb uns obrers —allí també feien obres—, i havent jo buidat els budells, que tenia cagarrines, vem tornar a girar cua i vem retrobar el nostre camí, que tornava a obrir-se pas entre aigües fecals i pics i pales. Vem fer molta via, però a l'alçada de Martorell noves obres van barrar-nos el camí, i uns altres obrers ens van informar que havíem d'escalar la muntanya amb la bici a l'espatlla si volíem arribar algun dia a Martorell. I així ho vem haver de fer.
Si més no, el descens al poble va ser per pistes forestals ben arbrades. Vem creuar el Pont del Diable i ja vem enfilar per la carretera fins a Vilafranca. Abans, a Gelida, vem parar a esmorzar: ja era la una. Fins a Sant Sadurní hi havien onze kilòmetres, i fins a Vilafranca si fa no fa el mateix. Pel camí de Vila les cames ja no responien, a mi em tremolaven i els bessons amenaçaven d'enrampar-se; el quàdriceps de l'esquerra, a l'alçada del genoll, encara el tinc sobrecarregat, però vaig posar-me primer del grupet de tres que encapçalàvem la comitiva per tallar l'aire —perquè s'havia destapat la capsa dels vents violents— però van cridar-me per radera: «Josep, no podem més, aturem-nos a la benzinera!», una llàstima perquè només restaven cinc kilòmetres per arribar triomfants a Roma.
I això és tot el que havia de dir sobre això. M'hagués agradat escriure-ho millor, però no sabia com fer-ho.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)Quart aniversari – 4/02/2008
Avui el bloch fa quatre anys. Gaubem-nos-en.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (7)Jornades Catosfèriques – 26/01/2008
Ahir es van inaugurar les Primeres Jornades Catosfèriques, o no sé quin altre pompós i risible nom li han encolomat a la cosa. Primer, desconec quantes "primeres jornades" o "primeres trobades" o primeres què-collons-sé-jo sobre els blogs es deuen haver fet ja en aquests quatre anys que faig de blogaire o blogger o com en vulguin anomenar. Deia, em penso que un article de l'Aragay a l'Avui sobre el nou museu Catalònia, que per comptes de fundar i refundar tantes coses, el que podríem fer és consolidar el que ja teníem. Bé, suposo però que unes jornades com aquestes són totalment noves i per això els escau tan bé l'epítet de Primeres. Sobre l'adjectiu catosfèric, millor no en parlem.
A mi totes aquestes coses em rebenten. Mireu sinó aquesta frase d'un entusiasta de la puta Catosfera: «I per a mi la literatura és salut. Escriure blog és salut.» Jo crec que aquesta frase resumeix a la perfecció la patologia de tota aquesta tropa. Es pensen que són importants, que són protagonistes avançats de la Història, que fan (ai, agafeu-se fort!) Literatura. Alguns blogs estan ben escrits, d'altres són infumables, i d'altres senzillament no m'agraden. Els que llegeixo, alguns podrien ser Literatura, però llavors entrem en el debat de la literalitat que no interessa ningú. El que faig jo és literatura?, és Literatura? M'importa una fulla de rave. Però per aquesta colla deu ser cabdal: escriuen per fer literatura, publicar llibres catosfèrics, filosofar (marededéu) sobre l'ètica als blogs, i mil collonades més.
L'ètica del meu blog és només la meva. Els meus estàndars de qualitat responen només a les meves intencions bloguístiques. Escric perquè em dóna la gana, perquè m'agrada i em surt espontàniament, no necessito justificar-me en més lectors, en més Literatura, en l'objectiu lluminós d'un palau d'ametistes o en una sardana gegant d'imbecil·litat. Més aviat, sembla una orgia d'onanisme compartit. Però jo m'estimo més fer-me palles en solitud, és més discret i és més saludable (noteu la ironia amb la cita d'abans).
També diuen que qui no les pot haver diu que són verdes. Però és que, de debò, a mi em fan nàusees.
Per cert, continuo la meva campanya perquè s'adapti com cal al cathalà el terme anglosaxó weblog.
Poc original – 15/01/2008
inspirat en la L2P
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)Bloch! – 5/01/2008
Estava regirant una mica les plantilles d'aquest meu bloch que aviat farà quatre anys; quatre anys per aquí pul·lulant! Els retocs han estat sobretot afegir el meu correu electrònic aquí dalt al bànner i renovar algun enllaços.
Rellegia els meus posts de fa anys, quina vergonya, però encara la cosa va de forma similar. Per aquella època tenia dinou anyets, i feia alguns anys que ja escrivia per internet les meves cabòries, molt abans que que el mot cabòries el popularitzés Polònia. Per aquella època feia poc que caminava Minoria Absoluta a Rac1, i jo n'era un gran fan. Avui ja gairebé no escolto la ràdio, i amb prou feines miro la tele, i estic a punt d'acabar la carrera que en aquella època tot just havia iniciat: però ara en començo una altra!
Aquest bloch és una mica el que volia que fos: un dietari que em recorda què em treia la son per aquella època, amb el morbo que fa que et puguin llegir. Escriure blochs és una sensació molt estranya, entre exhibicionisme i cripticisme; m'ha ensenyat a posar distància entre el que realment penso i el que escric, però sense arribar a nivells exagerats.
Aquest bloch està mig abandonat, s'arrossega pobrissó. Només el faig servir per relatar les diades castelleres, i fora de temporada està sota mínims. Aquest bloch està força fotut. Han canviat massa coses! Potser no tantes: encara sóc el mateix Josep, aquest friki estrany que s'amaga rere la cabellera pollosa. Aquest bloch pertany a una altra època, però continua en la línia grisa-fosca de sempre. Tanmateix m'abelleix donar-li peixet alguna vegada, que se senti una mica ressuscitat.
Salut!
Missatge de Nadal del Rei dels Teucres – 26/12/2007
Obro la finestreta blanca del meu obscur blog gris, per veure si puc espargir una mica de felicitat lluminosa en aquestes dates tan assenyalades, que en diuen. Espargir rigolatge i gaubança extrems, o si més no esbossar un somriure nadalenc encomanadís. Som a punt d'abandonar aquest any 2007, que ha estat força simpàtic i ha llevat llast del meu farcell. Ara veig alguns horitzons més clars, i navego més lliure sempre sempre mar endins, tot i sol i vern al meu gussi entre perills. De vegades, la mar s'esvalota i vol enfonzar la barca; de vegades és tan plana que no hi ha cap alè hostil que faci onejar l'aiga salada. Segurament he triat la ruta que més em podia convenir, donades les característiques del gussi i del mariner. Potser el meu destí ja estava escrit, i era vogar sense destinació vers l'infinit enmig de l'absurditat abassegadora. Malaurat, o benaurat fat? Que Neptú i Èol i Venus i Apol·lo m'ajudin, i totes les tribus de la terra que tinguin pietat d'aquest desgraciat.
Bon Nadal!
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)Pixafreda – 25/08/2007
Avui he après una nova paraula: pixafreda. Encara no sé ben bé què vol dir, ni quan es fa servir. Segons el senyor Alcover i el senyor Moll, és algú irresolut i mancat d'entusiasme, que així de primeres em sembla sinònim de cagadubtes i apàtic. Continuaré informant.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)Quimi Portet a la Ciutat de Sants – 24/08/2007
Vaig tenir l'honor de presenciar el recital de l'il·lustre ínclit i dilecte pròcer Quimi Portet, Astre (intercomarcal) d'eixordadora lucidesa que ahir il·luminà eixorbadorament la ciutat de(ls) Sants —per cert, en Portet és de Vic. Quan finalment la colla tabalera Drinking Band, o algu així, arribà del correbars, l'Astre començà a abraonar-se amb el seu recital. Quin recital, marededéu! En Quimi és en directe molt millor que compactat en un disc compacte, s'expandeix, fa el pi, crida i, evidentment, ens enlluerna a nosaltres, deixebles intel·lectuals seus, incondicionals que mirem la plebs per damunt l'espatlla.
Va començar amb algunes cançons de Matem els dimarts i els divendres, que no em conec de memòria, tot i que em sonen. A primera fila, just quan començava a cantar les de La Terra és plana (com tothom sap), s'hi va ficar un borratxo amb barba de comandant estalinista i dentadura emmerletada, abillat amb rampoines de pollós, a qui el nostre Astre li dedicà la cançó del ratolí suau i petit —sense que el protagonista se n'adonés.
En fi, va fer una repassada per les cançons dels dos darrers discs més celebrades per la premsa nacional i internacional, a banda d'alguna altra que jo no domino gaire i més reculada en el temps. Una que em va agradar molt és Flors i Violes, que veig que és d'Hoquei sobre Pedres, i que no tenia apresa (però progresso adequadament). Amb aquesta cançó vaig enlairar-me de la Terra per viatjar per ignotes dimensions interespacials; quan vaig adonar-me que havia entrat en un estat de trance, i vaig tornar a aterrar, no vaig poguer fer cap més cosa que mirar l'Astre i admirar-lo en tota sa grandesa, astre enlluernador a l'estelada. Clap, clap, clap.
Em va agradar la versió Gold dels Macarrons, amb la qual, em penso, liquidà el recital. El pasdoble dedicat a Francesc Pujols em va encantar. A la vora, hi havia les Festes Adotzenades de la Plebs, però aquella plaça nostra era només per als intel·lectuals de les Festes Alternatives, abrandats damunt l'escenari del savi. Allà hi havia fins i tot la Sharon Stone, que també cantussejava les cançons atès el caràcter internacional del llemosí, llengua franca, parlat a tots els racons de món i més enllà. S'hi escaigueren alguns crits per la Llibertat: perquè l'aristocràcia també tenim grans ideals. I finalment, en Portet no cantà la Rambla, perquè ja està démodé. En tot cas, em penso que l'èxit que aquesta cançó ha obtingut entre la plebs l'ha envilida irreversiblement.
I parlant una mica més seriosament, pensava que algú digué un cop que a un concert d'un grup anglès s'hi trobava tan bé que li hagués agradat que el temps s'hagués aturat eternament en aquell instant. Jo, sense ser tan exagerat, diria que m'hagués agradat que el concert es perllongués per tota la nit, i que el Bar hagués estat més a prop de mi i el meu porret. Salut, Portet.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)Això és fos – 19/04/2007
Dilluns: Rom Pujol, baixa baixa. Juguem a la primera consola que vem tenir, un emulador de la Nintendo. Battle City i el Tennis. Si el meu aniversari va ser una puta merda, el de mon germà ha estat encara pitjor. Per què el meu pare s'entesta a amargar-nos l'existència? Em salto l'Executiva d'Esquerra per buidar el Freixenet. I Rom Pujol.
Dimarts: Ressaca. Faig castells amb Ganàpies, però per culpa meva cau una prova. Ressaca. Gelocatil. Ressaca. Glop d'Estrella. Ressaca. Respiració entretallada, alenar feixuc. L'assaig amb Esplugues, molt millor. En Jaume I em segresta fins quarts de tres de la matinada. Vi agre, vinagre, quatre petes, la Sílvia a dormir. Ressaca oblidada. No sopo.
Dimecres: Amb alguns rodaments de cap, em llevo. Barreta energètica. Bici cap el Campus de Bellvitge: festa del Campus. Facultats depressives, brogit d'ambulàncies, un helicòpter del RACC, facultats com búnkers grisos, escorxadors, i tot de desgraciats de merda de xarnegos del Llobregat Jussà.
Que corri la cervesa, però que corri sense escuma! Conec la Bel, filoanarchista que vaig conèixer pel blog i que vol afiliar-se a la CNT: no ho facis! Vine't a fer castells! Llonga xerrera, no veu House, llegim molt altrament, té xicot, és de Sant Just, té sang peruana, xinesa i gallega. El Campus de Bellvitge és una puta merda.
Arribo a la feina a les cinc en punt i amb dos porros a sobre, tres cerveses i una sangria, i sense haver dinat. Dur viatge en bici.
I el Barça ha guanyat 5 a 2. La vida avança a empellons, o potser deliqüescent, evanescent, subliminal. De tant en tant s'obre pas a colzades i guitzes, molts cops tot és difús d'una boira que no s'esboira, però a l'últim, no te n'adones i ja s'ha fos.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)3 anys – 9/02/2007
Per cert, el dia 4 d'aquest mes aquest blog va fer 3 anys. Tres anys amb aquest cau de merda, no sé com encara no m'han tancat a Sant Boi. Aprofito aquestes dates tan assenyalades per cagar-me en el Rei i tota la seva família, i per demanar la República Bananera Independent de Catalunya (la República de BIC).
Salut i polla con piedra.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)Bon Nadal – 24/12/2006
salut
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)Esborraria aquest post – 11/11/2006
Jo vaig abandonar les terres del meu padrí perquè no volia anar al tros. El bar dels meus pares el tancaran quan es jubilin perquè jo no vull fer cafès. Em van enviar a la universitat i l'únic que he fet ha estat pendre cerveses, fumar i follar. Ara que he acabat després de nou anys, m'adono de què el meu títol és paper mullat, que sóc un desgraciat, un mentider de merda, un traïdor als orígens, primer de pagès i després de treballador i a la meva família. Només em queda una cosa: perdre la dignitat i fer-me MOSSO D'ESQUADRA. Anònim.
Em llegiu. Vosaltres. Em llegiu.
Abans això només ho llegia jo. Em trobo pels puestus gent que no conec de res que diu que ha llegit el meu blog. Que em retreu alguna cosa que he escrit. Em trobo pels puestus gent que conec que m'ha llegit i no m'hauria d'haver llegit. Estic fins els collons d'aquest blog.
Abans l'escrivia només per mi. Ara escric pensant en els lectors. En els qui mai no m'heu dit que el llegiu, però sé que ho feu. Els qui veu esperar massa a dir-me que el llegíeu. Els qui encara no sé que em llegiu. Penso en vosaltres i sento que cada cop perdo més la sobirania del blog. Ja no em pertany. Ara és vostre. Dictadors.
Per això cada cop estic més tip d'aquest blog. Ja no em puc desfogar, ni puc desbarrar, haig de mesurar les paraules. Ja no puc dir, per exemple, què vaig pensar quan es desmuntava el tres de set. Ja no puc ni escriure aquest post. L'esborraria, el post. L'esborraria, però no ho faig perquè seria segellar-ne la defunció. Estic fins els collons d'aquest blog.
Tanco els comentaris perquè no em digueu que no deixi d'escriure. El blog ja no és meu.
Escrit per en Josep.Bufant núvols – 27/10/2006
Catalunya triunfante
volverá a ser rica y llena
detrás de esta gente
tan ufana y tan soberbia
¡Buen golpe de hoz!
¡Buen golpe de hoz
defensores de la tierra!
¡Buen golpe de hoz!
Ahora es hora, segadores,
ahora es hora de estar alerta
para cuando venga otro junio
afilemos bien las herramientas
¡Buen golpe de hoz!
¡Buen golpe de hoz
defensores de la tierra!
¡Buen golpe de hoz!
Que tiemble el enemigo
al ver nuestra ensenya,
como hacemos caer espigas de oro
cuando conviene segamos cadenas
¡Buen golpe de hoz!
¡Buen golpe de hoz
defensores de la tierra!
¡Buen golpe de hoz!
L'himne traduït sona diferent, sembla que tingui un significat més combatiu. Llegit el nostre himne, sorprèn veure càrrecs del PP cantant-lo. Potser no copsen el que vol dir, o potser no s'identifiquen com a enemic. Potser es creuen que cantant-lo el desactiven, com desactivats són els independentistes al Congrés dels Diputats. Quan feia mates integrar em costava força. S'escarrassen a integrar, integrar discursos, integrar indepes. Estem tan integrats en el joc que ja tot ens ho empassem sense piular?
Potser Esquerra hauria de repartir l'himne traduït. Rellegir-lo en espanyol et fa repensar cap on anem. Potser en un futur només el podrem cantar en castellà, però sempre que hi hagi algú que el canti la flama seguirà encesa.
Em diuen que primer és la societat i després el país. Sense projecte de país no hi pot haver país. Però amb el país segrestat no pots escriure cap programa. Per això sempre he estat a favor del pacte nacionalista. I, en tot cas, reconec que això és fer volar coloms, bufar núvols i somiar truites. Per acabar, al meu projecte de país no existirien els Enfants i els cubates valdrien tres euros. A més, el metro no tancaria de nits.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (5)Política Internacional Europea – 24/10/2006
Tenia deures per avui. Els deures de tot el que faci referència a Relacions Internacionals a mi m'avorreixen d'allò més. Per això miro de divertir-me una mica fent-los. En aquesta ocasió he escrit en vers l'enunciat del treballet:
La classe finia i n’Oriol Costa
ens encomanà una feina per ‘vui:
Vegeu com l’actualitat és resposta
a temes que hem estudiat aquí.
Cinc paràgrafs és la meva proposta:
un per notícia, i c’est fini.
Remenant entre tota la virosta
dels diaris, n’he triat aquests cinc:
I el que ve a continuació he mirat de fer-ho amb llenguatge desenfadat i estil jovenívol. Visca.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (7)Parties and party systems – 3/10/2006
Després de llegir el Mecanoscrit del Pedrolo, un llibre una mica apocalíptic però esperançador al cap i a la fi, estic llegint-ne un altre que s'intitula Parties and party systems, d'un prestigiós politòleg anomenat Sartori. Per superar la desolació i la desgràcia del Mecanoscrit, enceto les Festes i sistemes festius, perquè la política és una festa, és gresca i és xerinol·la. Si la política cerca la satisfacció de demandes dels ciutadans; si la política vol fer-nos feliços; aleshores entenc el perquè d'un estudi tan exhaustiu sobre les farres i les festes.
La meva facultat és una festa contínua que se celebra a la gespa i al bar entre porros i cerveses i animats i xardorosos debats sobre la placenta de Tom Cruise.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (4)Propietat privada – 2/10/2006
He tingut temps més anarcoides i comunistoides que ara. Un dia vaig apuntar a una llibreta que no a la policia, ni a la propietat privada, i no a no sé què més. Es dóna el cas que la mateixa llibreta vaig pensar que me l'havien presa junt amb la motxilla que la contenia, ja que l'havia deixada sense tancar a la guixeta de l'Abacus de la UAB. Quina ironia: veritablement, em pensava que ja havia deixat de ser de la meva propietat (privada). Vaig trobar la motxilla i la llibreta, però.
Això ho pensava perquè ara imagineu que us prenen la bici. La teníeu lligada amb la piton, però malgrat tot us l'han presa. Al capdavall, no és la pèrdua material del vehicle no motoritzat el que recaria: se'n compra una altra i a córrer. El problema seria que, a partir d'ara, ja no podries deixar més la bici al carrer durant la nit, que hauries de patir per què no te la robessin, etc. Una societat sense la seguretat de la propietat privada és trontolladissa, és viure amb l'ai al cor.
Fins i tot seríeu capaços d'anar a la Policia i denunciar-ho. No perquè ni tan sols somiéssiu que us la trobarien (o que la buscarien), sinó senzillament perquè així ho sapiguessin i sortís a les estadístiques. Potser amb unes quantes denúncies d'aquestes es posarien a buscar els lladres.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)Resistència – 28/09/2006
Dimarts comencí les classes a la Facultat. Tot pujant les escales dels comunistes, avui he vist una petita pancarta on s'hi llegia un lacònic «Resisteix». Doncs sí, un curs més, resisteix Josep, que serà el penúltim. Resistència...
Tres anys! – 25/09/2006
Avui fa tres anys
TRES ANYS!
Avui fa tres anys que vaig entrar al Guissona.
TRES ANYS!
Avui fa tres anys que treballo a la mateixa llodriguera.
TRES ANYS!
Direu que com hi he pogut aguantar tres anys.
TRES ANYS!
La meva estada es resumeix en tres estadis:
Estadi u. L'època de penúries econòmiques, lloms caducats i el corcor infernal.
Estadi dos. Fix a la feina, tot pagat, companys normals i tot per la mà, però sense un segon de temps lliure.
Estadi tres. Reducció encara més de la jornada. Menys diners però més temps per estudiar i llegir i fer el que em roti.
Ja hi porto tres anys, aviam com seguirà això.
TRES ANYS!
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (5)Sempre parlo del mateix – 13/09/2006
Com he manifestat en diverses avinenteses, sento deler per... Puff
Com he dit vàries vegades, m'agrada molt passejar, córrer o pujar en bici quan plou, com més fort millor, i sense cap més intenció que mullar-me i gaudir de la pluja. Ahir tenia l'excusa de què anava a l'assaig, i així, l'únic que em podia donar emoció era que el cordill de la bossa que duia a l'esquena se'm trenqués, o la xancla un cop posés el peu a terra. I guaita tu, totes dues coses alhora.
Ja a casa, vaig comprovar com s'havia fet borrós l'skyline que conformen edificis i arbres i que ofereix la meva finestra, com si allò fos un quadre de Turner. La foscor del carrer esdevingut riuada, la solitud i el silenci només trencat per trons i la fressa de l'aigua, donava a l'ambient un toc tenebrós, decadent, com de naufragi. Com sempre, la pluja és formidable, tot i que potser ahir ho era una mica més.
L'aigua neteja els carrers de brutícia (de merda) i el cel de pol·lució (de merda). L'aigua lleva la merda de la ciutat, i aconsegueix endur-se'n una mica de la que hi ha el meu cap. I així a l'endemà tot és més verd i més blau.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (4)Orgasmus – 11/09/2006
Sí que és curiós com se'ns fan de llargues les hores a classe, per exemple, escoltant els eterns discursos dels professors, frisant perquè arribi l'hora i sortir al passadís a fer-la petar o a fer la birra al bar de la Plaça Cívica. És curiós, com diuen, perquè malgrat que les hores es facin interminables, de cop i volta t'adones de què ja portes quatre anys a la facultat i de què és arribada l'hora dels adéus. Aviat ens lliuraran un paperot signat pel fill de puta del Rei que ens acreditarà com a llicenciats en-alguna-cosa-inútil, que podrem penjar al nostre despatx (el lavabo, per exemple), i que ens servirà per, quan anem a demanar feina al Telepizza, poder incloure al currículum: llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració. Potser aleshores no ens agafaran: «Polítiques? —ens diran—, què pretens, que ens fugi la clientenla? Au, busca feina al restaurant del Parlament, dropo». Com qui no vol la cosa som ja a quart, a empentes i rodolons i un únic excel·lent al currículum acadèmic, on he conegut gent molt maca que ha fet que la carrera no sigui una cursa feixuga sinó una agradable passejada per un jardí gemat sota un cel blau estúpid i un lleu oratjol bressolant-me les grenyes. En començar, duia els cabells curtets, i guaita ara, sóc el monstre pelut. En fi, enguany també és l'any dels Erasmus i la gent que toca el dos. Les hores potser passaran ara una mica més lentes, però si més no us tindrem en el cor i el record, i saber que ens tornarem a veure d'aquí uns mesos serà com la claror del sol a l'horitzó abans de l'alba.
Vinga, que us vagi bé a tots, en especial a la Griselda, que serà a Gringolàndia. Salut.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (5)Desclot – 31/08/2006
Avui és el Blog Day. Felicitats. Fa temps que corre la brama que el català és el segon idioma més present als blogs després del totpoderós i omnipresent anglès, i per sobre del castellà. Aquestes dades es podrien matisar i qüestionar, però tant és: sense Institut Cervantes, amb un Llull que fa figa, el català és un idioma dinàmic a la xarxa. També a desgrat de Telefònica, un dels serveis més cars i més lents d'Europa. Amb un Euskaltel a la catalana, funcional i modern, quina seria la presència del català? No hi ha hagut cap intenció política per resoldre aquesta mancança, a bastament blasmada per sectors independentistes durant el regnat d'en Pujol. I així ens va. Nar-hi nant, nar-hi nant, nar-hi nant. Com sempre, és a la societat civil on aquest dinamisme, fora de les institucions polítiques, es tradueix en fets, on la presència del català en el món dels blogs és només un exemple, però on en podríem trobar tants d'altres, en especial el domini punt cat.
D'altra banda, un estudi d'un italià catalanòfil ha demostrat que les cròniques de Bernat Desclot eren segurament molt parcials, i es desviaven de la veritat per tal d'ajustar els fets a la percepció i interessos del cronista. I potser no sabeu que hi ha un cronista a l'Avui, a la contra del diari, que es fa dir Desclot, i que aquest paràgraf de dalt mira d'imitar sense gaire èxit, que també es dedica a interpretar la realitat de la forma que més li convé per demostrar que Madrid és Mordor i Catalunya una pobra nació sotmesa a la tirania de Sauron-ZP, el Senyor Obscur.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (7)Portlligat i Cadaqués – 5/08/2006
Acabo de llevar-me: he clapat onze hores com un soc. I és que havia dormit la nit anterior només una hora i mitja, deu quarts, agreujats per la dosi de porros i alcohol nihilistes. Cada cop tinc més clar que els porros són nihilistes, i que l'alcohol només ho pot ser. Bé, tant se val, el cas és que vaig perdre igualment el tren de les set i vaig haver d'esperar el de quarts de nou.
A Girona m'esperaven impacients l'Imma, en Pemi, la Rose i la Tramuntana. Un dia blau i joiós i moltes cues a la carretera, d'altres xoriços com jo que fugien de la grisa, bruta, sorollosa Barcelona. La bellesa es pot trobar en qualsevol cantonada polsosa plena de rates i escombraries, on potser el teu amant et pessigollaria el clatell i et faria creure que et trobes al paradís. En qualsevol cas, Port-Lligat és un altre paradís terrenal. Molt poc habitat, una caleta molt maca, llaguts de pesca, una mar preciosa i una tramuntana que m'esperrucava violentament. De poc que no entrem perquè hi arribàrem també cinc minuts tard, però al capdavall visitàrem la casa d'en Dalí, que és una cosa ben curiosa de veure, i que mereix una tesi doctoral, no una merda de post.
En acabada la visita, passejàrem i dinàrem a Cadaqués, un poble molt curiós. Amb una caleta a cada retomb del passeig marítim, amb una urbanització respectuosa i una església que encara conserva els sobrecarregats i foscos retaules barrocs, que a mi em fan més angúnia que cap altra cosa. Tot de guiris, sí, però si t'hi fixaves veies bohemis, gent amb camisa i sabates amb un llibre a la mà a l'hora del bany, i altra gent de l'art. De fet, estiguérem molta estona amb un pintor que la Rose coneix.
No ens banyàrem, tot i que ens remullàrem els peus. Cadaqués i la seva tramuntana em va encantar. Vem veure passar un mort: és el yin yang, el punt fosc en qualsevol matí enlluernador. Per qui cantaven a l'església? Qui ocupava el taüt? Potser ens hagués pogut explicar mil històries sobre els surrealites, els artistes, els hippies dels anys cinquanta i seixanta, que revolucionaren el poble. Ara, però, ja no dirà mai res.
Bé, poca cosa més puc dir, només que cada cop que vaig per la vegueria de Girona quedo encisat, corprès, per aquest país tan bell que tenim. A més, acostumo a retrobar l'Imma, que deu ser l'única persona amb qui parlo de temes íntims havent-nos vist sis o set vegades només.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (4)A l'istiu ja fa prouta calor – 3/08/2006
A l'istiu ja fa prouta calor... (au, va, tornem a començar)
A l'estiu ja fa prou calor com per a sobre seguir com fins ara. Per això ara diposem d'aire condicionat. Però jo us el regalo junt amb la tele. Sempre he estat contrari a l'aire condicionat, com amb la tele, però a casa qui aparia l'amanida d'esqueixada són mons pares. Quina despesa més absurda.
Avui, mentre instal·laven l'andròmina de la fresca, la tele ha estat fora de servei. He pogut llegir tranquil·lament sense la seva fressa un llibre que potser millor no comento, però que m'està costant de llegir.
Ma mare ha estat llegint Dan Brown. No manifestaré aquí com odio aquest fill de puta, però m'estimo més veure-la ocupada amb aquesta deixalla que no pas empassant-se la palterada catòdica. L'hauré d'apuntar a un esplai. És curiós com de vegades em surt la vena paternalista amb els meus propis pares.
Per acabar, vull dir que demà en principi acaben les obres a la meva llar. Tindrem cuina i bany d'una maleïda vegada. Em quedo amb les ganes d'una banyera on remullar-me mitja hora tot endrapant novel·letes sicalíptiques. Jo vull Los Cuernos de Roldán. Si algú sap on trobar-los, que m'ho digui immediatament al meu e-mail (correu-e, perdó).
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)Welcome to Tijuana – 22/07/2006
Què diria un extraterrestre si entrés a una discoteca d'aquestes tan atapeïdes de jovent, música eixordadora i beguda cara? Potser una cosa semblant al que jo n'opino. I és que moltes vegades em sento com un extraterrestre en aquest món tan nostre.
Jo escolto música no per lligar ni per ballar, sinó perquè em transmeti alguna mena d'emoció. Sovint necessito escoltar diverses vegades la mateixa cançó perquè m'emocioni d'aguna forma. La música d'un disco-bar o com se digui, com ara Tijuana de Cornellà, o l'Allen Rock de la mateixa ciutat, a mi em deixen absolutament indiferent, quan no em repugna directament.
Però com van dir-me ahir, es balla música no perquè t'agradi, sinó per lligar, per 'xò s'han de tocar totes les tecles. Lligar a un espai on amb prou feines t'entens cridant a cau d'orella és francament difícil, tot i que en tenen molta traça d'experiència acumulada. El procediment per lligar de tan simple fa cagar: primer clissar l'exemplar del sexe contrari que et faci trempar, segon ballar amb ell, tercer compartir beguda i dir-se alguna cosa. A partir d'aquí, millor sortir al carrer o seguir ballant sensualment.
Jo no sé ballar, ni ganes d'aprendre'n. Potser sí sóc més místic del que em penso, perquè lligar/cardar amb alguna idiota disfressada d'allí (poca personalitat, redéu) deixondeix la meva repulsa més viva. Potser tampoc no depèn de mi, i aquella fauna tampoc no s'interessaria en algú com jo a primera vista, ni a segona ni mai de la vida.
L'homo sapiens sapiens és tan saberut i intel·ligent que només pensa amb la punta de la polla, o del cony, ja m'enteneu. Visitar llocs tan sòrdids com el Tijuana, amb tot de miserables que es pensen que s'ho passen bé a set euros el cubata fent senyes al que està a vint centímetres per fer-se entendre, per mi és una imbecilitat. Més quan del que es tracta és només de follar. Jo seria molt més feliç passant l'ampolla de whisky al bosc a les fosques i enraonant de ximpleries o del sentit de la vida, que és una altra banalitat.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (7)Desgavells quotidians – 16/07/2006
La meva habitació és petita, de forma rectangular, molt més llarga que ampla, amb els llits a una banda i un armari amb prestatges a l'altra. L'habitació és petita però està molt atapeïda amb tot d'andròmines i de llibres que pertanyen, majoritàriament, a ma mare i a un servidor de vostès.
La meva cambra, com és petita i està tan reblerta de trastots, fa angúnia de veure. Sempre desendreçada, no pots fer una passa sense ensopegar pel petit corredor que s'obre entre els llits i l'armari. No s'hi pot estudiar a l'escriptori perquè sempre és ple de diaris i revistes endarrerits i d'un miler de fútils foteses.
En fi, jo dormo amb mon germà; ell, a la llitera de dalt mentre que jo ho faig a la de sota. Però el seu jaç no és tan còmode perquè no té somier, sinó una taula de fusta, i no hi corre tant l'aire perquè no està tan aprop de la finestra. Així, per la mandra que li fa a mon germà sempre haver de pujar al xardorós llit seu, el que acostuma a fer és okupar-ne el meu quan li rota. Com a més a més, és allí on sempre llegeixo, estudio, menjo fuets i me la casco de tant en tant, que mon germà m'arrabassi la meva propietat més preuada representa per mi el major dels ultratges.
Però què fer? L'he mullat, l'he arrossegat, l'he insultat, he fet de tot, però ell continua arrabassant-me el que em pertany. Així, jo ara escric això mentre espero que el desgraciat es llevi i em permeti acabar-me les cent paginetes i escaig que em resten per enllestir el Comte de Montecristo.
Per cert, a la meva cabellera creixen els nussos i les rastes com la fruita a un hort; només cal passar-hi la mà per comprovar la grossària i ufanor d'aquests fruits peluts. Avui, però, tocava fer collita, i, armat amb unes estisores, m'he dedicat a omplir senalles amb cabdells procedents del meu hortet capil·lar.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (13)La fi per fi – 10/07/2006
Avui he acabat els exàmens. És un tòpic, però ja n'estava fins els collons: cada cop que potolejava, o que romancejava, o que llegia desvagat, o que folgava, o que jeia, o que dropejava, o que, en definitiva, esmerçava una estona del meu temps als vicis mundans; aleshores en Pepet Saltamartí (Pepito Grillo) em burxava per recordar-me que hauria d'estar cremant-me les celles per treure matrícula d'honor... o per aprovar, senzillament. Però jo no podia, i sovint mandrejava, ara amb en Dantès, ara amb l'Ariadna, i així no hi ha manera.
I estic molt cansat. Perquè no és només el que hem passat, sinó la promesa d'unes vacances de pics i cops a casa i al carrer. Fem obres a la cuina i el lavabo, i soterren no sé quins fils elèctrics (un altre cop). Aquesta setmana la treballaré a jornada completa. Els d'ERC em demanen feina. I tinc pendent la pàgina dels castellers.
He dit algun cop que els dilluns em llevo molt més cansat de com em vaig llevar divendres. Hi ha hagut força caps de setmana on m'he lliurat a la mala vida i ho he notat a les migdiades dels dilluns. Doncs sospito que acabaré aquest estiu més cansat de com l'he encetat. Per això avui estic més baldat que de costum: perquè porto tot el curs a darrera, i perquè veig tot el que em ve al damunt. Enguany no tindré vacances. Dantés, ja et llegiré.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)Damunt la bicicleta – 6/07/2006
Llegia el diari Expansión quan un article m'ha cridat l'atenció. És de Lucy Kellaway, del Financial Times, i ens dóna un seguit de raons per les quals és molt recomanable anar en bici a treballar. Vista la campanya anti-bici que hi ha per Barcelona (o, si més no, a l'Avui), llegir articles com aquest em renova l'esperança en la humanitat.
DAMUNT LA BICICLETA, by Lucy Kellaway.Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)El millor mitjà per canviar casa teva per la feina i treure's pors.
Una de les emocions més fortes que pots experimentar com a periodista és descobrir que un desconegut assegut al teu costat al tren està llegint àvidament un article que vas escriure pel diari del matí. Per desgràcia, jo ja no puc gaudir d'aquest plaer: fa 18 mesos vaig abandonar el tren per, en el seu lloc, anar a treballar en bicicleta. L'altre dia, però, em va passar una cosa molt més gratificant tot anant a la feina. M'havia detingut a un semàfor al costat d'un home elegant vestit amb un trajo car no dissenyat per muntar en bicicleta. Em va fitar i em va dir: "Avui vaig en bicicleta gràcies al teu article del diari". El llum es posà en verd i ell marxà.
Això em va fer feliç. També va ser desconcertant, atès que mai havia escrit sobre muntar en bicicleta, sinó sobre la maduresa. Tot i així, ell havia llegit el meu article i s'havia convertit al ciclisme com a resultat. Llavors vaig pensar que si puc convertir algú sense ni tan sols intentar-ho, quants homes més podré convertir si m'hi escarrasso una mica? Per la qual cosa avui exposo algunes raons excel·lents per les quals anar en bicicleta a la feina és una bona idea per vosaltres. Us farà més rics, més sans, possiblement més prims i per descomptat psicològicament més equilibrats. Us ajudarà a fer nous amics, farà que us sentiu més orgullosos, us donarà més temps lliure. Sereu més productius a la feina i també salvareu el planeta. Cal admetre que anar en bicicleta fa suar, i també que es pot ser atropellat, però ja tornaré a aquests inconvenients més endavant.
Per a mi, el major avantatge és allò que la bicicleta aporta al meu esperit. Cada dia, la passejada em relaxa i recomforta. La bicicleta és el millor esmorteïdor per passar de casa a la feina. Quan condueixes et concentres, cosa que implica que no tens temps per preocupar-te. Un altre gran avantatge de muntar en bicicleta és la seva eficàcia. El meu viatge diari en bicicleta dura cinc minuts menys que el del tren i em costa 115,6 euros menys al mes. No haig d'esperar, ni m'esclafen els cossos d'altres persones a l'hora punta. Tampoc necessito anar al gimnàs i gastar-me centenars d'euros a l'any, malbaratant moltes hores en aquelles horribles màquines. Descobriràs que pots fer nous amics mentre col·loques la bicicleta al suport per aparcar-la i converseu sobre el temps.
Ara anem amb els dos principals desavantatges. El primer és la suor, moltes persones em diuen que és el que evita que pugin a la bicicleta. Jo no veig que això sigui un gran problema: munto amb tacons alts, els llavis pintats i roba normal d'oficina, i vaig directament des de la bicicleta fins la taula de treball sense estar excessivament amarada ni despentinada. Pels ciclistes que insisteixen en fer el canvi vestits per córrer el Tour de França, la majoria d'oficines importants tenen dutxes, de forma que poden desempallegar-se de la roba cenyida, rentar-se i mudar-se amb alguna cosa més adequada. Finalment, està la qüestió dels que et poden matar. Els ciclistes som bultos tous sense gaires possibilitats contra aquells enormes busos articulats. Tot i així, i malgrat el risc, pocs cops tinc por quan vaig en bicicleta. Em sento amatent i viva, però no esporuguida. Fa poc temps anava en bicicleta cap a una reunió per fer un discurs a uns homes de negocis. Gaudia de la passejada però no de la imminent xerrada. Pel camí, gairebé vaig ser colpejada per la porta d'un cotxe oberta de cop i volta, vaig girar bruscament i vaig esquivar per poc una furgoneta. Vaig pensar per mi mateixa: com és possible que no em faci por que m'atropellin i que estigui aterroritzada per una humiliació menor davant d'una petita audiència de gent civilitzada?
Tot d'un plegat, ja no tenia por. La qual cosa és l'avantatge més inesperat de tots. La bicicleta m'ha fet més intrèpida, no només sobre el selló, sinó també fora d'ell.
Happy song – 2/07/2006
Quan era jove, en l'època de les cintes de cassette (K-7, que en deien), n'hi havia una que ocupava un lloc destacat a la lleixa de les cintes: el super mega mix italo-espanyol. No és gran cosa, però ens agradava a mi i a mon germà i dec haver escoltat les seves cançons mil vegades.
Avui mon germà l'ha tornada a reproduir, i gairebé em saltava la llagrimeta. La cançó que més m'agrada és Happy song, de Baby's Gang, que data de 1984, any en què vaig néixer, i que parla de deixar els llibres i els mestres i anar a ballar i menjar gelats —molt temptador en època d'exàmens, no trobeu?
Aquí hi ha una versió de Boney M a YouTube. Podeu trobar la versió del megamix esmentat a l'emule. En qualsevol cas, és curiós que un heviot com jo recomani música tan maricona.
Cançó Feliç.
Traducció feta de qualsevol manera.
Estem deprimits, som uns pobres idiotes anant cada dia a escola,
professors per 'qui, professors per 'llà,
llibres i més llibres, són pertot arreu.
Som-hi nois, necessitem ballar, tenim una bona oportunitat,
llenceu els problemes a terra, piqueu de mans i canteu un altre cop:
Tots plegats, anem cap al "Rei",
Hi podrem ballar, ballar i menjar gelats.
Tothom ballant tota la nit,
proveu de fer-ho, canteu una cançó feliç.
Música, ballant a la nit, la farem ben grossa,
sense cap raó per aturar-nos, és l'hora d'arribar al cim.
És una dolça cançó de felicitat, cantarem tota la nit,
llenceu els problemes a terra, piqueu de mans i canteu un altre cop:
Tots plegats, anem cap al "Rei",
Hi podrem ballar, ballar i menjar gelats.
Tothom ballant tota la nit,
proveu de fer-ho, canteu una cançó feliç.
És l'hora de cantar, és l'hora de ballar, canteu una cançó feliç, una cançó feliç.
Som-hi, som-hi nois, veniu amb mi i canteu, canteu una cançó feliç.
Som-hi nois, necesitem ballar, en tenim una bona, bona oportunitat,
llenceu els problemes a terra, piqueu de mans i canteu un altre cop.
La música sona en la nit, la farem ben grossa,
sense cap raó per aturar-nos, ara és l'hora d'arribar al cim...
Fi d'exàmens i etc – 1/07/2006
Ahir en principi era el final dels exàmens, malgrat que encara me'n resten dos. L'últim era de Política Exterior Espanyola, que no va anar tan malament com podria haver anat, i que junt amb les pràctiques ja aprovades fóra un cataclisme no passar-la.
Per celebrar-ho, vem anar la colla de la pessigolla a Vilanova a casa d'un amic de classe. És un tros de casa enorme amb piscina, situada als afores del poble. Vem comprar la teca a un Àrea de Guissona i vaig fondre'm a la barbacoa tot rostint la carn. Encara flamejava massa el carbó i si et descuidaves un instant quedava ben socarrat.
La festeta va estar bé, però em penso que em vaig passar amb l'alcohol, tot i que crec que ho vaig sapiguer dissimular. Amb prou feines podia llegir el diari. Vem tornar cap al tard i vaig sopar a casa. Vaig passar-me per castells, on la cap de colla va esbroncar-nos per mil coses (quan acaben així els assaigs vénen ganes de no haver-hi anat), i aleshores vaig assistir a un concert de thrash/death metal d'un grup espluguenc anomenat Nythro, que va expulsar tota la colla de iaios que havien estat cantant havaneres.
En acabat vaig fer el gintònic a un bar del poble okupat pels castellers, El cau de les arts. La beguda segurament em va sentar fatal, que afegit a les cerveses i el que arrossegava del matí, em deu haver provocat una reacció tòxica explosiva que aquest matí m'ha obligat a abandonar la feina quan encara restava un hora per tancar. He estat fent tota la feina (descarregar, omplir prestatgeries, endreçar, etc), però cada cop em sentia pitjor: el mal de cap no remetia, i estava més marejat. L'estómac s'ha negat a pair la secallona i l'he hagut de vomitar, i aleshores he acabat de fer quatre coses i he demanat permís per marxar.
Ara em trobo millor, he fotut una becaina de les bones i l'estómac s'ha oblidat de la vaga. Això em recorda, un cop més, que haig de deixar d'emborratxar-me cada setmana d'una puta vegada.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (6)Carrer del Peu de Cabra, tretze – 26/06/2006
L'ambient al bloc de veïns està enrarit de fa temps, però ara és enxubadíssim malsà miasmàtic. Potser exagero, però la cosa va degenerar el dia de la revetlla en què un desaprensiu va gitar els pops i l'alcohol pel balcó i va esquitxar la terrassa del pis de baix. Ahir la bruixa nana grassa subnormal pujà a queixar-se, però al final tot acabà amb que allò havia caigut de més amunt... i tots contents.
A la una de la matinada, després d'allò, se sentí una fressa metàl·lica i la veu d'uns joves que hi colpejaven. Sortiren veïns que els cridaren, perquè estaven obrint un forat horitzontal de paret a paret a la persiana del bar de baix, per robar alguna cosa. Marxaren increpant els veïns i a tota canya amb el cotxe, i a la poca estona aparegué la Policia Nacional. Quan he anat a comprar el pa i el diari de cada dia, he sentit diverses converses sobre aquest fet.
Per acabar-ho d'arrodonir, avui al migdia es flairava pudor de gas, i ha resultat que la vella del pis vomitat no n'havia passat la clau. I de poc que no volem tots enlaire, focs artificials de cloenda de Sant Joan.
Ara només falta que vingui l'Ibànyez i escrigui un 13 Rue del Percebe.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)Capde de Sant Joan – 25/06/2006
Parlant de la meva interessant vida, us diré que als dos propers exàmens no m'hi presentaré. I no perquè no els pugui aprovar perfectament, sinó perquè en tots dos casos he relliscat a la primera part (en el de demà, no vaig sapiguer què contestar al primer parcial i vaig escriure ximpleries; al de dimecres, no vaig lliurar el treball pertinent). A més a més, resulta que en tres setmanes tinc vuit exàmens i així descanso una mica. El proper és el de divendres de Política Exterior Espanyola, que no és gaire difícil i que, a més, tinc la part de pràctiques ja aprovada.
Així que aquest cap de setmana he aprofitat per emborratxar-me (visca!) i per llegir dos llibres curts; ahir, La rebel·lió dels animals d'Orwell, que és una crítica força directa a les dictadures comunistes, en especial a la soviètica, i que no m'ha agradat tant com 1984, potser perquè aquest és més fàcilment ampliable a qualsevol altre règim (capitalista). En qualsevol cas, és interessant la seva teoria de la revolució, present als dos llibres, i que consisteix en què un vuitanta per cent treballa com esclaus, un quinze per cent manté l'aparell de l'Estat, mentre un cinc per cent el controla i se n'aprofita, i viu a Pedralbes. Aquesta frase més o menys modificada és de 1984.
Això fou ahir. Avui, per no abaixar el to (tot i que l'he abaixat), he llegit per primer cop Eduardo Mendoza. En primer lloc, comentar quin mal d'ulls em fa llegir d'un català «Esplugas», «Sardanyola», «Molins de Rey» o «Pueblo Nuevo». Ja posats, podria dir «Santos» per comptes de «Sants». Dir en favor seu, però, que escriu «Montjuich», amb hac. El llibre en si és Sin noticias de Gurb, que no passa de ser una crítica satírica i mordaç, però no gaire, de la Barcelona dels Jocs Olímpics. Està bé, en alguns moments les rialles m'han fet saltar les llàgrimes (en tres moments, concretament), però a mesura que el llibre avança l'humorisme s'esbrava. En fi, un llibret per passar l'estona i riure una mica.
O sigui que resumint, em resten només tres exàmens i tot l'istiu per llegir tota la llista que he anat confegint, que es tracta de totxos, totxanes i maons de mida no inferior a la Bíblia.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (5)Nit de Sant Joan – 24/06/2006
La revetlla de Sant Joan, la nit més curta, que quan tot just vas pel quart gintònic ja despunta l'alba. Portaren la Flama des del Canigó fins al poble i llegiren l'escrit d'en Josep M. Ainaud de Lasarte, acompanyats de pomada i aigua de València. A dos quarts de deu s'abandonà el pebeter i en cercavila encapçalada pels diables i tancada pels tabalers, férem cap a la plaça roja de la foguera. Pel camí els castellers aixecaren tres pilars, un dels quals caigué malauradament, tot i que benauradament no reportà cap lesió. A la plaça roja dos nens muntanyencs llegiren uns mots i uns versos sobre el foc i la pàtria, s'encengué la pira i els diables es lluïren amb tant de fervor que ruixaren d'espurnes incandescents el darrer pilar que bastiren uns castellers bocabadats i enfurismats davant aquell atac diabòlic. Els quatre pilars dels castellers, com les quatre barres, d'un país que s'enfonsa i que es bleeix. Quan hi vaig ser tornat, de la flamarada de quinze metres només en restaven les cendres, i tothom ja plegava, tot plegat una mica decadent. Al local dels castellers, escoltant els Scorpions, el cap em rodolava tot bevent un nou gintònic, i a l'horitzó ja clarejava.
Un examen menys – 21/06/2006
Acabem un examen i ja estem pensant en el següent. Diuen alguns que ser universitari en època d'exàmens és com ser xai en un escorxador, però per mi és com ser carnisser a una carnisseria. És l'única època de l'any en què faig el que hauria de fer, però tampoc no gaire, perquè mentre aprovem per què volem més.
Aquest divendres és Sant Joan i tindré l'excusa per emborratxar-me. Des d'inicis d'aquest mes que no m'emborratxo, i és trist dir-ho però ara és una altra forma d'alliberament més. També és perillós, però tant se val, morirem igual.
Ahir vaig veure l'entrevista que, els de l'Illa del Tresor, en Joan Barril i en Joan Ollé, van fer a en Vargas Llosa. Va dir una cosa que està bé, i és que la vida té sentit gràcies a què hem de morir. Perquè si fóssim immortals, no ens podríem motivar, és la proximitat de l'abisme el que ens fa actuar. I és cert, i tot i que ho pensava no ho havia formulat mai d'aquesta manera, i em sembla bé i molt optimista dins el pessimisme.
En fi, que ja estic preparant el següent examen, el d'Administració Pública, que em va quedar de l'any passat. Espero aprovar-lo sense masses problemes, i una cosa menys.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)La vall de l'Issa – 14/06/2006
De vegades sembla que tot es posa en contra. Jo volia estudiar, i vull, esclar, però no em deixen. Jo voldria haver començat en acabar el llibre que llegia, però vet aquí que tot i que acostumo a enllestir-los en tres o quatre dies a tot estirar, un de mida estàndard (200-300 pàgines, amb tres o quatre hores de dedicació diària), resulta que el darrer m'ha tingut ocupat del 29 de maig ençà.
Aquesta novel·la filosòfica que avança a comptagotes, pregones reflexions que no em colpeixen, o no entenc, les ninetes arrossegant l'esguard per les lletres que s'empetiteixen i s'esmunyen, i es barregen, i ara una línea sobre una altra, el capítol XLV segueix al LXX. Batibull de noms (Juchniewicz, Peikswa...) i d'arbres i bèsties (què coi és un carpí, un trèmol, què és una mallerenga, un xarrasclet?).
A més a més, el meu llit sempre okupat per mon germà, mirant la tele de l'habitació, dormint, escoltant rap. Jo llegeixo ajagut al jaç. O quan mon pare posa la tele del menjador a tota canya, música o una pel·lícula de merda, o em mana anar a comprar pa i vi. Ahir tot lo dia fent una feina per ERC... només em faltava aquesta.
Avui per fi he acabat el llibrot dels collons. Ara aviam quina excusa trobo per no estudiar... Escriure al blog?
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)Taquicàrdic – 9/06/2006
Em trobo com esverat, amb la tensió alta i el cor bategant amb força. Em tremolen les mans i m'està costant escriure això. Tinc calor però fred alhora, és com si m'hagués sentat molt malament un porro. Tinc un neguit semblant a quan em llevo després d'una borratxera en què l'he feta grossa, i vaig recordant allò que he perpetrat i em sento culpable sense cap raó aparent... Doncs em sento taquicàrdic sense cap raó aparent, i voldria recloure'm a casa i no veure ningú, per la por de trobar la meva culpa reflectida als seus ulls.
Bé, tant se val. Aquesta sensació és molt desagradable, totes dues de fet, i m'estimaria més fer d'ermità uns dies a una muntanya pirenenca, prenent notes sobre la Bíblia i a cinc hores de qualsevol altre ésser humà.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)Sississis – 6/06/2006
Avui ha estat sississis, i la campanya pel Referèndum continua, esclar. És una llàstima que aquest holocaust apocalíptic tampoc no s'hagi acomplert, perquè aleshores ens haguéssim estalviat aquesta campanya i tot el cicle electoral que ens espera, amatent, com un trinxaire romanès rera la cantonada més impensada.
Avui ha estat sississis i l'he celebrat amb molt de Black Metal. He escoltat Deicide, Mayhem, Emperor, Behemoth, Darkthrone, Hellhammer, Dark Funeral, Secht, Venom, Impaled, Deathless, una mica de Foscor i alguna altra cosa que segur que me'n descuido. Us recomano que dongueu un cop d'ull a alguna d'aquestes pàgines... comprovareu per què és impossible que hi toqui gaire si em passo tot lo dia amb això. Per cert, avui també he escoltat un disc de l'Ovidi Montllor.
He aturat la música demoníaca. L'ordinador brunzeix de forma estranya, una remor que sembla un gemec, un somiqueig somort i perllongat que abans no feia. Un ocellot solitari gralla pel cel, alhora que s'estronca el zumzeig de l'ordinador. Tot d'una, tot és en silenci, no corre l'aire i el temps sembla aturat. Quebrant dramàticament el silenci passa una moto eixordadora, l'ordinador torna a somicar i, quan tot és en relativa calma... un esgarip i un so de vidre trencat contra la persiana del taller del davant. Uns borratxos fent el brètol.
I res, la remor continua i per això torno a engegar Hellhammer, perquè fa mitja por. Avui ha estat l'últim apocalipsi programat i no ha succeït res, però jo ja fa temps que em vaig vendre l'ànima al diable, o sigui que això tant se me'n dóna. Em passaré tota l'eternitat torturat implacablement i sense compassió pel judici inflexible d'un déu que és tot amor i benvolença.
Que le corten la cabessa – 5/06/2006
El que diré ara no és res d'innovador, que no s'hagi dit abans. Jo m'estimo molt la meva llengua, quan llegeixo un llibre d'un autor català, moltes vegades em corro del gust de gaudir de tal domini de la llengua, del lèxic, de la retòrica, etcètera. Me l'estimo tant, que quan noto que una paraula es mor o és morta, vull plorar —però jo no ploro mai—. En fi, que em sap greu profanar la meva pròpia llengua amb aquesta merda de blog, i és quan decideixo que vull tancar-lo d'una puta vegada —però no en sóc capaç.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (5)Paint – 4/06/2006
Quan bec café, a l'hora de pixar sento la ferum de la cafeïna enlairar-se riuet amunt, fins el meu nassarró. Deu ser perquè les substàncies que no assimila el cos i que passen a sang, són filtrades als ronyons i se'n van canonades avall, cap a la mar.
Em passa una cosa similar amb el fuet. Jo en menjo habitualment per berenar a l'Àrea de Guissona, i me'ls cruspeixo a queixalades sense llevar-ne la pell. Per si no ho sabíeu, pixapins de ciutat, allò blanc dels fuets i de les llangonisses en general, que enfarina l'embotit, són llevats. En queixalar el fuet, m'estic empassant milions de fongs, a banda de diferents menes de colorants i conservants menys naturals. A l'hora de visitar el senyor Roca, la pixarada també flaira com l'aliment ingerit, igual que en el cas anterior, i és de suposar que per una raó semblant.
Ara bé, el que més em destarota els budells són les torraderes eixelebrades que encadeno de tant en tant. L'alcohol d'elevada graduació, barrejat i sacsejat al sistema digestiu, genera una bombolla química altament tòxica que a poc a poc va perdent gas pel ses, empudegant l'entorn més proper. Les buidarades majors, ai las!, són capaces de fondre la trona de ceràmica. Aquest procés d'excreció difereix substantivament dels dos anteriors; si abans primer passava a sang i després es filtrava, el que s'esdevé ara és que tota la bola química reacciona entre sí (bilis, sucs intestinals, alcohol no processat) sense sortir del conducte intestinal. Aquestes tifarades solen ser pastoses i pudents i, preveient-lo, mai no trobes el moment oportú per evacuar... però el conflicte químic s'ha de bandejar de l'organisme.
Per acabar, afegir que fa anys que vaig estudiar Biologia i Química, i tot això és pura especulació. Si voleu alguna pregona reflexió, penseu què significa per vosaltres paint; si vol dir pintura, aneu molt errats.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)Qualsevol pot ser universitari – 29/05/2006
No sé quin ha de ser el paper de la Universitat, però el que és cert és que no forma intel·lectuals. Jo sóc del parer que és cadascú individualment qui ha de procurar-se a si mateix la seva pròpia formació, i que esperar que sigui la Universitat, o el que sigui, qui ho faci, és perdre el temps.
Evidentment, la Universitat mostra uns camins, però els has d'intuir. Alguns professors estan molt conscienciats en això, però la majoria passen. I, de fet, inclús els més exigents, a l'hora de l'avaluació, abaixen el llistó per permetre'm de passar a mi, fins i tot.
Jo no estudio. Avui he enllestit gairebé cent pàgines d'un llibre (El vigilant en el camp de sègol, d'en Salinger) i me n'he cruspit un altre de sencer aquesta tarda (L'amic retrobat, d'en Fred Uhlman, no arriba a les cent pàgines). A més a més, he vist una pel·lícula (Pi, d'Arren Aronofsky) que m'havia recomanat un amic de classe. Avui no he fet res per la carrera, però per demà encara tinc una feinada monumental d'una merda d'assignatura, i que encara no he començat.
Sí, avui dia, qualsevol pot tenir el títol de llicenciat. Quan l'obtindré, el faré servir de paper de vàter. O potser me'n liaré porros. Però deu ser infumable.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (9)Ja s'acaba – 17/05/2006
És curiós però sembla que el calendari estigui un mes endarrerit, i que les estacions sempre comencin trenta dies abans del que toca. Avui ja és istiu quan falta poc més d'un mes pel sostici, i Sant Joan i foc i anem a fer el trepa.
Ara el viatge en bici fins Sarrià em fa suar força, i quan sec al tren tinc tota l'esquena xopa. M'agrada suar i fer esport, però jo sóc dels que sua poc i fins que el bat del sol no em toca el clatell amb força, les glàndules secreten poca suor.
Cada estació de l'any té el seu què, però l'hivern és el que més m'agrada; fred gebrat i nit fosca, solitària i llarga. M'agrada que sigui fosc a les sis de la tarda, i passejar per l'Esplugues deserta, tota per mi. M'agrada aquell període de febrer en què ja he acabat els exàmens i tinc temps lliure per les passejades nocturnes. També m'agrada el temps de nadal i de novembre. Anar borratxo pel carrer fent pintades i enraonar amb la policia. Anar en bici i que les mans se't tallin del fred. O que fins i tot nevi, i pujar a la Collserola pelada.
La primavera m'agrada perquè plou i la natura està exultant. Però no ha plogut gaire i ja som a l'istiu. S'acaba el curs i aviat exàmens. S'acaba un nou curs, i ja comencem quart i la UAB comença a perir, entra la seva tardor.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)Juriol – 13/05/2006
El meu substrat lingüístic és, però, el castellà. Vaig aprendre abans a parlar castellà, i segurament (o no) em dedico a traduir directament en enraonar en català.
De vegades escolto mon pare i em sorprenc. Ahir vaig sapiguer que a casa meva diem juriol. A casa meva diem juriol i jo sempre havia pronunciat juliol. La troballa m'ha sobtat i omplert de joia; ara podré dir i escriure juriol a tort i a dret i, si algú se m'en riu o queda amb un pam de nas, només caldrà afegir-hi: «és que a casa meva ho diem així»
Juriol, juriol, mes xardorós, que ja ens aguaita per escanyar-nos de xafogor. L'estiu ja és aquí, quina merda de primavera eixarreïda, ni una gota. Se'ns assecaran els clavells de la revolució...
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)Putadetes – 2/05/2006
Com diuen els americans, shit happens, però don't worry, babe, don't mind les putadetes, que fan la vida més divertida. Una de les coses que més gràcia em fa és enviar un mail a una persona i, sense volguer, enviar-lo també a tota la llista de correu. És més divertit encara si només volies que ho llegís la persona en concret, perquè el contingut podria ser una mica compromès, sobretot pel receptor.
Potser això no és tema d'un post, però el que sí que és cert és que, quan me n'he adonat he quedat amb un pam de nas i me n'he fet creus de la meva facilitat innata per ficar la pota. He somrigut, i m'he dit: ara l'has feta bona, senyor Senkreu! Però tant se val, espero que s'ho prengui bé l'interessat/da, em penso que no m'he passat.
Oh, quina gràcia, acabo de rebre el correu que he enviat a la llista on sóc subscrit! És curiós, si més no, com ha trigat en arribar (un parell de minuts), potser perquè la tortura sigui una mica més xinesca. Si ho llegeixes, doncs em sap greu, ha estat sense volguer.
Oh, quina gràcia, acabo de rebre la resposta de l'interessat/da. Doncs ja el llegiré en arribar de l'assaig de castells. Fa por, ja m'enteneu.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)Bikini – 1/05/2006
Després d'hores de xardoroses batalles amb els fogons i l'oli que saltava, i d'heure-me-les amb esmolats ganivets i paelles pèrfides amatents a qualsevol badada per frustrar la meva empresa, vaig aconseguir cuinar anit a les quatre de la matinada el meu primer bikini. Regalimant un esplet d'orgull i vanitat, heus ací que us presento la meva portentosa obra:
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)
Facultat de Periodisme – 30/04/2006
L'altre dia va venir en Tomás Alcoverro a l'Autònoma a presentar el seu llibre de cròniques des de Beirut. L'acte es perpetrava a la Facultat de Comunicació, un modern edifici ben il·luminat, de vidre i ferro, passadissos amples i jardinets interiors. Té el bar a la mateixa facultat i la millor biblioteca de la universitat. La comparació amb el búnker claustrofòbic de formigó gris que és la Facultat de Ciències Polítiques em deixondeix una pregunta insidiosa: i aquí, qui és el titella i qui el veritable poder fàctic; qui és qui remena les cireres i qui subordinat? Els politòlegs no tenen gaire a veure (ehem) amb els polítics, però els periodistes fan i desfan i basteixen en conxorxa la seva veritat, que tothom s'empassa. Interpreten el món al seu antull i a sobre ens el venen a un euro diari.
Una altra demostració de fins a quin punt es creuen els reis del mambo és que el ponent fa gairebé mitja hora tard. Si a tot arreu hagués arribat tan puntual, hagués hagut d'escriure les cròniques copiades dels diaris de l'endemà. Presentava l'acte un jove amb barba de quatre dies, cabells una mica llargs, una mica esperrucats, amb samarreta grisa, roba informal però estudiada; només li faltaven les ulleres rodones i heus ací un clon de John Lennon. Aquest noi no parla, recita la crònica de l'acte com si la trametés en directe a Telecinco. Una veu poderosa, decidida, mel·lòdica, segura de si mateixa, com donant-se importància.
El ponent, però, el talla i rara vegada el deixa acabar les frases, el corregeix; al cadavall, és ell l'important. Ens explica les anècdotes de guerra, des del canari que es comprà fins als cadàvers fosos a les parets d'una barraca iraquiana. En David, l'entrevistador, és amic seu, mostra contínuament complicitat, ensabona en Tomás sense parar. S'esforça en exhibir la seva sensibilitat cultural i humana, parlant de l'art de l'Iraq, de la por, amb pregones reflexions i preguntes colpidores.
Llegeix un fragment d'una crònica d'en Tomás amb afectació i veu de locutor de 40 Principals. Tant d'entusiasme i tants ditirambes podrien donar lloc a pensar que en David Lennon està actuant, o millor, sobreactuant, que l'interès per l'Iraq és fictici, que tanta cultureta és per només fardar i bravejar, que el periodista aquest és un actor. Però això només deu ser la missperception d'un futur politòleg, i ja sabeu què diuen, cree el ladrón que todos son de su condición.
En tot cas, no penséssiu pas que aquesta qualitat era única d'en David. Al torn de preguntes, els futurs periodistes parlaven amb la mateixa prepotència i autocomplaença. Alguns esguardaven cap el nostre sector, irats pels nostres comentaris. Però és recomanable almenys una visita d'aquestes a la vida, com qui va al zoo, per conèixer de primera mà quins són els micos que ens redacten els diaris. Per mi, aquesta hipocresia manifesta és pròpia de l'esquerra de fireta, molt especialment del PSOE-PSC. Aquella conferència era com un acte cultural socialista.
[I bé, si cap periodista o estudiant de periodisme llegeix això, estic segur que no tots sou així, que va ser mala sort trobar-se en David i que a totes les facultats hi ha setciències amb l'autoestima regalimant per les orelles. És semblant als que es comporten com escriptors reconeguts només per tenir un blog i creure's les lloances dels amics que el llegeixen]
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)Scorpions – 27/04/2006
Vaig dir fa un temps que potser parlaria cada mes d'un disc...
Ara he trobat un recopilatori dels Scorpions que, collons, m'ha agradat. Pels ignorants il·literats que no sàpiguen de què parlo, aquest grup és una banda de Heavy Metal / AOR, un rock molt melòdic que parla d'amor i té moltíssimes balades.
Sí, jo el super heavy, he caigut a les urpes de l'AOR. A mi també m'agraden els Scorpions, amb les seves lletres insulses, les seves tornades (estribillus) apegaloses i ensucrades, el seu cantant mediocre, etc. Han estat més d'un cop èxit als 40 Principals. Quina paüra!
M'han enganxat, no sé pas per quant de temps. És més, haig de reconèixer que ara estic escoltant altres grups d'AOR i heavy melòdic. Potser, com van dir-me fa dos dies, m'estic moderant. Potser ja no sóc el jove antisistema que odia tothom i es caga en tot. Ara ja fins i tot m'agraden (m'encisen) els Scorpions.
Però al meu favor haig de dir que aquest encís no és total, i que mai seran un dels meus grups favorits. Perquè per mi és important el que es diu, i quan la lletra és incapaç de generar sinèrgies, un esclat d'emocions fins i tot contradictòries, aleshores perd molt. El missatge dels Scorpions no m'arriba de cap de les maneres en cap de les cançons. Sense una essència, són un grupet mig pop que senzillament m'agrada, com tants d'altres n'hi pot haver. Aquests, però, hi encabeixen solos de guitarra a llurs cançons.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)Remerciant – 20/04/2006
Avui m'he assabentat de què tinc un club de fans a la Facultat. El Santa's Fan Club, cosa que me llena de gozo, regocijo y satisfacción.
Resulta que al bar dues xicotetes de Sociologia han explicat a uns companys de la meva classe que llegeixen l'humil llodriguera, catau on s'ensitja aquesta esfereïdora bístia d'humida espluga insalubre; és a dir, lo QG i moi.
Aquesta entrada no té cap altre motiu que, primer, fer palès el meu ego ensabonat, i en segon lloc saludar-les virtualment. A una la conec, he parlat amb ella al tren una vegada, l'altra no sé qui és. Suposo que si no les he conquerides ja amb dos anys d'exquisida prosa, vol dir que potser sí que els hi agrada, però que no han trobat oportú conèixer les pregoneses de la meva rica personalitat; tanmateix, també és possible que en sapiguer qui sóc, xicot de vint-i-dos anyets barbamec, amb acné i ulleres tortes, d'un metre setanta i que a sobre escriu aquestes bretolades, hagin decidit mantenir-s'hi al marge.
Però en fi: hola, gràcies, i podríeu deixar-hi algun comentari de tant en tant.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (5)C'est fini – 18/04/2006
S'ha acabat la Setmana Sancta amb la sensació aquella d'haver perdut molt el temps. Estic una mica cansat de moltes coses i m'ha anat bé emborratxar-me i llevar-me a l'hora en què els europeus dinen.
He llegit Solitvd de Caterina Albert, el vaig enllestir ahir. Està bé, no estic gaire acostumat a la forma d'escriure dels modernistes i em costava d'entrar-hi. A més, les ressonàncies a les altres poques obres que he llegit de l'estil me'l feien menys interessant. Però en fi, està bé, si en Vicente Aranda el dugués al cinema seria la cosa més pornogràfica del món, i si ho fes en Tarantino la pel·lícula començaria pel capítol La relliscada on mor en Gaietà i la Mila es venjaria occint l'home, l'Ànima i tot el poble tafaner, i el Rector contractaria una escamot de legionaris (de Crist) especialitzats en arts marcials per fer-hi front.
També he llegit un petit article sobre la unificació llingüística a França, en un Méthode de français. Fent-ne via, diu així:
Au Moyen Âge, la France est politiquement et linguistiquement un puzzle [...]: Dans la moitié nord, les pays de langue d'oïl [...], dans la moitié sud, les pays de langue d'oc. Cette diversité, qui subsistera dans les parlers régionaux jusqu'au milieu du XXe siècle, va disparaïtre progressivement. [...]En 1881, la IIIe République crée une école obligatoire, laïque, gratuite. Le français est l'unique langue d'enseignement.
Au XXe siècle, la centralisation politique, économique et médiatique achèvera l'unification.
Aujord'hui, les accents et les expressions régionals sont des survivances de l'ancienne diversité.
Certains, par nostalgie ou par militantisme politique, essaient de faire revivre les langues régionales.
Com el francès és un dialecte del català, és molt fàcil d'entendre que va ser imposat políticament i que l'escola gratuïta va ajudar a fer camí (qui no ha llegit mai allò de «parlez français, soyez propres»?), però sobretot els mitjans de comunicació i bé, també les guerres mundials. Les llengües i cultures no francòfones varen ser exterminades amb el pas dels anys, però encara queda gent que malgrat tot hi manté viva la flama... per nostàlgia o militantisme polític.
Defensar la pròpia cultura no és militantisme polític, és autodefensa bàsica i essencial.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)Per Can Fanga – 15/04/2006
Vinch del Moll de la Fusta, en bici. És una odissea pedalar pels carrers de Can Fanga un dissabte ¿Sant? (la jornada de reflexió abans de la descomunal erecció de Jesucrist, esdevinguda mil·lenis enllà): patolls amunt i avall de consumistes i guiris amb bosses del Corte Inglés i de la Botiga del Barça, i un batibull atabalador de vehicles botzinants.
Demà és l'aniversari de mon germà i alguna cosa li havia d'obsequiar. Noteu que fa mesos que no llegeix aquest blog, mes avui l'obrirà. Tant és; bé, el cas és que el fill del jefe treballa a la botiga del Barça del Maremàgnum. Fa dues setmanes vaig demanar-li que em portés una samarreta estampada amb el nom i número de mon germà, però segons ell mateix, en tots els anys que hi porta, aquest n'és el primer en què es queda durant tant de temps sense samarretes blaugranes.
Al capdavall he hagut d'anat al Corte Inglés de Portal de l'Àngel. 65€ és el que costa la samarra dels collonets; me n'he rescabalat adquirint sense contraprestació pecuniària el llibre El Jersei de Blanca Busquets, que havien recomanat al programa «De llibres», que fan els dimarts a les 23:00h pel 33, que condueix en Villatoro amb la Natza Ferrer i que està prou bé.
En fi, que d'allà he enfilat per les Rambles al cafarnaüm comercial dessusdit. El trànsit és boig i la gent s'encreua sense mirar-s'hi gaire. Hi feia molt de vent i m'esperrucava, encara més. A les set plegava el seu fill, i hi he arribat a tres quarts i deu minuts de l'hora; li he donat l'equipació futbolera i en gairebé un hora me l'ha duta ja amb el nom imprès, de franc, i encara m'ha convidat a una Heineken. He conegut sa muller, son fillet ja el coneixa, família molt avinguda i simpàtica, en especial aquest home, una mica guillat —en el bon sentit.
I au, eren prop de les vuit quan me n'he tornat a Esplugues, ràpid com el pet del llamp, i ja fa una estona que sóc per qui, amb la flaireta del pop a la cassola que embauma tota la casa, i una cervesa mexicana amb sabor de menta molt estranya...
PD. Acabo d'atalaiar-me que avui és Dissabte de Glòria.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)L'esbarzer – 8/04/2006
Jo crec que hem nascut per donar ronyons desinteressadament, i que d'altres visquin gràcies a la nostra mort. Donar ronyons i el fetge, els ulls, els pulmons i sang fins ser un parrac de pell damunt una carcassa d'ossos. Jo crec que moriríem per perdurar en la memòria dels altres. De fet, crec que vivim perquè, quan morim, el nostre nom no s'esborri aviat.
També crec que el nostre origen social ens determina, però crec que tenim prou iniciativa per trencar aquests lligams que ens fermen. És potser com travessar corrents un camp d'esbarzers; les branques t'atrapen i t'esgarrapen, però si superes el dolor i els impediments pots arribar a l'altre banda. Això em recorda la pel·lícula de Disney de la Bella Dorment... Suposo que tothom pensa així.
En fi, la vida potser és tan idiota que consisteix en morir creuant l'esbarzerada intentant d'arribar a l'hospital on et treurien el cor per transplantar-lo a un altre.
[Foto presa d'aquí per Stephen.squared]
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)El professor... – 6/04/2006
El professor Ballvé ens deia que molts dels nostres drets reconeguts i dels somnis pels que lluitem s'han aconseguit o originat als EUA. Per començar, el moviment antiglobalització.
El senyor Arcadi Oliveres ens explicava com va anar a petar a la cimera aquella de Seattle del 99. Ens comentava com s'organitzaven de bé les ONG's, els procediments murris i minuciosos que segueixen i les artimanyes que s'empesquen. Deia que allò li va servir per reconciliar-se amb els EUA.
Però és impressionant, a poc que miris al voltant, el reguitzell d'organitzacions i plataformes i grupuscles i colles de gent que esmercen bona part dels seus recursos, de temps i de diners, a fons perdut, només amb l'esperança de millorar un petit aspecte insignificant d'aquest món en el que vivim.
Avui el senyor Oliveres ens deia que abans, per no anar quinze mesos a la mili, et tiraves tres anys a la garjola: sembla estúpid, però de mica en mica s'omple la pica i de gota en gota s'omple la bóta...
L'altre dia, al Consell de Cultura de l'Ajuntament, hi va aparèixer un representant d'una entitat que treballa pels damnificats per Txernòbil: els beneficis serviran per pagar la calefacció a uns orfenats que passen l'hivern a 25 graus sota zero. També van aparèixer uns metges que es dediquen a les donacions de sang, i sense comptar la resta d'entitats culturals sense cap mena d'afany de lucre, començant pels Castellers i passant pels que munten les festes populars.
Hi ha tantes coses per les que lluitar, que fa feredat que el món estigui tan malament. Crec que el teixit cívic a Catalunya és molt gran.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)Lo Parc de l'Amistat – 5/04/2006
Sota casa meva hi ha un parc nou amb molta gespa i algun arbre, i gronxadors i un quiosc al vèrtex del triangle que forma. Es diu Petit Parc de l'Amistat i es va construir quan van tancar el CEIP Puig Coca per establir-hi unes dependències municipals polivalents.
Davant l'entrada del Puig Coca hi ha un aparcament de bicis, cada matí m'hi dirigeixo amb el diari sota el braç per anar a Sarrià i agafar-hi el tren. Però ara amb el canvi d'hora, quan hi arribo el sol és ixent, enlluernador, al meu davant, per l'escletxa que s'obre entre l'edifici municipal i els arbres del parc. A mà dreta, el verd espletant, ufanós, de la natura artificiosa, un verd humit, gemat, nòrdic, no sé com dir-ho. Davant tinc la zona de vianants, i els raigs del sol que sembla que surin a l'aire. Una mica més enllà hi ha l'esbalç del torrent per on diuen que hi havia baumes o esplugues que donaren el nom al poble. Amb temperatura fresca i un cel net i clar, pujo a la bici cap el sol i au, a bregar amb cotxes i fums i bosses de plàstic per la calçada.
Tant de bo pogués anar fins Sarrià cada dia pel mig del bosc, respirant l'alè de les flors i les alzines i escoltant el cantusseig dels moixonets. Per comptes d'això, aleno fums tòxics dels tubs d'escapament i les indústries baixllobregatines, i només sento la melodia de les botzines i del trànsit. Encara sort que Sarrià-Sant Gervasi és un districte diferent.
Podria anar fins Vallvidrera per Collserola. Però no tinc forces ni temps per pedalar dues hores i escaig cada dia i remuntar aquells rostos. I així, cada dia, aprofito per respirar fondo al Parc de l'Amistat, amb el sol ixent i el verd espletant.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)Plaers – 2/04/2006
Fa tres setmanes l'Avui va treure el nou dominical, una revista que han anomenat Plaers. M'imagino la nova direcció del diari deliberant sobre el futur de l'antiga revista, establint les prioritats i les línies mestres del que havia d'oferir l'enlluernador Avui. Havia de ser gran, prestigiós, luxós, burgès, havia d'oferir el paradís cada diumenge a casa dels lectors. Van defenestrar l'antic dominical per ser massa tradicional, ortodox, fins i tot massa proletari.
La setmana passada parlaven de diamants; avui, de la cuina de la galera. Han parlat de tòfones, de xampanys de cent euros, de viatges a illes paradisíaques. Parlen de plaers inabastables per la majoria. Què pretenen amb aquesta cosa? Fer-nos venir salivera amb edens terrenals? O potser, fer-se forat a Pedralbes o Ciutat Diagonal (barri ric d'Esplugues)?
L'antic dominical era francament dolent, tot i que algunes coses m'agradaven: la caricatura d'en Vizcarra, l'article de l'Orteu, algun reportatge de tant en tant... Però el que hi ha ara no m'interessa gens, poc més enllà d'una prescindible i irrellevant curiositat. Són uns papers que escartejo i tot seguit llenço a la paperera.
Sembla fet a la mida d'en Sostres. Els Plaers són molt macos, però no m'interessen. Els Plaers de ma vida d'en Navarro Arisa, que es publicaven a la contra del diari vell, eren propostes abastables i quotidianes, senzilles: un llibre, una exposició, un restaurant especial que hagués trobat... Però això d'ara és només elitisme.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)Trompades – 31/03/2006
Ahir vaig sortir volant tombarella amunt amb la bici a la plaça de la Catedral de Barcelona. Hi havia un graó que em va passar inadvertit enmig de les ombres de la nit i la boira de les cerveses. Estava accelerant quan tot d'un plegat la roda del davant va aturar-se inopinadament, i la inèrcia va fer la resta. Feia ja un grapat de mesos (cinc) que no em fotia de lloros amb la bici.
Vaig entrar al Tio Canya de carrer Regomir. Hi he passat forces vegades per allà, però per anar al local que hi ha un pis més amunt: el dels jerquis. En anglès, un jerky és un imbècil. Ja fa molt de temps que no m'hi faig trobadís.
Ahir vaig rebre també un e-mail de la Jerc demanant-me l'adreça física correcta. Després de temps sense notícies d'aquesta organització, vaig tornar a veure algun militant saludat i vaig rebre noves seves.
El Tio Canya està molt bé, la música no està alta i és força ample. La beguda està bé de preu, la llàstima és que tanquin tan aviat. Havíem estat abans a una mena de restaurant de menjar ràpid/bufet lliure d'enciams i amanits, anomenat Lactuca. Ahir m'ho vaig passar força bé amb els universitaris castellers, a diferència d'altres vegades que m'avorreixo com un estaquirot. Suposo que és cosa del meu humor de «Guadiana», que a voltes brolla i a voltes desapareix. Ahir el vent bufava favorable i el penell assenyalava bona direcció...
Però sempre, l'endemà, hi ha coses que em requen; des de la trompada amb la bici, fins a coses que no sé si he somniat ni si són de debò, o quan van esdevenir-se, ni si van reproduir-se tal com les record. Potser hi contribueix el fet d'haver arribat cap a les quatre a casa i avui 'ver fet la segona campana a la uni.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)Pobrissó, és de CiU – 18/03/2006
El món és foll. Avui despatxava a la caixa sense ni un bitllet de canvi. Cridava el jefe, me'n donava, i se n'anava... fins el proper client. Bé, això era cap al final i només ha durat tres persones.
Al meu súper, només donem bosses de plàstic si les demaneu, d'una en una i amb mala cara. No les cobrem, però se't passen les ganes de demanar-ne. Si només porteu una dotzena d'ous mereixereu la mort.
El jefe, fins i tot, arriba a dir que no sé què els hi passa als clients, sembla que vinguin del botellon (botellot, segons la Jerc...). Això davant els clients. I vinga a dir que el jovent d'avui és una llàstima que s'emborratxi d'aquesta manera. Segur que ell no s'ha emborratxat mai.
Abans el mínim per cobrar amb targeta eren vint euros. Però un dels molts clients molestos va queixar-se a la central, i ara ja no pot dir res. Ara demana que escriguin el DNI sota la signatura, perquè no sé si La Caixa o els "de dalt" l'hi demanen. Si fos necessari, fins i tot obligaria a marcar les emprentes dactilars i tindria un notari, un guàrdia civil i un grafòleg que certifiquessin que és correcte, i que escorcollessin cadascú que sortís per la porta.
Perquè ho dic jo, em va dir una vegada. Hem venut cent-cinquanta quilos menys per culpa teva, va etizibar-me'n una altra. No sé qui pot haver estat, però falten diners i casualment érets tu a caixa, va acusar-me. Vine sisplau divendres vinent, que no t'ho pagaré...
Cada dia sembla més xaruc, té més manies. No accepta devolucions de gairebé res, el client mai no té la raó. Sembla que li sàpiga greu estar al servei del client, per això sempre té un no a la punta de la llenga: són els altres qui li deurien d'estar agraïts, però només són sospitosos de robar canyes de llom.
Per tant, és de CiU.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (5)Profes – 15/03/2006
L'esport preferit dels universitaris, a banda de mirar ties i fer sudokus, deu ser criticar els professors. He vist professors de tota mena, però aquest semestre-quadrimestre-trimestre és especialment divertit.
—Política Comparada. Tenim un xicot argentí que, a la primera classe, va fer humitejar les dones. S'assembla físicament al Belleti i al final s'han desencantat una mica, millor. Potser també hi ha ajudat a la destrempada el fet que no se l'entengui gens: portem un mes i encara no sabem del cert què estem fent. Els continus aclariments (en otras palabras, para entendernos, de vuelta) no aclareixen res. És metafísica pura.
—Dret Administratiu. Tenim tres professors diferents. La primera noia no deu tenir trenta anys i, segons explica, és un perill al volant. Farà servir qualsevol tripijoc legal per no pagar les multes, però li sortiran malament. És una mica pija i xerra dels descosits.
Un altre dia va venir un catedràtic paranoic, que ens explica l'evolució històrica del federalisme, és de suposar. Fa por entrar a classe, perquè després tot ho veus cancerigen: el xampú, les patates fregides, les ampolles d'aigua, tot el campus sencer (de debò...). Ha deixat anar que és una sort que una votant del PP no li fes cas una vegada, perquè així es moriria de càncer i una menys, i també que els advocats són els éssers més rastreros que hi ha.
La tercera professora és la més normal, ens explica les administracions. Va col·laborar en un llibre amb el segon professor, per la qual cosa també està una mica tocada del bolet.
—Economia Mundial. Ens la imparteix l'ínclit i senecte Arcadi Oliveres, reconegut arreu dels Països Catalans. Un altre conspiranoic, ja ens ha aclarit qui va assassinar Kennedy, qui va enderrocar les Torres Bessones i el Pentàgon, tots els secrets obscurs de totes les guerres i els interessos foscos de tots els governs i empreses del món desenvolupat i subdesenvolupat. Surts de classe comprovant que no hi hagi càmeres ocultes sota les rajoles.
—Política Exterior Espanyola. És potser de les més avorrides. La professora parlava castellà pels Erasmus, fins que un dia va adonar-se que no n'hi havia cap. Dimarts va informar-nos de què els Erasmus de la tarda li van demanar que fes les classes en català.
—Hisenda Pública. No parlem d'impostos a aquesta assignatura. De fet, no vaig acabar d'entendre de què va l'assignatura. La professora parla xisclant, esgaripant, baladrejant, xerricant, i acabes com un timbal. S'emprenya amb una facilitat esfereïdora, l'altre dia va fer fora de l'aula dos alumnes.
En fi, aquest semestre encara no he fet cap campana. És força divertit tot plegat.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)Llops i ovelles – 8/03/2006
Avui és el dia de la dona treballadora. Darrerament ha sortit als diaris la notícia de què el Govern de l'Estat Espanyol, aquell Estat al qual pertanyo però que ni és el meu ni m'hi identifico, està elaborant una llei d'igualtat de gènere, o quelcom semblant. El que més ha esvalotat el galliner ha estat la imposició de quotes de dones (almenys el 40%) als càrrecs directius públics i privats, així com també a les llistes electorals, entre d'altres.
A una conversa a classe, la majoria coincidíem que tot i que la discriminació positiva pot estar bé, reduir la dona a una quota és com a mínim una vergonya per a ella. Ara la dona, a més d'una xona, serà un ròssec a l'hora de confeccionar llistes o promocionar-les.
Això, de fet, ja passa, amb el cas paradigmàtic de la Mieras: què hi fot aquesta incompetent destrossant la cultura? Només faltava aquesta mesura de les quotes per assegurar que més inútils ocuparan els alts càrrecs. Ara penso que potser les empreses crearan nous càrrecs balders només per complir la quota.
No vull semblar masclista o sexista. Em sembla just i necessari que les dones tinguin les mateixes oportunitats i condicions que els homes. Però ficar dones amb calçador a cop de llei em sembla contraproduent per a les mateixes dones i també per la bona gestió i govern de la societat i les empreses...
I, com a regal per a les dones en aquest dia tan assenyalat, us he copiat aquest text d'en Pep Coll, publicat a L'Edat de les Pedres, Empúries, 1990.
LLOPS
—D’on véns de fer mal, a aquestes hores de la nit?
—D’on vols que vingui? De donar un tomb per tots els pletius de la vall.
—Ja m’estranyava que t’haguessis quedat al jaç, una nit tan assenyalada com la d’avui!
—No cal que t’ho expliqui, que bé ho saps prou: «la fam fa eixir el llop del bosc ».
—«Si vols ovelles, has d’anar on van elles », que deia el marrà de Xirina de Xerrallo.
—Tinc por que aquest hivern serà molt llarg, que passarem més fam que els gossos de Carreu!
—Haurem d’esperar l’estiu, quan els ramats de l’Urgell i de tota part de món pugin a prendre la fresca cap als pastius de muntanya.
—Doncs mira, si vols que t’ho conti tot, aviat hauré fet. A bocafoscant , he començat la caça a les Salades.
—Prou hi havia bon bestiar?
—Ovelles de cria, com de costum. Acompanyades del marrà i dels corders, llepaven la sal de les lloses. Saps que enguany en veig moltes de bessoneres?
—Me’n dubto. Moltes, quan se senten prenyades, es fan una aigua de corones de rei per aforrar ! Però, en fi, no sé pas per què hi vas a les Salades, no t’hi cruspiràs mai gran cosa en aquest planell.
—Més que res, hi vaig per fer saliva. L’oloreta dolça de la llana i la ferum rància del xerri em fan obrir la gana. A més, no ho saps mai. Una vegada prou que hi vaig menjar calent…!
—No em vinguis ara amb sopars de duro!
—T’ho juro a la pota d’un gos mort! Recordo que era per l’Ascensió, al maig, i feia poc que els pastors de la vall havien xollat . Una ovella llepava desmenjadaent la sal d’una salera, tota sola amb el seu corder. Ja l’havia desveat i començava a cornar. Era una ovella molt jove, primala potser. Ullerada de negre, amb uns ullassos que només de pensar-hi ja se’m dreça la cua. S’havia girat una mica de fresca i, com que duia menys llana que una cabra, tremolava com un pollí en acabat de néixer. «Xeta pelada», vaig dir-li, «vols que et doni una mica d’escalfor amb la meua llana»? «No, que se’m menjaries», va remugar ella, «que et penses que no ho veig que ets un llop amb pell de moltó esqueller»? «No sóc el llop carnisser, sinó un corderet popisser », vaig belar, tot atansant-me cap a la salera. La Ullerada, en lloc de fugir corrents, va engegar el seu corder cap a casa: «vés-te’n al corral, que és massa tard per a tu».
—Allò que diuen, «quan l’ovella ha de ser per al llop, ella mateixa se n’hi va».
—Tan aviat com ens vam quedar sols, li vaig proposar de baixar al barranc a fer un traguet. «Tinc la gola més eixuta que el Serrat del Solà», vaig dir. «Jo també», va belar ella, «la sal sempre fa venir set». Tot just si havíem colat dintre la baürta , jo que l’engrapo amb les urpes per la creu dels lloms: «com et dius, xeta pelada?» «El pastor, el Cisco, de vegades em diu Brostejadora , perquè m’adreço als arbres com una cabra buscant els brots més tendres.» «Doncs jo et diré Mamellada.» Em vaig amorrar al braguer i li vaig fiblar les popes com una rata paniquella .
—I, en acabat, te la vas fer passar…
—Doncs, no.
—Mai tant!
—Sense maitena! Em va fer mania, perquè tenia ronya a la natura. Per poc orxego tot el sopar…
—Ets un llepafils! Un bon llop, davant d’un cap de bestiar, no ha de tenir manies! Li ha de clavar la dent, encara que l’ovella sigui ronyosa o tacada de freixura!
—És que tu ets molt bardusser! Et cruspiries un boc vell que fotés una pudor que empesta!
—Els bocs, ja saps que no em fan gràcia, però una cabra segalla no et dic que no.
—«Bestiar escuat, per xotre’l », que diuen a Cadolla.
—No diguis mai, «d’aquesta carronya no en tastaré ». Tot just si hem començat l’hivern i, quan t’has de rosegar les urpes, qualsevol vianda és bona. Sempre que no sigui un masclot que tufeja, és clar!
—Doncs no hi puc fer res, sóc així! A mi, les ovelles m’agraden jovenetes: les borregues i primales són les que em van més goig. És clar que les de primera cria, també em vénen de gust… El que primer miro d’una ovella és el cap. Les pigallades, per exemple, no em diuen gran cosa. En canvi, les colomes m’encanten, les ullerades em van perdre l’oremus…
—Deixa’t de fesomies i de romanços! L’important és que hi hagi un bon tou de xixa! Fes cas del refranyer: «Els quatre dons de l’ovella: cuixa, pell, cul i mamella».
—En sortir de les Salades, he fet cap a la Pleta del Roi. Hi voleiava un bé de déu de borregues, que et fan ballar l’aigua als ulls . Bestiarot molt jove, la majoria em penso que encara no han mudat les dents de llet. T’has fixat que el bestiar de llana cada dia medra més de pressa? Deu ser degut a aquests pinsos artificials i llets preparades de les multinacionals… Una nit veus popar una cordera, escagassada xica com el puny i, com qui diu al cap de quatre dies, ja és una borrega amb un pet de cuixa i un brot de pit que et fan posar els pèls de punta.
—Ens fem vells, xiquet!
—I tant! Cada nit em fa més mandra sortir de cacera. Abandonar l’escalfor del cau, amb la lloba netejant i els llobatons dormint, i anar-me’n de caça per aquests pletius de la reïra de Déu ! Però, què has de fer, quan et ronquen els budells, «au, torne-m’h, llop, a fer salts!»
—Quins temps aquells. Te’n recordes que quan érem jovenots i esperàvem que aviessin la ramada de l’era de les Maries? «Veniu, xetes, que us donarem nedo », udolàvem damunt de les roques.
—Sempre hi havia una borrega que s’escabotava del ramat i queia a les nostres urpes…
—Una nit, me’n recordo que si fos ara, havia vingut aquí, en aquesta mateixa pleta de l’Orri, que llavors es deia la Borda . Dos marrans presumits van començar a tossar-se al mig del corral. Com pots suposar, s’esbatussaven per una primala, una xisqueta ben plantada que se’ls mirava una mica esfereïda. Una vegada que anaven de recules per agafar embranzida, em vaig palplantar al mig. «Aparta’t del mig, llop repugnant, que pots prendre mal», va gallejar el més banyut. «Maleït tornís », vaig udolar, «si et clavo les urpes t’estriparé en canal com un borrec !» «Siscló de merda, si tens manels, no et moguis d’aquí», va bramar ell. Així que se m’abraonà, li vaig clavar les urpes a la llana de l’esquena, el vaig aixecar enlaire com una trossa d’herba i el vaig rebotre contra la grípia . L’altre fatxenda va agafar el camí de la porta, amb la cua entre potes, més acollonit que la cabra motxa .
—I la xisqueta, va ser per tu, oi?
—La veritat és que no me’n recordo… Fa tant de temps de tot això!
—Ja veig que has perdut molt la memòria… En fi, ¿fa molta estona que estàs parapeta a la menjadora de l’Orri? T’hauràs atalaiat del bestiar que hi ha avui per aquí, suposo…
—Ja ho pots prou veure, penso que hi han acudit tots els marrans de la muntanya. Sembla el mercat del mascle!
—Vaig a ensumar per aquells corralots foscos d’allà dintre…
—No perdis el temps. A aquestes hores, ja només hi queda el baciu… Potser alguna que s’amarreix … Però la bona ovella, l’ovella tendra i grassa, no amorria pas aquí a aquestes hores. Ha fotut el camp amb el marrà cap a un amorriador més còmode.
—I aquestes d’aquí al davant, vols dir que no n’hi ha cap d’aprofitable?
—No provessis pas d’atansar-t’hi! S’afolcarien damunt teu com les ovelles del Tor d’Alós a la trepadella ! La que no és bífia , és garrella … Són el rebui de la muntanya!
—Ja ho diuen, «al darrere del ramat, només hi trobaràs ovelles coixes».
—Vols que ens arribem fins al Munyidor? A veure si tenim la sort de trobar-hi un bon floret de primales.
—Primer ens hauríem d’abeurar, no et sembla? Ei, pastor!! Els llops tenim set! Porta’ns un parell de pedallassos de suc d’ordi fermentat!
—Em fa l’efecte que aquest bordegot no entén la nostra parla… És un regatxot foraster que ha llogat el majoral de l’Orri.
—Doncs, ja li demanaré en la llengua dels pastors! «Cambrer, sisplau, ens podria servir dues cerveses!»
Fotos i drets d'autor – 7/03/2006
Jo vaig penjant les fotos aquí, a Flickr. En penjo sobretot de diades i esdeveniments castellers. Les hi penjo amb el que anomenen Creative Commons, que pels profans és una mena de Copyright laxe: per comptes de reservar tots els drets de la propietat intel·lectual, o del que sigui (sona molt pompós), només en reserva uns quants: els que tu vulguis. Jo com sóc així de desprès i liberal, tinc el nivell més baix de Commons: només demano que se'n citi la font per fer-les servir. No és gaire, és el mateix que demano per aquest blog.
Hi ha pel món una revista que es diu Castells. Si la voleu comprar, ho tindreu magre perquè la distribució és dolentíssima. Vaig trobar-la al Torneig de Futbol Casteller de Mataró i vaig comprar-la, i la meva sorpresa va ser majúscula quan vaig advertir que hi havien inclòs fotos meves per il·lustrar el tema de les colles universitàries, sense citar-me. Ja els hi he enviat un mail, però encara no m'han contestat.
No és el primer cop que m'adono que fan servir fotos meves sense ni tan sols citar-me. Els maleïts Arreplegats també van fer-les servir per il·lustrar les seves diades.
Em demano: cal lluitar contra la "pirateria" de les meves fotos? Jo les penjo perquè la gent les pugui veure, és molt trist que d'Esplugues i de Ganàpies hi hagi tan poca cosa a Internet, i per això escric cròniques i penjo fotos (bé, entre d'altres motius). Crec que el que faré en endavant és ficar el meu nom a les fotos amb Photoxop. Si coneixeu un programa que faci això de forma automàtica, per no haver d'obrir foto per foto, us ho agrairé.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)Psicoteràpia – 2/03/2006
Hi ha dies que just llevar-me ja noto que aniran mal dades. Que no hi ha pa per apariar l'entrepà, que la cisterna del vàter no té aigua, que fa molt de fred al carrer, que surten de quatre garatges diferents cotxes que s'entrecreuen a la vorera, que la papereria-merceria on recullo diàriament l'Avui és tancada perquè l'amo és prenent el cafè a un bar de dues illes enllà, que passen motos eixordadores i camions empudegadors contínuament, que trobes velles que ocupen tota la vorera que no deixen passar la bici, que tots els semàfors són vermells... Bé, i així fins arribar a la Universitat després de tres quarts d'hora de viatge, assistir a cinc hores de classe, dinar, anar a la feina...
Avui m'he llevat amb un cert pessimisme. De vegades ja em passa, sóc pessimista de mena. Però no ho sóc en el sentit de què tot anirà malament perquè ha d'anar malament, sinó perquè sóc, si fa no fa, i amb moltes cometes, nihilista, i això em fa veure-ho tot fosc i gris. En dies com avui regna la tristor, melangia i atipament, i el pitjor és que és completament irracional.
Encara estic trist, no sé de què. Vaig descobrir l'altre dia un avantatge al gimnàs: i és que, per bé que no en tingui ganes (avui no en tenia), a poc que m'hi poso me'n vénen. Dic jo, és com un mecanisme per desfogar-me tot sublimant les meves frustracions en cops cecs amb les peses... És una manera de descarregar l'energia que he reprimit, per exemple, quan les velles ocupaven tota la vorera, la moto ha passat fent soroll o m'he trobat el quiosc tancat perquè el venedor era prenent el cafè. Aixecar una pesa substitueix d'alguna manera el cop de puny mortal que hagués clavat al subnormal de classe. Així doncs, anar al gimnàs ja té tres funcions: millorar la forma física, millorar el rendiment casteller i una mena de psicoteràpia.
Com ja m'he afartat de dir, escriure aquest blog és una altra manera de fer psicoteràpia de franc.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)Calçotada 2006 – 1/03/2006
Diumenge va haver-hi calçotada castellera. El dia va ser plujós i els cubates al final no es van fer pagar. Personalment, trobo bé que s'incloguin amb el preu general, però potser fóra bo que els cobressin a banda, perquè així em posaria el fre. Recordo que de tornada vaig pujar a la bici però vaig haver de girar cua perquè em descuidava la motxilla. Me'n vaig tornar a casa no sé com, vaig saludar ma mare, que a la primera va veure'm ben pitof, i vaig ajaçar-me i no sé quantes hores vaig dormir. Vaig llevar-me cap a quarts d'onze de la nit.
Els calçots van ser molt bons, el romescu era estupendu. Vaig gaudir molt endrapant els ceballots aquells, n'hauria de menjar més d'un cop l'any, malgrat que em van estar tornant gairebé fins dimarts. Em penso que va ser culpa de la borratxera aguda.
Com tostemps, acabàrem sutzes de sutge i estalzí. Blaïrem buscall i fustam per generar una bona xera de dos metres per cuinar els calçots. Voliaines de cendra planant i una sentor de socarrim ens embolcallaren, congriant un ambient xardorós infernal. Aquesta perorata enfarfegada tingueu-la en compte de no-res.
La pluja va impedir que juguéssim a futbol, però ens vem esbargir amb el futbolí. Vaig mantenir una conversa interessant sobre la història d'Esplugues, allò que no surt als llibres. Són versions diferents que t'expliquen la història profunda del teu poble. Mon pare ja me n'explica, però altres veus aporten diferents accents i perspectives. Bé, va estar guai, malgrat tingui el record tèrbol.
Em recordo que vaig prohibir-me d'emborratxar-me a la primera festa que vaig ser amb la Colla. Però sóc feble i sempre acabo per terra. No sé si vaig gitar.
Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)Avaria als FGC – 24/02/2006
No m'agrada el metro i menys a hora punta. L'acostumava a agafar a Can Boixeres (L'Hospitalet, a tocar d'Esplugues) per anar a l'Autònoma. Fins fa poc, els trens eren els més vells de la xarxa de metro de Barcelona. La gent fa pena, perquè xerra cridant, no té estudis i són grassos i llardosos: en aquest món de mones, hi ha més bèsties que persones. Sempre hi ha aglomeracions i gairebé mai no em puc asseure. A sobre, el metro s'esgavella diverses vegades l'any.
En fi, que em fa fàstic el metro i l'ambient enxubat i empudegat. És una de les raons per les quals vaig començar a anar fins Sarrià en bici, on prenc els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, els FGC.
L'anomenat tren de Sarrià és, i sobretot a aquest barri, una meravella. Anant a hora punta, el màxim que em passa és que haig de quedar dret, molt allunyat de les empentes i estretors del Metro. La parada de Sarrià té quatre vies i tres andanes i molt d'espai, i bancs per seure i gent amb corbata i tot, i moltes carpetes universitàries i gent jove. Se sent parlar francès o anglès sovint. Bé, m'agrada.
Esclar, això és així perquè hi pujo a Sarrià. Pujar al mateix tren a Provença és igual d'humiliant (com de bestiar) com anar