El Quadern Gris: Lletres

Quadern gris punt cat – 9/03/2008

Diuen que si Josep Pla escrigués ara el quadern gris ho faria en forma de blog. No ho sé, ho dubto; tot el que considero associat als blogs (una certa anarquia, expansions poc meditades, força egolatria i exhibicionisme) són característiques que veig oposades a la seva escriptura. Però jo no sé res, què voleu que us digui. Crec que si Josep Pla hagués nascut ara, no hauria pogut ser electe amb la Lliga, ni hauria estat amarat de Xènius, ni hauria conegut Sagarra ni Pujols a l'Ateneu; hagués estat tot molt diferent i, per començar, no haurien tancat la Universitat per una passa de grip. En tot cas, per manifestacions d'estudiants i vagues, i assemblees i la festa de l'Autònoma i la Telecogresca: potser sí que hauria tingut excusa per començar-lo. Potser hauria fet un camí paral·lel. Bé, qui sap. En tot cas, em penso que no hauria fet un blog. D'entrada, no el veig davant l'ordinador; en Pla abominaria de Google i la Viquipèdia, n'estic convençut. Seuria en una biblioteca i observaria la gent connectada al portàtil, i cercaria Tucídides i sabria que el tenen amagat al dipòsit per fer més espai als ordinadors — i s'escandalitzaria quan el bibliotecari respongués Tudissiquè?. Escriuria, per exemple: «Avui dia, que hi ha biblioteca pública a cada municipi de la comarca, estem més lluny de la cultura que fa trenta anys, quan no sospitàvem aquesta allau d'ordinadors portàtils ni la confusió absoluta que internet estén. Una de les eines que més ha fet per saturar-nos de banalitat i inanitat han estat els anomenats blogs, i les biblioteques, en conseqüència, els fomenten.» No sé escriure com ell, m'és impossible, potser hauria d'haver triadjectivat. El cas és que hi ha gent que sí que creu que Pla hagués escrit un blog. Podeu llegir-ne fragments aquí:

El Quadern Gris

Jo dic: llegiu el cony de llibre d'una puta vegada, i deixeu-se estar del blog i d'aquest que llegiu ara. Collons.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

El senyor de les mosques – 16/01/2008

Aquests dies el que no són precisament són buits. Hi ha hagut un moment d'ensulsiada al bàratre; no em trobava bé ni a la biblioteca, i els llibres em feien llengotes. He marxat i en un racó solitari però molt transitat de la Facultat he volgut deixar que les ventegades m'esvalotessin els cabells i mirar els núvols grisos entre clapes blaves, i he sentit llavors:

«Quin injust pensament,
quin ésser de misèria
detestable,
[...]
__________quin horror
ara s'ha produït
dins aquest cervellet
fàcil de vulnerar,
i aquesta cara jove
s'ha fos per un segon,
s'ha fos com una màscara
de cera, i m'ha fet veure
la cara ineluctable
del vell que s'hi amaga
i sap com l'odiem.»

M'he quedat pensant, contemplant els núvols grisos clapejats de blau estúpid, de blau maragall, jo tot escabellat i espentejat, i he vist serps aixafades per rodes que fan camí tota la nit, i que s'esmunyen dins el nostre verger espletant arrossegant-hi un llarg grumoll de mosques fèrvides. Els núvols em deien coses, però no les acabava d'entendre, tot venia a repèl, avui, i llavors he sentit un altre espetec:

«...concentrada en unes quantes frases que contindrien el suc cohobat dels centenars de pàgines. Aleshores els mots escollits serien tan impermutables que suplirien tots els altres; l'adjectiu col·locat d'una manera tan enginyosa i tan definitiva que no podria ésser legalment desposseït del seu lloc, obriria tals perspectives que el lector podria somiar, durant setmanes senceres, sobre el seu sentit, al mateix temps precís i múltiple. Esdevindria una comunió de pensament entre un escriptor màgic i un lector ideal, una col·laboració espiritual consentida entre deu persones escampades per l'univers, una delectació oferta als delicats, accessibles només a ells.»

Tot i que la primera veu seguia sense entendre-la, m'ha semblat entendre que no és que odiem el vell que serem quan passin els nostres dies, sinó que odiem el monstre que s'amaga rere la màscara de cera que en comptades ocasions se'ns fon — davant casos excepcionals de por i estupor, o quan fem cas al Senyor de les Mosques.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Dietari a destemps – 28/04/2007

Si no t’agraden els polítics, posa’t a fer política. Enric Vila. Article sencer: Votar o no votar

Parlava de l’Estatut amb un polític retirat i, de sobte, m’ha interromput irritat:

- Mira: negaré haver-ho dit, però ja ho pots escriure: Si la gent sabés com es decideixen en aquest país els temes importants, si ho sabés de veritat, no aniria a votar ningú, ningú! T’ho puc ben assegurar.
- I vols dir que a Itàlia és diferent, per exemple?
- No, pitjor.
- I a França?
- Per l’estil. Bé: allà, en nom de la raó d’estat, s’arriba a matar. La raó d’estat se la prenen molt seriosament, els francesos, però les raons poden ser igualment puerils, ja ho saps, si qui raona és un idiota.
- I a Anglaterra?
- Anglaterra és una altra cosa: els anglosaxons tenen una visió de la vida menys autoindulgent.
- I de veritat que de la classe política catalana no se salva ningú?
- Sí, jo! (mirant-me fixament als ulls, amb un llampec de cinisme a les ninetes)
- I, aleshores, què? Tu votes?
- Jo, sempre.

És a dir que tots aquests que, sense saber de la missa la meitat, no aniran a votar a les municipals basant-se només en el baix nivell dels candidats, haurien d’aprendre, del senyor aquest, una lliçó d’humilitat. I què passa si el debat de l’altre dia a TVE feia pena? I què que, esforçant-se a semblar propers, els candidats s’assemblin cada dia més als ninots de la tele. I què que embrutessin el Sant Jordi amb globus, pomes i llibrets de merda fets a corre-cuita? Si no t’agraden els polítics, posa’t a fer política. O si no accepta el que tenim i col·labora a mantenir-ho. Embruta’t reinona, com tothom. Almenys si els polítics no s’han d’esforçar tant a cridar la teva atenció, faran menys el pallasso. I potser dedicaran més energies a pensar.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

8 de març – 8/03/2007

Avui, 8 de març, es commemoren els 110 anys del naixement de Josep Pla. Josep Pla, què n'haig de dir, ja m'agradaria assemblar-me a la seva ombra, però em manca dedicació, moltes lectures, i talent natural. En tot cas, l'adorem com un déu i calculem els anys que necessitarem per escoltar tota la seva Paraula. Mentrestant, li oferim els nostres petits tributs, com ara aquest pobre article, el nostre record, o la defensa continuada dels atacs dels imbècils d'esquerres que l'acusen de franquista. Si tots aquests puristes catalanistes, ja siguin d'ERC o del PSC, o d'on sigui, fessin ni que fos una milionèssima part de la feina que féu en Pla per salvar la llengua, aleshores a Catalunya només es parlaria català. Com diu en Miquel Colomer, per obtenir el nivell C de català no vagis a cap curs absurd de la Gene, llegeix el Quadern Gris, El Meu País o qualsevol volum de la seva OC.

Diuen també que avui és el dia de les dones. Quan llegint el blog d'en Sostres (l'article de l'Avui és boníssim) m'he assabentat de l'efemèride, s'ha il·luminat el dia. Potser la millor medecina contra tota aquesta imbecil·litat del dia de la dona i del feminisme es curaria llegint més en Pla —però no ho podria assegurar.

Escrit per en Josep.

Hi ha en ells una part de mi – 8/11/2006

Sobrevivim en la vida dels altres. Amb la nostra aportació anònima contribuïm a la perpetuació de la Humanitat. Vivim en els altres i són els altres els únics que poden fer que la vida tingui sentit, en especial els més propers a nosaltres.

Tots aquells ressorts que mouen les accions humanes —l’orgull, la vanitat, la cobejança dels plers de la vida—, que miserables els veia! L’aspra barreja dels homes, lluitant desesperats per coses tan migrades, era un espectacle que no tenia als seus ulls cap sentit. Per què agitar-se de tan forta manera? Tot aquell frenètic batallar servia solament per a acostar-los més de pressa a la mort, terme fatal on tot acaba.

Però, sempre que el curs del seu rumiar el conduïa a aquesta conclusió del total anihilament, quelcom en protestava, quelcom li deia dintre seu que no era cert que l’home desaparegués tot ell en la pols de la terra. No: no era possible que tota aquella claredat del seny, i aquella foguerada sentimental del cor, i aquell anhelar de les ànsies generoses, es tornessin no res, foc d’encenalls que no deixa ni fum ni cendra.

I la veu de protesta no venia d’allò obscur que al començament s’agitava, angoixós, en les fondàries de la seva carn, enfront de la idea horrible. Era una altra cosa la que protestava; un no sabia què de molt íntim, quelcom d’arrapat a l’arrel viva de la seva consciència d’home, d’on pujava un vehement desig d’eternitat, que era alhora ferma certesa de no morir tot ell quan el seu cos moriria. I en Jordi rumiava ansiosament per conciliar aquells dos termes antitètics: l’experiència quotidiana de la mort, l’home anant-se’n del món per a mai més no tornar-hi, i la realitat d’aquell sentiment que li donava certesa d’haver de perdurar d’ell alguna cosa; no en una vida ultraterrenal, que no sabia imaginar-se, sinó en el món i en la vida on havia passat les seves penes i alegries d’home.

L’enigma se li aclarí tot d’una. Fou com una revelació, que li mostrà en forma nova aquells misteris de la mort i de la vida. I en Jordi s’estranyà de no haver-hi caigut abans, de tan senzill que era.

Per què, sabent-se la mort pròxima, seguia treballant com si hagués de gaudir llargament del fruit dels seus esforços? Què l’obligava a preocupar-se de l’esdevenidor de l’esposa i dels fills, com si fos el seu mateix esdevenidor? L’amor de la família, els llaços de la sang, certament. Però, què hi havia en el fons d’aquell amor? De què estaven fets aquells llaços? En Jordi veia clar que allò no podia pas venir solament del fet d’haver donat als seus fills la vida. Llavors l’Alberta hauria quedat fora d’aquell amor i d’aquells lligams. D’altra banda, les bèsties també donen la vida als fills i ja no se’n recorden més, així que poden valer-se d’ells mateixos.

I l’home pensava: “És que, als nois, els he donat quelcom més que la vida. Els he donat tot allò que no hi ha balances que pesin, ni canes que amidin, ni picotins que mesurin; tot allò que brolla del seny i raja del cor, i és tan cosa meva com aquestes cames que em porten i aquests braços que m’han ajudat a guanyar-me el pa. I a l’Alberta igualment. I això fa que me’ls estimi com a mi mateix, perquè hi ha en ells una part de la meva pròpia persona. No de la carn i dels ossos que ha d’engolir la terra, sinó d’això altre, que és tan jo mateix com la meva forma corporal i viurà en els meus fills i en els fills dels meus fills quan ja de mi no en quedi rastre. Ve’t aquí com l’home no desapareix tot ell, quan la mort se l’en rossega. Qui sap, dintre meu, quantes i quantes engrunes dels avantpassats porto vives! I una part de l’home que sóc viurà també en els meus descendents, tant com hi hagi món, tant com sobre la terra quedin homes.”

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, Josep Pous i Pagès. Cap. VI, 5a part.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Posseït per una mena de buf diví – 18/09/2006

Hi ha homes que passen pel món sense deixar cap rastre de profit, sense haver marcat la més petita influència sobre res; un cop morts ningú no es recorda d'ells, ni fan cap falta a ningú. Mentre dura el seu contacte amb els altres, ni epidèrmicament, ni passatgerament se'ls pot apuntar una maleïda anècdota, i la mica d'obra que fan és purament negativa, fins per a ells mateixos. Es dediquen a gastar, a destruir, a tornar agres les coses, a fer els minuts desagradables. Acostumen a ésser d'una serietat inútil; no són capaçoos d'humor, de rialla, de res que tingui un color simpàtic. Sembla que el més natural fóra que d'aquests homes no se n'adonés ningú, que se'n prescindís, que no fossin entrebanc per a cap projecte, perquè en definitiva el seu criteri o el seu valor i fins el seu volum no pesen. Però el curiós és que aquesta mena d'homes fan una nosa peculiar, preocupen els altres; de vegades fins sembla que roben l'aire d'una cambra, que no deixen respirar; els seus ulls, que no diuen cap cosa, que no revelen cap lluc especial, són més inquisitius que els ulls dels altres i la seva llengua contradiu per ganes de contradir. Davant el tarannà d'aquests homes, hi ha gent que fa marrada, o deixa de fer el que sigui, per evitar aquella contradicció estúpida, inofensiva, que no compta, però que sense que un sàpiga per què molesta d'una manera intolerable.

Vida Privada, Josep M. de Sagarra.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Demian (Hermann Hesse) – 7/08/2006

Allò que és un ésser humà veritablement viu, ho sabem avui menys que mai, i per això els homes, cadascun dels quals és un assaig preciós i únic de la natura, són objecte d’una destrucció en massa. Si no fóssim molt més que uns éssers humans únics, si realment hom pogués esborrar del món cadascun de nosaltres amb una bala de fusell, ja no tindria sentit explicar històries. Però cada home no és solament ell mateix, sinó també el punt únic, específic, en qualsevol cas important i peculiar on s’encreuen els fenòmens del món, una vegada i mai més. Per això la història de cada home és important, eterna, divina; per això cada home, mentre d’alguna manera visqui i compleixi la voluntat de la natura, és meravellós i digne de l’atenció més gran. En cadascun l’esperit ha pres forma, en cadascun sofreix la criatura, en cadascun és crucificat un redemptor.

Pocs saben avui què és l’ésser humà. Molts ho senten, i per això moren més fàcilment, com jo moriré més fàcilment quan hauré acabat d’escriure aquesta història.

No puc dir de mi que sigui un savi. He estat un buscador i encara ho sóc, però ja no busco en les estrelles ni en els llibres; començo a escoltar les ensenyances que la meva sang murmura a dintre meu. La meva història no és agradable, ni és dolça i harmònica com les històries inventades, té un sabor d’insensatesa i de confusió, de follia i de somni, com la vida de tots els éssers humans que no volen ja enganyar-se ells mateixos.

La vida de cada home és un camí vers ell mateix, l’intent d’un camí, la insinuació d’un viarany. Cap home no ha estat mai completament ell mateix; però tothom aspira a esdevenir-ho, els uns amb obcecació, els altres amb més lucidesa, cadascú com pot. Tothom porta amb ell fins a la fi restes de la seva naixença, mucositat i clofolles d’un món primigeni. Alguns no arriben mai a ésser homes; resten granotes, sargantanes, formigues. Alguns són meitat home i meitat peix. Però tothom és una temptativa de la natura cap a l’home. I a tots són comuns els orígens, les mares; tots venim del mateix abisme; però cadascú, en tant que temptativa i projecció des de les profunditats, tendeix a la pròpia fita. Ens podem entendre els uns als altres, però, interpretar-se, només ho pot fer cadascú amb ell mateix.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)

Capde de Sant Joan – 25/06/2006

Parlant de la meva interessant vida, us diré que als dos propers exàmens no m'hi presentaré. I no perquè no els pugui aprovar perfectament, sinó perquè en tots dos casos he relliscat a la primera part (en el de demà, no vaig sapiguer què contestar al primer parcial i vaig escriure ximpleries; al de dimecres, no vaig lliurar el treball pertinent). A més a més, resulta que en tres setmanes tinc vuit exàmens i així descanso una mica. El proper és el de divendres de Política Exterior Espanyola, que no és gaire difícil i que, a més, tinc la part de pràctiques ja aprovada.

Així que aquest cap de setmana he aprofitat per emborratxar-me (visca!) i per llegir dos llibres curts; ahir, La rebel·lió dels animals d'Orwell, que és una crítica força directa a les dictadures comunistes, en especial a la soviètica, i que no m'ha agradat tant com 1984, potser perquè aquest és més fàcilment ampliable a qualsevol altre règim (capitalista). En qualsevol cas, és interessant la seva teoria de la revolució, present als dos llibres, i que consisteix en què un vuitanta per cent treballa com esclaus, un quinze per cent manté l'aparell de l'Estat, mentre un cinc per cent el controla i se n'aprofita, i viu a Pedralbes. Aquesta frase més o menys modificada és de 1984.

Això fou ahir. Avui, per no abaixar el to (tot i que l'he abaixat), he llegit per primer cop Eduardo Mendoza. En primer lloc, comentar quin mal d'ulls em fa llegir d'un català «Esplugas», «Sardanyola», «Molins de Rey» o «Pueblo Nuevo». Ja posats, podria dir «Santos» per comptes de «Sants». Dir en favor seu, però, que escriu «Montjuich», amb hac. El llibre en si és Sin noticias de Gurb, que no passa de ser una crítica satírica i mordaç, però no gaire, de la Barcelona dels Jocs Olímpics. Està bé, en alguns moments les rialles m'han fet saltar les llàgrimes (en tres moments, concretament), però a mesura que el llibre avança l'humorisme s'esbrava. En fi, un llibret per passar l'estona i riure una mica.

O sigui que resumint, em resten només tres exàmens i tot l'istiu per llegir tota la llista que he anat confegint, que es tracta de totxos, totxanes i maons de mida no inferior a la Bíblia.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (5)

L'estiu de l'anglès – 16/06/2006

He llegit L'estiu de l'anglès, de Carme Riera. Està bé, és una novel·leta d'una tarda que serveix per escampar la boira entre tant i tant i tant d'estudi (no exagero, no...). Va de la Laura Prats, que vol aprendre anglès i se'n va a fer un intensiu a una casassa incomunicada amb una dona desequilibrada, a Anglaterra. És una història per passar el temps, que no crec que tingui gaire més lectura que les evidents.

Vaig anar a la casa d'una amiga i vem estar jugant al parxesi, com deia el meu profe de Sociologia. Va ser maca la conversa, l'hagués continuada indefinidament, però enemics indeterminats ens assetjaven per les finestres de les tres o quatre plantes de l'edifici. Tot era fosc i diguem-ne... trist. El més trist és que els meus fantasmes m'enviïn contínuament a les finestres a empaitar ombres que no existeixen.

Vaig enllestir el llibre a un quart d'una de la matinada, és normal que afectés el meu món oníric.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Salvatge del Llobregat Jussà – 13/03/2006

He llegit aquest cap de setmana El Salvatge dels Pirineus, d'en Pep Coll. Ja havia llegit un altre llibre seu, un recull de relats breus anomenat L'edat de les pedres. Potser el que més destaca d'ell és l'ús desinvolt i desacomplexat del parlar de la Conca de Tremp. Aquell dialecte és curiós perquè es tracta d'una zona de transició entre l'occidental (de Lleide, per entendre'ns) i el dels Pirineus. En fi, és molt curiós i he après moltes paraules, expressions i costums de la Catalunya rural.

Anant més per tema, El Salvatge dels Pirineus m'ha semblat una novel·lització actualitzada i molt ampliada de Terra Baixa d'en Guimerà. Com feia anys que havia llegit aquesta obra, l'acabo de rellegir aquesta tarda. El salvatge és un jove que ha suspès els estudis de Lleis i com que ha perdut el dret d'hereu, es revolta i se'n va a viure a una mena de cornisa de la muntanya que s'alça sobre el poble de Malpui. La cornisa és anomenada feixa o feixanc, o fins i tot vinça o faixa de terra. Gent de tota mena mira de fer-lo baixar: amics, familiars, capellans, polítics, milícies carlines i un grapat de socialistes owenistes britànics amb globus aerostàtic. Val a dir que això està emmarcat al Pallars de voltants de 1840.

En fi, al llarg del llibre interminable es va demostrant que la gent de la terra baixa és molt dolenta i corrupta i autointeressada. Que fins i tot els que són bons, són covards i acaben traint. Els que t'ajudarien, només ho farien a canvi de favors o diners. Que tu els importes una fulla de rave. Per això en Ventura, des del seu Feixanc, amb el seu hortet i bosquet i els seus animalons, contempla amb fàstic el poble que hi ha als seus peus. I amb tot, encara hi col·labora amb Malpui tot preveient esllavissades i proporcionant un hereu a Cal Poblador (casa seva)...

El problema és que sigui boig: només un boig ho faria, això? Perquè no és que els altres el considerin boig, és que ho és objectivament. I per què pren la decisió arran d'un motiu tan terrenal, que el desprestigia: el dret d'herència, i a sobre després d'haver fracassat a Cervera? Què hi podia fer en aquella situació, a banda de dedicar-se a encalçar pubilles de casa bona? Crec que el mèrit hagués estat si, un cop llicenciat i amb la vida arreglada, hagués decidit deixar-ho tot, de forma serena i meditada, per anar a conrear la seva solitària argenda de les timbes.

De fet, no crec que hi hagi gaire ningú que servi completament estalvi el seu senderi. Pots anar visquent entre la bordissalla de la terra baixa fins que un dia diguis prou i fugis per instal·lar-te més a prop del cel espurlent. Jo sóc, però, un poblador irremissible de contrades jussanes, on les aigües del riu llòbreg es fan amargues en contacte amb la mar, i en porto la màcula indeleble. Si pugés a l'àtic, haurien de bastir quatre pisos més.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Llops i ovelles – 8/03/2006

Avui és el dia de la dona treballadora. Darrerament ha sortit als diaris la notícia de què el Govern de l'Estat Espanyol, aquell Estat al qual pertanyo però que ni és el meu ni m'hi identifico, està elaborant una llei d'igualtat de gènere, o quelcom semblant. El que més ha esvalotat el galliner ha estat la imposició de quotes de dones (almenys el 40%) als càrrecs directius públics i privats, així com també a les llistes electorals, entre d'altres.

A una conversa a classe, la majoria coincidíem que tot i que la discriminació positiva pot estar bé, reduir la dona a una quota és com a mínim una vergonya per a ella. Ara la dona, a més d'una xona, serà un ròssec a l'hora de confeccionar llistes o promocionar-les.

Això, de fet, ja passa, amb el cas paradigmàtic de la Mieras: què hi fot aquesta incompetent destrossant la cultura? Només faltava aquesta mesura de les quotes per assegurar que més inútils ocuparan els alts càrrecs. Ara penso que potser les empreses crearan nous càrrecs balders només per complir la quota.

No vull semblar masclista o sexista. Em sembla just i necessari que les dones tinguin les mateixes oportunitats i condicions que els homes. Però ficar dones amb calçador a cop de llei em sembla contraproduent per a les mateixes dones i també per la bona gestió i govern de la societat i les empreses...

I, com a regal per a les dones en aquest dia tan assenyalat, us he copiat aquest text d'en Pep Coll, publicat a L'Edat de les Pedres, Empúries, 1990.

LLOPS

—D’on véns de fer mal, a aquestes hores de la nit?
—D’on vols que vingui? De donar un tomb per tots els pletius de la vall.
—Ja m’estranyava que t’haguessis quedat al jaç, una nit tan assenyalada com la d’avui!
—No cal que t’ho expliqui, que bé ho saps prou: «la fam fa eixir el llop del bosc ».
—«Si vols ovelles, has d’anar on van elles », que deia el marrà de Xirina de Xerrallo.
—Tinc por que aquest hivern serà molt llarg, que passarem més fam que els gossos de Carreu!
—Haurem d’esperar l’estiu, quan els ramats de l’Urgell i de tota part de món pugin a prendre la fresca cap als pastius de muntanya.
—Doncs mira, si vols que t’ho conti tot, aviat hauré fet. A bocafoscant , he començat la caça a les Salades.
—Prou hi havia bon bestiar?
—Ovelles de cria, com de costum. Acompanyades del marrà i dels corders, llepaven la sal de les lloses. Saps que enguany en veig moltes de bessoneres?
—Me’n dubto. Moltes, quan se senten prenyades, es fan una aigua de corones de rei per aforrar ! Però, en fi, no sé pas per què hi vas a les Salades, no t’hi cruspiràs mai gran cosa en aquest planell.
—Més que res, hi vaig per fer saliva. L’oloreta dolça de la llana i la ferum rància del xerri em fan obrir la gana. A més, no ho saps mai. Una vegada prou que hi vaig menjar calent…!
—No em vinguis ara amb sopars de duro!
—T’ho juro a la pota d’un gos mort! Recordo que era per l’Ascensió, al maig, i feia poc que els pastors de la vall havien xollat . Una ovella llepava desmenjadaent la sal d’una salera, tota sola amb el seu corder. Ja l’havia desveat i començava a cornar. Era una ovella molt jove, primala potser. Ullerada de negre, amb uns ullassos que només de pensar-hi ja se’m dreça la cua. S’havia girat una mica de fresca i, com que duia menys llana que una cabra, tremolava com un pollí en acabat de néixer. «Xeta pelada», vaig dir-li, «vols que et doni una mica d’escalfor amb la meua llana»? «No, que se’m menjaries», va remugar ella, «que et penses que no ho veig que ets un llop amb pell de moltó esqueller»? «No sóc el llop carnisser, sinó un corderet popisser », vaig belar, tot atansant-me cap a la salera. La Ullerada, en lloc de fugir corrents, va engegar el seu corder cap a casa: «vés-te’n al corral, que és massa tard per a tu».
—Allò que diuen, «quan l’ovella ha de ser per al llop, ella mateixa se n’hi va».
—Tan aviat com ens vam quedar sols, li vaig proposar de baixar al barranc a fer un traguet. «Tinc la gola més eixuta que el Serrat del Solà», vaig dir. «Jo també», va belar ella, «la sal sempre fa venir set». Tot just si havíem colat dintre la baürta , jo que l’engrapo amb les urpes per la creu dels lloms: «com et dius, xeta pelada?» «El pastor, el Cisco, de vegades em diu Brostejadora , perquè m’adreço als arbres com una cabra buscant els brots més tendres.» «Doncs jo et diré Mamellada.» Em vaig amorrar al braguer i li vaig fiblar les popes com una rata paniquella .
—I, en acabat, te la vas fer passar…
—Doncs, no.
—Mai tant!
—Sense maitena! Em va fer mania, perquè tenia ronya a la natura. Per poc orxego tot el sopar…
—Ets un llepafils! Un bon llop, davant d’un cap de bestiar, no ha de tenir manies! Li ha de clavar la dent, encara que l’ovella sigui ronyosa o tacada de freixura!
—És que tu ets molt bardusser! Et cruspiries un boc vell que fotés una pudor que empesta!
—Els bocs, ja saps que no em fan gràcia, però una cabra segalla no et dic que no.
—«Bestiar escuat, per xotre’l », que diuen a Cadolla.
—No diguis mai, «d’aquesta carronya no en tastaré ». Tot just si hem començat l’hivern i, quan t’has de rosegar les urpes, qualsevol vianda és bona. Sempre que no sigui un masclot que tufeja, és clar!
—Doncs no hi puc fer res, sóc així! A mi, les ovelles m’agraden jovenetes: les borregues i primales són les que em van més goig. És clar que les de primera cria, també em vénen de gust… El que primer miro d’una ovella és el cap. Les pigallades, per exemple, no em diuen gran cosa. En canvi, les colomes m’encanten, les ullerades em van perdre l’oremus…
—Deixa’t de fesomies i de romanços! L’important és que hi hagi un bon tou de xixa! Fes cas del refranyer: «Els quatre dons de l’ovella: cuixa, pell, cul i mamella».
—En sortir de les Salades, he fet cap a la Pleta del Roi. Hi voleiava un bé de déu de borregues, que et fan ballar l’aigua als ulls . Bestiarot molt jove, la majoria em penso que encara no han mudat les dents de llet. T’has fixat que el bestiar de llana cada dia medra més de pressa? Deu ser degut a aquests pinsos artificials i llets preparades de les multinacionals… Una nit veus popar una cordera, escagassada xica com el puny i, com qui diu al cap de quatre dies, ja és una borrega amb un pet de cuixa i un brot de pit que et fan posar els pèls de punta.
—Ens fem vells, xiquet!
—I tant! Cada nit em fa més mandra sortir de cacera. Abandonar l’escalfor del cau, amb la lloba netejant i els llobatons dormint, i anar-me’n de caça per aquests pletius de la reïra de Déu ! Però, què has de fer, quan et ronquen els budells, «au, torne-m’h, llop, a fer salts!»
—Quins temps aquells. Te’n recordes que quan érem jovenots i esperàvem que aviessin la ramada de l’era de les Maries? «Veniu, xetes, que us donarem nedo », udolàvem damunt de les roques.
—Sempre hi havia una borrega que s’escabotava del ramat i queia a les nostres urpes…
—Una nit, me’n recordo que si fos ara, havia vingut aquí, en aquesta mateixa pleta de l’Orri, que llavors es deia la Borda . Dos marrans presumits van començar a tossar-se al mig del corral. Com pots suposar, s’esbatussaven per una primala, una xisqueta ben plantada que se’ls mirava una mica esfereïda. Una vegada que anaven de recules per agafar embranzida, em vaig palplantar al mig. «Aparta’t del mig, llop repugnant, que pots prendre mal», va gallejar el més banyut. «Maleït tornís », vaig udolar, «si et clavo les urpes t’estriparé en canal com un borrec !» «Siscló de merda, si tens manels, no et moguis d’aquí», va bramar ell. Així que se m’abraonà, li vaig clavar les urpes a la llana de l’esquena, el vaig aixecar enlaire com una trossa d’herba i el vaig rebotre contra la grípia . L’altre fatxenda va agafar el camí de la porta, amb la cua entre potes, més acollonit que la cabra motxa .
—I la xisqueta, va ser per tu, oi?
—La veritat és que no me’n recordo… Fa tant de temps de tot això!
—Ja veig que has perdut molt la memòria… En fi, ¿fa molta estona que estàs parapeta a la menjadora de l’Orri? T’hauràs atalaiat del bestiar que hi ha avui per aquí, suposo…
—Ja ho pots prou veure, penso que hi han acudit tots els marrans de la muntanya. Sembla el mercat del mascle!
—Vaig a ensumar per aquells corralots foscos d’allà dintre…
—No perdis el temps. A aquestes hores, ja només hi queda el baciu… Potser alguna que s’amarreix … Però la bona ovella, l’ovella tendra i grassa, no amorria pas aquí a aquestes hores. Ha fotut el camp amb el marrà cap a un amorriador més còmode.
—I aquestes d’aquí al davant, vols dir que no n’hi ha cap d’aprofitable?
—No provessis pas d’atansar-t’hi! S’afolcarien damunt teu com les ovelles del Tor d’Alós a la trepadella ! La que no és bífia , és garrella … Són el rebui de la muntanya!
—Ja ho diuen, «al darrere del ramat, només hi trobaràs ovelles coixes».
—Vols que ens arribem fins al Munyidor? A veure si tenim la sort de trobar-hi un bon floret de primales.
—Primer ens hauríem d’abeurar, no et sembla? Ei, pastor!! Els llops tenim set! Porta’ns un parell de pedallassos de suc d’ordi fermentat!
—Em fa l’efecte que aquest bordegot no entén la nostra parla… És un regatxot foraster que ha llogat el majoral de l’Orri.
—Doncs, ja li demanaré en la llengua dels pastors! «Cambrer, sisplau, ens podria servir dues cerveses!»

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Els amorosos – 16/01/2006

M'hauria agradat que Irene Oyarze i jo haguéssim estat com aquells veïns de l'escala que ja no hi són. A la porta d'entrada a casa seva tenien, sota el timbre, una placa gravada amb dos cors enganxats, travessats per una fletxa, i amb unes lletres que deien «els amorosos».
Tota l'escala els coneixia com «els amorosos», perquè ells mateixos s'ho feien dir, i sempre els veies abraçats i fent-se petons i encara ara hi ha la placa, a l'entrada del pis, perquè els nous llogaters deuen pensar que és un bon auguri, tot i que segur que desconeixen el final trist de la història, que tot i ser un final trist almenys és un final. «Els amorosos» s'han separat. No vull pas dir que m'hauria agradat una separació d'Irene Oyarze, però això hauria volgut dir que almenys hauria estat, per a ella, una mica més que un mosquit, com el que ara és a punt d'esclafar.
És en això de la placa dels cors que m'hauria agradat assemblar-me als «amorosos», i ara que Irene Oyarze m'ha fet saber que «definitivament» és inútil que m'hi esforci i que l'esperi amagat a la sortida del bar i que li enviï rams de flors al camerino i que li escrigui cartes en les quals li prometo que m'agenollaré per besar-li els peus, ara m'hauria agradat almenys acabar tan malament com aquella parella, que almenys van acabar i, doncs, havien començat alguna vegada, un dia qualsevol.
Sóc aquest mosquit i Irene Oyarze s'acosta i m'esclafa i ja no se'n recorda d'una nit que vam estar bevent i que ella fins i tot em va passar la mà per la galta i jo vaig entendre que era una carícia. No se'n recorda perquè ara se m'acosta i em diu que ja n'hi ha prou de beneiteries i que qui em penso que és, que si ella és una puta o què, i que si no m'he mirat al mirall, sec i esporuguit, sempre vestit de negre, amb ulleres mig fosques i cara dolorida, com un mosquit. Diu això i ara la mà és un guant que em pega i jo només li sé dir que avui no sóc el mosquit perquè porto una camisa amb ratlletes blanques i blaves que no havia dut mai, al bar.
Irene Oyarze diu que em prohibeix que li torni a dir res, que «no m'emprenyis més, ho sents?» i se'n va, amb les ungles dels dits pintades de color morat, amb una marieta dibuixada al dit gros, i encara és la Venus que surt del mar, una Venus que no he estat a temps de dibuixar i que, ara Dalila, em lliura als filisteus que m'indiquen el camí de la mort.
August & Gustau, JM Fonalleras.

Avui he llegit aquesta mena de novel·leta curta o relat d'en Fonalleras. És com un trencaclosques que potser no m'acaba d'encaixar: hauré d'allunyar-me una mica, contemplar-lo a una certa distància i aleshores tornar-m'hi a apropar, rellegir els detalls per acabar-lo de relligar. Veritablement el llibre és un puzle que s'ha d'encaixar, però no és ni de bon tros críptic, com alguns podrien pensar. I d'entre les coses en què m'ha fet reflexionar, aquest capítol aquí reproduït, saltant-me el copyright de la quarta pàgina, que en prohibeix explícitament el tractament informàtic, exemplifica potser millor que altres l'aspecte en què més m'hi he sentit reflectit, malgrat que no l'únic. Vull dir acabar quan ni tan sols has començat, el menyspreu flagrant, sentir-te com un mosquit i les consegüents ganes de estimbar-te pel terrat.
El llibre en si està força bé i es llegeix ràpid, però cal almenys una segona relectura.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Brobdingnag – 10/01/2006

Amiguet Grildrig, heu fet vós un admirable panegíric del vostre país. Heu provat clarament que la ignorància, el desvagament i el vici són els elements justos per a designar un legislador; que les lleis són millor explicades, interpretades i aplicades per aquells els interessos i capacitats dels quals consisteixen en pervertir-les, destruir-les i eludir-les. He observat a la vostra pàtria certes línies d'una institució que, originàriament, pogué ser tolerable, però la meitat d'ella ha estat esborrada i la resta embrutada i desvirtuada per corrupcions. De tot el que vós heu dit, no sembla que es requereixi cap mena de perfecció per assolir una posició al vostre país, i molt menys que els homes siguin ennoblits per llur virtut, els sacerdots ascendits per llur saviesa o pietat, els soldats per llur capteniment o valor, els jutges per llur integritat, els senadors per l'amor a llur pàtria i els consellers per llur prudència. Vós —proseguí el rei—, com heu passat gran part del vostre temps viatjant, haureu escapat probablement a molts dels vicis del vostre país, i així ho desitjo. Tanmateix, pel que m'heu explicat dels vostres compatriotes i per les respostes que amb molt d'esforç i treball he acoseguit de vós, no puc sinó concloure que el gruix dels nats al vostre país són la més perniciosa raça d'abominables i minúsculs cucs que la natura hagi fet reptar mai sobre la faç de la terra

No sabia què llegir i vaig agafar els Viatges de Gulliver d'en Swift, que va comprar ma mare abans que jo nasqués aprofitant una col·lecció de Salvat anomenada Biblioteca Básica. Són uns llibrets mida quartilla (o quartera segons Sagarra), de color groc i taronja (com els Gumets) i molt esgrogueïts pel pas del temps.

Vaig dir-me que estaria bé llegir un clàssic tan famós, però fora d'això no sabia gaire cosa més d'aquesta obra. Resulta que és una crítica furibunda a la societat anglesa del segle XVII, i a la condició humana en general, i que encara està molt d'actualitat. Del viatge a Liliput destacaria el moment en què es pixa al Palau Reial... impactant i molt divertit.

Al segon viatge va a petar el bon home a Brobdingnag, reialme habitat per gegants en una natura proporcional a la seva mida. En Gulliver, cap al final de la segona part, explica com si fos Demòstenes o Ciceró les excel·lències de la seva nació, però el Rei se'n feia creus de les malvestats dels europeus, arribant a la conclusió de què som pitjors que una plaga d'abominables i llesfiscoses bèsties destructores. Hi ha un moment on parla de les meravelles de la pólvora i les armes de foc, i en sentir narrar tan alegrament els estralls que provoquen, es mira esgarrifat i fastiguejat l'immund Gulliver, prohibint-li de tornar a esmentar tan terrible i inhumà enginy.

Pensava que em trobaria un conte per nens... però no té res d'això. Està bé. Per cert, el llibre és en castellà, traducció de Juan G. de Luaces, i el fragment que hi he transcrit l'he traduït directament de la seva versió

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Thor – 2/01/2006

En Thor, el Rei del Tro, és un dels déus més poderosos. Fill d'Odin i casat amb Sif, la deesa de la fertilitat, el dia del Ragnarok lluitarà contra Jormungand, la Serp de Midgard, occint-la però morint a causa del seu verí. El seu temple a Uppsala va ser reconvertit en església cristiana pels genocides. El seu equivalent romà és Júpiter, i de la mateixa manera que dijous ve d'aquesta antiga divinitat, l'anglès Thursday segueix una etimologia similar.

Tor, per la seva banda, és un poblet perdut del Pirineu, depenent de l'Ajuntament d'Alins, i és a tocar de la frontera amb Andorra. Ha estat sempre un indret sense llei, una via lliure d'entrada i sortida de persones i mercaderies, molt abans de l'invent de la UE. Per allà hi circulaven, per exemple, exiliats polítics, com ara jueus, que sembla ser que van ballar-la força magra en aquell port de muntanya. També hi passaven maquis, que van arribar a cremar algunes de les tretze cases de Tor, empaitats per la Guàrdia Civil. Van morir dos guerrillers. Els qui sempre s'hi han bellugat a lloure han estat els contrabandistes.

Vaig comprar el llibre de Carles Porta, Tor. Tretze cases i tres morts, i com el dia trenta-u i el dia u són dies molt estranys, vaig aprofitar per llegir-me'l. Es tracta de les investigacions d'un equip de periodistes pel Trenta Minuts que s'endinsen en les pica-baralles i les màfies pirinenques i ens pinten uns fets que semblen inversemblants i caricaturescs, però que deuen ser veritat.

El que té de bo el llibre és la mateixa història, i que és agradós de llegir. Fora d'algun moment puntual, convida a ésser llegit amb avidesa, igual que em va passar amb Harry Potter. Un cop enllestit, hom es pregunta: i què m'aporta això a la meva vida quotidiana? És evident que Tor és una anomalia, una terra sense llei i amb residents més desequilibrats que la balança fiscal catalana. Però conèixer la història ajuda a conèixer el camí del contraban andorrà, la riquesa d'aquell principat, com funciona l'especulació per allà dalt (perquè aquí baix ja la conec prou) i, en essència, els draps bruts pirinencs.

Si el diguem-ne tempo del llibre està ben trobat, crec que el domini del llenguatge i dels recursos expressius d'aquest paio són força fluixos. Esclar que vinc de llegir en Pla, en Prudenci Bertrana i en Borges, però igualment em sembla fluix. Si hi ha faltes ortogràfiques és culpa del corrector de pa sucat amb oli (feia temps que no en veia tantes, i menys en un best seller). Les mancances retòriques les supleix amb comentaris despectius, alguns cops irònics molt evidents. És el típic escriptor que tracta els lectors d'idiotes: jo ja sé qui és en Miquel Aguilera o en Batallé, no cal que me'ls presentis cada volta que parles d'ells. Però bé, que el llibre no està tan malament, i quan portes cinquanta pàgines t'hi acostumes i et deixes endur per la rocambolesca història.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)

Gaudí - Rembrandt - Handel - Santacreu – 15/12/2005

Ahir, cap a un quart de sis, vaig tornar a pujar a la bici per anar al centre de Barcelona... tinc les cames destrossades entre tot plegat.

Vora dos quarts de set arribava de Girona la Imma. Tot xerrant ens vem plantar a la Pedrera. Feia una pila d'anys que no hi entrava. És molt més maca per dins que per fora... Allà, a l'epicentre mundial gaudinià, hi ha una exposició de Rembrandt, amb molts dibuixos seus, de projectes, estudis i coses d'aquestes. Per a un profà com jo, anar a llocs d'aquests va bé per sortir una mica de la més oprobiosa ignorància: ara sé que Adam i Eva tenien melic. I algunes altres coses.

Vem voltar com un hora per llà, i tot xino-xano cap el Palau de la Música. Semblava la Ruta del Modernisme. Allà vaig escoltar com tres-centes cinquanta persones cantaven coordinats i tot el Messies de Handel. Va haver-hi algun moment que fins i tot se'm va posar la carn de gallina. Però jo no sóc massa d'aquesta mena de música. Devien ser dos quarts de deu, si fa no fa, que vaig tocar el dos, després d'un hora i mitja sentint les gràcies del director i aquells angelets cantant.

Havia rebut un missatge de l'altre redactor de la revista dels Castellers d'Esplugues. Que ja la tenia. Havia estat esperant aviam si feien un descans, però com no el feien, vaig sortir, vaig acomiadar-me via mòbil de la Imma, i en bici en trenta-cinc minuts a Esplugues. És el mateix que trigo en metro... és flipant. A quina velocitat va el metro?

I la revista... què maca! Tot i que he trobat ja mil errors, alguns petits i altres de garrafals: per exemple, a la portada, la data del castell està equivocada, i està a mida de subtítol. Hi ha altres menudències i alguna ximpleria que tindré en compte per la propera, d'aquí cinc mesos, mes amunt o avall.

Me l'he rellegida un altre cop. Dissabte es repartirà entre la Colla, durant el sopar de Nadal. Aviam què... Si més no, jo n'estic força content.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)

Pont de Setmana – 11/12/2005

S'acaba la setmana de l'immaculat pont constituït en aqüeducte per la UAB. Suposo que això ho fan per acostumar-nos per quan siguem funcionaris. He passat una setmana sencera sense enfilar-me a les espatlles de ningú. Els assaigs a can Cargolí s'han acabat fins l'any vinent —em resistia a creure-ho, fins avui no n'he rebut la confirmació. Ho he substituït per la tasca de redactar una nova revista, la dels castellers d'Esplugues. És la segona diferent que redacto en un mes.

Dimarts vaig agafar la bici i, per la Granvia de l'Hospitalet, vaig arribar a la Plaça de Catalunya de Barcelona i vaig tornar. Mai no havia fet, jo diria, un trajecte tan llarg sobre les dues rodes. L'Hospitalet era desert, fins i tot déu devia ser al seu poble del sud d'Espanya... En apropar-me a la Granvia per l'avinguda del Carrilet anaven apareixent més vehicles; anava un xic perdut, però. De plaça Espanya en amunt, cada cop més trànsit. El centre de la Ciutat, intransitable: per la carretera, perillossíssim; per la vorera, impossible, massa gent.

A la Rambla de Canaletes, una concentració d'independentistes. Soflames separatistes, contra la COPE, contra el PP, com sempre. Deia l'Avui que es volia fer pedagogia. Quina pedagogia? Allà només s'hi anava a afirmar. Vaig sentir un bon grapat de comentaris de vianants indignats, enrabiats o provocatius, i fins i tot algun nacionalista que no compartia el discurs perquè considerava que no s'ha de fer propaganda de cap mena a la COPE. Allà quatre eixelebrats van posar-se darrera d'una pancarta, van enarborar estelades i van cridar i fer el mico. Per això me'n vaig tornar a casa. La part alta de la Diagonal era molt buida i vaig adonar-me de què es pot pedalar dempeus.

Poca cosa més he fet aquesta setmana. L'he dedicada gairebé en exclusiva a avançar la revista. Avui i ahir vaig anar a la feina, i cada dia falten deu euros de la caixa. Cosa molt estranya. Avui era la fira de Santa Llúcia a Esplugues, al carrer del Brillas hi posen quatre paradetes... com sempre. Avui he descobert que gairebé idolatro a un conegut, ja ho havia advertit abans, però me n'he sorprès igualment.

Tinc son, avui m'he llevat a les vuit havent dormit quatre hores. He tingut els budells regirats tot el dia i m'he tirat uns pets podrits. Deu ser per les borratxeres consecutives. Ahir se'm va trencar el cordill d'una vamba i avui me n'he posat les velles... ... ... punts suspensius suspensius. Ara mateix estic cansat de viure.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Llibres – 4/12/2005

He decidit que faré el que molta gent fa: una plana amb els llibres que vaig llegint. Miraré de fer-ho una mica retroactiu, però exhaustiu a partir del desembre del 2005.

abril 2008
Les Justes, Albert Camus
El monstre, Josep Palau i Fabre
Contes, I i III, EA Poe
Bola de Neu i Civilitzats tanmateix, Carles Soldevila
Confessió o l'esca del pecat, Josep Palau i Fabre
Aigua avall, Folch i Torres
Nabí, Josep Carner
Cercle de guix caucasià, Bertold Brecht

març 2008
Ariadna al laberint grotesc, Salvador Espriu
Laia i altres narracions, Salvador Espriu
Rhinocéros, Eugène Ionesco
Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon, Francesc Trabal
Les hores, Michael Cunningham
Mrs. Dalloway, Virginia Woolf

febrer 2008
Lletres sobre lletres, Jesús Tuson
Memòria de tu i de mi, Montserrat Abelló
La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda (rellegit)
El nebot de Rameau, Denis Diderot
Who moved my cheese, Spencer Johnson
Ars amandi, Ovidi
L'illa perduda, Prudenci i Aurora Bertrana
El conte del graal, Chrétien de Troyes
Tren a Puigcerdà, Blanca Busquets

janer 2008
Menja't una cama, Gabriel Ferrater
A repèl, J.K Huysmans
Societat Limitada, Ferran Torrent
Amb la por al cos, Margaret Millar
El romanç de Tristany i Isolda, Joseph Bédier

desembre 2007
Teatre modernista (MOLC), Diversos (Mestres, Gual, Iglésias)
L'Eneida, Virgili
Ecce homo, Friedrich Nietzsche
Maragall, Josep Pla (dins «Tres Biografies», OC X)
En el cor de les tenebres, Joseph Conrad

novembre 2007
El celler, Noah Gordon
L'estrany, Albert Camus
Història del nacionalisme català, Albert Balcells
Himnes a la Nit, Novalis
Aspectes del Modernisme, Joan-Lluís Marfany
Teatre (MOLC), Santiago Rusinyol
La innocent, i Drama d'humils, Puig i Ferreter
La cultura del catalanisme, Joan-Lluís Marfany
La dama enamorada, Joan Puig i Ferreter

octubre 2007
Què és una nació, i cartes a Strauss, Renan
La rebel·lió de les masses, Ortega i Gasset
La senyoreta Júlia, August Strindberg
John Gabriel Borkman, Henrik Ibsen
Un enemic del poble, Henrik Ibsen
Quatre variacions sobre la mort (la intrusa, els cecs, interior, tintagiles) , Maurice Maeterlinck
Orlando, Virginia Woolf
Sayonara Barcelona, Joaquim Pijoan

setembre 2007
Mal de llengües, Jesús Tuson
Hiparxiologi, Francesc Pujols
Senyor de les Mosques, William Golding
La sombra del ciprés es alargada, Miguel Delibes
Màximes i mals pensaments, Santiago Rusiñol

agost 2007
El carrer de les Camèlies, Mercè Rodoreda
Divina Comèdia, Dant Alighieri (Trad. JF Mira)
La bogeria, Narcís Oller
Laura a la ciutat dels sants, Miquel Llor
Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche
Temps Difícils, Charles Dickens
La tía Tula, Unamuno

juriol 2007
Els sots feréstecs, Raimon Casellas
El camino, Miguel Delibes
Homenots. Primera sèrie (OC XI), Josep Pla
La familia de Pascual Duarte, CJ Cela
El carrer Estret, Josep Pla
L'auca del senyor Esteve, Santiago Rusiñol

juny 2007
Marines i boscatges, Joaquim Ruyra
Disculpin les molèsties, Xavier Vendrell
El nou Estatut, Lídia Santos, Laia Bonet, David Fuentes
Història de Catalunya, Toni Soler
Nacionalisme i federalisme, Antoni Rovira i Virgili
Notícia nova de Catalunya, JM Fradera i E. Ucelay
Lo Catalanisme, Valentí Almirall

maig 2007
Meditaciones en el desierto, Gaziel (Agustí Calvet)
La nacionalitat catalana, Prat de la Riba (rellegit)
Hacia otra España, Ramiro de Maeztu
Per la concòrdia, Francesc Cambó
Les formes de la vida catalana i altres assaigs, Josep Ferrater i Mora
Si una nit d'hivern un viatger, Italo Calvino

abril 2007
Relacions particulars, Josep Maria Espinàs
Breu història de Catalunya, Jesús Mestre
Notícia de Catalunya, Jaume Vicens i Vives
L'agulla daurada, Montserrat Roig
Invasió subtil i altres contes, Pere Calders
Per què no llegeixo, Francesc Orteu

març 2007
Conservadurismo, Robert Nisbet
Discurs del Mètode, Descartes
Espanya Invertebrada, Ortega y Gasset
El hermano bastardo de dios, José Luis Coll
Discurso sobre el espíritu positivo, Auguste Comte
La lógica de la acción colectiva, Marcur Olson
El príncep, N. Machiavel
Bogeries de Brooklyn, Paul Auster

febrer 2007
El Contracte Social, JJ Rousseau
Siddhartha, Herman Hesse

gener 2007
Lolita, Vladimir Nabokov
Ronda naval sota la boira, Pere Calders
La velocidad de la luz, Javier Cercas
San Manuel Bueno, Màrtir, Miguel de Unamuno (rellegit)
Alícia al país de les meravelles, Lewis Carroll
Dona de pres, Teresa Pàmies

desembre 2006
Los partidos políticos, Maurice Duverger
L'educació de l'estoic, Pessoa
El Político y el Científico, Max Weber
Les Hores, Josep Pla

novembre 2006
Partidos y sistemas de partidos, Giovanni Sartori
L'home que fou dijous, G.K. Chesterton
La força de la gravetat, Francesc Serés
El misteriós cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, Stevenson

octubre 2006
Arbres, Josep Carner
Vida i mort d'en Jordi Fraginals, Josep Pous i Pagès

setembre 2006
Mecanoscrit del segon origen, Manuel de Pedrolo
Vida Privada, JM de Sagarra

agost 2006
El roig i el negre, Stendhal
Rayuela, Julio Cortázar
El Codi Da Vinci, Dan Brown
Demian, Hermann Hesse
La nàusea, JP Sartre
Crim i Càstig, F. Dostoievski (Trad. Andreu Nin)

juriol 2006
Incerta Glòria, seguit del Vent de la Nit, Joan Sales
El misterio de la cripta embrujada, Eduardo Mendoza
El Comte de Montecristo, Alexandre Dumas (Trad. Jesús Moncada)
Història de la Unió Europea, Francesc Morata
Els Balcans, Igor Bogdanovic

juny 2006
Molt bé, Jeeves, PG Wodehouse
Sin noticias de Gurb, Eduardo Mendoza
La rebel·lió dels animals, George Orwell
L'estiu de l'anglès, Carme Riera
La vall de l'Issa, Czeslaw Milosz

maig 2006
L'amic retrobat, Fred Uhlman
El vigilant en el camp de sègol, JD Salinger
La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda
El Gaucho insufrible, Roberto Bolaño
No em deixis mai, Kazuo Ishiguro

abril 2006
El Jersei, Blanca Busquets
Solitud, Víctor Català (Caterina Albert)
La Ben Plantada, Eugenio d'Ors

març 2006
Los girasoles ciegos, Alberto Méndez
Terra Baixa, Àngel Guimerà
El Salvatge dels Pirineus, Pep Coll
L'Edat de les Pedres, Pep Coll
Dies Memorables, Cunningham

febrer 2006
País Íntim, Maria Barbal

gener 2006
La cámara lúcida, Roland Barthes
Del diari de l'oncle Oswald, Roald Dahl
Com Votem i per què, Agustí Bosch
August & Gustau, J.M. Fonalleras
Viatges de Gulliver, Jonathan Swift
Tor, tretze cases i tres morts, de Carles Porta

desembre 2005
Josafat i El Desig de Pecar, de Prudenci Bertrana
Narraciones, de José Luis Borges
El Quadern Gris, Josep Pla

novembre 2005
L'home rebel, Albert Camus
Constituciones y períodos constituyentes en Espanya, Jordi Solè i Tura

octubre 2005
Molta més tardor, Valentí Puig
Blanc de blancs, Valentí Puig
Escric molt bé, Salvador Sostres
Pandora al Congo, Albert Sànchez Pinyol

novembre 2005
1984, George Orwell

Resta de l'any 2005 (el que recordo)
Tirant lo Blanc, Joanot Martorell i Martí Joan de Gualba
El Quijote, Cervantes
Lo somni, Bernat Metge
El único y su propiedad, Max Stirner
Roger de Flor, Francesc Puigpelat
Amb els ulls oberts, Miquel Martí i Pol (antologia)
Blanc de blancs, Valentí Puig
Molta més tardor, Valentí Puig
Tocando el vacío, Joe Simpson

Tots els llibres que recordo, ordenats per autor

El Lazarillo de Tormes, Anònim

Memòria de tu i de mi, Montserrat Abelló

Lo Catalanisme, Valentí Almirall

Bogeries de Brooklyn, Paul Auster

Història del nacionalisme català, Albert Balcells

País Íntim, Maria Barbal

La cámara lúcida, Roland Barthes

El romanç de Tristany i Isolda, Joseph Bédier

Josafat i El Desig de Pecar, de Prudenci Bertrana

L'illa perduda, Prudenci i Aurora Bertrana

Aventura en el castillo, Enid Blyton

Els Balcans, Igor Bogdanovic

El Gaucho insufrible, Roberto Bolaño

Narraciones, de José Luis Borges

Com Votem i per què, Agustí Bosch

Cercle de guix caucasià, Bertold Brecht

El Codi Da Vinci, Dan Brown

El Jersei, Blanca Busquets

Tren a Puigcerdà, Blanca Busquets

Invasió subtil i altres contes, Pere Calders

Ronda naval sota la boira, Pere Calders

Si una nit d'hivern un viatger, Italo Calvino

Per la concòrdia, Francesc Cambó

L'home rebel, Albert Camus

L'estrany, Albert Camus

Les Justes, Albert Camus

Arbres, Josep Carner

Nabí, Josep Carner

Alícia al País de les Meravelles, Lewis Carroll

Els sots feréstecs, Raimon Casellas

Solitud, Víctor Català (Caterina Albert)

La familia de Pascual Duarte, CJ Cela

La velocidad de la luz, Javier Cercas

El Quijote, Cervantes

L'home que fou dijous, G.K. Chesterton

El hermano bastardo de dios, José Luis Coll

El Salvatge dels Pirineus, Pep Coll

L'Edat de les Pedres, Pep Coll

Discurso sobre el espíritu positivo, Auguste Comte

En el cor de les tenebres, Joseph Conrad

Rayuela, Julio Cortázar

Dies Memorables, Cunningham

Les hores, Michael Cunningham

Del diari de l'oncle Oswald, Roald Dahl

Divina Comèdia, Dante (Trad. JF Mira)

El camino, Miguel Delibes

La sombra del ciprés es alargada, Miguel Delibes

Discurs del Mètode, Descartes

Temps Difícils, Charles Dickens

El nebot de Rameau, Denis Diderot

Crim i Càstig, F. Dostoievski (Trad. Andreu Nin)

Les aventures de Sherloch Holmes, Conan Doyle

El gos dels Baskerville, Conan Doyle

Els darrers aplaudiments, Conan Doyle

Els arxius de Sherlock Holmes, Conan Doyle

El Comte de Montecristo, Alexandre Dumas (Trad. Jesús Moncada)

Los partidos políticos, Maurice Duverger

La escuela encantada, Carol Drinkwater

El diablo de los números, Hans M. Enzensberger

Relacions particulars, Josep Maria Espinàs

Ariadna al laberint grotesc

Laia i altres narracions

Les formes de la vida catalana i altres assaigs, Josep Ferrater i Mora

Menja't una cama, Gabriel Ferrater

Aigua avall, Folch i Torres

August & Gustau, J.M. Fonalleras

Notícia nova de Catalunya, JM Fradera i E. Ucelay

Crónica de una muerte anunciada, Gabriel García Márquez

Cien anyos de soledad, Gabriel García Márquez

Meditaciones en el desierto, Gaziel (Agustí Calvet)

Senyor de les Mosques, William Golding

El celler, Noah Gordon

Terra Baixa, Àngel Guimerà

El silencio de los corderos, Thomas Harris

Demian, Hermann Hesse

Siddhartha, Herman Hesse

Un món feliç, Aldous Huxley

A repèl, J.K Huysmans

John Gabriel Borkman, Henrik Ibsen

Un enemic del poble, Henrik Ibsen

Rhinocéros, Eugène Ionesco

No em deixis mai, Kazuo Ishiguro

Who moved my cheese, Spencer Johnson

La metamorfosi i altres, Franz Kafka

Un metge rural, Franz Kafka

El dedo móvil y otras truculencias, Stephen King

Misery, Stephen King

El juego de Gerald, Stephen King

Laura a la ciutat dels sants, Miquel Llor

El príncep, N. Machiavel

Quatre variacions sobre la mort (la intrusa, els cecs, interior, tintagiles), Maurice Maeterlinck

Hacia otra España, Ramiro de Maeztu

La cultura del catalanisme, Joan-Lluís Marfany

Aspectes del Modernisme, Joan-Lluís Marfany

Amb els ulls oberts, Miquel Martí i Pol (antologia)

Caperucita en Manhattan, Carmen Martín Gaite

Tirant lo Blanc, Joanot Martorell i Martí Joan de Gualba

Los girasoles ciegos, Alberto Méndez

El misterio de la cripta embrujada, Eduardo Mendoza

Sin noticias de Gurb, Eduardo Mendoza

Breu història de Catalunya, Jesús Mestre

Lo somni, Bernat Metge

Amb la por al cos, Margaret Millar

La vall de l'Issa, Czeslaw Milosz

Onades sobre una roca deserta, Terenci Moix

Tartuf, Moliere

El perquè de tot plegat, Quim Monzó

Història de la Unió Europea, Francesc Morata

Manifest nacionalista (o fins i tot separatista, si volen), Ulises Moulines

Fray Perico, Calcetín y el gerrillero Martín, Juan Munyoz Martín

Fray Perico en la guerra, Juan Munyoz Martín

Fray Perico y su borrico, Juan Munyoz Martín

El pirata Garrapata, Juan Munyoz Martín

El mensaje de maese Zamaor, Pilar Molina Llorente

Lolita, Vladimir Nabokov

Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche

Ecce homo, Friedrich Nietzsche

Conservadurismo, Robert Nisbet

Himnes a la Nit, Novalis

La lógica de la acción colectiva, Marcur Olson

La Ben Plantada, Eugenio d'Ors

Espanya invertebrada, Ortega i Gasset

La rebel·lió de les masses, Ortega i Gasset

La bogeria, Narcís Oller

Per què no llegeixo, Francesc Orteu

1984, George Orwell

La rebel·lió dels animals, George Orwell

Ars amandi, Ovidi

Confessió o l'esca del pecat, Josep Palau i Fabre

El monstre, Josep Palau i Fabre

Dona de pres, Teresa Pàmies

Mecanoscrit del segon origen, Manuel de Pedrolo

Territorio comanche, Arturo Pérez Reverte

El club Dumas, Arturo Pérez Reverte

L'educació de l'estoic, Pessoa

Sayonara Barcelona, Joaquim Pijoan

El Quadern Gris (OC I), Josep Pla

Homenots. Primera sèrie (OC XI), Josep Pla

Les Hores (OC XX), Josep Pla

El carrer Estret, Josep Pla

Maragall, Josep Pla

Contes, I i III, EA Poe

Lola i els peixos morts, Baltasar Porcel

Tor, tretze cases i tres morts, de Carles Porta

Vida i mort d'en Jordi Fraginals, Josep Pous i Pagès

La nacionalitat catalana, Enric Prat de la Riba

Aigües encantades, Joan Puig i Ferreter

La dama enamorada, Joan Puig i Ferreter

La innocent, i Drama d'humils, Joan Puig i Ferreter

Molta més tardor, Valentí Puig

Blanc de blancs, Valentí Puig

Roger de Flor, Francesc Puigpelat

Hiparxiologi, Francesc Pujols

Què és una nació, i cartes a Strauss, Renan

Illa Flaubert, Miquel Àngel Riera

L'estiu de l'anglès, Carme Riera

La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda

El carrer de les Camèlies, Mercè Rodoreda

El temps de les cireres, Montserrat Roig

L'agulla daurada, Montserrat Roig

Entre l'Espanya i la paret, Xavier Roig

Ni som ni serem, Xavier Roig

El Contracte Social, JJ Rousseau

Nacionalisme i federalisme, Antoni Rovira i Virgili

Harry Potter y el cáliz de fuego, JK Rowling

Harry Potter y la piedra filosofal, JK Rowling

Harry Potter y la cámara secreta, JK Rowling

Harry Potter y el prisionero de Azkabán, JK Rowling

L'auca del senyor Esteve, Santiago Rusiñol

Màximes i mals pensaments, Santiago Rusiñol

Teatre (MOLC), Santiago Rusiñol

Marines i boscatges, Joaquim Ruyra

Vida Privada, JM de Sagarra

Incerta Glòria, seguit del Vent de la Nit, Joan Sales

El vigilant en el camp de sègol, JD Salinger

Antologia, Joan Salvat-Papasseit

Pandora al Congo, Albert Sànchez Pinyol

La pell freda, Albert Sànchez Pinyol

El nou Estatut, Lídia Santos, Laia Bonet, David Fuentes

Partidos y sistemas de partidos, Giovanni Sartori

La nàusea, JP Sartre

Y el gato dijo fu, Francisco J. Satué

Hamlet, Shakespeare

La força de la gravetat, Francesc Serés

¿Qué es el Tercer Estado?, Emmanuel Sieyès

L'home que mirava passar els trens, Siménon

Dones, Isabel-Clara Simó

Tocando el vacío, Joe Simpson

Constituciones y períodos constituyentes en Espanya, Jordi Solé Tura

Història de Catalunya, Toni Soler

Bola de Neu i Civilitzats tanmateix, Carles Soldevila

El zoo d'en Pitus, Sebastià Sorribas

Escric molt bé, Salvador Sostres

La perla, John Steinbeck

El roig i el negre, Stendhal

El misteriós cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, Stevenson

El único y su propiedad, Max Stirner

La senyoreta Júlia, August Strindberg

Viatges de Gulliver, Jonathan Swift

Boris, Jaap Teer Haar

En Ranquet i els seus amics, Emili Teixidor

En Ranquet i el Tresor, Emili Teixidor

Cada tigre té una jungla, Emili Teixidor

El Senyor dels Anyells, Tolkien

El hòbbit, Tolkien

Societat Limitada, Ferran Torrent

Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon

El conte del graal, Chrétien de Troyes

Mal de llengües, Jesús Tuson

Lletres sobre lletres, Jesús Tuson

L'amic retrobat, Fred Uhlman

Niebla, Miguel de Unamuno

San Manuel Bueno mártir, Miguel de Unamuno

La tía Tula, Miguel de Unamuno

El concert de París, Rafael Vallbona

El tresor del molí vell, Hannelore Valencak

Disculpin les molèsties, Xavier Vendrell

Notícia de Catalunya, Jaume Vicens i Vives

L'Eneida, Virgili

Quan el brau bramula, Tonny Vos

El Político y el Científico, Max Weber

Crónicas de la Dragonlance I: El retorno de los dragones, Margaret Weis i Tracy Hickman

Crónicas de la Dragonlance II: La tumba de Huma, Margaret Weis i Tracy Hickman

Crónicas de la Dragonlance III: El umbral de poder, Margaret Weis i Tracy Hickman

Molt bé, Jeeves, PG Wodehouse

Orlando, Virginia Woolf

Mrs. Dalloway, Virginia Woolf

Perpinyhard, Emili Xatard

Homenaje a Tolkien, Diversos

Teatre modernista (MOLC), Diversos (Mestres, Gual, Iglésias)

Escrit per en Josep.

Llegit el Quadern Gris – 4/12/2005

Uns dos anys més tard he acabat el Quadern Gris d'en Josep Pla. El vaig començar poc temps abans d'obrir aquest bloc, que aviat farà dos anys, també. El vaig començar pels volts de Nadal del 2002-03, al llit de casa. El vaig continuar llegint als trajectes de tren cap a la universitat, compaginant-lo amb els exàmens del febrer. De fet, així que els vaig passar, vaig disminuir el ritme de lectura. Un dia de primavera vaig descuidar-me la motxilla al tren i vaig perdre el primer volum de l'edició que tenia. Va suposar la primera aturada prolongada.

Un temps després vaig anar a recollir a la llibreria de la plaça Santa Magdalena d'Esplugues la meva segona edició del Quadern Gris. Un mes més tard va aparèixer als quioscs l'obra completa d'en Pla, en edició de luxe (malgrat ser imprès en paper de fumar). Va ser la tercera edició que vaig posseir, la segona la vaig regalar a una companya de classe, que no sé ara on deu parar (ja se sap, que a segon de carrera hi ha un èxode de proporcions bíbliques).

Vaig reprendre la lectura, però molt espaiadament, a trams. L'estiu del 2004 vaig llegir molt, però no pas el Quadern Gris. A la tardor vaig tornar a agafar-lo, però em sabia greu dur-lo al metro, un oprobi, una vergonya, al costat de Quès i 20Minutos i Dan Browns dels collons. De fet, se m'embrutava i es feia malbé.

Així, només el llegia a casa. Va passar cap d'any i a l'estiu d'enguany no havia arribat encara a 1919 (una mica passat la meitat del llibre). Durant els mesos estivals vaig llegir el Tirant lo Blanch i el Quixot, i alguna cosa més, per la qual cosa no vaig avançar gaire en el QG. Però vaig començar tercer curs i vaig deixar de treballar de dilluns a dimecres, per la qual cosa tenia més temps lliure. Després de l'Escric molt bé d'en Sostres, dos reculls de poemes d'en Valentí Puig, de La Pandora al Congo i de L'home rebel d'en Camus, vaig decidir que era ja l'hora d'enllestir la feina que arrossegava des de feia tant de temps. Vaig agafar en préstec el Quadern Gris de la Biblioteca per marcar-me un límit: en tres setmanes havia de llegir les tres-centes o quatre-centes pàgines que em restaven. Encara me n'ha sobrat una...

I després de la crònica d'una lectura difícil, què n'haig de dir del QG? Algú podria pensar que és carregós i un pal de llegir, si he trigat tant, però és fals. El problema és que, com és un dietari i escriu una cosa diferent cada dia, no es perd gaire el fil si es triga un mes en llegir l'endemà de la vida d'en Pla.

El que potser més m'ha agradat és quan arriba a Barcelona i narra la seva vida a la universitat, a les tertúlies, a la feina, al servei militar... Potser també perquè és el que tinc més fresc, però trobo aquests episodis més propers, i la seva mala llet, la seva ironia, em fa més gràcia. També és interessant el que comenta sobre la literatura i la forma d'escriure —és indubtable que em marcarà en endavant. La seva vida bohèmia era l'hòstia i em fa una enveja increïble (ell, amb la meva edat, xerrava amb gent com Francesc Pujols i Josep Maria de Sagarra).

Vaig llegir la seva passejada per Girona, abans de tornar a Barcelona, unes horetes abans de fer jo la mateixa passejada pel Call i el centre històric. Vaig fixar-me molt en els seus comentaris sobre les maturranyes i cases de barrets, per la fama que té (i, donat el que manifesta, deu ser veritat). He buscat també les seves opinions polítiques, i a banda d'alguna estripada al nacionalisme tipus burro català, m'ha semblat força conservador, amant de l'ordre, però bon paio.

Però bé, això només són opinions meves. Com diria en Josep Pla, a la pàgina 239: «Potser hauríem anat millor si [en Rierola] en lloc d'opinar hagués descrit. Si hagués aprofitat el seu dietari per a descriure el seu temps, ara tindríem un document de primer ordre. Però Rierola volgué opinar sense tenir present que les seves opinions no significaven res. [...] El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina.»

I en vista de la qual cosa millor que no em feu massa cas i aneu a la biblioteca i en tregueu conclusions pel vostre compte.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Misteris del magnetisme – 11/04/2005

De vegades he passat tot el dia ajagut al llit llegint un llibre, fins que el mal de cap ha estat tan gran que he hagut de deixar-ho estar. Diversos cops he passat tota la nit en vela enganxat a les pàgines d'un llibre, i a l'endemà he hagut de llevar-me d'hora. Hi ha certes lectures que m'atrapen i no em deixen lliure fins que no les acabo. Tota la resta roman en un segon pla.

Hi ha també, però, certes lectures que per molt que m'hi escarrassi sóc incapaç d'avançar. Ara mateix hauria d'estar llegint un pal anomenat "Valor público en el sector público" o quelcom de semblant, però ho sento, això també és com un imant, però som pols del mateix signe. No seré capaç d'acabar-ho.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

El Jurament Hipocràtic – 28/03/2005

El Jurament Hipocràtic és un breu relat que apareix a El perquè de tot plegat (1993), d'en Quim Monzó. De ben segur es pot interpretar aquest conte de mil maneres diferents, però la que més bé em va a mi és potser la més prosaica: que tant se val beure fins a fer esclatar el fetge, perquè com més bevem més aprop de la llibertat ens trobem. Doncs res, aquí sota, el relat.

EL JURAMENT HIPOCRÀTIC
de Quim Monzó

A l'home sense entranyes li ha costat molt fer beure sense mesura el seu amic i, amb l'excusa de deixar-lo a casa seva dormint, accedir a escoltar les queixes de la seva dona, tipa d'un marit bevedor. L'home sense entranyes les escolta, les comprèn i en acabat convida la dona a una copa que es converteix en un seguit. Fins que, després d'haver-la fet beure sense mesura, són al llit; ella dient que se'n vol anar. És llavors quan, de cop, a l'home sense entranyes li esclata el fetge: en deu mil petits trossos que esquitxen la paret, el sostre, els llençols i la dona embriaga que està a punt de violentar i que es mig resisteix i repeteix: «Per què m'ho fas, això? Per què m'ho fas?» Ni s'ha adonat que a l'home li ha esclatat el fetge i que en du el cos cobert. Hororitzat, l'home sense entranyes s'aixeca amb por de caure. Va cap al lavabo. Al mirall contempla el forat que té ara al costat dret del cos, sota el costellam. Allà on hi havia hagut el fetge hi ha un esvoranc enorme i fosc. Ha arribat, doncs, el moment que, any darrere any (des dels setze, exactament), li han anat anunciant profetes amb bata de metge. Per fi s'acompleixen els vaticinis i les dècades dedicades a l'alcohol produeixen el mal devastador que se'ls suposa.

La mort, doncs, és imminent. En qualsevol moment perdrà el coneixement i caurà a terra. Amb aquell forat al costat, ningú no pot sobreviure gaire. De fet, el que resulta estrany és que encara no hagi caigut a terra. Com és que encara és viu? Com és que encara pot raonar? Com és que la resta del cos funciona sense ressentir-se'n, com si no hagués passat res? Acaba de perdre un dels òrgans indispensables i és viu, al lavabo i astorat. Potser perquè, tot i ser un òrgan indispensable, no és el més indispensable de tots. Siguem clars: no és el cor, el que li ha esclatat. Segur que si hagués estat el cor ja hauria mort fa estona. És evident que hi ha òrgans indispensables i òrgans indispensables però no del tot, amb la qual cosa deixen, de fet, de ser indispensables. En aquest grup d'indispensables no del tot indispensables hi entra, evidentment, el fetge, aquell fetge que ha passat a formar part de la decoració del dormitori. Des del qual li arriben els deliris de borratxa de la dona, que ja no pregunta per què l'hi fa, sinó on és: «On ets? Per què m'has deixat sola?»

Torna al seu costat. Si ha de morir, res millor que morir en pla violent. Tot és posar-se a la feina que la dona torna a preguntar, un cop i un altre: «Per què m'ho fas?» Quan en té prou, l'home sense entranyes se'n va al lavabo, orina llargament, es felicita per l'estat òptim dels seus ronyons (sempre n'ha estat orgullós), es renta la cara, torna al dormitori, agafa la dona pel clatell, l'alça, l'asseu en una butaca, canvia els llençols esquitxats de fetge per uns de nets i s'ajeu al llit. Al cap d'una estona, la dona s'aixeca de la butaca i va cap al llit, fent tentines perquè no pot ni obrir els ulls. S'ajeu al costat de l'home i li pregunta si és en Frederic.

L'endemà, l'home sense entranyes es lleva amb el cap claríssim. I la ressaca que hauria de tenir? Recorda l'esclat del fetge i no té ni temps de suposar que tot ha estat un somni perquè de seguida comprova que no: fica la mà a l'esvoranc que té al costat dret. És ample, cosa d'un pam, sangonós, però no tant com la nit abans. Pot tocar perfectament les costelles inferiors. S'eixuga la mà amb la vànova i s'adona que la dona dorm al seu costat. Torna a forçar-la. Aquest cop ella li demana: «No m'ho facis més. Sisplau, no m'ho facis més.»

L'home sense entranyes es dutxa, es vesteix i diu a la dona que es vesteixi. Mentre baixen les escales, la dona vomita dos cops. L'home sense entranyes, en canvi, està fresc. La fica al cotxe; per si no se'n recorda li fa memòria de l'estat en què el dia abans li va arribar el marit a casa i la deixa prop d'una boca de metro. Després va a una llibreria a fullejar llibres sobre malalties hepàtiques.

Arriba al bar més d'hora que de costum. Demana la primera copa amb por que no li vessi pel forat. No li vessa. L'esvoranc s'ha cicatritzat d'una manera repugnant però ràpida. Quan van arribant-hi els amics, l'home sense entranyes ja fa hores que beu. Durant tota la nit beu tant com vol i no té cap de les sensacions desagradables que es tenen sempre que es beu fora mesura. I l'endemà, gens de ressaca.

Beu tant com vol, sempre, i no nota cap dels efectes negatius. Ha arribat a la conclusió que el fetge és una mena d'alienígena instal·lat al cos dels humans. Ben al contrari del que diuen (que l'alcohol, l'excés, és el culpable dels mals del fetge), és el fetge el culpable dels mals del bevedor. I l'únic camí assenyat és incrementar el consum d'alcohol fins al màxim, no fer cas de les advertències dels profetes mèdics i esperar, anhelosament, l'esclat. L'esclat del fetge és un graó més, natural i lògic, del procés humà, igual que la caiguda de les dents de llet, les primeres pol·lucions nocturnes, la descalcificació dels ossos o la menopausa. El que passa és que, generalment, la gent, atemorida pels consells dels metges, un dia s'atura, deixa de beure o redueix les dosis. Vet aquí l'error: perquè bevent menys s'atura el procés cap a l'esclat desitjable i es malviu entre patiments i mala consciència. Que l'esclat és una cosa normal ho demostra el fet que l'esvoranc s'hagi cicatritzat de manera espontània, sense cap problema. Ben al contrari del que li hauria passat si hagués estat un metge qui li hagués arrencat el fetge en una operació quirúrgica, artificial.

L'home sense entranyes mira com cauen els amics, un darrere l'altre, cada nit, embriacs. Sempre arriba un dia que, atordits per les molèsties, van al metge i indefectiblement en segueixen els consells. Víctimes dels seus fetges, moderen el consum d'alcohol. Un vespre, l'home sense entranyes els aconsella que beguin molt més, cada cop més, fins que el fetge els esclati. Si ho aconsegueixen, l'alcohol ja no els serà problema mai més. Tots els metges ho saben, això, però s'han confabulat per no dir-ho mai. Els amics no se'l creuen, beuen una mica més i, embriacs, se'n van a casa, arrossegant-se. Mai més no els torna a aconsellar. Quan moren de cirrosi o d'hepatitis per no haver estat capaços de desfer-se del fetge, els du una corona de flors, acompanya les vídues al funeral i després, amb l'excusa d'ofegar la pena, les fa beure sense mesura.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Tocant el buit – 27/02/2005

Tocant el Buit Fa dos dies vaig enllestir el llibre Tocando el Vacío, de Joe Simpson, editorial Desnivel. Una noia de l'Universitat me l'havia recomanat i atès que, com ja he dit en diverses ocasions, sóc un consumista de llibres, en vaig fer la comanda a l'Abacus. Dilluns el vaig encetar, després del mal de cap provocat per una calipàndria sobtada i per la lectura a contrarrellotge del maldecap de la Constitució Europea, i dijous ja el tenia llegit. És un llibre molt fàcil de llegir sobretot si domines el vocabulari muntanyer i d'escalada; si ets com jo, et costarà una mica més.

El problema de les obres foranes és que no saps si qui no sap escriure és l'autor o el traductor. Deixant de banda errades ortogràfiques massa sovintejades, mots gens escaients i alguns errors gramaticals (com l'omnipresent perífrasi deber + infinitiu per expressar dubte, quan hauria d'escriure's amb la preposició de), que fa de tot plegat un text força anquilosat que sembla un calc directe de l'anglès; doncs deixant de banda aquest tema, en Joe Simpson no em sembla que tingui massa traça escrivint: diu al final del llibre que si no hagués estat pels fets que narra, segurament no hagués sigut mai escriptor, però que no és només qüestió de sort sinó també de dur treball per part seva. Bé, doncs jo crec que la major part del seu èxit (tot i que no sé si algú de vosaltres n'haurà sentit mai a parlar, d'ell) es deu a la extraordinària història que explica.

Perquè els fets són gairebé inversemblants; algú que escrivís una obra de ficció explicant la meitat del que s'hi explica a Tocando el Vacío, de ben segur seria titllat de fantasiós i agosarat, quelcom tan irreal com una pel·lícula d'Indiana Jones. És realment esfereïdora la seva experiència, tot el que va haver de suportar i la lluita agònica fins al darrer alè per la supervivència. Des d'aquest punt de vista, jo ja no em queixo quan tinc les mans fredes a l'Àrea de Guissona...

De qualsevol manera, es nota que no sap escriure gaire. Des de collonades com paràgrafs mal dividits, fins a les descripcions del seu patiment, reiterades fins l'avorriment; així com les dels paisatges, que per a gent com jo no gaire avesada a escalar pics de més de sis mil metres resulten una mica abstruses; tot plegat denota una manca de domini literari flagrant. Hi ha algun passatge que em va resultar especialment bo, com ara la descripció evocadora que fa del paisatge que contempla a través de la finestreta d'una cova de neu, o bé els deliris del final del seu via crucis, a pocs metres de la salvació, tot agonitzant i recitant versos de Shakespeare.

De tota manera, el pitjor llibre és aquell que no aporta res. Per alguns el més important de la literatura és el seu virtuosisme, per uns altres és la mateixa història. Doncs per a mi, el que és realment important a la literatura és aquest domini de la llengua, la capacitat de fer virgueries tot i que no es facin. En aquest sentit, aquest llibre coixeja molt. Pel que fa a l'altra vessant, aquest afany de superació, la manera d'afrontar el malastre, el fet de plantejar-se objectius a curt termini i assolibles per tal d'anar avançant cap a una fita inabastable, l'amor per la natura, el companyerisme i l'esperit aventurer i una mica suïcida.

No sóc crític literari, només un crític a seques. M'agrada esbudellar-ho tot sense presentar alternatives. El llibre és recomanable per a evadir la ment de la realitat, traslladar-se a un món de verglàs i escletxes traïdores i cantelludes. No està pas malament si no n'esperes gaire cosa més.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Blau – 25/01/2005

Sobre la costa hi ha una remor d'escuma bruta, tèrbola. De tota manera, les barrabassades geològiques em carreguen. A la mar hi ha un llagut que pesca –sol, inútil, sobrer. Passant per dins de les pinedes, la remor dels pins fa l'efecte com si algú us mirés –invisible. Sobre la badia de Palamós, la mar fa un blau que sembla artificial, un blau llaminer, amb aigües més pàl·lides... (no trobo l'adjectiu). És un blau de contrallum, d'anunciació, un blau... (impossible de trobar l'adjectiu). És un blau que neguiteja, fisiològic, extramarí, un blau que només es pot veure a través de les aigües d'un verd... (fracàs total).
El Quadern Gris, Josep Pla

He recordat aquest fragment del Quadern Gris, pertanyent a l'onze de novembre de 1918, tot esperant el tren a l'estació de l'Autònoma. Contemplava el cel blau immaculat, net, ventilat... El blau estúpid del cel hivernal.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Locus amoenus – 2/01/2005

Ahir, amb ressaca inclosa, vaig acabar de llegir per fi el Fill de l'Acordionista, de n'Atxaga. Quan el vaig encetar em pensava que parlaria més de les causes que propiciaren la creació d'ETA, de l'ambient que ho afavoria i tal, però més aviat em vaig trobar amb la descripció bucòlica d'un petit poble basc i de les relacions sentimentals i d'amistat d'un dels camperols, en David. Molt més de la meitat del llibre ens explica la joventut d'en David, fill d'un feixista que diríem que és, en el fons, un bon home, i que per això en David abraça quan mor sa mare. Sí, s'intenta recrear l'ambient, però vaja, moltes de les coses que explica no tenen res a veure amb el tema del terrorisme, sinó que més aviat sembla una novel·la costumista, com la relació amb Teresa (tot i que aquesta li dóna el quadern del Gorila) o amb Virgínia. Es parla també amb prou insistència dels sentimens d'en David vers son pare i els seus amics: dels qui estaven de part dels afussellats i dels qui n'estaven de la dels botxins. Al final, després de l'assassinat d'un dels seus millors amics (en Lubis), després d'una acció terrorista (l'incendi de l'hotel d'un general franquista) es fica en l'organització terrorista.

Dins de l'organització tampoc no explica gaire el seu funcionament. Es centra, un altre cop, en la vessant humana: de les contradiccions que pateix en David i els seus amics Joseba i Agustín. Els dos primers s'adonen de què, ben mirat, matar gent no els omple, que s'ha perdut l'esperit original i que ja res no té sentit. Tots dos planegen trair l'organització, però en Joseba s'adelanta i explica a la policia en quin tren van i amb quin objectiu. N'Agustín, per la seva banda, i tot i deixar també la clandestinitat després de l'amnistia de la Transició, no abandonarà mai l'alienació nacionalista i terrorista.

Jo diria que n'Atxaga comparteix el parer de l'oncle d'en David, en Juan Imaz, quan diu que aprova els objectius (alliberament nacional) però no els mètodes. Tanmateix, jo crec també que estava a favor d'ETA al seu inici, i que igual que van fer Joseba i David, es va desencantar a les acaballes del franquisme. Jo potser també sóc d'aquest parer, o potser d'un una mica més radical. Potser sóc igual d'idiota que Agustín, que duia sempre un bocí de tela del vestit que portava una tia seva quan va morir durant el bombardeig de Gernika, per no oblidar per què lluitava.

En resum, el que més m'ha agradat ha estat l'ambient bucòlic del poble d'Obaba però, sobretot, el petit barri d'Iruain, l'amor enyoradís per l'idioma esmunyedís que es perd i que no para de recordar (pel basc, evidentment, però que jo trasllado al català), la natura gairebé verge, el mode de vida antic, els «pagesos feliços»... A tot això, en David va haver de renunciar per culpa de la clandestinitat, una altra raó per deixar-ho córrer. La descripció del poble i les muntanyes, de les tradicions i costums, del tarannà de la gent, de l'idioma perdut, tot em trasllada cap un país idílic, ideal. Locus amoenus.

Escrit per en Josep.

Cap de setmana – 12/07/2004

Aquest cap de setmana no ha passat res d'especial a Can Santacreu. Durant alguns minuts he voltat per casa, com una papallona, d'ací cap allí, sense saber què fer. Són els moments que acostumo a omplir amb Internet, quan em balla el cap després de tot el matí llegint. Surto de l'habitació, vaig a la cuina, miro la televisió una estona, vaig a la cuina, entro a l'habitació, agafo un altre llibre, engego la ràdio, vaig a la cuina, miro la tele i torno a l'habitació. Arriba un moment en què el meu cervell es fa impermeable a la lletra escrita. És quan trobo a faltar l'ordinador.

I bé, durant aquests dies he llegit el llibre de Maria Àngels Anglada, El violí d'Auswitch. És la típica història d'un jueu al camp de concentració, que vol regalimar humanisme però que a mi m'embafa aviat, i que fa servir els estereotips de tota la vida: els jueus com si fossin gairebé uns sants i els nazis un esbart de hienes proterves. A més de la, per a mi, fluixa història, literàriament tampoc no és res de l'altre món. Trobo que és un llibre que respon força bé al perfil del lector d'El Periódico.

D'altra banda, he encetat L'Atlàntida d'en Verdaguer. Realment és impressionant el domini de la llengua del de Folgueroles, sobretot tenint en compte el precari estat de salut de l'idioma català en aquell temps. Per això, jo crec que el valor més important del llibre és més aviat simbòlic que literari, ja que tot i que la seva poesia èpica és colpidora, corprenedora i, en definitiva, magistral, per sobre de tot va suposar el reactivament literari del català, guanyant els primers Jocs Florals moderns. És una manera de dir que no m'agrada gaire el llibre, però que trobo que literàriament és una meravella, i més tenint en compte quan va ser escrita i el que simbòlicament representa.

Per evitar l'ensopiment, quan m'atipo dels recargats versos d'en Verdaguer, llegeixo uns dies del dietari d'en Josep Pla. Deixo de banda aquell llenguatge poètic, diguem-ne que artificiós, per un de més popular, però igualment excel·lent. La literatura d'en Pla és un tresor. Ara m'estic fixant especialment en les seves precises descripcions: sempre troba el mot idoni, exacte, per a cada cosa. Dins el seu amplíssim ventall d'adjectius, no deixa de sorprendre'm l'ús que en fa d'alguns d'ells, que a mi mai no se m'haguessin acudit. Té la capacitat de traslladar-nos al seu temps per compartir amb nosaltres aquells paisatges. Descrivint persones és excepcional, mítica és la seva pròpia descripció que fa al Quadern Gris. I és que ja ho diu ell mateix, és molt més difícil descriure que opinar. És un mestre.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (15)

En Porcel – 8/07/2004

L'ordinador està fent el ruc... El ventilador no funciona i fot una pudor de socarrim fastigosa. A més, la Zonalliure té encara més problemes: afegint-s'hi al tema del MT, ara un hacker s'ha colat al servidor.

Canviant completament de tema, després de l'sprint final, ahir vaig aconseguir acabar el Lola i els peixos morts, d'en Porcel. Era el primer cop que llegia alguna cosa d'ell, car si he llegit algun article seu de La Vanguardia no me'n recordo. Jo m'havia proposat, per aquest estiu, llegir només llibres d'autors morts. Malgrat tot, amb en Porcel he fet una excepció, i ara llegiré només llibres que s'hagin publicat fa deu anys o més.

La novel·la, un totxo gruixudet, el cabron, només té un capítol, i de començament a final es tracta del soliloqui del protagonista, un tal Hèlios, exdiputat de CiU i mallorquí, de classe baixa, egoista, sexualment molt actiu, però sobretot, un malparit sense escrúpols. El llibre comença i gairebé acaba a un restaurant de plats combinats fastigós, on es troba la Lola, una amant que feia molts anys que no veia. A partir d'aquell moment fa un repàs per tota la seva vida: les dones que hi han passat, totes les coses que ha fet i la justificació de perquè ho ha fet així. De per què és un desgraciat.

Està prou bé, tot i que se m'ha fet una miga feixuc. En Porcel té un domini de la llengua extraordinari, això és innegable, des del seu amplíssim ventall lèxic (amb una capacitat impresionant per crear nous mots, i farcit de dialectalismes mallorquins) fins a la manera d'explicar la història. Sense seguir un ordre temporal gens lineal, va presentant els successos del protagonista quan li convé, recolzant-se en ells més endavant.

Bé, jo no sóc cap lletraferit, sóc incapaç de fer una crítica mínimament bona de cap llibre. Acabaré dient que m'ha agradat bastant, però no és dels millors que recordo. Més que de la història, que està bé però tampoc no mata, em quedo amb la seva forma d'escriure, que m'ha semblat excel·lent. La història, tanmateix, és una mena de crítica cínica i exagerada de la Catalunya tardofranquista i de la de transició de la que no es salva ningú: ni tan sols ell. Tots els grups, clandestins o no, són tots plegats com un estol de peixos morts. Segurament, més enllà d'aquesta crítica, vol reflexionar sobre la condició humana en general.

Però bé, si voleu tindre una opinió millor, és preferible que el llegiu vosaltres mateixos. En cinc dies, sense apretar gaire, el teniu enllestit.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Flying free, feel the ecstasy – 30/06/2004

No és que ell sigui millor o pitjor, és que és un geni: la seva gràcia es realitza més enllà de les limitacions humanes. Ell no vola, ens sobrevola.
Salvador Sostres*

Només dos dies després, amb la cama espostissada i portant una crossa que l'estintolava per davall l'aixella, arribà fins al moll i, assegut a un pedrís, romangué hores i hores contemplant les gavines. A partir de llavores, aquell va passar a ser el seu observatori. S'hi estava vides, capvespres sencers. Adesiara, si algú, que mai no era la dona, se li antasava amb un tros de pa, ell donava les gràcies, hi clavava les tres dents de dalt i les dos de baix que li restaven, i tot seguit recuperava l'aire beatífic amb què romania com a hipnotitzat observant les evolucions d'aquells ocellots. Els matins no sortia per por a la dona, feinejava pel porxo, rumiava coses i esperava l'alliberament que li vendria en haver dinat.

Alguns mesos després, era ja a tocar la festa de la Mare de Déu, en aquell temps Sencera, i considerà que era una bona ocasió. S'hauria dit que la gent també ho pensava, impacient perquè arribàs aquell moment. I fou prou que ell ho mig digués a alguns coneguts, i l'expectació que covava a l'interior de les cases va fer una mena d'esclat i els carrers, el dia de la festa, pujaven plens.

Escollí l'horabaixa, quan l'aire es posa tranquil i es fa més majestàtic el vol de les gavines i dels coloms. Des d'aquell migdia, es veien pel poble alguns forasters. Ni el rector ni les monges no s'hagueren d'esforçar gaire per aconseguir, animant la gent a col·laborar, que, al peu del campanar, hi quedàs formada una doble gruixa de matalassos, grossa com una era. Es formà un llit immens, on quedava resumida, com en un llibre acabat d'enquadernar, tota una llarga història de cossos estabornits.

El sol era ja a punt de pondre's. La plaça, reblida de gent, era una enorme impaciència i una inquietud. Arribat el moment, se'l veié aparèixer per la cornisa nua de su ran les campanes. Donant-li el sol allà dalt, encara ple, se'l pogué destriar ajustant-se bé les ales. Després, les va obrir amb molt d'esment i, amb aquella lentitud, semblà que, dins l'altària esdevinguda solemne, s'hi havia detingut una enorme libèl·lula provinent qui sap d'on, de pas cap a qui sap on. I el silenci espès que s'havia format al moment d'ell comparèixer, amb aquell espectacle, cop en sec es convertí en una remor creixent de to admiratiu.

Allà dalt, en Beno, tot i que des de baix no es veia, seguia duent a la cara el somrís de sempre, dirigit a ningú. L'instant era arribat. Era com si ara pogués viure el tràngol de tornar néixer. Era l'hora esperada. La de jugar-s'ho tot, a tot o res.

Se'l veié signant-se fins a tres vegades, i l'ala dreta, resseguint aquell gest, es mogué amplament dns l'aire, solemne com unes quaranta hores. Tot seguit, sense més preàmbuls, se'l veié saltar. Per un moment que semblà llarg com tota una vida de passar fam, anà caient en vertical com una mala cosa i de l'empedrat de la plaça s'aixecà un murmuri d'horror acabat amb una cresteria de xiscles de dona. Aquell crit col·lectiu creixia amb rapidesa cap al registre més alt on devia estar situat el cim del dolor i del desencant. Hi va arribar tard. Un instant abans, quelcom de prodigiós l'havia retingut, i en Beno, després d'estar un segon suspès dins l'aire com un abellerol, començà la volada. Primer, va fer un gir a la dreta, iniciant una corba que gairebé agafava tot el perímetre de la plaça. Quan l'hagué arrodonida, no s'aturà i amb un vol majestàtic i silenciós començà a donar-hi voltes, planant per damunt la gentada, feta tota ulls, que ell contemplava, des de l'altària, amb l'aire d'haver assumit a l'aire aquella jerarquia ansiejada a la terra.

Cop en sec, en una boca de carrer destrià la dona, mig amagada. S'havia incorporat ben a darrere hora, decidida a no perdre's ni aquella calamitat ni el cas de la gent quan la desgràcia s'hagués consumat. En Beno la mirà un moment, només el temps de veure com aquell avortó de dona, amb les mans fent botzina una a cada banda de la boca, li enviava algun improperi que, de tan intensos que eren els aplaudiments, ni tan sols li arribà. Des de feia un moment, semblava com si es preparàs per aterrar en algun lloc que no havia acabat d'escollir. Per un instant, se'l veié vacil·lar i semblà que perdia altària d'una forma més precipitada. Però aviat, com si s'ho hagués pensat millor, el seu aleteig, deixant de ser nerviós, va anar recuperant el seu ritme poderós i majestàtic i, durant una estona de no acabar mai, es pogué ben veure i reveure com, després de deixar la plaça endarrerida, s'anava allunyant cap a l'infinit fins que, al cap d'algun temps, acabà perdent-se de vista dins la glòria de les vermellors enceses del sol ponent.
Miquel Àngel Riera. Illa Flaubert.

Illa Flaubert (1989) parla de la lluita d'un home de casa bona per evadir el pas del temps. Després de la mort de tota la seva família marxa cap un poble mariner, a tocar d'una illa amb forma de lleó ajagut, deshabitada, que es converteix en el seu refugi solitari, i on reflexiona sobre els conceptes de la vida i la mort, la solitud, el sexe i les relacions socials, entre molts d'altres temes.
En M.A. Riera, nascut a Manacor l'any 1930 i mort a Palma l'any 1996, és un dels escriptors més importants de la literatura catalana de finals segle XX, i és considerat un dels millors de tota la història nascut a Ses Illes. Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres, i ha guanyat infinitat de premis: el Josep Pla, Ciutat de Barcelona, Joan Crexells i nacional de la Crítica per Illa Flaubert.

*(Les cursives substitueixen Baltasar Porcel. Fragment d'aquest article, publicat a l'Avui)

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

23 de juny – 23/06/2004

Nit. Revetlla de Sant Joan. - Cap al tard, la gent escombra i rega els carrers. Les acàcies fan una olor dolça i espessa. Les criatures transporten tota mena d'andròmines per cremar a les fogueres. El poble, tan crepuscular sempre, s'anima una mica. Gent a les terrasses dels cafès. Les llums públiques no semblen tan grogues com els altres dies. Passen unes noies mudades. Deuen anar en una o altra festa major. Deixen un perfum dolç a l'aire, embafador. Si hi anés -penso-, ¿què hi faria? Quan es fa vespre, hi ha un cel blau fosc immens. Buidor angoixosa, opressiva.
He sortit tard de casa. Tot ha estat ja cremat. En l'aire flota una olor, un gust de suro socarrimat i refredat. La gent fa anar al llit les criatures. Encara se'n veu alguna amb una ditada de negre al front o a la cara, que vol saltar sobre els focs extingits. A les cantonades, hi ha una mica de caliu sota les cendres. Fa una nit dolça, quieta, i, quan l'olor de fum s'esvaeix, l'aire té una qualitat de seda. A les portes de les cases, immòbils, mig adormida, la gent para, asseguda i silenciosa, la fresca -com si les flames s'haguessin emportat els pàlpits de les vides i haguessin quedat, només, figures de cera.

Josep Pla. El Quadern Gris.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Llibres i més llibres – 17/06/2004

Un dia li vaig dir a una anarquista que jo només em considero consumista de llibres, perquè quan en veig un que m'agrada no me'n puc estar de comprar-lo. I és que tinc un bon munt encara per llegir: des de fa uns mesos n'he comprat almenys quaranta i només he llegit sencer "La nacionalitat catalana" de Prat de la Riba i "Estudi en Escarlata" de Doyle, que van regalar amb l'Avui. Aviam si aquest estiu tinc temps per llegir (i si finalment vaig a Granada, tindré tot el temps del món per llegir...).

Parlant de l'Avui, tothom ja sap la notícia. Jo només espero que el canvi d'empresa editora no vagi acompanyat d'un canvi de línia editorial... Em sabria molt de greu que el millor diari català acabés sent un diari com qualsevol altre, o una deixalla directament. Estava pensant en fer-me subscriptor, tenia molts dubtes, però ara crec que definitivament esperaré que es faci efectiu aquest canvi per subscriure-m'hi.

I tornant al tema dels llibres, avui he comprat dos nous llibres de les obres completes del genial Josep Pla. No us ho penseu, per només deu miserables euros teniu "Les Hores" i "Aigua de Mar". No tinc ni ideia de quan els llegiré, en el pitjor dels casos, mai...

Tant de llibre a la meva habitació està causant una terrible manca d'espai. No sé on recoi hauré de desar els nous llibres i què faré amb els altres, que tinc tots amagats a una motxilla. Només vull comprar un llibre més, el d'"Homenots" d'en Josep Pla, i prou, em comprometo a no comprar-ne cap més fins que no hagi llegit almenys la meitat dels que tinc ara. Dimecres acabo el darrer examen, i tindré gairebé tot l'estiu per llegir. Visca!

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Banalitats – 2/06/2004

Abans, mai trobava el què a les converses banals. M'enervava sentir a parlar d'anuncis televisius, per exemple, o de les notetes que es passaven a classe. Amb la quantitat de gent que es mor de gana -pensava- i aquests tabalots debatent sobre els pits de La Veneno. M'ho prenia tot seriosament.

Més endavant -no fa pas gaire- vaig adonar-me de què ser seriós en totes les relacions és negatiu -tot i que jo encara ho sigui molt, de seriós. La gent ja té prous problemes a casa seva com per anar amb cara d'all per la vida. No s'ha d'enraonar, s'ha de xerrar: alegrement, de banalitats molt banals. Tot s'ha de dir mig en broma, i allò que es digui mig seriosament ha de referir-se a foteses sense la més mínima importància, com per exemple la roba, o la política. La política és la cosa més banal que hi pot haver, però la gent no ho sap veure.

El cas és que el tema em va vindre al cap quan vaig llegir aquest tros del gran Quadern Gris d'en Josep Pla. El text parla, sobretot, de la solitud, però cap al final es centra en aquest tema.

26 de juliol

[...] la fórmula més agradable de la convivència humana és la banalitat -la conversa banal, banalíssima. La relació banal és positiva i reposant, contribueix a mantenir-se en aquell punt de confusió mental que és indispensable per a tenir una bona salut i anar tirant en la vida. La banalitat es pot allargar o escurçar a voluntat. No es pot, em sembla, demanar més.

Enric Frigola m'ha dit moltes vegades que la filosofia de la vida social anglesa és la banalitat. El que xoca desagradablement als anglesos és una qualsevol pretensió humana a l'exploració excessiva, a la profundització indiscreta. [...]

Au, vagi bé, gent.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)

Publicitat – 27/05/2004

De vegades penso que el que escriuen els dipaires completament desconeguts als seus blocs ho escriuen pensant en mi, com si se m'estiguessin adreçant descaradament. Tot seguit, me n'adono de què això és molt improbable.

Canviant de tema, ha sortit als quioscs de tot Catalunya l'edició de les Obres Completes del millor escriptor del segle XX, en Josep Pla. Demaneu al vostre quiosquer de tota la vida, demà quan aneu a comprar el diari, la primera entrega: per només deu euros (Déu méu, només Deu!) teniu El Quadern Gris i El que hem menjat. En edició de luxe: enquadernat amb pell autèntica, amb cinta per marcar la lectura, amb estampats daurats i la reproducció de la signatura d'en Pla. Per només deu euros. Una ganga, un regal. No sigueu gasius amb en Pla: si encara no teniu El Quadern Gris, una millor oportunitat que aquesta no la trobareu. És l'òstia en bicicleta. Tingueu present que ja només El Quadern Gris normalment val més de vint euros. I en teniu dos pel preu de la meitat d'un. Collons!

Au, va, on sigueu garrepes i, junt amb l'Avui, compreu demà El Quadern Gris i El que hem menjat, de Josep Pla i Casadevall.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

9 de juliol – 25/05/2004

9 de juliol.- És incomprensible el nombre de persones que es pensen que no han de morir mai, que estan absolutament segures -en virtut de la seguretat inconscient, que és la més forta- de restar sempre en aquesta terra. Gairebé tothom, potser tothom. L'home no està construït per pensar en la mort. No solament no pensa que ha de morir, sinó que -si per atzar hi pensa- ho troba inconcebible.

Cada dia passa per davant dels nostres ulls un o altre enterrament. Ho trobem natural. És a dir: trobem natural que els altres es morin; absurd que personalment la mort ens colpeixi. En virtut d'aquest curiós fenomen defensiu, la capacitat racional de l'home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta. Així, la raó humana, abstreta de la presència de la mort, esdevé el que és exactament: un joc pedantesc. En tot allò, en canvi, que és inaccessible a la projecció de la mort -en el sistema de les constatacions de la matemàtica, per exemple-, la raó hi fa un gran paper i les construccions semblen marmòries i definitives.

M'ha agradat sempre de conviure amb persones de més edat que la que marca la meva fe de baptisme. Els joves de la meva edat m'han ensopit sempre. No he aconseguit mai fer cap cas de cap meu condeixeble. Tots els meus amics em sobrepassen de quinze anys almenys. Això m'ha portat a veure de prop algunes coses. Gairebé tots els errors que he vist cometre a amics meus han tingut per origen la creença que havien de viure sempre. I al contrari: gairebé tots els encerts han estat produïts per la mateixa il·lusió, per idèntica fantasmagoria.

La creença individual en la permanència física en aquesta terra és el motor de les accions dels homes i de les dones. La possibilitat que aquestes accions acabin en fracàs o acabin en èxit a penes es planteja. El nostre organisme viu encegat per la il·lusió de la permanència física. El que els observadors i naturalistes presenten com a mòbils de les accions humanes -els diners, la sensualitat, el ventre- són les formes externes d'una vanitat més profunda: de la il·lusió de romandre.

Els idealistes postulen la fam d'immortalitat del nostre esperit com una realitat viva. En la pràctica, aquest sentiment, a penes ningú el comprèn i ben poca gent l'obeeix. No podria pas ésser diferent, encegats com estem per la il·lusió que personalment som indestructibles. És a dir: la il·lusió de la immortalitat de l'esperit es fa, en general, molt més difícil d'entendre que la il·lusió de la immortalitat de la matèria individualitzada i concreta. L'espectacle del món ens porta, a cada moment, a constatar la nostra pròpia destrucció. Però no hi creiem. No és que la naturalesa s'amagui als nostres ulls; són els nostres ulls que es tanquen davant de la naturalesa. Som nosaltres que ens ocultem -puerilment.

Ara bé: sense la creença que no morirem mai, què hi hauria en aquest món? Hi hauria una vida àtona, passiva, incerta. En virtut d'aquesta il·lusió, l'home emprèn les més grans absurditats, les més enormes i doloroses empreses. Altres, els avariciosos, per exemple, fan una vida de gos, pensant que viuran sempre. Sigui com sigui, aquest miratge és enormement positiu. El fet que l'home pugui aplicar el càlcul a moltes de les seves accions superficials i no el pugui aplicar a les més profundes follies és, des del punt de vista general, un gran bé.

Quan les facultats literàries creadores se li enfosquiren, Tolstoi escriví el «Diari», que és un document elaborat amb l'obsessió de la presència de la mort. Ell solia, sembla, escriure a la nit. Després d'haver anotat el que la jornada li havia donat de si, l'escriptor tancava el seu escrit escrivint la data de l'endemà seguida de les tres inicials en rus que corresponen a les tres lletres: s.d.v., o sigui: si demà visc. No serè (sic) pas jo, després del que acabo d'escriure, que trobi aquesta obsessió incomprensible. L'únic que dic és que és una obsessió inútil, insuportable, horrible.

Josep Pla.
El Quadern Gris

No, no és que hagi après a escriure de la nit al dia, és un fragment del Quadern Gris de Josep Pla que em va semblar especialment lúcid. En aquest fragment l'autor parla d'una de les meves obsessions, molt millor que jo, esclar. En una frase (o dugues), ell diu que per regla generall la gent viu obviant la mort completament, com si no l'haguessin de patir mai, i que segurament és molt millor d'aquesta forma. És a dir, en certa manera, la gent s'enganya a si mateixa, però amb tot això no és dolent del tot: és àdhuc desitjable. Perquè, i es ben cert, tindre ben present la pròpia mort afecta absolutament totes les teves accions quotidianes. Creure o no en una vida posterior (en si la mort és definitiva) és essencial. Afecta de ple al sentit que es pugui donar a la vida, allò per la qual cosa la vida mereix ser viscuda. La mort determina tot això i molt més, i tindre-la massa present és molt corrosiu.

Au, bon dia tingueu.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

El Quadern Gris – 21/05/2004

Com sabreu tots, El Quadern Gris és el dietari de joventut de l'escriptor català Josep Pla, escrit durant dos anys, on parla de la seva vida al poble de Palafrugell, de la Universitat, de la política d'aquell temps i, en definitiva, d'un ampli ventall de temes. Josep Pla va anar retocant al seu gust el seu dietari de joventut fins que el va publicar amb la resta de la seva obra completa. Per saber-ne més, a Combray en teniu millor informació. Si voleu llegir alguns fragments, aquí en teniu uns quants molt ben triats.

Ahir, per fi, vaig recuperar el Quadern Gris. L'havia perdut al tren, de camí a la Universitat. Em vaig descuidar la motxilla al prestatge, un acte de badoqueria causat per l'apassionant lectura del diari Avui, com ja he explicat mil cops. Doncs res, ahir, tot cofoi, vaig reprendre la lectura per on l'havia deixada involuntàriament durant un parell de mesos, i ara amb un format de llibre millor que l'anterior. Al·leluia!

Apa, això és tot. Vagi bé.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

El rebel resignat – 2/05/2004

buahhh........... res

No és res de l'altre món, però jo avui no sabia que era el dia de la mare. Per tant, no li he comprat res. Per sort tinc pare garrepa.

- Li heu comprat res?
- No pas.
- Però perquè no us en recordàveu o perquè no?
- Eh... perquè me'n vaig enrecordar ahir.

I la frase típica que sempre diu i que des de la primera paraula de la conversa ja esperava:

- I voleu contribuir?

Clar, la resposta és forçada, obligada, és hoc. Sigui el que sigui, per no quedar com uns autèntics malparits, hem de contribuir-hi. Com l'impost revolucionari, pots pagar o no, però si no ho fas, atente a las consecuencias.

Llegint per aquí, al bloc del senyor cool, bloc que tot i no agradar-me en absolut llegeixo sovint, he llegit això d'anar contracorrent. Mireu, jo també segueixo la direcció del salmó, però cansa, nois. Cansa. Cansa parlar-ne, cansa viure-la. I n'estic fart.

Em pregunto mil cops per què sóc tan diferent de mons pares. Cony, sóc fill seu, hauria d'assemblar-m'hi més. Però és que jo vull ser una cosa completament diferent de mon pare quan tingui la seva edat. No vull pensar com ell, no vull treballar en res semblant al que treballa, ni comparteixo el seu tarannà ni la seva diguem-ne ideologia política, filosòfica i de tota mena. Només de pensar que puc arribar a convergir ni que sigui mínimament en el seu punt m'esgarrifo. Mai. Odio la seva forma de ser (l'odio). No l'aguanto.

Mon pare és el fracàs personificat. Ma mare també, però amb l'agravant de què ella podria haver sortit del pou on es troba. S'assembla una mica a la caricatura grotesca de la dona que compra a Vés a pastar fang!. És una de tantes ments alienades per la televisió. Només llegeix el diari d'embolicar tonyines "Metro". Les seves ideies polítiques són d'allò més superficial. L'única lectura que consumeix són els best-sellers del moment. No sap parlar català. Tot plegat és signe d'incultura. Però podria haver-ne sortit, si hagués volgut. Per contra, és com mon pare.

Em sento com el personatge de Kafka a "La Condemna": el fill se sent infinitament superior a son pare. Però, i la condemna? Quan cauré per la finestra? Arribarà el dia en què per no estimbar-me al buit hauré d'emigrar. Però em sabria tan de greu...

No voldria per res del món que mons pares es podrissin a cap pensió de jubilats. A cap asil. Voldria conviure amb ells fins que morissin, malgrat ser tan diferents. Voldria comprar el Cel i viure amb ells fins que la mort ens a separés.

Però alhora aquest edèn és un paradís capitalista, i no m'acaba de convèncer. L'edèn de què parlo seria una casa mínimament gran i confortable. És, però, l'única sortida.

Això m'obliga a una ineluctable acceptació de les regles del joc. Però jo sóc incompatible amb ell. Sóc un ésser asocial, mal socialitzat. Aleshores què?

Resumint, l'hauré d'acceptar. Claudicar per no suïcidar-me.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Pitarra – 28/04/2004

En Frederich Soler, conegut també com a Serafí Pitarra, i per si algú no el coneix, fou un poeta de la segona meitat del segle XIX (1839-1892) molt compromès amb el catalanisme. Ell va ser qui va escriure el celebèrrim poema dedicat al Fossar de les Moreres. Per si algun despistat no n'ha sentit a parlar mai (que s'hauria de ser molt despistat) aquí escric diguem-ne la "tornada" del poema:

Al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.

S'hauria de ser tremendament despistat per no saber què coi és el Fossar de les Moreres. Per si un cas, el Fossar de les Moreres és una de les fosses on s'enterraven els patriotes catalans que lluitaren contra les tropes de Felip Quint, i és un lloc de referència cada Onze de Setembre.

Però bé, per ser una mica original en comptes del poema del Fossar de les Moreres, aquí us fico L'Últim Trencalòs, un poema satíric molt divertit, on se'n fotia de les noveles romàntiques del seu temps, a banda d'altres apreciacions que ara no ve al cas d'explicar.

Per acabar, perdoneu si hi ha cap error tipogràfic, però no ho he repassat gaire. Au, vagi bé.

[PD. Acabo de trobar una adreça on segurament el tindreu millor escrit. És aquesta.]

L'ÚLTIM TRENCALÓS

Serafí Pitarra
(Frederic Soler)

LLEGENDA ROMÀNTICA DEL SEGLE XI
No premiada en los
JOCS FLORALS
Escrita en vers i en català del que ara es parla.

I
La cita

Que haya un buñuelo más, ¿qué
importa al mundo? J.E.

La una, crec que tocava,
de la nit: trista quietud
sobre tot lo món reinava
i el cel tan núvol estava
que semblava un drapot brut.
La lluna a pesar d'això,
treia el nas per una escletxa,
i la contemplava jo,
com tallada de meló
que em vaig menjar en certa fetxa.
Lo seu disco il·luminava
un jardí tot ple de flors,
i on un jove es passejava,
tan hermós ai! que semblava
lo mateix déu dels amors.
Era d'espart son cabell,
i a son semblant bastant flac,
paregut al d?un anyell,
donava un aire molt bell
una boca com un drac.
Lo seu nas ple de berrugues
de granots i d?ulls de poll,
semblava un nap ple d?orugues
i encorbat com les tortugues
ensenyava molt poc coll.
Lo vestien de senyor
uns pantalons de lanquins,
leviteta, xic xapó
i com mitges al garró,
portava blancs els botins.
Tot passejant-se xiulava
i sens tenir cap xiulet,
puig clarament se notava
que el seu llavi ho refilava,
estrident agut i net.
De xiular el cansà l?empleu,
i amb veu tan escanyolida,
cantant va buscar un recreu,
que si el senten al Liceu
lo contracten de seguida.
A pesar de bordar un gos,
per qualsevol patarata,
coneguí son cant hermós:
era l?ària de la tos
del final de la Traviata.
A l?acabar la cantada,
aparegué una senyora,
dintre un vel molt recatada,
com gata que en la teulada
busca lo mascle que enyora.
D?a on havia sortit
ningú podia atinar,
i com sombra que de nit
ha somiat un noi petit,
se la veia allí avançar.
Al reparar-lo el minyó,
al costat d?un lliri es para?
?Ets tu, Rosaura? ?Jo só.
I es varen fer un petó
a les galtes de la cara.
Amor tan pur, s?exhalava
sota un desmai molt frondós
i amb la brisa que el rissava
hauríeu dit que murmurava:
?que bèsties són aquests dos!
Xuclaven