Arxius pertanyents a Reig Bord

Estúpid conte de Sant Jordi  –  23/04/2008

Ara he hagut la visió onírica d'un poble desert on regna silenci d'ultratomba. Les parets blanques sepulcrals tornaven l'eco de les meves passes solitàries. Una paret verda lluïa un missatge en guix: Justa és la mort. He ensopegat amb la meva ombra, que s'engrandia, i al bar algú m'ha servit la infusió desvetlladora. Al defora, una processó d'ampolles buides de cerveses en pena es dirigia a la Plaça. Hi he fet cap i els dimonis ballaven en rotllana danses macabres al voltant de les cerveses sense ànima, i se les bevien. Quins cants esfereïdors, quines rialles trencades i quins udols rogallosos esquerdaven el cel de vidre. En plovien esberles que es clavaven en punxa al terra i tallaven peus i braços dels dimonis ensangonats, que encara reien més fort i em foradaven els timpans. Esporuguit, he entrat en una pastisseria on fan descompte tot l'any. Tot d'ànimes confuses es congregaven al voltant d'una taula plena de bombons i s'atipaven goluts, festa anual tradicional fatal: si els bombons són dolços tot l'any, si fan descompte tot l'any, si tens gana tot l'any, per què només menges un cop l'any, mort de gana? Fastiguejat he sortit de la pastisseria i he corregut vers el fòrum del poble on una parella dormia al mig de l'escenari i parlava en somnis revelacions de l'altre món que dictava el gran Profeta Bombó. Oh, quines bombonades, bombons d'embriagador licor, de gust penetrant, bombons com una casa de pagès, de l'alçada d'un campanar, un monument que s'esmuny entre boires hipnagògiques així que mires d'abraçar-lo. El flautista refilava la música del subconscient de la parella que el Profeta revelava. Els espectadors hem marxat, en acabat, amb pas errívol, colpits per la profecia, que jo he volgut comunicar a les cerveses des-animades: m'he sentit créixer fins esdevenir gegant, he envestit amb la meva llança i el meu corser el gran dimoni verd que al mig de la Plaça bevia ànimes, però les cerveses m'ho han impedit. «Vés-te'n a fer justes contra el Tirant, imbècil, que la Justa és la mort, ja ho deia la paret verda, vés a tocar campanes, Sant Jordi del dimoni.» I no calia que m'ho diguessin perquè ja m'havia engolit el cuc de ferro, que em transportava, capcot, desil·lusionat, vers el meu país de xocolata i bombons, a consumar justa mort.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Hauria d'estar estudiant?  –  31/03/2008

De vegades vull dir una cosa però fer-ho massa ràpid em sembla poc civilitzat. Llavors començo parlant, per exemple, que jo seria capaç de treure excel·lent en llatí sense saber-ne gens. L'examen l'he tramitat bé, tot és qüestió de treballar-hi com un funcionari.

Llavors penso que potser és molt civilitzat però, efectivament, és massa burocràtic. Hi dic poca cosa i massa fredament. També cal afegir-hi que he dormit molt poques hores i tinc un altre examen per demà. Que els mots no em segueixen, els he perduts. I que tot plegat em renovella velles crisis que fluctuen entre l'escanyament i la guillotinada.

Agraeixo molt el favor de la gent que ha mostrat un petit apreci per mi, tot i que jo ni ho digui ni obri una mica més els ulls. Sempre hi ha hagut almenys una persona que m'ha ajudat una mica, tot i que rebutjo l'ajuda normalment, i si m'ho preguntéssiu pel carrer negaria haver-la acceptada. Però gràcies.

Com també hi ha aquells que han fet que la vida semblés aclaparadorament bonica, embafadora i embriagadora alguns moments que han durat molts mesos i algun any, i que també agraeixo tot i que hagin pogut semblar una puta merda.

Llavors em rellegeixo i retorna la nàusea. De vegades no sé si sóc un mirall, una font d'aigua transparent o una bassa de quitrà fos. M'agrada haver sigut prou perspicaç per esbrinar qualsevol cosa, i em frapa la meva incapacitat per articular-hi una paraula. Si us dic que «jo passo d'aquest tema» és que no m'interessa, però em reca no poder gaudir-ne.

Les coses podrien ser molt més fàcils si em deixés arrossegar pel corrent i no em quedés arrapat a la roca. Demà tinc examen de francès.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Per rosts sota núvols i una flor al marge  –  29/03/2008

Anit vaig sentir un impuls líric —queda bonic— però allò que no et llevaràs perquè mires de dormir fa que es perdi per l'embornal. Llavors ara pensem quin camí hem fet més maco per la muntanya, pujades i baixades i patint, com sempre, que em trenco una cama. La por de caure fa que caiguis. La por de fer el ridícul fa que siguis ridícul. I, no sé, potser la por de viure em mata.

Pensava alguna d'aquestes coses amb el llençol de núvols que ens cobria, i el lírico-rampell que mai no el podrem caçar. Pensava, oh guaita quina floreta acaba d'entrar per la porta, l'arraconen cap el final i amb prou feines n'intuïm l'olor. Al seu torn, el taladre-baladre ens trepana el cervell amb la seva cantarella infatigable. I tanmateix he pensat que perdono el taladre-baladre perquè té raó i jo no. He perdut, em reto als teus peus, lobotomitza'm. Després de l'última enrabiada, he entès que m'he captingut —mot perdut des de la retirada de Pasqual Maragall— com un, diguem-ne, infant. Haig de dominar l'art de la trepanació per poder traspassar els altres i evitar de ser traspassat, i haig de poder atènyer els cims més elevats de l'estupidesa endogàmica de la secta per poder-me'n obrir via com als corriols plens de pedres i graons per on em foten amb bici. Ensems, nogensmenys —ai quin mal—, no desaprenc de pujar rostos caragirats, victoriosos contra els meus companys, però totalment desfets sota els meus estrenus quàdriceps. Perquè si vull que es postrin els infatuats pastors d'ovelles, primer seré dòcil i manyac com una ovelleta tendra — com la que hem vista avui tot baixant de la Penya del Moro, un xaiet tancat entre fustes que es planyia contínuament: i si en fan costellada a Santa Creu aquest cap de setmana?

Per això hi dediquem tantes hores, amb passió housiana. M'agrada que em preguntin i poder respondre en una aclucada de parpres. Gaudeixo naturalment del rost tan costerut que cal superar per arribar-hi. Em prometen morir-me de gana a canvi de molt de treball molt mal reconegut: una bicoca per la qual em tallaria una mà.

D'altra banda, de l'impuls líric ben poca cosa en queda, potser el record d'un copet al genoll amb la mà, un intempestiu xisclet d'esglai seguit d'una breu rialla, i un tel de misteri com el tel de núvols que ens cobria a la muntanya, que permet de veure la força vital dels raigs del sol que ruixen l'esplet dels arbres i la remor eterna dels rierols, els quals davallen joguinejant amb infatigable cantarella de felicitat de viure. Uns núvols que ens separen, però, del Cel i dels estels i que recorden que poden ser de tempesta.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

I anem fent, rient... fins el final  –  23/03/2008

Hi ha dies que jo també llegiria la bíblia, buscar un recer que no sigui una cova humida i freda, o algú que m'estimés, però ara em fa mal l'ou dret i trobo que només es redreçaria amb cirurgia làser. Sol i desemparat, i l'única solució és un làser que m'apunti als collons. La bíblia són dos collons esclatants de testosterona, tot el nostre credo: crec en vós, polla totpoderosa, mare de tots els mortals —el pare és l'ovari! Llegiria la bíblia i creuria en un sant, el veneraria, i seríem els ídols de nosaltres — — per la submissa fe de després — — i hoch, jo seria també un sant. Si tothom té el seu altar i la seva església, i tothom ha tingut un ídol a qui adorar, que estrany se'm fa aquest món a mi.

Aquesta tarda, a les dues, he entrat al teatre de la UAB, tocava Estanislau Verdet. Ha fet teatre —ha interpretat cançons lletgistes, que en realitat no estaven tan malament—. Perquè si bé la qualitat lírica m'havia semblat minsa (quan l'havia escoltat fa uns mesos), com que en directe la lletra no s'entén gaire, millor. Molta ironia i alguns estirabots força ben trobats. La primera cançó, «Farsant...», s'adeia perfectament amb teatre i monòlegs. Entre bestieses i alguna bajanada de pa sucat amb oli, m'ha sorprès el «Ni tu ni jo no ens morirem mai», que m'ha esgarrifat, frapat, impressionat. I ha anat fent, ha estat bé, realment, molt crític: un moment, m'ha semblat que era Jordi Julià, poeta, professor, i tot quadrava i fins que no me n'he assegurat completament per internet no n'he estat del tot segur que no era ell. Versió d'Adrià Puntí, de la meravellosa cançó «Plouen claus del cel».

I hem anat fent, rient... fins el final.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Atzar?  –   2/03/2008

Arribar a casa i quelcom —quelcom— em bullia a les venes, i era pólvora, i els ulls guspirejaven. És incendiari. És una bomba a punt d'esclatar. (Ira) Perquè aquí tot roda com sempre ha rodat (la tele i miss espanya, les parides de nen petit, el flux habitual esmàtic asmàtic). De Vergés, d'eunucs, d'esclaus, de revolta contra tot: contra la inèrcia i el corrent, contra el planeta. I havent conegut Palau i Fabre, ser una mica com ell, renunciar a la vida per la vida, o escopir al món pel meu món, i potser estic dient bestieses. Bé, és com estar dins l'escenari, i no cal imposar la voluntat en una funció de teatre. No necessito res, un vitalista per una banda, un sentiment tràgic per una altra, i una finestra que pugui esbatanar per on esgargamellar-me que aaaaaaaaarghhhhhhhhhhh, atzar.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Jaume I fa 800 anys  –   2/02/2008

Les pel·lícules són mentideres. No en veig gaires, d'entrada solen ser molt dolentes i em lleven les ganes de veure'n més, però n'hi ha de molt bones. De totes maneres, les pel·lícules són mentideres. Et fan creure que els bons poden guanyar, que n'hi ha fins i tot més que una possibilitat, que podria ser real. Tots sabem com d'inversemblant és aquesta proposició, però a tots ens agradaria que fos veritat i per això, de vegades, caiem en la temptació i mirem pel·lícules. Sabem que surem en una mar i que no sabem nedar, i que en qualsevol moment podem ofegar-nos. Tots esperem que algú ens digui que aprendrà a nedar per nosaltres. Llavors plorem i les llàgrimes omplen l'estança. Que no en fóra, de bonic! Tots esperem que la rossa escultural s'enamori de l'espantall de l'eixut camp de blat. Vaja, sense una mica de voluntat d'un mateix, ningú no n'aprendrà, no a nedar, sinó ni tan sols a parlar. No badarà boca. Dehiscència? Estrenyement. Hoch, hoch, mirem pel·lícules i vessem llàgrimes com lliris d'aigua, purs, innocents. La vida real és un istiu que no s'acaba, és un inclement ruixat de sol, és un august agost agostat.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Crepuscle d'hivern  –  13/01/2008

Quin gran plaer, en ple hivern, contemplar el crepuscle dalt la muntanya. Els darrers raigs de sol, d'aquell color melós, febles, que t'acaronen i escalfen abans de desaparèixer rere els puigs, diluïts en la penombra i el fred. La muntanya silenciosa, els camins pedregosos deserts, i el sol que s'acomiada, vençut, i ens abandona en la immensa solitud.

Quin agradable plaer el silenci mortuori i la solitud sepulcral! Ni un ocell, ni un lleu alè d'aire. Els arbres s'aixequen entre pedres per rebre un darrer ruixim de llum al capdamunt de la capçada. Però finalment s'enfonsa el rei de les coses, i, llavors, després d'un darrer instant de goig, reprenc la marxa amb la bici i marxo de l'obaga, que s'ensenyoreix del món.

Baixo a les valls, on tot és brogit i fums de cotxe d'una ciutat toixegosa. Els preservatius, a la porta del caixer automàtic. Una ampolla de whisky trencada, el cartell d'un acte polític que s'arrossega per les llambordes. Jo, rabent, camí de casa meva, fastiguejat de les ombres de la ciutat, desitjós de tornar a la llibertat de la meva cofurna.

Cada cop que vaig en bici a la muntanya em sento alliberat del món, en comunió mística amb l'entorn, com si diguéssim. Un post no gens original.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Identitat  –  25/02/2007

Al tren vaig sentir la transcedental conversa entre dues noies que deuen ser de primer curs de qualsevol carrera. Una d’elles, amb els cabells tenyits de vermell i en punxa com una garota, vestida molt faxion i pintada com un Picasso —a més era molt lletja—, parlava dels seus piercings. Resulta que una companya de la seva classe, que pel que sembla no té ni puta idea de moda, s’havia copiat un piercing. La pèlroja se sentia com ofesa però contenta, al capdavall, de ser ella l’«autèntica».

D’una altra banda, a un capítol de la primera temporada de House, ja tirant cap el final, el dilecte nefròleg refusava un aspirant a la vacant perquè tenia un tatuatge al braç. Deia que l’inconformisme no té res a veure amb seguir la moda grunge, o alguna cosa així, i que només era un altre anyell dins el ramat.

Molts cops m’he preguntat si el fet de portar els cabells llargs i vestir de negre és només una evidència estentòria i palmària de manca de personalitat, o d’inseguretat. Necessito donar la nota i dir a tothom quina música escolto? Necessito portar l’escut del Mercedes a la motxilla? Això és inconformisme, auntenticitat? Encara tenim crisis d’identitat, no he crescut gens.

Jo mateix m’encasello com a persona sorruda i solitària. Què és el que impedeix que deixi de ser-ho, el fet de ser-ho, o el d’identificar-me com a tal, creure que jo sóc això i que és quelcom d’immanent que em defineix i no pot ser canviat, ni cal que ho sigui? Ahir mateix em deien que m’acceptés tal com sóc. Vol dir que m’accepti d’aquesta manera?

La gent, en madurar, suposo, deixa d’exterioritzar les seves opinions de tota mena a partir de l’aspecte extern. Vull dir que ara, a la nostra classe, ja no hi ha sector resistent, o ha mutat. Els qui no s’adapten, desapareixen, i els qui s’adapten esdevenen politòlegs. És el currículum ocult de la nostra carrera. El meu professor de Sociologia de primer, en Josep Verdaguer, va dir una vegada que a quart tots faríem cara de politòleg, i que fins i tot sabríem diferenciar-nos dels sociòlegs només d’un cop d’ull. D’una banda, deixem de ser els adolescents que necessiten parlar de piercings i tenyir-se el cabell com un espantall o pintar-se com un Picasso; d’una altra, adquirim sense adonar-nos una nova personalitat, la de politòlegs, i vestim com a tals i fins i tot enraonem igual que ells. Deixem d’exterioritzar una cosa explícitament per mostrar-ne un altra de forma implícita i inconscient.

Com és costum, plantejo preguntes que no puc respondre, aquest cop amb molta més moderació. El problema de fons és el problema de sempre, però, i aquest post només és una altra perspectiva de la mateixa merda.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Llumins  –  20/01/2007

L'empanada, o estat d'ensopiment profund o embadocament cosmonàutic s'esdevé periòdicament quan em trobo envoltat de gent que amb prou feines conec a una mena de festa de qualsevol cosa. Hi ha un punt crític a partir del qual és impossible tornar a l'òrbita terrestre i navego erràtic per constel·lacions desconegudes sense objectiu concret. És l'empanada.

De vegades, durant el viatge per les regions ignotes de l'univers, apareixen al meu davant estels fugaços, llumins rabents enmig de la fosca del no-res. Són les idees-llumí. Una idea llumí dura un instant però omple de cabòries el cap durant uns minuts o uns segons, fins que apareix inopinada una altra idea-llumí. Són les paranoies característiques de quan vas fumat o borratxo perdut.

És un nom una mica estúpid, aquest d'idea-llumí, però és un nom que vaig rescatar d'una d'aquelles empanades cosmològiques. La majoria de pensades en aquest estat són això, estupideses, que durant el moment d'aparèixer poden semblar enlluernadores, però que passat el seu moment de glòria, d'incerta glòria, es marceixen tan rabents com havien florit. Tot el perfum que embaumava la cabina de la nau espacial esdevé ferum de pixats i nàusees.

Bé, potser no sempre és així. De vegades sota la claror del llumí trobem la clau que portàvem tant de temps buscant, o il·luminem un racó ombrívol del nostre espai interior tan petit que només amb un llumí pot ser il·luminat. De vegades tenim una llibreta o l'ordinador a mà i les podem immortalitzar. La majoria de vegades no són més que foc d'encenalls, molta remor i poques nous, però d'altres en surten coses aprofitables.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)

El jugador de bàsquet  –   4/11/2006

Vet aquí que una vegada hi havia un noi que jugava a un equip de bàsquet. Anava als entrenaments però mireu, no s'ho prenia massa seriosament. En el fons, passava del bàsquet. Hi anava només a matar el temps, a matar el seu temps, a matar-se, suïcidar-se, a fer temps fins el cementiri. Bé, aquest no és el tema. El cas és que, com en el fons tant se li'n fotia el bàsquet, mai no s'escarrassava en jugar bé. I així anava.

Un vespre a l'entrenament va decidir deixar-hi alguna cosa més, al parquet, i va resultar que fins i tot les clavava i al partit següent va jugar de titular. Però aquell dia ja tornava a passar de tot i va jugar de puta pena, com sempre.

Aquell noi va tenir una època en què jugava bé. Esclar, va ser l'època en què el bàsquet era alguna cosa més que un pretext per matar el seu temps. Però el temps va passar i el noi ja no era el mateix d'abans. Ara, quan escalfava la banqueta, fins i tot s'amagava de l'esguard de l'entrenador, per evitar haver de sortir-hi a jugar al darrer minut de partit, el minut de la vergonya. Odiava visceralment aquell minut ignominiós, s'estimava més romandre assegut veient com els seus feien el pena o el que fos a la pista.

Un cop dins la dinàmica del tant se me'n fot tot i del res no té sentit, ja has begut oli.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (4)

de vegades  –   3/11/2006

de vegades
de vegades
de vegades res no rutlla. la torrada sempre cau de boca terrosa, i jo no sé si boca terrosa s'escriu boca terrosa o bocaterrosa o boca-terrossa.
de vegades passen dos mesos seguits que no em deixondeixo i les lleganyes no em deixen badar les parpelles. estat de continu abaltiment.
de vegades passa que caic de lloros a terra i em fan mal les costelles que em dificulten l'alenar, i vaig bleixant a tot arreu amb moribunda ranera.
de vegades se'm passen les ganes de fer qualsevol cosa. deixo d'escriure al blog i em tanco més (encara) en mi mateix. malmirrós, sorrut, esquerp. aneu a prendre pel cul (a fotre faves).
porto uns dies molt diguem-ne lassat (llassat) de tot, de classe, de la feina moltíssim, de les eleccions, dels castells. em dedicaria només a llegir sis hores diàries, però la mala consciència de la feina que no faig no em deixa. i llegeixo poesies que només ocupen un quart d'hora.

de vegades la vida és o sembla una puta... palterada. buina de diplodocus.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (11)

Si com l'abella qui trobà sobtosa  –  31/10/2006

Si com l'abella qui trobà sobtosa
la flor pus bella, qui la corlligà,
sens profanar-la amb lo fibló gosar,
honorant la casta flor delitosa;
ne pren a mi, qui mon únic defalt
fon trobar-te de forma insospitada
i conviure amb ma pensa cativada
fins que haja mercè altra flor de mon alt.

Llir entre cards, jo no et pusc oblidar,
l'amor encar em torba el pensament,
si com los puigs porran fugir al vent,
ma voluntat d'ell poria escapar.

Bé, heus ací un intent de poema que mira d'estrafer l'estil d'Ausiàs March. Es pot comprovar com sí, objectiu assolit, m'ha quedat un poema estrafet (oh, bonic joc de paraules). Vull dir que per fi començo a entendre els poemes d'Ausiàs March, i és aleshores quan m'adonc de com en són de bonics i cruels, i és quan m'ho passo teta. En tot cas, no passo d'un o dos poemes per dia. També vull puntualitzar que, posat cas que algú entengués el que he escrit, tot és mentida, és una exageració que no respon gaire a la realitat, i no s'ha de prendre al peu de la lletra. Per últim, dir que «corlligà» no rimaria amb «gosar», però jo ja no donc més de si. A més, sigueu benvolents amb les errades que hagi pogut cometre, que segur que en són moltes.

Els dos versos en cursiva els he manllevat del poema número 34 de l'edició d'Edicions 62 a cura de Joan Ferraté. Es tracta del poema que es titula «Tots los desigs escampats en lo món», que es pot llegir aquí amb grafia original medieval.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Una bosseta que regalima  –  29/10/2006

Una bosseta regalimosa de plàstic transparent conté un cervell. La bossa cau i fa un so somort. Xof. D'un cop de peu algú l'engega a Papiol. Anem a veure què hi ha a la bossa: el cervell ja put, sembla plastilina, tot deformat. Se li ha obert una escletxa i s'hi pot veure com de l'interior en surten cuques i hymenòpteres. Buidem el suquet de la bossa en un plat i fem sopa d'insectes. Productes de la terra, producció nacional catalana.

Tenia el cervell petit. El tenia petit! Ja se'l veia acomplexat per la mida. Mai no intentà lligar amb ningú. A l'últim li han criat insectes dins el cap, de tan poc que obria les finestres – enxubament miasmàtic. Sense llum no creixen les flors i sense ventegades renovelladores es reprodueixen les cuques. Morí per tancar finestres portes tots a les fosques.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)

El farcell de les coses viscudes  –  21/10/2006

Això de suposar que els fets que anem vivint passen i desapareixen és un engany. No hi ha res que passi, res que desaparegui! Tot el farcell de les coses que hem viscut, més i més gros cada dia, l'anem arrossegant amb nosaltres fins a l'hora darrera. Potser i tot més enllà. I tu ja saps quina càrrega tan feixuga arrossego de quan era jove.

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, J. Pous i Pagès

Ahir van venir a comprar al Guissona uns companys de classe de quan estudiava al cole. N'eren tres i de cadascun d'ells en conservo almenys un episodi per oblidar, que voldria remetre a oblivió. Però el record no es deixa.

Les ferides encara hi són, i es tornen a obrir fàcilment. No he superat aquella època, sinó que en fujo esperitat sense mirar enrera, no fos cas que m'encalcés. Però no puc evitar trobar-me'ls de cara de tant en tant, i els records s'atarteren i les ferides tornen a rajar. Sóc el mateix de fa sis anys.

No en parlo mai d'aquella època perquè fou un època negra. Però el corc encara rosega. Dec tenir les entranyes podrides.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (4)

Montilla és un poble de Còrdova  –  17/10/2006

M'he preguntat moltes vegades per què vaig fer-me militant d'Esquerra. També m'ho he respost moltes vegades de diverses formes. Una de les raons és que era la formació amb representació parlamentària que més s'apropava a la meva forma de pensar.

En fi, jo no he defensat gaire el Tripartit, ni tampoc no he defensat gaire Esquerra quan l'ha cagada durant aquests darrers tres anys. Sóc el primer en criticar aquest curiós gir al centre de l'espectre polític: socialdemocràcia i catalanisme. Potser així ocupen un espai que a hores d'ara pertany al PSC i a CiU, però ho faran a costa d'esdevenir un nou PSC o un nou CiU, o una barreja de tots dos. I això fa fàstic.

Vaig entrar-hi a militar sobretot perquè era l'únic partit parlamentari inequívocament independentista. A més, es definia d'esquerres. Està canviant tant que ara ja al logo només hi diu Esquerra, oblidant a poc a poc allò de República de Catalunya (hola Macià). Militar-hi em fa caure en moltes contradiccions personals, de vegades em sento força incòmode, i si a sobre cada cop s'eixampla més la distància ideològica entre ERC i jo, acabaré potser per donar-me'n de baixa i, a tot estirar, col·laborar-hi com a independent de tant en tant (si volen).

I això és tot el que volia escriure sobre política.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Pregàries laiques  –   9/10/2006

Com sabreu o no alguns, jo no sóc massa de llegir ni escriure poesies. Massa envitricollades, subliminals i abstruses. M'estimo més coses planeres, d'acord amb el meu encefalograma, i més directes. Coses fàcils d'interpretar, el missatge de les quals sigui fàcilment comprensible. Tanmateix, darrerament m'ha donat per llegir-ne una mica, tot i que potser Ausiàs March no és massa recomanable per novençans com jo.

Per una ximpleria amb el jefe (cap) vaig aprendre de cor «La Vaca Cega». Anar pel món mormolant poesies fa l'efecte d'estar resant alguna oració. Potser són pregàries laiques a la vida i a la mort i a l'amor i la natura. Anar pel món parlant tot sol, com si fos foll.

Van dir-me que ja només calia que sapigués cuinar. Alguns m'han aconsellat que ho aprofiti per lligar. Però fer això seria com masturbar-se amb una imatge d'una Verge Maria mig despullada (o introduint-se el crucifix les senyores).

No sóc pas cap abrandat amant de la poesia. Però mentre espero que una ventegada escampi la grisor del cel, que la lluminària de l'atabaladora ciutat de Barcelona s'apagui per deixar-me veure els estels, mentre somio truites o mentre espero eternament pujar al quatre de set, o pels cingles i per les comes, i pel silenci dels prats i en la ribera, vaig recitant aquestes pregàries laiques que fan del món un indret més amable i suportable.

Per cert, l'esborrany d'això l'he escrit enmig d'una avorrida classe grisa i insípida

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Sostres revisited  –  17/09/2006

Avui en Sostres torna a escriure la mateixa idea que ha repetit periòdicament a l'Avui, si més no d'ençà que el llegeixo:

Les societats no funcionen sense temor de Déu, i per fer burla de l'altar o de les pregàries s'ha de ser un imbècil. Són incompletes i coixes les humanitats que no es projecten a l'infinit a través de la fe, les humanitats que no tenen superestructura ni transcendència.

La qual cosa em redueix a memòria moltes coses de les que ja he parlat aquí, com ara: és bo que la gent cregui en alguna mena de déu, o en alguna cosa que el substitueixi, per tal de sobreviure. Sense déu que ens il·lumini el món és fosc i fred i les flors es marceixen.

Una altra cosa que m'ha recordat és que hi ha coses que convé que siguin sagrades, i cagar-se en elles no és llibertat d'expressió sinó una evidència d'imbecil·litat:

Les altres declaracions [...] que han generat controvèrsia, aquesta vegada entre els descreguts i els heretges, són les que fan referència a l'home occidental que no té temor de Déu i que creu que burlar-se d'allò sagrat és la màxima expressió de la seva llibertat.

Manifestar el meu pensament d'una forma massa planera, directa i insultant, sobretot quan es tracta de coses sagrades per tothom, com ara la vida, o sagrades per només alguns, com ara la colla castellera, em desacredita més a mi que no pas a allò criticat. No es que no pugui ser criticat, sinó que cal fer-ho altrament. No creure-hi ja em fa prou desgraciat; blasmar-ho d'aquella manera em situa al nivell dels llimacs.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Jo també vull un Estat propi  –   4/09/2006

Jo també vull un Estat propi...

Perquè tothom té dret a la seva pròpia Església, i a que els ministres de Déu parlin la seva llengua.

Perquè tothom té dret a ser condemnat per la Inquisició de la seva Església, amb les seves pròpies lleis i en la seva llengua.

Perquè tothom té dret a ser vigilat per la seva pròpia policia, i que l'estomaquin en la seva llengua.

Perquè tothom té dret a triar la droga que més s'estimi, i no hi ha dret que sigui la del poble veí, que a sobre te la venen en la seva llengua.

Perquè tothom té dret de triar els somnis que vulgui, com ara maldar per bastir la seva pròpia religió escrita en la seva llengua.

En fi, perquè no vull que des de Madrit m'imposin res, sinó que vull que siguin els mateixos catalans els qui m'amarguin l'existència, però en la meva llengua.

En tot cas, visca Catalunya lliure.

PD. Jo no m'adhereixo a aquesta campanya idiota.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)

L'espluga soliua  –   2/09/2006

De vegades sento que visc a una espluga fosca i tenebrosa que s'obre enmig d'un espadat de tres mil metres i on mai no hi toca el sol. Veig l'ombra com s'estén per la vall, i a la llunyania altres esplugues assolellades on creixen les flors i l'herba és verda. En fi, de vegades des de la meva cofurna solitària em fa fàstic el món i la felicitat dels altres, però el que més em fastigueja sóc jo, incapaç d'atènyer el sol.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Biologia  –  24/08/2006

Mentre intentava llegir Rayuela (que al cap i a la fi ha estat força interesant), vaig començar a reestudiar Biologia.

Com us podria fer partíceps de tot el que m'evoca? El Batxillerat fou una època tan convulsa que l'actual és mar plana en contrast amb la forta maror d'antanyasses. Biologia era de les poques coses que m'agradaven del Batx Científic, però reconec que m'ha fet bé la base científica pel meu desenvolupament "intel·lectual". També reconec que la major part l'he oblidada, però algun romanent resta del meu pas per Telecos.

La Biologia era la matèria que més m'agradava de les científiques, i fou l'única en què vaig treure notable (la resta, aprovat a profe gràcies). De la Biologia guardo grats records, de la Neus, del que hi vaig aprendre, i de la professora Neus. En fi, no sé què més dir de la Neus.

Ara he tornat a agafar el llibre de Segon de Batxillerat de Biologia per remembrar coses que ja havia gairebé oblidat. Em pervenen levuloses, oligosacàrids, esterificacions i embarbussaments bioquímics. Ja no recordava els aminos, carboxils, àcids, acetils o hidroxils. I amb tot això, indestriable, punyent, immanent, ubícua, és sa embafadora presència, que m'acompanya constantment. La Biologia la invoca i la conjura, i ja no sé què fer per llevar-me-la del cap. Segurament reestudio Biologia perquè m'agrada retrobar-la, malgrat la blasmi com ara ara.

La Biologia, com us podria fer partíceps de tot el que m'evoca?

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (6)

Jovenesa  –  16/08/2006

Avui en Sostres ha escrit això a l'Avui:

Quan som joves tendim sempre al dogma, a creure que som més llestos que els altres i a donar lliçons. Ens prenem seriosament i creiem que estem en un pla moral superior al dels altres. Si Hitler hagués tingut ni que només fos una mica de sentit de l'humor segur que mai no hauria fet Auschwitz. Quan som joves som només aquesta gran ira que puja i molta demagògia. Vés a saber què hauríem estat nosaltres a l'Alemanya de Hitler o a la Itàlia de Mussolini: quan encara no havíem conegut el perill ni les funestes conseqüències de tot aquell embolic.

Parla de Günter Grass, que ha reconegut que va ser de les SS. En tot cas, en aquella època tothom hi era allistat, era com un Cau obligatori, i si no hi anaves eres sospitós d'alguna cosa. Si tothom diu una cosa, si tothom la fa, i si les veritables conseqüències són amagades i manipulades, doncs és molt difícil anar a la contra. (Més que defensa, això és autodefensa...)

Pel que fa a la definició de joventut que fa en Sostres, deu tenir raó. Jo també em crec moltes vegades més llest i vaig donant lliçons a qui té ganes d'escoltar-les (pobrissons). Aquest fastigós blog n'és l'exemple de com un visionari pot tenir fins i tot seguidors que se'l llegeixin. Però en qualsevol cas, jo continuo creient que això de considerar-se el més llest de la classe és propi de totes les edats, tot i que potser els joves fem més gràcia perquè en moltes coses no tenim ni puta ideia, i perquè les canes fan com més respectable.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (12)

Vacances  –  13/08/2006

Ara mateix estic fart de les vacances. Tinc ganes d'estar enderiat amb els mil projectes que tinc durant la resta de l'any. Ara només m'ajec al llit i llegeixo, i volto per internet i em trepano el cap amb bajanades que m'estan embogint. Demà torno a la feina, i ja en tinc ganes, per estrany que sembli. Prendre vacances de mi mateix...

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Cadascú ha de respondre d'ell mateix  –   9/08/2006

Ara farà tres anys que treballo a l'Àrea de Guissona del poble. He vist passar molta gent, molts dels quals han durat setmanes o dies. En fi, als que veig més espavilats sempre els aconsello d'aquesta manera: Fes el que et dicti el teu criteri. El "jefe" diu moltes coses, sovint contradictòries, per la qual cosa el millor que pots fer és seguir les teves pròpies normes.

Com molts cops he dit, sóc filoanarquista, i el fet de militar a ERC és només una altra de les meves innumerables contradiccions. Cercar el meu camí, el meu propi camí, al marge del que diguin els altres, m'obsedeix contínuament. Sóc orgullós, molt orgullós, no accepto normes de ningú si no em semblen bé, tot ho critico massa, fins al punt de rondinaire pesat. Deu ser rebel·lia jovenívola, grenyes al vent i Judas Priest de banda sonora. I'm a rebel, deia Accept.

Sóc jo qui fa les normes, sóc jo qui decideix la meva pròpia moral, què és ètic i què no ho és. És ètic matar algú? Això depèn de per què. En certs casos, hoc. Cada cop és més evident que els valors són contingents, efímers, fruit del context. Trepitjo l'herba si em rota, assassino si em va bé. I no dubteu, que si mai haig d'assassinar, ho miraré de fer, malgrat la síndrome Raskòlnikov, la qual consisteix en els dubtes previs i els nervis del moment, i espero que no pas en la recança posterior.

Cadascú hauria de ser prou madur com per bastir-se una escala de valors pròpia, i de considerar si les seves accions són justificades o no. L'Estat és fornit sobre preceptes generals, cada cas particular és especial. L'Estat és el nou déu que cal derrocar.

—Avui no acabarem amb aquest tema —em tranquil·litzà Max—. És evident que no has de matar ningú ni violar noies i assassinar-les, no. Però, encara no has arribat al punt de poder distingir allò que realment significa «permès» i «prohibit». No has descobert més que una part de la veritat. La resta vindrà, pots refiar-te’n! Ara, posem per cas, des de fa un any tens un impuls dintre teu que és més fort que tots els altres i que es considera «prohibit». Per contra, els grecs i molts d’altres pobles han fet d’aquest impuls una divinitat i l’han honorat en grans festes. El «prohibit» no és, doncs, etern, i pot canviar. Avui, qualsevol pot dormir amb una dona sempre que hagi passat pel capellà i s’hi hagi casat. En altres pobles és diferent, també avui. És per això que cadascun de nosaltres ha de destriar tot sol allò que és permès i allò que és prohibit…, prohibit per a ell. Hom pot no fer mai res prohibit i ser en canvi un gran canalla. I a l’inrevés… En el fons és una simple qüestió de comoditat! Aquell que és massa còmode per pensar per ell mateix i ser el propi jutge, se somet a les prohibicions tal com se li presenten. Li és fàcil. Altres senten les lleis dins ells mateixos; per a ells hi ha coses prohibides que tots els homes d’honor fan diàriament, i els són permeses altres coses que normalment són mal vistes. Cadascú ha de respondre d’ell mateix.

Demian, H.H.

[Raskòlnikov ve del rus Raskol, que vol dir cisma, divisió]

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (5)

Tot parlant del temps  –   4/08/2006

Ha refrescat, però l'ambient es pot afeixugar en qualsevol moment. El millor contra la calor és la relativització: tot recordant la calor granadina de les cinc de la tarda em sento alleugerit com una ploma. De vegades em queixo perquè l'aigua de la dutxa surt freda als dos minuts d'engegar el raig. Però a quants indrets de món s'han de remullar en fangonosos bassiots estantissos? I bé, la calor no és tan fotuda, tot i que sembli que t'escanya. La calor es pot suportar molt bé, ignorant fins i tot que existeix l'aire condicionat. És d'enzes clamar al cel només per un mes continuat de temperatures superiors als trenta graus. En tot cas, pots enfotre-te'n. Relativitzant-la, enrient-te'n, l'has vençuda. Si el clima és irrespirable, jo m'hi cago a sobre. Merda de muntanya no pudor, però la pròpia encara menys.

Els agorers anuncien que aviat tornarà la canícula puixant. No tornaré a parlar-ne seriosament, amb aires de transcendència, perquè és ridícul. Com sempre dic, la vida ja és prou absurda com per prendre-se-la seriosament.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (5)

La pedregada  –   2/08/2006

Això vaig escriure-ho a una altra banda. Es tracta del típic moment d'alegria, potser borratxa, o potser no, que experimento sovint, i que tanmateix contrasta amb la profunda tristesa existencial:

De vegades abraçaria el món, si tingués prou braços per fer-ho. De vegades saltaria fins gratar el cel, bussejaria fins l'abisme més fondo, petonejaria el meu més odiat enemic. De vegades estic eufòric perquè el cel és blau, perquè faig Scrabble o perquè és el meu sant. M'introspecciono i no estic trist, malgrat arrossegui sempre aquest costat fosc allà on vagi. Però són dies en què fins el disc més dolent et sembla una obra mestra, en què la cervesa del Mercadona és com una de negra irlandesa, o el que fan a la tele té prou suc i bruc. Són dies en què pots estar escriguent aquesta gasòfia i encara semblar profund i intel·ligent.

I seguiré endavant, malgrat que totes les novetats es desgasten i esdevenen rutina. Malgrat que algun dia m'atiparé d'enfilar-me sobre els altres, o m'atiparé de protestar per un pla urbanístic que potser ja s'haurà aprovat. Perquè serà difícil mantenir una il·lusió que potser ha estat manufacturada (inflada de forma artificial). És difícil ser optimista i dinàmic quan creus que tot és tan prescindible com una pedra a la sabata. Però malgrat la pedra continues caminant, sabedor que un dia la llençaràs per la finestra, i que potser rera la pedregada anirà qui l'ha llençada.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (5)

Crim i Càstig  –   1/08/2006

Llegit he Crim i Càstig de Dostoievski, i sorprès sóc del que m'hi he trobat: exaltació del superhome nietzschià i enardiment del crim nihilista! No m'ho esperava pas. Esclar que Dostoievski, cristià conservador empedreït, ho matisa molt i acaba per blasmar la idea, però la idea ja hi és, i qui sap fins a quin punt no la compartia, el bon home, malgrat amagar-la.

Des de l'ateisme més fulgurant i el menyspreu més abrandat per la vida, jo també tinc la meva teoria del crim. La hi vaig explicar a un company de feina, que al capdavall fou el meu millor amic: l'assassinat no és reprotxable des del punt en què, un cadàver, no es pot plànyer de la seva condició de cadàver. A un mort, tant se li'n fot, de ser mort. Matar algú és indiferent per la víctima. Per tant, el màxim interessat, l'occit, és absolutament neutral, ja no existeix, i per tant, tampoc existeix cap raó per no occir-lo si així ho considerem necessari, en el benentès, esclar, que no se'l faci patir gaire.

No n'hi hauria d'haver cap remordiment, però confesso que jo seria un Raskòlnikov qualsevol i que em turmentaria per la meva viltat. La millor manera de superar un crim, o un amor, és tornar a delinquir, o tornar a estimar. L'única forma d'oblidar l'últim amor és cercant-ne un altre. La millor manera d'oblidar el mort és matant-ne un altre. Tanmateix, sospito que jo seria un Raskòlnikov qualsevol.

Em parlareu del patiment dels familiars, amics i coneguts. Aquest patiment és només egoisme. Partint ja de la base de què les despulles no ploraran per la seva pròpia mort. Partint de què, si ets creient, el cadàver passarà a millor vida. Partint d'aquests dos supòsits, la mort no és mai dolenta pel cadàver, i en el pitjor dels casos només és neutral. I doncs, per què ploreu?

Ploreu perquè el mort encara és viu en vosaltres, però ploreu sobretot perquè vosaltres éreu vius dins el finat. Hoc! Jo sóc jo i les meves circumstàncies. Jo visc també als altres. La veritable raó dels plors davant un difunt és la mort d'una petita part de nosaltres. És egoisme. A nosaltres el mort tant se'ns en fot. Quan moriran mons pares, jo potser ploraré (fa moltíssims anys que no ploro), però sabré que la tristícia serà únicament egoista.

Per últim, i per no allargar-me massa, només afegiré que tot i que jo pensi així, no tinc cap intenció de matar ningú. Primer, perquè no veig la necessitat. Segon, perquè no sóc un superhome i, d'entrada, m'enxamparien, i, a sobre, seria un Raskòlnikov qualsevol i tindria remordiments. Tercer, perquè en el fons sóc un filantrop i m'estimo la gent.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (13)

Estels  –  27/07/2006

Recordo una nit de borratxera esguardant el cel estelat. Potser fou amb Ganàpies? O potser amb mon pare? En qualsevol cas, em recordo que jo era assegut, entotsolat com és costum, contemplant els estels i pensant en com n'era de maca la vida. Era feliç de viure i feliç de la companyia. Anava tan pet que no distingia el kali de la cola. En aquell instant com d'intemporalitat, de suspensió existencial, somreia per la gràcia d'aquell moment. Gaudir del camí, de l'experiència, del tresor inesgotable de la gent, dels secrets del món incommensurable «que no te l'acabes». Tot esguardant el cel estelat em sentia feliç malgrat el sense-sentit de la vida. Però a Barcelona no es veuen els estels.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (4)

Sentència pocasolta  –  26/07/2006

No sóc feminista. Una altra cosa que m'ha recordat en Juli Soleràs: si fa no fa, deia així: «Jo crec en déu i, nogensmenys, me'n foto de la religió; pel que fa a tu, no obstant això, resulta que no hi creus, però no goses enfotre-te'n».

Cinisme? Potser sí. No té mèrit enriure-se'n d'algú si aquest algú no ets tu mateix. O bescantar Catalunya si no ets català. D'igual forma, el respecte hauria de ser quelcom més aviat "místic", o profund, però no hauria d'evitar la befa desacomplexada. Tot pot ser objecte de mofa perquè tot és humà, és imperfecte, profà: no hi ha res que sigui tan sagrat.

Per això, comparteixo que les dones tinguin els mateixos drets de facto (no solsament de iure) que els homes. El que no suporto són les feministes ximples que són incapaces d'enriure's d'elles mateixes. Són més dogmàtiques que Stalin! Encara penjarien qui gosés insinuar que tal dona ha ascendit per mamar polles.

El món ja fa prou pena com per prendre-se'l a la valenta. La vida ja és prou ximple. La condemna... l'absurd és aquesta condemna tan desproporcionada, el no-res i l'oblit total, la no existència. Viure amb aquesta certesa, sense possibilitat de creure cegament en res, sense fe que il·lumini un camí, fa que transformar-se en escarbat llefiscós sembli desitjable. Però tant se val! Perquè morir, matar-se, és tan pocasolta com continuar visquent. El meu únic crim fou néixer; la condemna, la mort rera tortura sense llegir sentència, perquè sí. I la pocasoltada és aquesta fal·lera per la transcendentalitat imbècil. Dios bendiga a los imbéciles.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (17)

Belutxistan  –  21/07/2006

Hi hagué unes discussions acalorades sobre quina bandera havíem d'hissar-hi; cada grup volia la seva i era formidable com cada un d'aquells grups i grupets podia tenir bandera pròpia, qui negra, qui roja, qui roja i negra, qui roja i verda, què sé jo. Recordo que en un cert moment tu vas donar un cop de puny a la taula i vas proposar la del Belutxistan:

—Que com que ningú no la coneix —vas dir— no molestarà a ningú. D'altra banda —vas afegir—, donada la nostra idiosincràsia, és evident que si fóssim al Belutxistan hissaríem la catalana; però trobant-nos com ens trobem a Catalunya seria, pel que es veu, d'una vulgaritat deplorable.

Al capdavall va triomfar per majoria de vots la federal, potser perquè d'específicament federal no hi havia ningú que ho fos. I aleshores es presentà un altre problema: com era la bandera federal? [...] Hi entraven teles de diferents colors, vermell, groc, morat, i en un cantó hi havia d'haver un triangle blau marí. Sobre aquest fons blau marí havien d'anar les estrelles blanques simbolitzant els Estats federats.

Quantes estrelles havíem de posar-hi, quatre, set, quinze?

—Més val que en sobrin que no pas que en faltin —vas dir tu—. Posem-n'hi un bon parell de dotzenes, això rai; que tothom estigui content.

Incerta Glòria, Joan Sales

La meva bandera és una estelada roja sobre fons negre. Fa vergonya adonar-se de la pròpia absurditat amb escenes com la relatada aquí dalt. Ens barallem per banderes que identifiquen territoris separats per fronteres no gaire més amples que una petita esquerda, però que ens encarreguem d'eixamplar amb totes les nostres forces fins a la categoria d'avencs insondables.

No posaré punts suspensius perquè segons en Sostres és abominable. En el fons no sé com expressar el fàstic que de vegades em fan totes les putes banderes que han parit els milions fills de puta de tots colors que campen pel món i que ens han anat dant pel cul des que vem sortir sangonosos i ploricons del cony de les nostres mares.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Època feudal  –   8/07/2006

Vivim enganyats. Però no som els únics a la Història: d'exemples extrems en tenim l'Alemanya nazi, la Rússia soviètica i les societats teocràtiques en general. Els ciutadans s'han empassat els dogmes del règim i es pensen que els altres sistemes duen a la misèria de la Humanitat.

Això mateix pensa la immensa majoria indiferent de les societats capitalistes, i en fi, la resta de la majoria. Pot ser ampliable a la resta del món aquest sistema, sense generar tantes inequitats i de forma sostenible?

Crec que el primer dogma que encega els ciutadans és el nacionalisme. Una cosa és el dret a l'autogovern d'una comunitat política, i una altra és preferir Nadal a Federer només perquè és "espanyol". Això em du a un altre pilar del sistema: els esports i, en general, la cultura de l'oci i l'entreteniment. La tele renta el cervell, els videojocs hipnotitzen, els esports ocupen totes les converses, igual que la Belèn Esteban. Creiem que vivim bé, igual que els soviètics creien que vivien millor que els nord-americans, però podríem viure molt millor.

Nosaltres veiem inacceptable la societat feudal. Potser quan estudiïn la nostra època d'aquí a tres-cents anys, els ciutadans futurs consideraran tan inacceptable el nostre sistema com nosaltres el medieval. Jo crec que, amb perspectiva històrica, tots els tabús d'ara no existiran. La mateixa gent que ara em recrimina constantment que sóc un pesat perquè ho critico tot, el 2300 em donaria la raó.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (7)

Sóc ruc  –  30/06/2006

Sospito que la majoria de la gent es creu més intel·ligent que el del costat. Jo dec passar per ruc per la majoria, però per mi la majoria és ruca. El meu company de feina pot ser un imbècil, però segur que jo també ho sóc per ell; i etcètera.

Molts posts dels d'aquest blog deuen palesar aquest menysteniment vers la majoria de la humanitat. La mateixa forma d'escriure, amb mots com ara "mot", "palesar" o "envers", ja denoten que fins i tot divergeixo en la forma d'expressar-me, mal que sigui només en l'escriptura. Potser el que més m'horroritza de la mediocritat dels altres és el reflex de les meves pròpies limitacions. El meu odi envers els idiotes que m'envolten (la bruixa grassa nana veïna del pis de sota, els alienats que s'empassen la Salsa Rosa i el Tomate, els nacionalistes que es follen la seva bandera, etc) és en realitat odi al que jo sóc i, en el fons, no vull reconèixer.

Ha de ser, al capdavall, complex d'inferioritat. Haver de creure que jo sóc més, haver de creure que els altres són menys, i no creure que senzillament cadascú és com és i que tothom és bo a la seva manera. En qualsevol cas, continuo professant la mateixa por atàvica a exhibir un grau d'estolidesa que s'apropi mínimament al de la bruixa grassa del pis de sota.

Hauria d'arrodonir aquest post amb mil reflexions que no em deixaran dormir (o potser sí), però no les tinc gens clares i segurament fa temps que em volten pel cap. Segurament l'imbècil del Salsa Rosa està menys alienat que jo.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (6)

Gris Belén Esteban  –  19/06/2006

Quan no t'hi trobes còmode és millor fer les maletes i marxar. Al cap i a la fi, mai no m'ho he cregut del tot. Creia que m'ho creia, però no m'ho creia. I ara! Jo també sóc sectari, però n'hi ha que ho són moltíssim més encara. El món no és roig i negre, el món és gris pansit Belén Esteban, és gris amarg de gintònic i gris fred de mitjanit d'hivern. No cal anar pintant amb guix per les cantonades que el món és d'un altre color que no sigui el gris, perquè és gris i no roig. Mentre els teus conciutadans no esmercin les dues hores i mitja diàries de tele en llegir llibres, fins que no s'oblidin del futbol i deixin de empassar-se els telenotícies d'Antena 3, fins aleshores el món serà gris pansit. Amarg i fred, això ja són figues d'un altre paner.

El meu petit món sí és roig i negre. No us encaparreu en guixar les cantonades de vermell, perquè la grisor l'engoleix en tres hores: no us entenen. Pobra gent que, a més de treballar deu hores diàries posant totxanes, a més llegissin Sartre i l'entenguessin! Per la meva part, no espereu gaire cosa més de mi. Prou tinc amb mi. C'est fini.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (20)

L'estiu de l'anglès  –  16/06/2006

He llegit L'estiu de l'anglès, de Carme Riera. Està bé, és una novel·leta d'una tarda que serveix per escampar la boira entre tant i tant i tant d'estudi (no exagero, no...). Va de la Laura Prats, que vol aprendre anglès i se'n va a fer un intensiu a una casassa incomunicada amb una dona desequilibrada, a Anglaterra. És una història per passar el temps, que no crec que tingui gaire més lectura que les evidents.

Vaig anar a la casa d'una amiga i vem estar jugant al parxesi, com deia el meu profe de Sociologia. Va ser maca la conversa, l'hagués continuada indefinidament, però enemics indeterminats ens assetjaven per les finestres de les tres o quatre plantes de l'edifici. Tot era fosc i diguem-ne... trist. El més trist és que els meus fantasmes m'enviïn contínuament a les finestres a empaitar ombres que no existeixen.

Vaig enllestir el llibre a un quart d'una de la matinada, és normal que afectés el meu món oníric.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Mitjans de comunicació  –  27/05/2006

Llegia ahir l'article d'en Francesc Orteu al diari Avui, cito el que més em va frapar:

L'AVUI de dimecres va ser especial. No passa sovint que allò que llegeixo em preocupi. Justament per això compro el diari, per evadir-me de la realitat, de la meva. Si la feina del diari és fer creure que passen coses, la feina del lector és resistir-se a creure que passi res.

Fa temps que em vaig adonant que les notícies en general que duen els medis de comunicació són normalment ximpleries que no afecten en res la meva vida, que són triades per les reaccions que puguin desvetllar o per crear un corrent d'opinió que respon sempre als interessos d'algun sector. Per veure això, no cal ser massa eixerit, tothom ho sap al cap i a la fi.

La gent deu mirar les notícies perquè es consideren més informats, gairebé un deure intel·lectual i democràtic. Però és en realitat un altre passatemps, és un altre Salsa Rosa, més deixalles. La tele enlluerna i colpeix i modela al seu grat el que la gent diu i pensa. Potser penseu que en faig un gra massa, però que Ishiguro m'ajudi (ho tinc en anglès, ho sento, comentari avall):

There was this particular thing Susie did whenever Greg set off on one of his speeches about Proust or whoever: she’d smile at the rest of us, roll her eyes, and mouth very emphatically, but only just audibly: “Gawd help us.” Television at Hailsham had been pretty restricted, and at the Cottages too—though there was nothing to stop us watching all day—no one was very keen on it. But there was an old set in the farmhouse and another in the Black Barn, and I’d watch every now and then. That’s how I realised that this “Gawd help us” stuff came from an American series, one of those with an audience laughing along at everything anyone said or did. There was a character—a large woman who lived next door to the main characters—who did exactly what Susie did, so when her husband went off on a big spiel, the audience would be waiting for her to roll her eyes and say “Gawd help us” so they could burst out with this huge laugh. Once I’d spotted this, I began to notice all kinds of other things the veteran couples had taken from TV programmes: the way they gestured to each other, sat together on sofas, even the way they argued and stormed out of rooms. (Never let me go, Kazuo Ishiguro)

Per resumir, diu que on vivien abans gairebé no veien mai la tele, i que un cop anats a viure a aquella altra banda, va adonar-se com els que ja hi duien més temps (els veterans) tenien manies estranyes. Un dia va advertir que aquests gestos els havien copiat de la tele.

El que vull dir és que estem íntimament marcats per la tele i que ja ni ho sabem, i si ens ho diguessin ens emprenyaríem (al llibre, es va emprenyar l'amiga de la protagonista per això). Als telenotícies ens diuen amb què ens hem d'emocionar i sobre què hem d'opinar, i destrien el que hem de saber d'allò que és irrellevant. Aconsegueixen que l'enemic siguin els romanesos que roben a Tarragona, però els empresaris de Pedralbes que evadeixen impostos a paradisos fiscals, aquests no roben. I un llarguíssim etcètera.

Pues va a ser que no, un poquito de por favor, no seas cansino y a la saca. I que em compraré un pis a Ventdelplà i la Cinta és una bruixa, i etcètera. I tots davant la caixa tonta, aliment espiritual, tots per l'adreçador, els directors d'informatius tenen tant de poder com els bisbes a l'edat mitjana. L'opinió pública és un invent. Les notícies no tenen res a veure amb nosaltres, llegir el diari és un exercici d'evasió o d'engany. La Humanitat sencera com un ramat d'ineptes cap a l'esbalç a caure rodolant.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

I Aniversari del conflicte nuclear  –  16/05/2006

Demà farà un any del que vaig anomenar conflicte nuclear i que no és més que una altra relliscada fatal que va suposar un daltabaix mitjanament important a la meva vida. Quedaria bé que digués que he canviat, però aquest post és un exemple de què sóc exactament el mateix d'abans.

No voldria donar masses pistes perquè en aquest camp sí que m'he tornat molt més caut i no sé qui pot estar llegint això. Però encara miro amb els mateixos ulls i actuo igual, mig amagat. Encara poso la traveta i espio pel forat del pany, assabentant-me de coses per tercers i a petites bequerades per comptes d'anar a parlar directament.

Em fa gràcia com d'uns anys ençà he passat de morir-me de vergonya per preguntar a algú on és la paradeta dels Erasmus, o el carrer Mallorca, posem per cas, a despullar-me com si res enmig del Campus de Montilivi amb altres castellers d'altres colles amb els quals tinc molt poca confiança. En tot cas, allò de tracte obert, o de guerra oberta, si voleu, el cara a cara personal, intimar amb altres, és una cosa que encara no he pogut superar. Em sap greu perquè de la gent se'n pot aprendre molt i sospito que perdo molta riquesa d'aquesta manera, però no sé fer-ho d'una altra. Ni parlo gaire de mi ni m'interesso pels altres.

Sempre he estat un noi rarot i solitari, i ara, per bé que d'una altra manera, segueixo igual. Em sap greu per una banda, per això que he dit, però per una altra també té els seu avantatges que aprofito en la mesura que puc. I en fi, demà a quarts de deu del vespre encendré una espelma pels damnificats d'aquell conflicte nuclear.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Esquitxant sang  –  10/05/2006

Avui ha estat un gran dia perquè he conegut en Peris del Cor de la Ciutat. Era el capítol mil cent i escaig de la telenovel·la, el primer que veig sencer (tot i que m'hi adormia), i em sembla una puta merda que retrata la societat decadent en què vivim i...

Perdoneu, m'han dit que haig de ser constructiu. Sé que criticar és molt senzill i que proposar alternatives és molt més difícil. Si més no, els d'IC-V presenten una societat diferent, un model elaborat i etcètera. Jo sóc jove i vaig aprovant les assignatures a empentes i rodolons, i a més a més estic encara força perdut (efecte prestatgeria al supermercat, o semblant, que em penso que en deien), i no tinc cap proposta per oferir-vos.

No, és tan trist que només sé criticar destructivament. Puc dir: els socialistes del meu poble tot parlant de sostenibilitat aixequen dos gratacels de més de cent metres cadascun a la falda de Collserola, però l'alternativa de conservar la muntanya i reforestar-la és massa somiatruites.

O que l'alternativa al Cor de la Ciutat és el debat al Senat sobre l'Estatut. Però quan sigui mitjanament coherent amb alguna de les coses que faig, i no em faci por de dir-ho en veu alta, potser aleshores hauré madurat. Mentrestant seré un enfant terrible de pa sucat amb oli que només esquitxa sang.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Cínic  –   9/05/2006

Cínic. Que impúdicament fa gala de no creure en la rectitud i sinceritat morals o de no practicar-les (DCVB)

Dec ser un cínic, però com no m'ho acabava de creure he cercat la definició a l'Alcover-Moll. O senzillament dec ser un fill de puta. Però tots sabem com ha degenerat la cosa dels sinònims i els adjectius, i avui dia qualsevol cosa pot definir-se com una puta merda i qualsevol persona com un fill de puta de merda. Així que dec ser simplement un putu cínic de merda.

Això m'ha vingut al cap aquest matí escoltant la professora substituta d'Economia Mundial, que ara no sé com es diu, però que també va a classe amb el carnet d'IC-V a la boca.

Deu ser que he perdut la capacitat d'emocionar-me i d'empatia, que ja no m'afecten els negrets que moren o els mexicans deformes de les maquiles de Tijuana i Matamoros. I deu ser que tant se me'n fot el que passi a més de deu mil quilòmetres de casa meva. No és el meu problema que els mexicans tinguin un govern sàtrapa que els explota a canvi de prebendes.

Sabeu què en penso? Que els que parlen dels problemes a l'Amèrica Llatina i de l'Àfrica i de l'Àsia són gent que fuig d'estudi i que no vol encarar-se als problemes quotidians que es troba cada dia en sortir per la porta del seu gris bloc de pisos (o de la seva casassa a Pedralbes, ves). No sé, quan em parlen dels problemes de Txernòbil em pot fer llàstima i em puc arribar a indignar una mica, però jo no faré res per ells, ni per l'Àfrica ni per ningú altre que no veuré mai en ma vida.

Que em diguin el que haig de fer i quins sentiments haig de tenir per ser una bona persona, em treu de polleguera.

Ni vull ser-ho. Jo defensaré un altre model econòmic mundial, però no faré demagògia amb panxes inflades ni nens nucleats. Jo lluitaré per una Esplugues més "sostenible", "respectuosa", "cívica", i tot el que els sociates vulguin. Però que no em diguin què és ser cívic, perquè els engegaré a prendre pel cul. Ja en vaig tenir més que prou amb el cole de monges perquè ara em vulguin dir uns d'IC-V, del PSOE, o d'on sigui, com m'haig de comportar i quins són els valors que hauria de tenir.

I sou pastats a les monges, i amb la legitimitat del vot aneu imposant bestieses que tant se me'n donen o són contràries al que penso. Aneu a pastar fang.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (8)

La moca revoltada...  –  25/04/2006

Som a la primavera. La bellesa de la natura i del món et fa pensar en coses profundes i transcendentals, com ara la llibertat, el sentit de la vida, l'amor i l'amistat. Així motivat, he escrit aquests rims:

La moca revoltada,
freixura esvalotada,
com amb vida sobtada,
aixeca barricades
a congostes contrades
retenint-ne així aturades
corrues inacabables
de fetoroses caques.
I així, amb borda rialla,
encén crudel la flama
que rabent s'encomana
burxant la rodalada,
i amb joia asilvestrada
talment buina de vaca,
d'estrident tronada
com per Zeus orquestrada,
s'estreny la budellada
amb roncs i grunys i exhal·la
empudegant bravada
que tost s'és escampada
per la natura gaia.

Surt feliç un pet pel cul
en plena primavera,
quina alegria, veges tu!,
però, per la propera,
millor sens tanta fressa.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Optimistes  –  21/04/2006

Conec alguna gent que encarna la definició d'optimisme. Són aquells que sempre tenen un somriure, una paraula amable, que troben el cantó bell de la mort d'una flor i que t'encoratgen per anar-ne a plantar una de nova. En fi, és gent amb la qual és molt agradós parlar, però sobretot escoltar; escoltar no tant què diuen, que pot ser tan senzill com embotonar una camisa, sinó com ho diuen. T'entren ganes de viure eternament amb aquelles ganes que l'altra persona regalima constantment.

Jo, per la meva banda, sóc un pessimista lliberal en el sentit no econòmic. Sóc tan relativista, m'importa tan poc que esclati el món ara mateix, que tot i ser pessimista en tots els sentits, i tot i ser egoista convençut i militant, a desgrat d'això, sóc mig optimista. Perquè arriba un moment en què és relatiu fins i tot allò més essencial, en què caure a pous o ensopegar mil vegades és indiferent, perquè pots tornar-te a aixecar i guaitar els mil colors que hi ha en els núvols, perquè fet i fet, tant se val caure o no caure, l'important és fer camí.

Sempre és positiu que hi hagi algú al teu costat que t'ajudi a badar les parpelles per veure les coloraines —tot i que se les inventi. El món pot ser fastigós, la vida una merda sense sentit, però cada persona que t'ajuda amb una petita empenta cap endavant és un tresor que s'agraeix infinitament, que empeny a viure i a gaudir una mica més, però sobretot és algú amb qui t'agradaria compartir moltes més hores de la teva vida.

Per això aquest és el segon post consecutiu en què acabo donant-vos les gràcies; vosaltres sabreu qui sou.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (4)

Monarquia Ikea  –  14/04/2006

Tota Monarquia pot tenir un himne, i una bandera. Les lleis es decideixen en Assemblea i, a desgrat de ser Monarquia, no pot tenir Rei, ni Reina. Els ciutadans tenen el deure de conservar llur flora i llur fauna. A la Monarquia, el dret d'autodeterminació i sobirania és legítim i és la base de la convivència mútua. Per codecisió assembleària, ningú no serà immigrant. Totes aquestes decisions, per descomptat, poden canviar en el moment en què la comunitat ho decideixi.

Una monarquia així jo voldria, i no pas una república com la d'Ikea.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Incerta coneixença  –  26/03/2006

Cada dia mirava des de la finestra com la gent hi passava. Quan en coneixa algú —de l'escola, de la feina, de la seva colla...— el saludava. Normalment, li tornaven la salutació. D'altres, però, es feien l'orni, com si no l'haguessin sentit. «Què cony s'han pensat, que no existeixo, o què?», es demanava.

De fet, però, aquella gent que passava, a ell, no l'importava ni gens ni mica. Per això s'ho mirava de la finestra estant. Davallar al món terrenal seria com descendir fins el nivell dels cucs. «El cel el solquen voltors i voliacs, i borinots verds llefiscosos», l'etzibaren en una ocasió.

«Poder un dia podria baixar a parlar amb els llangardaixos, serps i gripaus d'allà baix», es va dir un dia. Va baixar però va sentir-se com si fos a Venus o a Mart. «Renoi, vés a fotre faves!, això sembla l'Estel de l'Alba, un paradís inassolible. Tanta riquesa, com Venus, quins verms, impossibles d'atènyer; bel·ligerants contra meu, com si el cuc fos jo!»

Anava passejant i parlant als coneguts. L'agradava de trobar-se a ell mateix dins dels altres. Va adonar-se de què existia més enllà d'ell, en desenes de mons paral·lels, altres planetes de trajectòries excèntriques. Però aquells mons eren inhòspits, i la perspectiva que tenien d'ell tan esbiaixada com la que tenim nosaltres de Venus d'aquí estant.

Ara hauria de d'acabar aquest relat. Com a desenllaç diré que no sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana de comprendre ningú. (Joan Sales, Incerta Glòria, primera part, primer capítol)

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Dies memorables  –  20/03/2006

De vegades abraçaria totes les persones del meu voltant, les petonejaria i els hi diria com me'ls estimo, i m'estaria hores i hores preguntant-los-hi sobre ells, sentint-me completament identificat amb els seus sentiments i pensaments de tota mena. En el fons, tots som iguals, però existeix un món a part dins de cadascú, que ens fa ser un tresor ambulant que necessita ser descobert i compartit.

Les persones amb les que convisc algunes hores a la setmana, les que m'ajuden, les saludades, aquelles amb qui m'hi he barallat, les que professen una ideologia contrària a la meva. Som tan rucs que establim mil barreres aranzelàries dins nostre. Allí on hi ha un pròxim, un semblant, nosaltres només contemplem una bandera estrangera i una frontera barrada per un mur d'espines vigilat per un exèrcit hostil.

Hi ha dies en què la vida és bella perquè la gent és bella, i perquè tot sembla més senzill i desapareixen els artificis que ens separen i que ens fan la vida impossible. Són dies de complicitat, harmonia, i pau i amor.

Però tots volem el mateix, sempre hi ha disputes, i el miratge s'esvaeix a l'aire.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Poema en llemosí  –  19/03/2006

Com avui és Sant Josep, he escrit una ximpleria per mon pare, que també és el seu sant i el seu dia (no és avui lo dia del pare?). Ahir, mentre escoltava el Barça, vaig escriure aquesta ximpleria:

Una colla d'arqueòlegs, excavant a una espluga d'una ignota península, altaren-se fora-mida en contemplar aquella insospitada troballa, colgada durant mil·lenis sota quatre pams d'ossos fossilitzats. Amb molta cura els investigadors exumaren les restes d'un vetust cove escantellat, que contenia un manuscrit redactat en bella llengua de llemosí, idioma extint feia més de tres mil anys sota la puixança de lo valencià. Cridaren un intèrpret que aconseguí de traduir l'envitricollat vers, esblaimat pel pas indeturable de les centúries inexorables. El paper servava uns semblants mots a aquests:

Oh magnànima ànima, - basarda de malànimes!,
au, cèsar nostre,
soberg glavi occidor - dels homeiers i malfactors
que nos encontren
i que de vermell roent - repintes el blau espurlent
amb llur sang morta.

Oh magnànima ànima, - q'inclement i sens llàstima
envers la borda
llesques colls i ascles cranis - amb desfici repatani,
com a resposta
als oprobis perpetrats - per temeraris malcarats
fills de marcolfa.

Flama de l'esperança, - la llodriguera socarra
de la pilosa
bístia que ens amenaça - amb la fatal maltempsada
que du a la fossa!
Talment tu ens aixoplugues, - així els déus de les esplugues
t'atorguin vida llonga.

Així que sentiren els rims aquí dalt transcrits, els arqueòlegs restaren pregonament corpresos, aclaparats per la bellesa blasfema del poema. Esmaperduts, astorats, el rellegiren cent vuitanta-set voltes més, fins que a la cent vuitanta-vuitena es fitaren als ulls i es digueren mútuament que aital exemple de dilecció havia de ser de domini còsmic, i fou traduït a totes les llengües de l'univers. Per tal de copsar els versos en tota llur enlluernadora grandesa, popularitzà's l'estudi filològic de llemosí, esdevenint en poc temps llengua franca en tot racó de món i de sistema planetari.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

22 anys  –  12/03/2006

Hi ha gent que pot ser molt simpàtica però que no puc tragar. Alguns són el que en Josep Pla anomena uns primaris; és a dir, gent que es mou pels impulsos més elementals, que interpreta la vida des d'una perspectiva senzilla i trivial. Bé, això no vol dir que aquesta gent sigui tan simple, ni que siguin necessàriament inferiors (inferiors a qui? a mi? Au, va...). Tampoc no vol dir que no m'hi pugui avenir amb ells. Però bé, és gent generalment de temes simples i alienants, d'escassa cultura i reaccions passionals. És gent que pot anar de molt bon rotllo, molt simpàtica i oberta. És gent que, per descomptat, sempre té la raó. I en fi, anar fent.

Dedicar-me a classificar la gent amb trets tan generals és de ben segur un error. Potser el que estic fent és arreplegar alguns casos que conec i abstreure'n unes característiques comunes. Pot ser.

D'altra banda, tenim els materialistes empedreïts, gent que tampoc no puc veure. Alguns dels primaris també són obertament materialistes. Crec que el materialisme és propi de societats culturalment poc desenvolupades, de gent que s'aferra al patrimoni i els diners i projecta la seva vida i la dels seus en funció del benestar venal.

Odio viure pel benefici material, perquè no m'aporta ni tan sols benestar físic. Jugar a les travesses; pensar quant val al restaurant el conill que estàs menjant a casa teva; fer un tossal d'una fotesa com ara cinquanta euros menys; i etcètera, hi ha mil exemples de gent retuda als diners. Suposo que com menys en tens, més t'hi capfiques perquè és més necessari, tot i que la gent mai no es troba sadollada. El cas és que això no és vida.

Tant els primaris com els materialistes són una mena de gent amb la que no m'hi puc fer gaire. De fet, jo no em faig amb gairebé ningú, però amb aquests encara menys. Quan feia l'ESO o el Batxillerat, trobava els meus companys com uns indigents mentals. A la Universitat he anat descobrint gent diferent, que al meu barri escassegen. En endinsar-me en l'entrellat associatiu del poble, he retrobat antics models per tornar-me a adonar que jo en sóc molt diferent. Jo no pertanyo enlloc, ni a un món ni a l'altre, sóc un apàtrida. Tots dos mons m'aporten coses diferents i per això, en qualitat d'observador privilegiat, aprofito per estudiar les formes de relació social. El món és foll.

Per cert, avui faig vint-i-dos anys.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (8)

Agraïment covard rera la pantalla  –  27/02/2006

Sempre tens una paraula i un gest amable. Sempre disposada a agrair o a demanar disculpes quan calgui, però el perdó te l'hauria de demanar jo per no abraçar-te i dir-te que ets fins i tot massa bona persona. Vas pel món amb el teu somriure i la teva timidesa, fent-lo més agradós per viure-hi. Hauria d'haver algú com tu a totes les famílies. Tothom que té un micro hauria de ser com tu, i no s'espargiria metzina sinó floretes i una verdor espletant. Si governessis no hi hauria ni països ni res pel que matar o morir, ni religions, ni possessions, cobdícia o fam; tothom viuria tranquil i en pau.

Però ets única i els altres som només el teu reflex translúcid, distorsionat i enfosquit, una silueta teva que s'endevina amb prou feines. Per això no t'abraço ni et faig petons, ni t'he agraït mai que siguis la millor persona que he conegut.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Hormones  –  25/02/2006

Crec que les emocions són només segregacions internes d'hormones o substàncies que exciten d'una determinada manera el nostre cervell. Els nostres sentiments són només química. Quan et fas molt amb algú i sembla que hi ha bona entesa, es diu que «hi ha química», i és cert.

Estar enamorat és un estat transitori en què es segrega en excés no sé quina substància, anegant el cervell i impedint que rutlli com cal. Aquest estat és passatger, diuen que la passió dura només dos anys (prou temps per dues conillades). Després, la química és diferent.

El problema és quan s'aboquen hormones incontroladament. És com una flamarada al cap, o com si tots els nervis s'ericessin. És impredictible la reacció. Pots saltar, cridar, tustar algú, córrer sense rumb, restar mut... Jo miro de no deixar-me endur per les emocions, miro de no dir ni fer res fora de lloc, miro de controlar-me. Tampoc no m'abelleix discutir, està comprovat que gairebé sempre els bàndols són inamobibles, tothom es creu més llest que el del costat.

La cosa és romandre serè, però és difícil fer-ho sempre perquè les hormones són poderoses. Acabo perpetrant carallotades de les que després me'n penedeixo i amb les quals em torturo contínuament, com un masoca. Algunes són ximpleries sense importància, d'altres no.

Malgrat aquests desavantatges, aquest sistema té la bonesa de contribuir de forma cabdal a la supervivència i reproducció de l'espècie. Som com titelles de la nostra pròpia condició d'animals, estem lligats als nostres impulsos i actuem en conseqüència. Som bèsties, igual de rucs. No som pitjor que la natura perquè som natura, i si els pins poguessin arrabassar territori a les enzines, no dubteu que també organitzarien guerres i exhauririen els recursos i extingirien altres espècies.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Cucal  –  20/02/2006

Creure en déu és perllongar la causa incausada una baula més enllà; no resol res. Si hi creus perquè «ha d'haver-hi algu», pensa que aquest algu ha d'haver aparegut d'alguna banda. És tan irracional el concepte d'eternitat per explicar la matèria i l'univers com per definir déu.

Hi ha moltes raons per les quals sóc ateu, però aquesta va bé. Efectivament, no puc afirmar que déu no existeix de la mateixa manera que no puc asseverar que els follets són pura invenció. Però puc sostenir que existeix l'edén sota l'escorça lunar i ningú no m'ho pot rebatre. Són els creients els qui han de demostrar que el seu invent existeix, no és pas la meva responsabilitat argumentar el contrari. Cosa que, al capdavall, ja vaig fer i que em va suposar la superació del Batxillerat.

Els creients per mi són com nàufrags al mig de l'oceà agafats a una fusta a la deriva. En el millor dels casos són gent intel·ligent incapaços de creure que el seu complicat món no tingui gens de sentit. Només d'entrellucar de cua d'ull l'abisme s'aferren més fort al ferro del qual pengen, i miren cap amunt i se n'obliden.

Els agnòstics són aquells que s'adonen de què és mentida però que la mentida ja els hi va bé, i malgrat no se l'acabin de creure, viuen amb l'esperança mig amagada de què, de fet, el fons del precipici és un llac i una cataracta i un gemat bosc tropical i hi ha milions de floretes de colors i dones nues disposades a fer oblidar les penes. S'ensumen que aquest oasi és només un miratge, però no volen pensar-hi perquè és molt poc pràctic.

L'autoengany és positiu, desitjable i fins i tot necessari. Així ho crec. També crec que es pot anar caient a poc a poc durant vuitanta anys sapiguent que t'esclafaràs a terra i moriràs ben mort, com les cuques. Però no és recomanable.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Puzle reticular  –  19/02/2006

Escriure aquí és una mena de psicoteràpia, hi he escrit massa coses, algunes de les quals vaig acabar esborrant.

Em sento contínuament desplaçat, com si no fos peça del trencaclosques universal. Hi deu haver, al marge del puzle a mig fer (més aviat, una mena de xarxa), tot de peces esparses i isolades, enmig de la tenebra. De fet, ara que hi penso més, la retícula ha de ser molt densa a posicions centrals, i molt més dispersa a la perifèria. Ha d'haver-hi sistemes secundaris de xarxes, on molt pocs fils (o peces del puzle) han de fer de pont entre aquestes xarxes subsidiàries i la Xarxa principal. Ha d'haver-hi alguns nussos que només es connecten a la resta mitjançant dos o tres lligams, els quals, aquests sí, poden desenvolupar un miler de vincles amb la gran Xarxa que evita que les coses es perdin al buit infinit.

Noteu que és molt més fàcil tallar quatre cordillets que no pas un sistema reticular complex. I bé, quan una buinassa cau del cel a la Xarxa, tots els nodes es reparteixen la merda de forma similar, i fins i tot se n'enriuen i se n'enfoten. Però els nussos dels extrems, se l'han d'empassar solets i fa de més mal pair.

L'aranya va teixint la teranyina i les vespes i borinots i tàvecs hi moren i la xarxa ni ho nota. Però bé, jo molt sovint encara em sento com quan anava a tercer de l'Eso i la meva vida era un putu forat immens, que els fiblons de les abelles s'encarregaven d'engrandir dia rere dia; és quan, un altre cop, m'adono de què els fils que s'han anat bordant eren molt prims i precaris, com de mentida.

En fi, tot és ficte i tot és mentida, i tot és culpa meva. I tothom té el mateix problema, malgrat que potser això va per graus.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Jo xamós i tu ignar  –   6/02/2006

No puc sofrir la gent com jo, que es creu amb la veritat absoluta. Creure's que la resta és una merda. Mirar per damunt l'espatlla amb aire de perdonavides, blasmar altres formes de fer diferents, que es consideren ímprobes o infrahumanes, segons com. És com dir que tothom, llevat de mi i un grupet, és una bèstia de prat o una cuca llefiscosa, segons el cas. Com anar d'okupa per la vida, desbarrant contra tot i contra tothom, o de punki radical, o d'alternatiu dels collons, o d'antiqualsevol cosa (especulació, contaminació, pobresa o sevillanes, tant és). És enfilar-se a un arbre i esventar incensantment que

i insultar a tot aquell que em qualifiqui d'immadur pocasolta amb aires d'enfant terrible i ganes de fer-se notar. Dalt de l'arbre més alt, perquè se'm vegi de tot arreu, m'esgargamellaré perquè tot Esplugues senti que sóc el més xupiguai, ningú no es quedarà sense sapiguer-ho. I com no m'erro mai, qui tan sols gosi mormolar que, efectivament, no hi toco, i que m'haurien de lligar curt, i que faig nosa bramulant sense descans, doncs que se'n vagi a cagar a la via. És un venut ignar.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

La Foto  –   2/02/2006

L'últim cop que vaig plorar devia cursar segon de l'ESO. Si això és cert, tenia al voltant de tretze anys, catorze poser. Recordo que aquell dia havia anat una mica pitjor que els altres, que tot just entrar a escola ja havia anat de mal borràs i a classe havia empitjorat més. En pujar al terrat a l'hora de l'esbarjo, vaig anar, sol com de costum, cap a la barana, i mirant els nens de cursos inferiors jugant a pilota al pati de baix, vaig passar una estoneta plorant i somicant. Una noia de la meva classe (hola Teresa) em va demanar què em passava, però vaig fugir i no recordo gaire cosa més.

D'aleshores ençà, hi ha hagut molts dies en què he volgut plorar, però no he pogut. Vaig dir-me aquell dia que mai més no ho faria. Ma mare explica que, quan era infantó, era molt bon minyonet i plorava molt poc. Això, però, crec que és més aviat perquè jo mai no m'he volgut fer notar massa, mai no em queixo gaire, mai no bado boca.

No recordo haver plorat per cap persona llevat de mi que no hagi estat Ella, quan era molt petit. De fet, gairebé no me'n recordo, però sé que vaig plorar perquè se n'havia anat. Recordo que plorar em refeia per dins, em llevava una mica el neguit.

En fi, avui no és que en tingui ganes, només ho he recordat mirant la foto d'Ella, quan ja li quedava poc per morir. Fa mal de mirar aquella foto, reduint a memòria coses boniques que ja han deixat d'existir. Molts cops m'he preguntat si tornaria a plorar per algú altre. Jo crec que sí. I suposo que tornaré a plorar per mi.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Semi-déus  –  11/01/2006

Jo idealitzo algunes coses que poc o gens he conegut. Elevo als nimbus èpoques passades que de segur varen ser pitjors que l'actual, col·loco nimbes a individus mitificats. Llegia per exemple la història d'Esplugues, i m'enyorava de com era el poble abans. I així amb algunes coses.

No puc dir que ahir caigués cap mite, perquè encara és una santa, per a mi. Era molt jovenet quan se'n va anar, però vaig plorar la seva marxa. Sempre l'he situada a la part més sobirana del solemne cadalfalc. Durant la justa inacabable, que ja dura vint-i-un anys, anava envestint els oponents, rebent les seves estocades i adesiara caient del cavall. I la seva àuria figura, del cadafalc estant, m'aixecava de terra perquè jo, brandant l'espasa, migpartís el cap de l'enemic.

El cas és que ahir van ficar a la rentadora amb lleixiu el concepte que tenia d'ella, i n'ha sortit esblaimada i menys lluminosa. Els meus records daten de la més tendra infantesa; eren percepcions distorsionades. El temps els ha distorsionats encara més.

Malhaja la realitat facinerosa, però! Ella continua essent estanyol al desert i illot enmig de la mar, i per molt que ens recordin que els semi-déus també caguen i tenen furóncols purulents a la cara, els semi-déus continuen essent semi-déus.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Sentiments a la música  –  20/12/2005

Per transmetre l'emoció als altres has de ser tu el primer embriagat per l'emoció. A la revista dels castellers, un xicot va dir-me, entre d'altres coses que em van satisfer molt, que la meva editorial aconseguia infondre ganes de començar la nova temporada. Precisament aquest era el meu objectiu, que vaig escriure aquí al blog, i veure que hi he reeixit em fa molt content.

Això treu cap perquè estava escoltant un grup de música a la meva habitació i realment m'ha motivat a imprimir la lletra i cantar-la. Està en alemany, i jo ben poca cosa en sé. De pronunciació, una mica gràcies a Rammstein. Feia temps que no cantava una mateixa cançó cinc o sis cops seguits. El grup fa black metal amb alguns tocs folk, i les seves lletres parlen de paganisme i essències.

Fa també moltíssim temps (en deu fer més de cinc anys) que no escolto els 40 Principals, ni música pop. Una de les coses que m'avorria és que sempre seguissin el mateix esquema estrofa-tornada-estrofa. Una altra, que els cantants, normalment, no composin la seva música, i siguin només una cara bonica pel màrqueting. Aquella música no em motivava, no em transmetia res: potser perquè els propis cantants no s'ho creien, en el fons. I bé, el tema estrella, l'amor, havia arribat a perdre tot el seu sentit, com quan repeteixes incesantment una mateixa paraula fins gastar-la.

Aquest grup m'ha arribat com pocs. El black/folk/pagan metal ja és un estil que m'agrada especialment, com ja havia comentat, i malgrat que alguns s'endinsin en territoris ideològics repugnants. Però la força, el sentiment que hi aboquen, les ganes, es traspuen a cada nota. Hi ha grups que canten collonades o bestieses i que fan riure. N'hi ha d'altres que de principi a final et captiven, que creen una atmosfera i un món a part, una altra dimensió. No cal ni llegir la lletra per sapiguer què diuen, perquè ja només la forma de cantar i la part instrumental és prou explicativa. Després, amb la lletra al costat, t'adones de què, efectivament, diu el mateix que la música.

En concret, em transmet la melangia per un món perdut, idealitzat, anorreat per la mediocritat de l'entorn, i la ràbia constructiva, la crítica furibunda, sense concessions, l'odi i l'ira contra tot plegat. És una cançó trista però esperançadora i plena de ràbia. I això no es pot transmetre si no se sent de debò.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)

Pluja  –  17/12/2005

Fa pocs anys, entre tres i quatre estius enrera, recordo que era la meva etapa de més amor per la pluja. Va ser quan, sortint de la UPC, vaig inventar la frase Plou poc prò plou prou, una tarda de lleu plugim. La nit entre el trenta-u d'agost i l'u de setembre d'aquell any, recordo que va ser la més plujosa de tot l'any. S'havia anat la llum al barri. Veient la impetuosa tempesta, que arrossegava el fang del carrer aixecat per les obres, com la sang d'una nafra oberta (retòrica de pa sucat amb oli), vaig acabar sortint-hi. Era més tard de la una de la nit, els carrers eren solitaris. Soliu, corrent, jo travessava el poble. La torrentera m'inundava les vambes; anava tot xop i començava a tenir fred; i per això corria. Corria, i corria carrers amunt, esbufegant, no sé si havia begut, crec que no n'havia tingut temps encara. Sobri, doncs, vaig arribar al Pou d'en Fèlix, un parc d'Esplugues força gran i amb molta gespa. Vaig estirar-me, sobre l'herba, en aquell aiguamoll. Obria la boca... bevia l'aigua dels núvols que permetrien que l'endemà fos blau immaculat —que xuclaven la pol·lució.

Vaig girar el cap. A la dreta, una xiqueta, com jo, estirada a la gespa. Semblava que plorava.

Sempre m'ha agradat la pluja. Això li comentava, per aquells temps, a una companya de la feina. També li vaig comentar que la vida no té sentit. Un vespre que plovia vaig arrencar a córrer amb els braços estesos, vaig perdre'm entre el dens xàfech i ella es va pensar que m'havia suïcidat, pont avall. Estava espantada i em va insultar.

Potser són els dos records de què disposo més punyents amb la pluja de protagonista. La pluja m'agrada molt, faci calor o no, vagi en bici o a peu, de qualsevol manera té el seu encís. La pluja és grisa, és fosca i és torracollons, i fins i tot es podria arribar a dir que no té sentit. Per què plou? No us ho heu preguntat mai? Per què hauria de ploure? Per què la química és d'aquesta manera? Però és així, és un fet objectiu, i la gaudim malgrat tot...

M'encanta la pluja. M'encanta fruir-la mentre tots van sota el paraigua, escagarrinats, esporugits. O córrer cap enlloc, fugint cap endavant: fins que l'aixeta deixi de rajar, fins que mori la pluja. Quan això passa, res del que hagi pogut fer sota seu no haurà tingut sentit.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Regressió i antiregressió  –   7/12/2005

Anit al llit vaig tenir com la sensació instantània d'una regressió als meus nou anys. Donava voltes als llençols mirant d'acluclar l'ull quan vaig pensar en adoptar la posició que antany prenia per dormir. I va ser com si per un moment els meus braços i cames s'escurcessin fins la mida que tenien durant els Jocs Olímpics i la Copa de Wembley... M'hi vaig adonar perquè no cabia com volia posar-m'hi, extremitats massa llargues. Quins temps aquells...

I ara fa un instant he tingut un altre flaix, però a la inversa. He visualitzat amb la perspectiva d'un Josep de seixanta anys la meva vida d'universitari, només per un moment. Ha estat com si després de sis dècades d'experiència acumulada m'atrevís a jutjar el que he fet i estic fent ara. El privilegi ha durat pocs segons, també.

Quina sentència he dictaminat? Que aquests eren anys de desorientació i convulsió, que encara no sabia què volia fer de la meva vida i que, en general, eren uns anys tristos. Putus iaios sexagenaris.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (4)

Pagan Front  –   6/12/2005

Em sona un grup del Pagan Front al Winamp (Absurd). Està començant a fer-me por aquesta tendència que tinc a escoltar aquests grups. Però el que més por en fa és la coincidència ideològica i el diguem-ne embadaliment delitós que em produeix contemplar una estona l'esvàstica, passejant el ratolí pels braços de la creu...

Ara, algú que no em conegui, o fins i tot algú que em conegui, que hagi llegit el primer paràgraf, començarà a insultar-me i dir-me el nom del porc i etcètera. Però quin problema hi ha en reconèixer que el nazisme és atractiu? El problema és no reconèixe-ho però defensar les tesis d'en Le Pen sense ni adonar-se'n.

Sempre sostindré que si per ventura determinats orígens ètnics tenen un índex de delinqüència més elevat a ca nostra és conseqüència directa de què són més pobres, i això és culpa en bona mesura del sistema econòmic mundial, basat en el liberalisme extrem barrejat amb un vergonyós proteccionisme (sóc liberal només pel que em convé...) i en elits polítiques corruptes que ja els hi va bé.

No defensaré els arguments pels quals odio els nazis. Però tampoc no manifestaré ara en aquest moment allò que m'atrau del nazisme. No hi ha res que sigui completament bo o absolutament dolent (filosofia yin-yang de tovalló de restaurant xinès). I hi ha algunes coses, poques potser, amb les que no és que hi estigui d'acord, és que les pensava de semblant manera abans de conèixer amb més profunditat el nacional-socialisme.

He dit. Deixo els comentaris oberts perquè m'insulteu tant com vulgueu.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (7)

Creuaré la mar  –   3/12/2005

De tres anys ençà podríem dir que la meva vida ha canviat molt. Mai no havia sortit del niu, havia fet el que els papàs m'havien dit... però tot feia olor de caquetes i resclosit i n'estava tip d'enxubament.

Ara que he aixecat el vol he conegut gent que ve de tornada de l'horitzó. Quina paüreta! Anar tan lluny! Les coses es veuen molt diferents fora del niu, però sortir del bosc ja fa molta basarda.

És tan absurd que estic pensant en creuar el mar, i si se'm fatiguen les ales ja miraré de tornar... i si caic serviré d'aliment als peixos i jo no me'n podré plànyer. Però ni la mar és tan ampla ni el meu vol és gallinaci. Au, crec que ja tinc el primer objectiu pel 2006: creuar el mar.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Frost  –  20/11/2005

Porto una setmana sense escriure res, i això és el pitjor que podria escriure. Però no tinc ganes ni temps per actualitzar el bloc. No hi ha res que m'impulsi a escriure, només hi ha motius que m'esperonen a no fer-ho. Perquè, de què parlar? Voleu sapiguer com ha anat la diada dels Minyons? Una merda decebedora. Voleu sapiguer què és de la meva vida? Una buina solitària enmig d'un camp cremat.

Vale, entesos, això sembla pessimisme depressiu. Res més lluny de la realitat: no estic depre. Només estic apàtic. No tinc ganes d'estudiar. No tinc ganes de menjar. Gairebé no tinc ni ganes de fer castells (però això és impossible, sempre en tinc ganes). Estic enllestint un projecte, però la gent no em fa cas: on sou, tifetes de chiuaua? Us ho hauré de fer tot jo? Us hauré d'anar a l'encalç fins que la dalla m'encalci a mi, de pura extenuació? Bellugueu-vos, cabrons! (i que no es senti ningú al·ludit, que no sap ningú de què estic parlant)

Inseriu aquí una tirallonga de queixes i blasfèmies i m'ajudareu a completar el post:

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Immigrants  –  12/11/2005

He sentit tantes vegades plànyer's la gent pels negrets morts a Gibraltar, o pels nens de panxes inflades, envoltats de mosques i al caire de la mort.

La culpa no és nostra. Nosaltres només vem conquerir els seus territoris, dividir les seves nacions, violar les seves dones, esclavitzar els seus homes, anihilar la seva cultura i robar els seus recursos. Nosaltres només votem partits condescendents amb aquesta situació. Ni demanem perdó ni en demanarem. Perquè som innocents.

Hem de posar fronteres! No tenen dret a entrar sense contracte laboral al nostre Estat. Nostre? Bé, a Europa. Són delinqüents i s'enduen subvencions i ajuts que els nostres compatriotes més desafavorits ja no poden percebre. Que se'n vagin a cultivar patates, i si tenen una esperança de vida de trenta anys menys al seu país, que es desempalleguin dels dictadors titelles que el primer món manté.

No als immigrants, són bruts i fan pudor.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)

Plànyer's  –  31/10/2005

Ja ho he dit, hauria de fer un cop de cap i triar la vida, buscar una bona feina i tenir una família, fills, cotxe, hipoteca i una tele plana, viure de forma sana sense excessos i votar a cada contesa electoral. Treballar fins la jubilació i viure aquesta vida fins que mori.

Però a mi tampoc no em motiva. Per què m'hauria d'il·lusionar aquesta vida? Si res no té sentit, encara en té menys viure la teva única puta vida d'aquesta forma. I no, jo no vull ser com la gent del metro. Jo no vull ser com mons pares volen que jo sigui. Fet i fet, no sé com vull ser, però sé q'així no.

A aquest món mai no he encaixat, i és quelcom assumit contra el que ja no lluito. En Salvador Sostres a un article deia que va deixar d'abillar-se amb trajos cridaners perquè va adonar-se de què la personalitat no es demostra amb estridències, que de fet només serveixen per refermar-se quan encara es té baixa autostima, o poca personalitat. D'aleshores ençà vesteix Armani clàssic, excel·lent, no destaca a un quilòmetre però és el millor. També va dir que un dia van inventar-se els texans esquinçats i ara el jovent rebel no és més que l'elenc d'un teatre de titelles, sense personalitat ni valors més enllà d'una transgressió programada.

Per això, totes les estridències que jo mostro al món no són més que manifestacions de la meva baixa autostima. Però a banda de la necessitat pueril d'autoreafirmar-me en uns valors dels que dubto constantment, el que sempre he rebutjat és la rebel·lió planificada des d'un despatx. Potser no ho aconsegueixo, però ho intento. Aquest escepticisme té la virtut de fer-me dubtar de les bondats de tot corrent diguem-ne rebel. Des dels okupes als jasp's, dels hippies als heavies, jo si sóc rebel ho sóc a la meva. No sóc anarquista ni demòcrata, no sóc ni liberal ni marxista, ni conservador ni progressista. Jo sóc jo, i de fet tampoc no sé què sóc.

Si tot fos tan fàcil com creure en déu o res, no dubtaria tant entre tot plegat. Però són masses doctrines, ideologies, dogmes i teories, massa merda i la meva mediocritat intel·lectual m'impedeix d'escatir entre bones i dolentes. No sé qui té la raó, malgrat tingui preferències. I, com tot, no tindria importància si sapigués del cert que, en efecte, sóc nihilista. Però no ho sé.

Tinc tantes contradiccions, tants dubtes, tanta confusió, que no sé què pensar. La lectura d'Stirner em va marcar massa, i sent jo déu, i ajuntant-ho amb una lleugera visió solipsista d'arrels nihilistes, em fa esgaripar fins l'esgargamellament que el món me la bufa, que només jo sóc cabdal per a mi mateix, i que vosaltres, oh pobres espectres passavolants, no sou més que instruments per als meus fins. Uns fins que no tinc delimitats perquè, en aquesta merda de sense-sentit, quins podrien ser?

Així vaig fent. Qualsevol dia pot ser el darrer dia però jo no me'n planyeré; se'n planyerà un altre. Però no és el meu problema.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (3)

Quarts de nou  –  26/10/2005

No us ha passat mai que una vegada quan us crèieu tot sols, en plena intimitat, heu fet alguna cosa de la qual us n'heu penedit en comprovar d'improvís que en realitat hi havia algú més a la vora? Aquestes situacions violentes passen de tant en tant, quan sou a l'habitació amb la porta oberta i no us adoneu que ha entrat algú, o en ple carrer, o pels passadissos d'algun lloc... Pot ser un pet o un rot, burilles, pensaments en veu alta, o malifetes o qualsevol cosa compromesa i que per un descuit una altra persona ha vist. A mi em fa vergonya quan em passa.

Pot ser que una situació es repeteixi diverses vegades al dia perquè es consideri força segura, però que de cop i volta te n'adonis de què t'havien estat observant tot aquell temps. Si el voyeur és algú que t'estimaves d'una forma diferent, i si resulta que mentre va durar allò havies confessat sentiments incofessables, la vergonya arriba al clímax.

Un què pot fer quan contempla amb perspectiva la magnitud de la tragèdia? Pot demanar perdó per haver cantat als quatre vents intimitats que ara qualsevol pot llegir? Per haver estat tan ruc d'haver estat indiscret no només amb la pròpia vida sinó també amb la d'un altre? De pensar que ningú no sabria posar noms, però que va donar tantes pistes que fins un cec ho veuria?

Ja poden passar cinc mesos com cinc segles, que la vergonya és permanent. Mires el rellotge i encara veus l'hora fatídica. Cada dimarts a quarts de nou fas un petit recordatori del que va suposar una bomba més devastadora que les de Nagasaki i Hiroshima. Amb genocidis d'aquesta mena no hi ha perdó que valgui.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Vint segons  –  13/10/2005

En Javier Clemente, un entrenador de futbol, va afirmar un dia que, atès que en vint segons es pot marcar un gol, a cada minut hi ha la probabilitat de què te'n colin tres, i a un partit sencer, dos-cents setanta.

De la mateixa manera, avui haurem perdut quatre mil tres-centes vint oportunitats de proclamar la independència, considerant que l'acte de proclamació pot durar uns vint segons. El proper setze de novembre, quan hauran transcorregut ja dos anys des de les eleccions nacionals, de les quals va sorgir majoria nacionalista, haurem malaguanyat tres milions cent cinquanta-tres mil sis-centes oportuninats. La xifra fa feredat, però és el que hi ha.

No deixem que se n'escolin més! Es fiquin l'estatut pel foradet del cul!
Em diuen radical, però no crec ser-ho gaire més que ells. Només demano la sobirania nacional. El que ells ja tenen i el que ens van arrabassar.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Dissort  –  29/09/2005

Com ens cal quelcom que ens motivi a viure, cadascú esmerça el seu temps en omplir-lo amb allò que el pot fer oblidar com n'és d'absurd el viure. Així jo, per exemple, visc per desenmascarar tots els paranys del Sistema. Com això és molt cansat, sóc casteller les vint-i-quatre hores del dia. La feina i els estudis, i aquest bloc, i la literatura, em lleven la resta del temps que podria aprofitar per pensar en la dissort.

Els Paranys Els paranys del Sistema tenen com a objectiu controlar-nos, manipular les nostes vides per tal de viure la vida que ells volen que visquem. Tota cosa la valoro dins d'aquests paràmetres, és analitzada com un atemptat a la pròpia llibertat. Es tracta d'una paranoia, una mania persecutòria: qualsevol acció institucional és observada amb lupa. Això, no cal dir-ho, desgasta un colló de mico. Alguns es dediquen tothora a establir les bases de la revolució, però jo no puc.

Els Castells Freturem d'alguna cosa que ens faci la vida més fàcil, vivible. Per la majoria el Sistema és bo, però per alguns no. Aquests potser necessiten quelcom que els faci més païble l'existència. Per mi són els castells: el Sistema i els problemes existencials es dissolen mentre penso en castells. No hi ha res que em pertorbi l'existència mentre faig pinya, me n'informo o hi pujo. No res. Abans d'altres temes m'havien xuclat les energies; ara, a més d'això, n'hi ha d'altres, però com aquest, cap ni un.

La Feina Fa cinc dies (el vint-i-quatre) va fer dos anys que vaig entrar al Guissona. Mentre treballes, no penses, la qual cosa evita greus problemes. Treballar és alienant des de totes les perspectives, de la més existencialista fins a la més materialista. Treballar és un arma de doble tall. Treballar és, al cap i a la fi, un mal menor; és dolent, però és necessari, al capdavall. La feina ocupa un temps durant el qual l'activitat intel·lectual es redueix al mínim.

Els Estudis Estudiar dóna un altre sentit a la vida. D'entrada, aconseguir el paper de la llicenciatura (curt termini). A més, les perspectives que se t'obren amb el dessusdit paper. Estudiar també et treu temps per pensar en la dissort. Això no obstant, depenent del que s'estudia pot ser que s'afegeixi llenya al foc: filosofia, sociologia, psicologia, etc., són matèries perilloses.

En fi, que no tinc gaire temps lliure, però això no obsta perquè pensi en la dissort. La dissort és el mot que ara empro per parlar del sentit tràgic de la vida d'Unamuno; la dissort és el sense-sentit, és l'absurd, és el que et pregunta insidiosament per què vius i tu no saps què respondre. La dissort és el dilluns feiner d'un diumenge a la tarda, és la perspectiva que acompanya fins la dissortada mort.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Jo no  –  26/09/2005

Què deu ser el que ens esperona a rebel·lar-nos? Suposo que deu ser la llibertat, la recerca de la llibertat i de la veritat. Ens venen que dos i dos són cinc a cada mot, les telepantalles d'Orwell són les putes televisions. Ens controlen tothora, no sabem quan ni com: quan paguem amb targeta, quan passem davant d'un caixer automàtic, quan ens renovem el DNI, quan passegem i al costat hi patrulla un policia. És curiós com ara que és possible un radical relativisme ens conformem amb la versió oficial. Ara que podem triar la llibertat de pensament, de crítica, de reunió, etc.; ara aclotem el cap i diem que sí a tot.

Penso que el gran encert del sistema és haver-nos permès de viure amb una certa comoditat, d'haver permès d'aparèixer la classe mitjana. Alhora, tot déu va amunt i avall amb preocupacions d'allò més insípides, com pagar una hipoteca o el Gran Hermano de Telecinco. Mentre la gent no pensa en el sistema i es manté ocupada amb faramalla conjuntural, l'estructura es desenvolupa, es perfecciona i s'inventa cada dia. Nosaltres muts i a la gàbia.

Que sigui l'únic en pensar que tot és mentida no em converteix en boig. Molts es rebel·len, però pocs se subleven. Sublevació, insurrecció, negativa a participar al joc i una certa voluntat de trencar les regles. Tortureu-me i assassineu-me, no m'humiliaré. Dos i dos no són cinc. On són els revolucionaris quan fan quaranta anys? Tots assimilats, tots moralment morts. Jo no.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

Arriscar  –  24/09/2005

Quan res no té sentit arriscar no té cap mèrit. Si res no té sentit, no arriscar és encara més vergonyant. Si res no té sentit, encara en té menys quedar-se al sofà mirant la tele. Sortir al carrer, o llegir, donar un rumb a la vida. Potser no cal, fer-ho: el rumb ja està marcat i té només una direcció, del bressol al clot.

Quedar-se embadalit mirant-se el melic porta a l'autodestrucció. Per collons vaig aprendre que tot sol no es va enlloc, només al clot. Pensar és dolent, perquè es pensen massa coses. Llegir encara és pitjor, els pensaments dels altres et poden seduir. Per sort no llegeixo massa...

Arriscar és gairebé una obligació moral quan la vida no té cap valor. Viure-la al màxim, esprémer-la fins la darrera gota, fins l'absurda mort. Fer castells només té sentit pel sol fet de fer-los. La vida només té sentit pel sol fet de viure-la, per això, si més que viure-la, es mor, més hagués valgut no haver nascut. Una oportunitat perduda.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

L'estranger  –  15/09/2005

Sóc nacionalista. Sóc nacionalista? No sóc nacionalista, sóc independentista. Ho sóc? Suposo. Enguany, però, no he penjat la senyera —ni l'estelada— per l'Onze de Setembre. Vaig celebrar-la a la meva: fent castells amb la Joves de Valls dissabte i diumenge muntant el web de les festes populars. La meva pàtria no és un drap ni es redueix a la lletra d'un himne versionat.

Per mi no hi ha estrangers, potser només forans. Jo sóc català, però també sóc europeu i ciutadà del món, que en diuen. Abans, els europeus conquerien i colonitzaven el món i ells mai no eren estrangers, només els dominadors i ocupants. No sé si la UE ha demanat mai disculpes al Congo, per dir alguna cosa. No cal, suposo, perquè seria hipòcrita: encara ara fan el mateix. Els qui colonitzaven els EUA eren europeus, els mateixos que van eradicar cultures senceres de tot Amèrica i Àfrica, causants de mil conflictes nacionalistes a Estats fallits traçats amb tiralínies. No es pot estar massa orgullós de la història europea.

Jo sóc nacionalista, o independentista, perquè no em sento espanyol, i prou. No és cap delicte, crec jo. Els espanyols tampoc no poden estar massa orgullosos del que ens han fet passar. Potser ens ho merexem. Però no em sento espanyol, per bé que tingui família andalusa. No assenyalo ningú per sentir-se espanyol, l'assenyalo només si ens nega com a poble, si ens vol destruir en darrera instància.

Jo no dic a ningú estranger perquè per mi tots són catalans. No faig distincions, sigui negre ros o sudamericà jo els hi parlo en català. Per mi no hi ha estrangers, hi ha gent.

Vaig néixer a Catalunya i per això me l'estimo. Seria molt diferent si hagués nascut a la Patagònia. Les banderes són només draps de coloraines, les races són mentida. No crec massa en les fronteres, en darrer terme sóc anarquista, però sí crec en el poble català, i crec que tenim dret a decidir pel nostre compte sense demanar permís al germà gran de Madrit.

El que més por em fan són els que diuen que no tenen pàtria, que són ciutadans del món. Perquè t'enganyen. Però encara em fan més fàstic la gent com el Bunbury, que deixa plantat un concert i a l'altre només fa tres cançons, i a sobre es passa la vida cantant aquesta puta merda de cançó i d'altres del mateix estil. Pseudoprogre gilipolles.

Potser sóc nacionalista, no ho sé, però no em considero massa perillós.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (1)

Pensant en veu alta  –  12/09/2005

Alguns dels que llegeixen aquest bloc m'han dit coses realment agradables: des que escric molt bé fins a d'altres ditirambes dels quals no me'n sento mereixedor. Jo escric amb el cul, i la meva "excel·lència" s'acaba precisament quan escric ditirambe i me'n quedo tan ample. Gràcies, però no.

També hi ha hagut algú que m'ha enviat de dret a les tenebres pel que havia escrit aquí. Jo què sé si encara el llegeix, el bloc. De tota manera, si ho fa, suposo s'haurà adonat de què de vegades encara parlo d'aquesta persona aquí. No afegiré res que no hagi dit ja.

I res, aquest bloc ha deixat de ser un diari íntim, perquè ara ja el llegeix tot déu. Ara ja no tinc tanta recança de donar-ne l'adreça perquè ara escric d'una altra forma. Ho vaig avançar fa uns mesos, això ja no és el que era; és diferent, potser fins i tot millor.

Pensava en el que em deien, que algun dia hauré de deixar les meves ideies estacionades a l'aparcament del centre comercial perquè seré responsable no només de mi, sinó d'algú altre. I, per bé que això em sembla molt llunyà, potser és cert i és el que fa tallar les grenyes i, diguem-ho així, madurar. Però jo no crec que hipotecar-se sigui madurar, sinó que és gairebé l'única opció disponible quan no ets tu sol. Malgrat tot, si madurar és això, vull seguir sent com fins ara, potser amb les ideies més elaborades, però com fins ara.

Quan era més jove volia ser més gran perquè abominava els adolescents de la meva edat. Encara ara em costa relacionar-me amb els joves de fins les rodalies de la meva edat. No voldria tornar enradera per res del món, però ara potser no vull continuar creixent gaire més. És a dir, que no vull haver d'arribar al moment en què hagi de triar entre la hipotecar-me a l'aparcament del Corte Inglés o viure la meva puta vida com em surti dels pebrots.

Al final resultarà que quan creia que ja per fi podia decidir m'adono de què això és només un miratge i que durarà ben poc. Fet i fet, sóc dels que creu que el ventall d'opcions és molt limitat i condicionat per la societat.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (2)

La sopa d'all  –   1/09/2005

Pensava en la meva autoconfiança, resolent que com sempre la tinc sota mínims, però mirava d'animar-me tot dient-me que hoc, que puc fer-ho. Tinc tendència a l'autocrítica voraç i ferotge, però destructiva, la qual cosa és molt interessant perquè acabes amb una depressió crònica molt fructífera, i no em podeu dur la contrària: les millors muses apareixen en moments difícils, crítics. Una lleugera borratxera pot lubricar-ho encara més.

Estava en plena autocrítica, cercant alternatives constructives, analitzant el problema greu, del qual se'n pot fer una analogia amb el món casteller: hi ha gent que puja a setens d'un tres però jo a terços ja tinc cagarrines, i així no es va enlloc. M'haig d'adonar de què jo puc fer-ho i de sobres, i que només quan en sigui conscient deixaré de tremolar com una floreta del camp tocada per la brisa de la matinada.

La crítica ferotge ha de ser bona si és positiva, però no en el sentit del positivisme, ni tampoc com a sinònim d'optimista, sinó quan serveix per identificar les putes limitacions i les seves causes i cercar les possibles solucions, si cal. El més difícil ha de ser posar-les en pràctica. Sóc del club dels descobridors de la sopa d'all.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

No al casc  –  26/08/2005

Ara ja del casc no se'n parla, però tant se val. Ui, sí, jo ara vaig molt més segur i ningú no posa el crit al cel; al cel, per què? Perquè m'hi obliguen i jo no n'estic d'acord. No puc morir com em roti? No puc caure daltabaix i el casc que us el confiteu? No, no el vull: és horrible, és incòmode. Moriré però de forma estètica, perquè tant és morir d'un traumatisme que d'un càncer cerebral, que el cervell queda com una escudella de totes formes.

Aviam si ho enteneu: no podeu obligar-me, amb la meva mort no faig mal a ningú, i jo i només jo tinc el dret sobre la meva vida. Ara ja no se'n parla perquè la gent està acostumada a què li prohibeixin el fumar i el drogar-se i les pel·lícules porques fins una certa edat, i no els hi fa res que els obliguin a dur el cinturó de seguretat o el maleït casc. La censura també era pel vostre bé. Jo trepitjo la gespa quan vaig caminant i em salto els semàfors amb bici. Jo sóc el meu criteri, i mentre consideri que fent la meva no faig mal als altres, jo la seguiré fent.

Escrit per en Josep. Digues-hi la teva (0)

Okupes  –  24/08/2005

Jo dec ser un okupa, o si més no m'hi dec apropar. Enrera queden els dies on per gaudir d'aquest status havies de, almenys, okupar una casa abandonada. Avui dia un okupa pot ser un anarquista, un comunista, un hippy, un kaleborrokero, un heavy pelut o, en definitiva, algú que faci cara d'okupa. És espatarrant la facilitat amb què els medis de comunicació titllen d'«okupes» qualsevol colla de brètols; si un ramat de borratxos amb pinxos es lien a pedrades contra la policia, no dubtéssiu pas a l'hora d'escriure la notícia.

Un okupa és, essencialment algú que viu a una casa okupada, i d'aquests n'hi ha relativament pocs: no hi hauria gairebé cap hipotecat a Barcelona si fossin certes les informacions dels diaris. Els brètols, els incívics, els violents, són etiquetats o bé com a okupes o bé com a anarquistes i es queden tan amples (existeix també la versió amb "estrangers", "gitanos" o "moros"). Els diaris fan pena.

Jo no sóc okupa, i si bé en conec algun, per mi no és un okupa, sinó una persona o un amic. Sembla com si l'etiqueta eclipsés tota la resta de la persona, i com si tot el col·lectiu fos homogeni. La criminalització és deli